Titans

Un tità en la mitologia grega és la primera divinitat gegantina que va precedir els déus de l'Olimp. Els titans i les titanides són els sis fills i les sis filles d'Ura(el cel) i Gea(la terra). Els titans representaven als déus de la religió d'un antic poble que vivia al territori de l'actual Grècia. La titanomaquia(guerra de titans contra zeus) representaria la lluita entre aquests dos pobles i la victoria dels Olímpics seria la victoria dels Hel·lens. Les titanides no formen un conjunt homogeni com els titans simplement son divinitats molt antigues que van continuar sent venerades dins la religio Olímpica. En constituir-se l'arbre genealògic de la mitologia grega van quedar enquadrades com a filles d'Urà i Gea per tant germanes dels titans. Segons la teogonia d'Hesíode els seus noms son els següents:Ceos, Crios, Cronos, Hiperió, Jàpet i Oceà(titans). Febe, Mnemòsine, Rea, Temis, Tetis i Tia(titanides). El mes famos de tots els titans son Cronos i Rea que formen la parella que va substituir a Urà i Gea en el govern de l'univers. Quan Gea estava embarassada dels titans Urà va cobrir totalment a Gea impedint que els seus fills nasquessin. Però Gea va donar una falç a Urà i aixi van poder néixer els titans. Quan Zeus fill de Cronos es va revelar contra el seu pare tots els titans es van ficar a favor de Cronos menys Oceà. En aquesta querra els titans van ser vençuts i tancats al Tàrtar. A partir de llavors la tercera generació de déus, els Olímpics, van governar l'univers amb zeus al capdavant.

Hèracles

Hèracles era un semidéu fill de Zeus i Alcmene, en la mitologia romana se'l coneixia com Hèrcules.
Hera per venjarse de Zeus per anar-se'n amb altres dones va castigar a Hèracles a fer els dotze treballs.

1-Matar el lleó de Nemea
2-Matar l'hidra de Lerna
3-Capturar la daina de Cerinea
4-Matar el senglar d'Erimant
5-Netejar l'estable del rei Augies
6-Espantar els ocells del llac Estímfal
7-Capturar el bou de Creta
8-Capturar les eugues del rei Diomedes
9-Aconseguir el cinyell de Hipòlita
10-Robar el ramat del gegant Gerió
11-Aconseguir les pomes del jardí de les Hesperides
12-Capturar Cèrber i treure'l de l'infern

Hèracles va arribar a ser inmortal quant un dia amb la seva esposa anaven a creuar un riu i es trobaren amb un centaure, aquest volia ajudar a la dona de Hèracles i violar-la. Hèracles quant se'n va adonar va disparar una flecha al centaure i va morir però abans va dir-li a la noia que agafes la seva sang i quant Hèracles li fos infidel li untes la sang a la roba i només l'estimaria a ella. Quant Ella li va untar la sang a la roba, Hèracles se va inetentar treure la roba i la pell i la carn es va começar a caure's del seu cos, aixi l'heroi es va desfer de la seva part mortal i va pujar a l'Olimp amb els déus.

Quinto Horacio Flaco, dit en llatí Quintus Horatius Flaccus va néixer el desembre de l'any 65 a.C fill d'un llibrer a la ciutat de l'actual Venosa a Itàlia i va estudiar a roma i a Atenes filosofía grega i poesia. fou el principal poeta líric i satíric en la llengua llatina. Fou un poeta reflexiu que expressava alló que desitjava amb molta presició i exactitud absoluta.

Les obres que va escriure són:

Epodos
Sátiras
Epístolas
Odas
Canto secular
i Ars Poetica o Rpístola a los Pisones.

Hi han unes frases que els hi diuen les anomenades "frases celebres de Quinto horacio Flaco" que aquí en citaré algunes:

El temps treu a la llum tot el que està ocult i encobreix i amaga el que ara brilla amb el més gran esplendor.

Cap neix lliure de vicis, i l'home més perfecte és aquell que només té els petits

La paraula un cop parlada, vola i no torna

Les moltes promeses disminueixen la confiança

si estàs bé de l'estómac, i no et fa mal cap costat i pots caminar amb teus peus,cap altra cosa millor et podran afegir totes les riqueses dels reis.

Prefereixo passar per neci o estúpid, per tal de que les meves faltes em donin plaers o il·lusions, de ser savi d'alló més

El temps treu a llum tot el que està ocult i encobreix i amaga el que ara brilla amb més gran esplendor.

HADES

Hades era el mon dels morts i el deu de l'infern. Era fill de cronos i gea i germa de zeus, poseido , hera, hestia i demeter. Hades va ser devorat igual que els seus germans despres de haver nescut perque cap dels seus fills el traís. Pero els va alliverar Zeus ,i en la guerra del titans Hades va lluitar junt amb els ciclops i hefest li va fer un casc que donava la invisivilitat si tel posaves.

En acabar la guerra el tres germans (Zeus, Poseido i Hades) es van repartir els regnes del mon i a Hades li va tocar el mon subterrani ha Poseido el del mar i ha Zeus el del cel.

L'infern es el seu regne i el dirigeix molt estrictamen sensa deixar que escapi ningu al mon dels vius. Disposa de molts vasalls com el barquer Caront que era l'encarregat de portar les animes per el riu Aqueront i cobrava per el seu transport per aixo s'enterraven als morts amb una moneda sota la llengua , o el gos Cerber que tenia tres caps i cua de serp i que la seva mossegada era verinosa i el treball que feia era vigilar la porta entre el mon dels vius i dels morts.

Vivia en un palau molt luxos i vivia amb la seva esposa i neboda Persefone que la va raptar.

Mai va a les reunions de l'Olimp i molt poques vegades surt al mon exterior.

Les Olimpiades

LES QUÀDRIGUES

Una quadriga era un carro impulsat per quatre cavalls en línea. Es feien curses de quàdrigues en els Jocs Olímpics i en altres festes sagrades, i es considerava que era el transport dels déus grecs, com s'ha trobat representat en diferents vasos i relleus artístics.

Posidó es movia amb una quadriga impulsada per dofins i Apol·lo es representava habitualment dirigint la seva quadriga pels cels, portant la llum del dia amb ell i dispersant la foscor de la nit.

Posteriorment, el vehicle fou utilitzat pels generals de l'Imperi Romà, quan entraven victoriosos en una ciutat, pel que es va associar la quadriga al triomf militar. Així, en la cultura occidental, tradicionalment s'ha utilitzat aquest vehicle en els monuments per commemorar les victòries.

El monument d'aquest tipus més famós es troba a Berlín, coronant la porta de Brandemburg. Aquesta escultura fou retirada de Berlín per l'exèrcit de Napoleó, que la va portar a França com a trofeu. Després de la caiguda de Napoleó, l'obra fou tornada a Berlín, on està actualment.

Una altra quadriga famosa és la del Arc de Triomf del Carrousel a París, presidint la entrada del Museu del Louvre.

Sembla que totes les quàdrigues modernes es basen en la Quadriga triomfal, una escultura grega o romana que és l'única supervivent de l'Edat antiga. Va ser erigida originalment en l'Hipòdrum de costantinoble, i ara es troba a la Basílica de Sant Marc a Venècia.

L'exercit d'Alexandre

Alexandre va nèixer l'any 356 aC a Macedònia i va morir l'any 323 aC amb 33 anys. Es va fer emperador molt aviat perque el seu pare Filipo va morir assesinat l'any 336.

Alexandre tenia un exercit d'uns 35000 soldats, l'exèrcit estaba organitzat amb 64 batallons que es deien syntagma. Aquests batallons estaven formats per 16 fileres de 16 soldats, per tant cada syntagma estava format per 256 soldats armats amb unes piques de mes de 5,5 metres. Com que les llançes eren tant llargues podien atacar les cinc primeres files. A l'esquerra de ca da fila hi havia un lochagos, que era el capità de cada fila. El segon capità d'un syntagma era el ouragoi que se situava a l'ultima fila. Cada 32 syntagmes formaven una ala o keras, cada ala la manava un keraca. La falange estava formada per 64 syntagmes que els manava un estratec.

A més de la falange hi havia un cos més lleuger, els hipaspistas, era un cos d'elit que estava format per uns 3000 homes, anaven armats amb una llança mes curta i amb un equip més lleuger que el de la falange. Aixó feia que tinguesin més agilitat tàctica. La seva feina era protegir la falange que era una unitat molt mes lenta.

Menelao, rey de Esparta.

Menelao fue, en la mitología griega, rey de Esparta. Era el hijo menor de Atreo y Aérope, y hermano de Agamenón, rey de Micenas.

Menelao se convirtió en rey de Esparta tras casarse con Helena de Troya, quien sería raptada por Paris, hijo de Príamo, rey de Troya, dando lugar a la guerra de Troya. Bajo el mando de Agamenón, Menelao y los demás reyes griegos zarparon hacia Troya para rescatar a Helena. Al final de la guerra, Menelao fue uno de los griegos que se escondió en el caballo de Troya.Al frente de los troyanos marchaba Paris, con paso marcial. Menelao lo vio y se lanzó contra él. Paris retrocedió dejando pasar a sus soldados, al tiempo que escuchaba los gritos de Menelao acusándolo de cobarde. Al escuchar los gritos de Menelao, Paris propuso a Menelao resolver el problema con un duelo entre los dos. Todos se disponían a contemplar la pelea con la que acabaría la guerra. Cuando la suerte de Paris parecía acabada, Afrodita, su protectora, lo llevó en una nube al interior del palacio. Los griegos dieron por ganador a Menelao, pero los troyanos no lo reconocieron. Por ello se pactó un nuevo duelo, esta vez entre Ayax (el mejor soldado griego después de Aquiles) y Héctor, el valiente hermano de Paris. Este combate debió suspenderse al llegar la noche sin un vencedor.

Después de la guerra, Helena y Menelao se reconciliaron y trataron de regresar a Grecia, pero se vieron obligados a hacer una travesía que duró ocho años. Al fin, Menelao y Helena pudieron regresar a Esparta. Menelao y Helena tuvieron una hija llamada Hermíone.

COLISSEUM DE ROMA

El colisseum va ser el gran amfiteatre de Roma. Conegut originalment com l'Amfiteatre Flavi, passà a ser anomenada Colosseum per l'exitencia d'una gran estàtua, el Colós de Neró, que estava ubicada al seu costat, estàtua que posteriorment va ser modificada i no ha arribat als nostres dies.
En l'antiguetat posseïa un aforament per a 50.000 espectadors, amb vuitanta files de grades.
Els que estaven prop de a sorra eren l'Emperador i els senadors, i a mesura que es pujava se situaven els estrats inferiors de la societat. Al colisseu tenien lloc combats entre gladiadors, baralles d'animals i altres espectacles. Es va contruir just a l'est del Fòrum Romà i va ser el més gran mai construït l'Imperi Romà. Es va completar l'any 80 sota el govern de l'emperador Titus, i va ser modificat durant el regnat de Domicià.


El colisseum es va usar durant gairebé 500 anys, celebrant els últims jocs de la història en el segle VI, bastant més tard de la tradicional data de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident fixada l'any 476.
Encara que l'estructura està seriosament danyada a causa dels terratrèmols i els picapedres, el colisseum sempre ha estat vist com una icona de la Roma Imperial i és un dels exemples més ben conservays de l'arquitectura romana.
És una de les atraccions turístiques més populars de la moderna Roma i encara està molt lligat a l'Església Catòlica Romana, per la qual cosa el papa encapçalada el viacrucis fins l'amfiteatre cada Divendres Sant.
El 7 de juliol de 2007 va ser reconeguda com una de les Noves set Marevelles del món modern.

El rapto de Proserpina (mito)

Proserpina era hija de Ceres y Júpiter.

Venus, para dar amor a Plúton, envió a Cupido, su hijo, para que le disparara una de sus flechas amorosas. Proserpina, que estaba bañándose en un lago con unas ninfas, no esperaba que en ese mismo instante, Pluton salio del volcán Etna con un carro tirado con cuatro caballos negros raptandola para casarse con ella y vivir en el Hades (lugar donde iban los muertos enterrados, como un infierno grecoromano).

Su madre Ceres, diosa de los cereales y de la tierra se puso a buscarla por todo el mundo. Ceres desesperada detuvo el crecimiento de frutas y verduras, y allí por donde pasaba se convertía en desierto.

Preocupado, Júpiter envió a mercurio al Hades para decirle a Pluton que liberase Proserpina. Este obedeció pero antes le hizo comer seis semillas de granada (esto era un símbolo de fidelidad en el matrimonio) de modo que Proserpina se tenia que quedar 6 meses al año con Pluton. El resto permanecería con su madre Ceres. Siendo así, en la primavera cuando volvía Proserpina del Hades ceres decoraba la tierra con flores, y cuando se tenia que ir (otoño) la tierra perdía los colores.

En otra versión del mito, Proserpina solo come cuatro semillas de granada. Quedandose solo 4 meses al año en el Hades. Entonces Ceres se ponía muy contenta y hacia brotar las flores que en verano maduraban y daban sus frutos. En otoño Ceres cambiaba los colores de las hojas a tonos marrones y naranjas (sus colores favoritos) para darle un regalo de despedida a Proserpina. Los cuatro meses que estaba en el hades Ceres dejaba la tierra pobre y fría dando lugar al Invierno.

(foto: Escultura Rapto de Proserpina por Bernini)

Els Centaures

En la mitologia grega el centaures eren unes criatures meitat home i meitat cavall, la tradició diu que són fills de Ixió i Nèfele( o bé Apol.lo i Estilbe.)

Segons la llegenda vivien als boscos i a les muntanyes de les regions D'Arcàdia, Èlide y Tessàlia.
Generalment són imaginats amb sis extremitats, quatre potes de cavall i dos braços d'home, encara que, a vegades, apareixen a les histories amb cames humanes i amb un cos de cavall que els surt de darrere. Es diu dells que eren rudes i de costums brutals. Menjaven la carn crua i s'emborratxaven facilment.

L'origen de la paraula centaure no està gens clar. Podria ser que vingués d'un gentilici aplicat a un poble molt primitiu (comparat amb els grecs) que vivien a les muntanyes, de fet en gairebé totes les seves aparición en la mitologia són descrits com un poble. Per exemple
quan lluiten amb Hèracles o quan són derrotats pels Làpites. Aquesta ultima lluita es la que surt representada en les metopes del Partenó D'Atenes.

Normalment en la mitologia només apareixen centaures mascle, però en alguna ocasió es parla de centaures femella: les Centauresses.

Degut en les seva participació en alguna historia de la mitologia alguns centaures tenen nom i personalitat propia. Alguns centaures són: Quiró, Nessos i Folos.

Foto:Un centaure i la deessa Atena

Hermes, el missatger dels déus

Hola, sóc Hermes, el missatger dels déus. Maia, la nimfa de belles trenes, que vivia al mont Cirene, va ser seduïda per Zeus i va accedir a les seves pretensions diversos cops. D'una d'aquelles unions en vaig sorgir jo. Des de ben petit ja se'm coneixien diferents dots tals com la sagacitat i l'astúcia; la principal causa d'aquests dots és l'aprenentatge que vaig fer dels avatars que el meu pare havia de realitzar per veure d'amagat la meva mare.

Un dia, quan encara era un nadó, vaig saltar del garbell on m'havia deixat la meva mare Maia perquè em servís de bressol i vaig anar per camps i prats fins que vaig arribar a la cabanya dels déus, on hi havia Apol·lo vigilant els bous. Mentre aquest estava entretingut intentant seduir una nimfa, vaig aprofitar i em vaig endur els cinquanta millors bous. Com que era de nit ningú no em va veure, però vaig tenir cura d'esborrar totes les petjades que anava fent i feia caminar els bous cap enrera per despistar a qui els busqués. Quan el dia començava ja a aclarir-se, vaig amagar els animals en una cova i vaig tornar ràpidament al meu bressol. Però Apol·lo, que tenia l'art de l'endevinació, va saber ràpidament que jo havia estat el lladre dels animals. Malgrat que jo ho negava tots els cops, la persistència d'Apol·lo em va fer dir la veritat. Un cop descoberta aquesta, em vaig posar a tocar un instrument de la meva invenció, que jo mateix havia fabricat, i la bonica melodia que vaig produir va atraure Apol·lo. Veient l'interès amb que aquest escoltava, li vaig regalar l'instrument i al poc ens vam fer amics. Apol·lo em va donar a canvi la seva vara d'or i mai més ens vam perjudicar. A partir d'aquell dia, Apol·lo es va convertir en el déu de la música, i jo vaig passar a encarregar-me de la protecció dels ramats.

També he realitzat coses bones en la meva vida. Per exemple, aquell cop en què la bruixa Circe havia convertit en porcs els companys d'Ulisses. Vaig decidir anar a trobar-me amb l'heroi, just quan volia entrar en ell palau de la malvada Circe a alliberar els seus companys. Li vaig prevenir que Circe l'enverinaria, però que si es prenia una herba que li vaig mostrar, les drogues de la maga no li farien res. Això va permetre que Ulisses obligués Circe a alliberar els seus companys de l'encanteri, i així tots van poder tornar a casa. Tot i així, la meva fama de trampós estava molt estesa i molt déus i mortals van escampar el rumor que el que havia fet no era tan bo com semblava. Els maleïts deien que m'havia confabulat amb Circe perquè retingués a Ulisses i així jo pogués aconseguir els favors de Penèlop, l'esposa de l'heroi.

La meva mania cleptòmana ha continuat malauradament en la meva vida adulta: en una ocasió vaig robar a Eros el buirac on guarda totes les seves fletxes, i el déu de l'Amor va haver d'estar un temps sense treballar; un altre cop la meva víctima va ser Afrodita, qui no va poder fer realitat el somni d'una de les seves conquestes perquè li vaig robar el seu cinturó, on guarda els seus encants. La meva mania per robar m'ha costat diferents disgustos, tals com l'expulsió de l'Olimp. Malgrat tot, Zeus mai no ha trigat gaire en perdonar-me i en permetre'm tornar amb els déus. És per això que sempre he complit les ordres del meu pare i dels altres déus sense dubtar-ho en cap moment, fins i tot les més cruels i les més innecessàries

La Música Grega

A Grècia, la música tenia a veure amb la mitologia, els hi servia per comunicar-se amb els Déus.

Al tenir molt de mar Grècia s'influenciava amb altres cultures més avançades com Mesopotàmia, Egipte,...

Barrejaven totes les arts, és a dir que barrejaven la música amb la dansa, el teatre i amb la poesia.


A l'Olimp la música era una divinitat.
Els Déus:

• Apol·lo era el Déu de la música.
• Dionisios era el Déu de la dansa.
  

Les muses :

• Terpsícore era la musa de la música, la coral i la dansa
• Èrato era la musa de la cançó amorosa.
• Euterpe era la musa de la música i de la flauta.

Els Grecs donaven més importància al ritme que a la melodia, donaven més importància als instruments que a la veu. L'estructura de la música grega era senzilla, només repetien una estrofa diferents vegades.

Arriba un punt en el que la música es separa de la mitologia i s'ajunta amb la poesia èpica.Es transmet oralment. Apareixen els bards que eren professionals del recitat i anaven de poble en poble acompanyats d'instruments.

La lira era l'instrument més important. Hermes és el seu creador.

Més tard apareixen drames tragèdies i comèdies i per no perdre la cultura hi afegeixen la música i les altres arts.

La paraula música ve de la paraula Mousike , d'origen grec.

Dafne i Apol.lo segons la metamorfosi d'Ovidi

Les metamorfosis d'Ovidi, és un poema en quinze llibres que descriuen la creació i la historia del món mitològic. Un dels seus contes més coneguts és: El de Dafne (que amb grec significa llorer) i Apol.lo ( que era el déu principal de al profecia i l'endevinació, de les arts i de la música i del tir amb arc).

Apol.lo fill de Zeus i Leto, que tenia una germana bessona, Àrtemis. Dafne filla del deu-riu Peneu.

Un bon dia, Apol.lo, es va burlar d'Eros diguen-li que era un nen petit i que els nens petits no han de jugar amb fletxes ni amb armes perilloses. Eros molt enfadat i humiliat, li va llençar una de les seves fletxes, i va fer que Apol.lo s'enamores de Dafne. Però Eros, per venjanr-se d'Apo.lo li va llençar una fletxa diferent a Dafne, que fa que ella el rebutji.

Apol.lo feia tot el possible perquè Dafne s'enamorés d'ell, però ella el despreciava i estimava a la natura i no volia tenir cap espos.

Un dia Apol.lo desideix seguir de molt aprop a Dafne i capturar-la per estar sempre mes amb ella. Quan Apol.lo aconsegueix capturar-la, Dafne demana ajuda al deu-riu, que és el seu pare, i ell decideix transformar-la en un arbre. Un cop transformada, Apol.lo posa el seu cap sobre el tronc de l'arbre, que anteriorment era el seu cos, i encara pot sentir els batecs del cor de Dafne. Així que finalment Apol.lo desideix, que ja que no ha pogut tenir a Dafne com a esposa, alemnys tindra al seu arbre. Per aixó el llorer és l'arbre segrat d'Apol.lo.

A Dafne ya los brazos le crecían

y en luengos ramos vueltos se mostraban;

en verdes hojas vi que se tornaban;

los cabellos que el oro escurecían;

de áspera corteza se cubrían

los tiernos miembros que aun bullendo estaban;

los blancos pies en tierra se hincaban

y en torcidas raíces se volvían.

Aquel fue la causa de tal daño,

a fuerza de llorar, crecer hacía

este árbol, que con lágrimas regaba.

¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,

que con llorarla crezca cada día

la causa y la razón por que lloraba!

(Garcilaso, Soneto XIII)

Atena

Atena,és una de les deesses més importants de la mitologia grega. En la mitologia llatina, va arribar a identificar-se amb la deessa Minerva, també coneguda com Pal•las Atenea. Atena va sortir ja adulta del front del déu Zeus i va ser la seva filla favorita. Ell li va confiar el seu escut, adornat amb l'horrorós cap de la gorgona Medusa, i el raig, la seva arma principal. Deessa verge, rebia el nom de Parthenos 'la verge'.Atena va reglalar al poble atenès una olivera. En agraïment que Atena els havia regalat l'olivera, el poble atenès va aixecar temples a la deessa, el més important era el Partenó, situat en l'Acròpoli d'Atenes. Atena, originàriament la deessa de les ciutats gregues, de la indústria i de les arts, i, en la mitologia posterior, de la saviesa; era també deessa de la guerra. Atena va ser la defensora més ferma, entre els déus, del bàndol grec en la guerra de Troia.

Després de la caiguda de Troia, no obstant això, els grecs van faltar el respecte a causa del caràcter sagrat d'un altar dedicat a Atena en el qual la profetisa troiana Casandra va trobar refugi, i com a càstig, unes tempestes enviades pel déu del mar, Posidó, requerides per Atena van destruir la major part dels vaixells grecs que tornaven de Troia. Atena era també patrona de l'art de l'agricultura i de les labors femenines, especialment del filat i el teixit. Entre els seus dons a l'home estaven la invenció de l'arada i la flauta i les arts de domesticació d'animals, de construcció de vaixells i de fabricació de sabates. Se la hi associava sovint amb les aus, especialment amb l'òliba.

Píramo y Tisbe

Píramo era el joven más apuesto y Tisbe la más bella de las chicas de Oriente. Vivían en la antigua Babilonia, en casas vecinas. Su proximidad les hizo conocerse y empezar a quererse. Con el tiempo creció el amor.
Hubieran acabado casándose, pero se opusieron los padres. Aunque no les dejaban verse, lograban comunicarse de alguna forma; los padres no pudieron impedir que cada vez estuvieran más enamorados.
La pared medianera de las dos casas tenía una pequeña grieta casi imperceptible, pero ellos la descubrieron y la hicieron conducto de su voz. A través de ella pasaban sus palabras de ternura, a veces también su desesperación: no podían verse ni tocarse. A la noche se despedían besando cada uno su lado de la pared.
Pero un día toman una decisión. Acuerdan escaparse por la noche, burlando la vigilancia, y reunirse fuera de la ciudad. Se encontrarían junto al monumento de Nino, al amparo de un moral que allí había, al lado de una fuente.
Ese día se les hizo eterno. Al fin llega la noche. Tisbe, embozada, logra salir de casa sin que se den cuenta y llega la primera al lugar de la cita: el amor la hacía audaz.
En esto se acerca a beber a la fuente una leona, con sus fauces aún ensangrentadas de una presa reciente. Al percibirla de lejos a la luz de la luna, Tisbe escapa asustada y se refugia en el fondo de una cueva. En su huida se le cayó el velo con que cubría su cabeza. Cuando la leona hubo aplacado su sed en la fuente, encontró el velo y lo destrozó con sus garras y sus dientes.
Algo más tarde llegó por fin Píramo. Distinguió en el suelo las huellas de la leona y su corazón se encogió; pero cuando vio el velo de Tisbe ensangrentado y destrozado, ya no pudo reprimirse: "Una misma noche - dijo - acabará con los dos enamorados. Ella era, con mucho, más digna de vivir; yo he sido el culpable. Yo te he matado, infeliz; yo, que te hice venir a un lugar peligroso y no llegué el primero. ¡Destrozadme a mí, leones, que habitáis estos parajes! Pero es de cobardes limitarse a decir que se desea la muerte".
Levanta del suelo los restos del velo de Tisbe y acude con él a la sombra del árbol de la cita. Riega el velo con sus lágrimas, lo cubre de besos y dice: "Recibe también la bebida de mi sangre". El puñal que llevaba al cinto se lo hundió en las entrañas y se lo arrancó de la herida mientras caía tendido boca arriba. Su sangre salpicó hacia lo alto y manchó de oscuro la blancura de las moras. Las raíces de la morera, absorbiendo la sangre derramada por Píramo, acabaron de teñir el color de sus frutos.
Aún no repuesta del susto, vuelve la joven al lugar de la cita, deseando encontrarse con su amado y contarle los detalles de su aventura. Reconoce el lugar, pero la hace dudar el color de los frutos del árbol. Al distinguir un cuerpo palpitante en el suelo ensangrentado, un estremecimiento de horror recorrió todo su cuerpo. Cuando reconoció que era Píramo, se da golpes, se tira de los pelos y se abraza al cuerpo de su amado, mezclando sus lágrimas con la sangre. Al besar su rostro, ya frío, gritaba: "Píramo, ¿qué desgracia te aparta de mí? Responde, Píramo, escúchame y reacciona, te llama tu querida Tisbe". Al nombre de Tisbe, entreabrió Píramo sus ojos moribundos, que se volvieron a cerrar.
Cuando ella reconoció su velo destrozado y vio vacía la vaina del puñal, exclamó: "Infeliz, te han matado tu propia mano y tu amor. Al menos para esto tengo yo también manos y amor suficientes: te seguiré en tu final. Cuando se hable de nosotros, se dirá que de tu muerte he sido yo la causa y la compañera. De ti sólo la muerte podía separarme, pero ni la muerte podrá separarme de ti. En nombre de los dos una sola cosa os pido , padre mío y padre de este infortunado, que a los que compartieron su amor y su última hora no les pongáis reparos a que descansen en una misma tumba. Y tú, árbol que acoges el cadáver de uno y pronto el de los dos, conserva para siempre el color oscuro de tus frutos en recuerdo y luto de la sangre de ambos". Dijo y, colocando bajo su pecho la punta del arma, que aún estaba templada por la sangre de su amado, se arrojó sobre ella.
Sus plegarias conmovieron a los dioses y conmovieron a sus padres, pues las moras desde entonces son de color oscuro cuando maduran y los restos de ambos descansan en una misma urna.♥

Calipso

Calipso, que en grec significa , la que disimula, segons Homer és una nimfa filla d' Atles i de Plèione, que vivia a l' occident de la Mediterrània.

Altres diuen que era una oceanide, una nimfa filla de Titis i l' ocea i estaven asociades a una font un riu i un llac. Ella es divertia fent que els homes s' enamoressin d'ella i després trencant-li's el cor.

El mite diu que quan Ulisses, tornant de la guerra de Troia, va naufragar i anava a la deriva, va arribar a l'illa de Calipso,

l' Ogígia on Calipso el va alimentar, el va vestir i li va donar el seu propi llit. Calipso el va retenir alla durant set anys fent que li semblessin molt curts però quan li va dir a Ulisses el temps que portaven va voler marxar. Hesíode, un altre poeta narratiu com Homer i que podria tenir algún parentesc amb ell, deia que van tenir dos fills, Nausitoos i Nausinoos.

Calipso no el volia deixar anar, perquè s'havia enamorat d' ell i volia fer que s' oblides de la seva antigua vida però Ulisses anyorava a Penelope, la seva dona amb la que tenia un fill, Telèmac i per això Atena, de la que Ulisses era favorit, hi va intervenir i va dir a Zeus que Calipso deixes en pau a Ulisses, i Zeus va enviar a HErmes, el deu missatger, a dir a Calipso que deixes anar a Ulisses i li va donar material perquè es fes una balsa amb la que va continuar el seu viatge cap a Ítaca, el seu regne.

Alguns diuen que després d' això Calipso va morir de tristesa per la seva perdua.

D’on vénen els déus segons els Grecs?

Al principi, només hi havia el caos. Després, van aparèixer la Terra, Gaia, l’infern, Tàrtar, el desig, Eros i finalmenr la Nit.
De la terra en surten les muntanyes, al mar i el cel estelat.
Després Gaia(deesa de la Terra) s’uneix amb Urà(déu del cel) i en surten uns fills monstruosos: titans violents, 3 cíclons i els Cent Braços(criaturas que tenen cadascun 100 braços i 50 caps).
Urà els va tancar en el lloc mès profund de la Terra; però Cronos (el Tità més jove) es revolea contra el seu pare.
Cronos allibera els seus germans i es comverteix en el rei. Els seus pares li van predir que un dels seus fills el destronaria.
Cronos s’uneix amb Rea(la seva germana) i tenen fills i els devora tan bon punt neixen.
Rea aconsegueix protegir i amagar el seu fill Zeus.Zeus un cop va ser més gran venja al seu pare donant-li una beguda màgica. Cronos vomita els fills (Poseidó, Hades, Demèter i Hestia) i Zeus esdevé el deú de l’Olimp.

Els Amors de Zeus

Va tenir molts amors en la seva vida. Casat amb Hera, Zeus s'escapava per anar amb algunes noies.
Un dels seus amors, Dànae, filla del rei d'Argos que la van tancar perque el seu pare va preguntar al oracle com moriria i va respondre que el seu nét. Zeus es va transformar en pluja d'or i del seu amor va neixer Perseu.
Calisto, una nimfa del bosc que havia fet vot de virginitat, va ser seduïda per zeus transformat en Àrtemis i la va deixar embarassada. La verdadera Àrtemis la va transformar en ossa i Zeus sentin pena la va transformar en la ossa major.
Alcmena, esposa d'Anfitrió, era una dona molt bonica, Zeus es va enamorar d'ella i quan el seu marit va anar a la guerra, ell és va fer passar pel seu marit i van passar la nit junts. De la seva unió va neixer Hèracles.
Zeus es va enamorar de Leda, esposa de Tindàreu, es va liar amb ella en forma de cigne. Dela seva unió van neixer Càstor i Pol·lux.
Zeus es va enamorar de Io una sacerdotesa de Hera. Ella en veure'l va fugir i ell transformat en boira la va enganyar i violar. D'ells va neixer Èpafos.

Medusa, una humana mortal

Medusa era originalment una bonica dona humana. Poseidó es va enamorar d'ella, i la va seduir o violar en un temple dedicat a Atenea. Poseidó i Atenea eren rivals des que varen competir pel patronatge d'Atenes i els habitants de la ciutat varen preferir l'olivera d'Atenea a la font o els cavalls de Poseidó.

Atenea, després de descobrir la profanació que havia sofert el seu temple, va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma que les seves germanes Gòrgones. Els seus cabells es van convertir en serps i la seva mirada tenia el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Segons algunes versions, va ser Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, la va canviar per serps. Va ser desterrada més enllà de les terres dels hiperboris.

Mentre Medusa estava embarassada de Poseidó, va ser decapitada per l'heroi Perseu, fill de Zeus i la mortal Dànae. Aquest va ser enviat –amb aquest objectiu– pel rei de Sèfiros, Polidectes, el qual desitjava la seva mort; per tant, li va ordenar aquesta missió esperant que fracassés. Però Hermes i Atenea el van ajudar a acomplir la comesa tot donant-li una falç, un sac, un casc que el feia invisible, unes sandàlies alades i un escut.

Va aconseguir tallar-li el cap i, de la sang del coll tallat que va caure al terra va brollar la seva descendència: en sorgiren el cavall alat Pegàs, el monstre Amfisbena i el gegant Crisaor. Per precaució, Perseu va ficar el cap dins del sac, i va tornar a Sèfiros. Allà va matar a Polidectes per haver-li desitjat la mort; li va ensenyar el cap de Medusa i aquest es convertí en pedra. També va usar el cap de Medusa per rescatar Andròmeda i, en algunes versions, petrificar el tità Atlas.

Més tard, Perseu va regalar el cap de la Gorgona a la deessa Atenea, que el portà al seu escut com a arma, ja que continuava conservant els seus terribles efectes. D'altra banda, la sang de Medusa va ser recollida per Atena i entregada a Asclepi, ja que tenia el poder de ressuscitar als morts.

Primera guerra púnica

La antigua colonia fenicia de Cartago, era la mayor potencia marítima de la zona, con colonias en casi todas sus islas incluyendo el oeste de Sicilia. Pretendía dominar toda la isla para neutralizar a sus rivales comerciales y acaparar su importante producción de cereales. En estas circunstancias, una banda de mercenarios oscos, los mamertinos, se apoderó de la ciudad siciliana de Messina, que controlaba el paso hacia Italia. Amenazados por Hierón II de Siracusa, pidieron ayuda tanto a Roma como a Cartago (264 a. C.)

Ambas potencias acudieron a la llamada, pero llegaron primero los cartagineses, que establecieron la paz con Hierón. Esto no detuvo a los romanos, que expulsaron a los púnicos de Messina e invadieron el territorio de Siracusa, forzando a Hierón a aliarse con ellos en 263. La superioridad de su ejército les permitió apoderarse incluso de la base púnica de Agrigento, un año más tarde. Pero los cartagineses controlaban el mar, lo que decidió a los romanos a construir su primera flota de guerra, que al mando de Cayo Duilio derrotó a sus enemigos en Milas, en el año 260.

Esta ventaja les permitió expulsar a los cartagineses de Córcega y devastar Cerdeña (259), pero no apoderarse del oeste de Sicilia. Por ello, decidieron atacar directamente en Africa. Una gran flota romana venció a la cartaginesa en Ecnomo (256) y desembarcó cerca de Utica al ejército de Atilio Régulo, que se fortificó en Clypea. Las desorganizadas fuerzas cartaginesas, incapaces de resistir a los romanos en tierra, estaban dispuestas a capitular, pero las duras condiciones impuestas decidieron su resistencia. Jántipo, jefe de una partida de mercenarios espartanos, reorganizó el ejército cartaginés, que se apoyó en la caballería y los elefantes. Con estas fuerza derrotaron a Régulo (255), que tuvo que volver a Italia a bordo de una flota que acababa de destruir a la cartaginesa en el cabo Hermes.

Esta flota resultó arrasada por una tormenta, pero los romanos construyeron una nueva que consiguió tomar Panormo (254), aunque las sucesivas operaciones por tierra y mar no lograron conquistar Lilybaeum y Drepanum. En 249 un contraataque cartaginés rompió el cerco sobre estas ciudades y destruyó la flota romana, pero el agotamiento de sus fuerzas impidió la continuación del ataque en la isla, limitándose a defender las posesiones que mantenían en ella.

Un nuevo avance romano supuso la severa derrota naval de los púnicos en las islas Egatas (241); Roma consolidaba el dominio del mar. Cartago tuvo que firmar una paz por la que cedía Sicilia y las Lípari, además de pagar como indemnización la cantidad de 3.200 talentos.

La caja de pandora

Júpiter inventa la forma más rápida de destruir el paraíso de los hombres: la mujer. Llama a Vulcano, el dios artesano, y le pide que confeccione una imagen de bronce.
Deberá parecerse al hombre, pero, en alguna cosa deberá diferenciarse, de forma que lo encante y lo conmueva, atrasándole el trabajo y trastornando su ala.
Y cada dios ofrece alguna cosa a esa criatura, que nace para desconcertar la vida de los mortales.
Minerva que ya no se considera amiga de Prometeo porque a desafiado a sus compañeros divinos, entrega a la mujer recién creada un hermoso vestido bordado que cubre sus armoniosas formas.
Después, coloca un velo sobre el rostro sereno y adorna su delicada cabeza con una guirnalda de flores de colores.
Cuando la virgen está enteramente vestida, Afrodita le ofrece la belleza infinita y los encantos que serán fatales a los indefensos hombres.
Hermes le confiere el don de la lengua. Apolo le regala una suavísima voz.
Y así, la bella Pandora (todos los dones) está lista para cumplir su misión
Los astros iluminan la hermosa figura que se prepara para descender a la tierra.
Pero antes de enviarla a los hombres, Júpiter le entrega una caja cubierta con una tapa. En ella están todos los males y miserias destinados a asolar a los mortales: reumatismo, gota, dolores para debilitar el cuerpo humano. Y envidia, despecho, venganza, para despertarles el alma antes pura y solidaria.
Cuando Pandora llega a este mundo, encuentra a Epimeteo. En cuanto la ve, éste se encanta con ella y, conmovido recibe de sus finas manos la peligrosa caja que ella le ofrece.
Es un presente de Júpiter, declara Pandora.
Epimeteo no sospecha ni por un instante que todo el sufrimiento humano emergerá de allí.
Todavía desorientado por el deslumbramiento que le ha producido la bella figura, olvida el juramento hecho a su hermano, Prometeo, de jamás aceptar presente alguno de Júpiter.
Sin embargo en el fondo del recipiente maldito permanece un tesoro. Un sentimiento precioso que podría arruinar la venganza de los dioses y destruir definitivamente cualquier plaga: La Esperanza.
Júpiter no quiere que los hombres esperen más nada. A un gesto del dios, Pandora cierra la tapa, dejando La Esperanza en el fondo de la caja, escondida para siempre.
Y el hombre pierde su paraiso.

Laocoont

Laocoont era un sacerdot d'Apol·lo, la seva esposa va ser Antilope amb qui va tenir dos fills. Laocoont va mosquejar a Apol·lo quan es va casar amb la seva filla davant una estatua consagrada. Quan els grecs van deixar el cavall de fusta davant la seva porta ell va desconfiar i va dir que no l'acceptessin pero no li van fer cas. Quan els grecs feien veure que marxaven perque s'avien rendit els troians li van demanar que oferis un sacrifici a Posidó demanant-li que fes caure grans tempestes al mar per derrotar les naus gregues. Quan estava a punt de fer el sacrifici Posidó en plena platja va fer sortir dos serps gegants del mar i es van enroscar en els seus fills. Laocoont volia anar a demanar ajuda pero els tres van morir estrangulats per les serps les quals van anar despres davant l'estatua d'Atena al temple de la ciutadella. Els troians van recordar que Laocoont no volia que entressin el cavall dins de la ciutat i que volia cremar-lo per aixo van creure que era un càstig per aquet acte quan en realitat era Apol·lo que es venjava d'un sacrílegi anterior: la profanació del seu temple. Despres els troians van entrar el cavall a la ciutat i va suposar la seva ruina.

La guerra de Troia

Hi han moltes històries sobre la guerra de Troia però m'he proposat explicar-la sense mitologia.

La guerra de Troia va succeir fa més de 3.200 any i va estar establerta fins als deu anys.

Va ser provocada o per el segrest o la seducció d'Helena d'Esparta esposa del rei Menelao per Paris el príncep un dels prínceps de Troia. Paris va dirigir la seva embarcació cap a Troia per estar amb Helena i estar segurs. Helena es va enamorar bojament de Paris i es va voler quedar amb ell. Però el que no sabien era que es desencadenaria un guerra hi haurien moltes tropes preparades en les seves embarcacions per poder sortir cap a Troia.

Aquiles era un soldat molt fort i segons expliquen era benerat pels deus.

Durant els primers anys van haver diferents batalles en una de les quals Aquiles es va apropiar de la filla d'un sacerdot i la obtení com esclava.

Agamenon es va enamorar de la bellesa de la noia i se la va emportar amb ella cosa que al saber-ho Aquiles es va negar a lluitar i va obligar a molts dels soldats que ell manava a quedar-se a les tendes.

Hector va retar a Aquiles però ell no hi va anar perquè estava empipat amb Agamenon i no li volia donar el plaer de obeir les seves ordres.A qui va convençer va ser a Patrocle i Aquiles li deixar uns soldats i aprofitant Patrocle li va dir que es posaria l'armadura de Aquiles i que lluitaria contra Hector però el que no s'esperaven era la mort de Patrocole per el fill gran del rei de Troia.

Quan Aquiles s'enaseventar carregat d'ira retar a Hector i el matà, es va emportar el cadàver lligat pels peus i al seu carroatge i se'l emportà mentre que el rei de Troia contemplava l'escena.

Aquella nit Príam (el rei) va anar a les tendes on estaven establerts els grecs i li demanar sisplau a Aquiles que li tornessin el seu fill mort, com que era tard el guerrer li oferí que es quedés a passar la nit però Príam no es fiava i se'l va emportar en mig de la nit.

Van anar passant batalles fins que un dia el germà petit Paris va matar a Aquiles amb una fletxa clavada al taló. "El famós taló d'Aquiles".

Els grecs van fer un cavall de fusta i es van posar soldats a dins i altres el van arrossegar fins a Troia i els poblerencs es van pensar que els grecs es retiraren i van celebrar una gran festa, però en realitat no era així els vaixells estaven retirats darrera d'una illa i el cavall estava ple de grecs i quan els troians es dormiren els grecs van sortir atacaren el poble i van llançar senyals perquè els que estaven en els vaixells també ataquessin, fins que van cremar tota la ciutat i van guanyar la batalla.

Atenes

Atenes va ser una de les ciutats més importants de Grècia durant molt de temps.

És situa en la plana central de l' Àtica, entre el mont Egaleu a l' oest, el mont Pentèlic al nord-est, el mont Himet l' est i el golf Sarònic al sud-oest.

Atenes va ser el centre cultural de l'antiga Grècia i hi van sortir molts filosofs importants de l' edad antiga.

Pesistratos i el seu fill van fundar alguns temples com el temple olimpic de Zeus i el temple d' Apolo Pythios.

Temistocles va fer les muralles de la ciutat, Cimó va decorar l' Àgora i l'academia i va construir la muralla del sur, també va abandonar el port de Faleros per el port del Pireo.

Més tard Pericles va fer obres a l'acropoli, al Partenó, al Erecteios i a la Propileia, també va acabar les muralles de la ciutat i el Pireo.

Durant la guerra del Pelopones els espartans van enderrocar la muralla, i més tard Conon les va tornar a reconstuir.

Duran el regnat de Filip de Macedonia van ser reconstruits molts edificis, que havia coquerit després de la batalla de Queronea. Va ser de Macedonia fins que els romans la conquerissín.

La ciutat d'Atenes va seguir sent important i una font de cultura fins que a l'imperi Bizantí tanquessin les escoles de filosofia, tot i així, actualment continua sent una ciutat important.

El juicio de Paris

En la antigüedad mítica se celebraron unas importantes bodas a la que estaban invitados dioses y mortales. Los contrayentes eran Peleo y Tetis, un mortal y una diosa, lo que explica la afluencia de invitados. Tetis, una nereida, hija de Nereo, antiguo y anciano dios del mar, era, por tanto, una divinidad marina e inmortal y Peleo, discípulo del centauro Quirón, era el afortunado mortal que tenía el privilegio de casarse con una diosa.

Pero no todos habían sido invitados a la fiesta: la diosa Éride (Discordia) quiso hacer notar su ausencia y se presentó en la fiesta con una manzana de oro que tenía grabada la siguiente frase: "Para la más bella". Lanzó la manzana sobre la mesa donde se sentaban los dioses y se fue.

Tres de las diosas presentes en el banquete, Hera-Juno, Atenea-Minerva y Afrodita-Venus , se creyeron merecedoras del título y se lanzaron a por la manzana. La enojosa situación que se produjo entonces no tenía fácil solución y ni el mismo Zeus-Júpiter quiso intervenir en una decisión tan comprometida.

Encargó a su fiel hijo Hermes-Mercurio que condujese a las tres diosas al monte Ida, en la llanura de Troya, y se las presentase a Paris, bello joven, hijo del rey Príamo de Troya, que pastoreaba los rebaños reales en aquel lugar. Él debía ser el encargado de dirimir el pleito, según voluntad de Zeus, y así se lo explicó el dios mensajero Hermes al asustado joven.

Durante el juicio cada diosa hizo valer sus méritos al título pero además le prometieron a Paris beneficiosos dones si éste fallaba a su favor. Hera se comprometió a hacerle soberano de toda el Asia. Antenea le ofreció la prudencia y la victoria en todos los combates y Afrodita le brindó el amor de la mortal más hermosa de Grecia, Helena de Esparta.

Paris dio la manzana a Afrodita, granjeándose así la fiel protección de la diosa para él y los suyos para siempre, y la enemistad de las otras dos diosas lo que quedará reflejado en la Guerra de Troya.