la segunda guerra punica:

Tras la derrota de la primera guerra, Aníbal sabía que la única forma de derrotar a Roma era atacando la base de su poder en Italia, aparentemente protegida por su dominio del mar. El general cartaginés dejó a su hermano Asdrúbal en la península Ibérica, mientras él conducía un ejército compuesto de mercenarios africanos e hispanos, que cruzó los Pirineos, el Ródano y los Alpes en seis meses. Aunque sus fuerzas habían quedado reducidas a la mitad tras la terrible marcha, consiguió adelantarse a la reacción romana. Venció en Trebia (218) a un primer ejército mandado por los cónsules P. Cornelio Escipión y Tiberio Sempronio, tras lo cual muchos galos se unieron a las fuerzas cartaginesas.
Aníbal entró en Etruria y aplastó de nuevo a las tropas romanas en Trasimeno (217), dejando indefensa a Roma. Pero no se atrevió a cercar la capital con sus escasas fuerzas, y se dirigió al sur para tratar de conseguir aliados entre las ciudades recientemente sometidas por los romanos,
mientras que los romanos habían enviado a Hispania un ejército al mando de Publio y Cneo Escipión, que desembarcó en Emporion (218) y logró cortar las comunicaciones de Aníbal con sus bases en la Península. En 215 los romanos cruzaron el Ebro, derrotaron a Asdrúbal y conquistaron Sagunto. El cartaginés tuvo que marchar a África para someter al rey númida Sífax, lo que aprovechó Publio Cornelio Escipión para avanzar hasta la Bética. Asdrúbal volvió a la Península, reforzado por los jinetes númidas de Masinisa, y logró vencer y dar muerte a los Escipiones en Cástulo e llorci (211), obligando a los romanos a replegarse al norte del Ebro. En otoño llegó a la Península Publio Cornelio Escipíón, hijo del cónsul del mismo nombre, que reorganizó las fuerzas romanas para evitar que Asdrúbal acudiera en ayuda de su hermano en Italia. Escipión consiguió tomar Cartago Nova (209) y derrotar a Asdrúbal en Bailén (208), pero éste reaccionó y marchó finalmente hacia Italia.
Aníbal se había trasladado a Apulia tras la victoria de Trasimeno, mientras entraba en negociaciones con Filipo V de Macedonia y Hierónimo de Siracusa para presentar un frente común contra Roma. El general Fabio Cunctator le seguía de cerca sin presentar batalla, hasta que fue obligado por el senado y el cónsul Varrón. Aníbal le aplastó en Cannas (216), lo que decidió a varias ciudades del sur a apoyarle. Trató entonces de conquistar Tarento, cuyo puerto necesitaba para restablecer sus comunicaciones con el exterior, pero la debilidad de sus fuerzas, divididas para proteger a sus nuevos aliados, se lo impidió. Para cuando lo consiguió (213), Roma habla logrado recomponer sus tropas gracias a un extraordinario esfuerzo de su población, había contenido a Filipo en Iliria y mantenía sitiada a Siracusa, defendida por los ingenios mecánicos del sabio Arquímedes y apoyada por una flota cartaginesa.
En 211 los romanos se apoderaron de Capua y Siracusa, acorralando a Aníbal en el extremo sur de la península Itálica. Asdrúbal, que por fin había llegado a Italia, fue derrotado y muerto en Metauro (207), al tiempo que Escipión vencía a los cartaaíneses en lupa y expulsaba a los púnicos de casi toda la península Ibérica.
Gádir, el último bastión, cayó en 206; el romano llevó entonces la guerra a Africa (204). Consiguió la alianza de Masinisa, venció al rebelde Sífax y a los cartagineses en Útica (203) y amenazó a la propia capital. Cartago llamó en su ayuda a Aníbal, que se puso al frente de lo que quedaba del ejército cartaginés. La victoria de Escipión en Zama (202), que le valió el apelativo honorífico de «el Africano», significó la completa derrota de Cartago, que tuvo que renunciar a Hispania y a las islas que conservaba, entregar sus elefantes y su flota de guerra y pagar 10.000 talentos. Además, se comprometió a no emprender nuevas campañas militares sin el consentimiento de Roma. En el año 195 el senado romano exigió la entrega de Aníbal, convertido en magistrado supremo de Cartago, pero éste huyó a Oriente. Constantemente perseguido por los romanos, acabó suicidándose en Bitinia (183)

Èdip

Fill de Laios, rey de Tebes, i Iocasta. Quan els seus pares el van tenir van a nar al oracle i aquest els hi va dir que quan sigues més gran mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare.

Laios tenin por amb les paraules del oracle va ordenar a un criat que es desfes del nen. El criat no volia matarlo i li va lligar els peus fen-li un forat i el va penjar de un arbre. Un pagès el va trobar i el va despenjar i el ca cuidar fins que Polibi i la seva dona Peribea el van adoptar com a fill propi.
Li van posar de nom Èdip, que significa peus inflats, per estar lligat a un arbre.
Quan es va fer més gran va ser més fort i intel·ligent, els seus companys d'escola amb enveja li van dir que era adoptat i ell va anar a a preguntar-ho als seus pares i aquest li van dir que no era adoptat. Ell va anar al oracle per saber la veritat però aquest nomès li va dir que mataria el seu pare i desposaria la sseva mare. Èdip amb por va fugir.

Mentres fugia en una cruilla es va trobar amb un home que deia que ell tenia preferencia de pas i Èdip el va matar, però ell no sabia que aquest era el rei de Tebes el seu verdader pare.Es dirigí cap a Tebes i a la porta va veure un esfinx, un monstre que no deixava pasar a ningú sinò ensertaven l'endivinalla.L'esfinx li va preguntar: quin és l'animal que al matí va de quatre potes, al migdía va de dos potes i a la nit va de tres?
Èdip va respondre que el home i l'esfinx és suicidar quan ell dir la resposta correcte. A Tebes rescompensaven amb casarse amb la reina a qui el alliberes de l'esfinx. L'oracle tenia raó, Èdip mataria al seu pare i es casaria amb la seva mare.
Ell i Iocasta van tenir cuatre fills: dos nens Etèocles i Polinicies, i dos nenes, Antígona i Ismene.
Despres d'unsa anys la pesta arrasà ña seva ciutat. Èdip enviar un amic, Creont, a preguntar al oracle de Delfos com alliberar la ciutat le la pesta. L'oracle va respondre que s'alliberaria la ciutat de la pesta fins que l'assasí de Laios sigui castigat. Èdip va començar a investigar quan va rebre noticies de Corint i va descobrir que Polibi havia mort i que el va recollir en un bosc. Així Èdip va veure com el oracle tenia raó, ell va matar el seu pare, Laios, i es desposà amb la seva mare. Iocasta al veure l'incest que havia comès es suicida i Èdip es va treure els ulls amb una espasa. Creont va desterrar a Èdip i va asumir el carrec de rei altre cop.
Èdip pasà la resta de la seva vida com un captaire cec, acompanyat de la seva filla, Antígona. Quan Èdip morí Antígona torna a Tebes. Mentres els dos germans van pactar que cada any governaria un i al seguent l'altre. Al primer any de regnat de Etèocles, aquest no va voler renunciar al tron i expulsa al seu germà de la ciutat. Polinicies es refugià a Argos. Aquest es casà amb la filla del rei Adrast, i amb la seva ajuda organitzaren un exercit per atacar a Etèocles. L'exercit el van dividir en set, tantes portas com tenia la ciutat de Tebes. Cada porta protegida per un heroi tebà.
Polinicies atacà la porta que defensava Etèocles, i el dos van morir en un combat, l'un contra l'altre. Els tebans acabaren amb tots menys amb Adrats que abans que el mataran fugí amb el seu cavall. Creont que ajudava a Etèocles va fer-li un gran funeral mentres que a Polinicies no el va deixar enterrar, que això era molt fort ja que no anavas al cel, Antígona va desoveir a Creont i enterrar el seu germà. Per incomplir-ho la van enterrar viva com a condemna.

Història de Pompeia

Pompeia (Pompeii és com l'anomenaven els romans) és la ciutat romana de l'antiguitat, a la Campània, que va ser destuïda per l'erupció del Vesuvi l'any 79.

Era una ciutat dels oscs que després fou ocupada pels etruscs i més tard pels samnites, que barrejats van originar al poble dels campanis. Era un port a la badia de Nàpols, a la desebocadura de Sarnus (Sarno), situada entre Hercolà i Estàbia.

L'ERUPCIÓ DEL VESUVI

A l'alba d'aquella tarda tràgica de l'any 79 va apareixer sobre el Vesuvi un gran núvol en forma de pi. A les deu del matí, els gasos que empenyien des de l'interior van fer explotar la seva solidificada que impedia el cràter del volcà i la van reduir a innombrables fragments, el lapil.li, que formen projectats sobre Pompeia, juntament amb una pluja de cendra tant espessa que tapava el sol. Entre terribles sacsejades tel.lúriques i exhalacions de gasos verinosos, la ciutat va deixar d'existir aquell mateix dia i va romandre sepoltada durant segles sota una capa de més de sis metres de cendres i escòries volcàniques. S'ha calculat que del 10.000 habitants que es creu que vivien a Pompeia en aquella època, es van morir uns 2.000, els un ofegats pels gasos durant la fugida, d'altres dins de casa seva, aixafats per les teulades ensorrades sota el pes del lapil.li.

DE LA DESCRIPCCIÓ DE POMPEIA FINS AVUI

Es va perdre gairabé tota memòria de la ciutat, fins al punt que, quan el 1594 l'arquitecte Domenico Fontana, metre construïa un canal des del Sarno cap al poble de Torre Annunziata, va descubrir algunes inscripicons epigràfiques i fins i tot edificis amb les parets pintades al fresc, no hi va pas reconèixer les restes de l'antiga Pompeia.

Les primeres excavacions a l'area de Pompeia es dugueren a terme l'any 1748 per voluntat del rei Carles IV de les Dues Sicílies. Tot sovint els edificis que sortien a la llum eren despullats de tota mena d'objectes i obres d'art i tornats a enterrar. Més endavant Giuseppe Fanelli, va tenir la idea d'obtenir motlles de les vicitmes de l'erupció injectant guix líquid en els buits que havien deixat els cossos calcinats en la cendra solidificada: aquests motlles, avui a l'Antiquàrium de Pompeia, són uns del testimonis més tràjics de la catàstrofe.

Avui dia Pompeia apareix davant els ulls dels visitants en quasi tota la seva extensió i els transporta el dia en què el destí va aturar el curs de la seva historia. Els anuncis electrorals estrits a les parets, els escrits domèstics, les botigues, tot sembla que encara estigui viu: la tragèdia de Pompeia no ha destuït la ciutat, sinó que només ha aturat el temps per acavar-la restituint amb l'aspecte que tenia aquell dia concret de l'any 79.

La Primera Guerra Mèdica

Les guerres Mèdiques van ser dos guerres que van enfrontar la majoria de ciutats estat gregues contra els Aquemènides, que era la dinastia que manava sobre l' Imperi Persa.

El nom de Mèdiques procedeix de medo, que era un sinònim en grec que significava persa.

ANTECEDENTS

Darios I el gran, dominava les illes Jòniques que volia apoderar-se de les fonts

d' aprovisonament de blat i fusta per a la construcció de les naus de Grècia. Llavors Mileto aprofitant-se del mal sentiment dels Jònics va fer que es revoltessin contra els Perses, van demanar ajuda a les altres ciutats gregues però nomes els van ajudar les ciutats de Atenes i la de Eretria però tot i aquesta ajuda, Darios va acabar vencent-los.

Darios el gran, furiós per castigar els grecs i els seus aliats per haver participat en les fallides revoltes Jòniques, va saber que els Alcmeònides, una família noble atenenca, estava en contra de Milcíades i que estaven disposats a lluitar a favor de Darios si ell els perdonava el conflicte de les revoltes Jòniques.

La primera guerra mèdica es compon de dos parts:

La campanya de Maradoni, l'any 492 a.C

Darios el gran va enviar a Maradoni, un general persa a atacar els grecs, però abans es va aturar a les ciutats jòniques i va instaurar un govern democràtic perquè no es revoltessin més. Aquest exèrcit va conquerir la Tràcia i va fer que Alexandre I de Macedònia hagués de sotmetre's davant Pèrsia de nou. Però un exèrcit de brigis van debilitar l'exèrcit i van provocar, junt amb una tormenta que va acabar amb bona part de la flota de Maradoni que no poguessin continuar en dins la conquesta de Grècia.

Campanya de Datis, any 490 a.C

L' exèrcit de Darios cmandat ara per el general meda Datis i Artaphernes.

Aquest exèrcit tenía que desembarcar a la bahia de Marató, tots anaven amb vaixell, quan els atenencs van veure el perill van demanar ajuda urgent al espartans que van acceptar, però no podrien ajudar fins el final del festival de Karneia , que acavava amb la lluna plena del 19 i 20 de Setembre.

Durant la batalla de Marató la superioritat dels grecs va fer perdre els perses, les llargues llances dels Hoplites, eren superior en abast que les espases i llances perses i la armadura els protegia de les fletxes perses.

Els perses, al final van acabar fugint cap els baixells i els atenencs els van perseguir pins la costa.

Heròdot escriu que van morir 6.400 perses per 192 atenencs.

Asclepi, el Déu de la medicina

Estàtua d'Asclepi que podem trobar a les ruines d'Empúries

En la mitologia grega, Asclepi era el déu de la medicina. Fill d'Apol·lo i de Coronis. Era casat amb Epíone, segons Homer. A banda dels altres dos fills mencionats per Homer també se li atribueix la paternitat de Janiscus, Alexenor, Àratos, d'Higia (Hygieia), Aegel, Iaso i Panacea la majoria dels quals només són personificacions dels poders atribuïts al seu pare. Ja de gran diverses tradicions locals esmenten a Asclepi capaç de curar els malalts, sinó també de ser capaç de reviure els morts. La forma en que Asclepi adquirí aquest don són dues. Apol·lodorAtena la sang de la Gorgona i la sang de les venes del cantó esquerre de la mateixa Atena posseïa la capacitat de restaurar la vida als morts. L'altra tradició explica que un cop estava a casa de Glauc a qui havia de curar.
Mentre meditava com fer-ho aparegué una serp que s'enroscà sobre el seu bastó i el matà. Una altra serp aparegué tot seguit duent unes herbes a la boca amb les que el revisqué.A partir de llavors Asclepi feu servir la mateixa herba per reviure els morts.

QUIRO

Va ser el millor de la seva especie, els centaures. Va ser fill de Cronos i Filira ,va ser expulsat pels Lapites que eran una especie d'homes molt forts hi que estaven amb guerra amb els centaures i els van fer a fora a tots. Va ser marit de Carico i pare d'Ocirroe que era la mare de Pelcos.

Tot el que sabia li van ensenyar Apol.lo i Artemis i va ser mestre de grans herois com Aquiles , Asclepi , Teseu , Jason , Aristeu i Acteo entre altres.

Ensenyava medicina , art , caça , moral , medicina i cirurgia.

Va viure en l'altipla Pelion. La seva fama era coneguda per tota Grecia. Va coneixer a Peleo quan Acasto el va traicionar perque el va trair amorosament i li va treure la espasa maravellosa que li va regalar hefest i el va abandonar amb els centaures , pero el va salvar Quiro i va recuperar l'espasa i aixi tinguen una gran amistat.

Ròmul i Rem

Segons la tradició romana, van ser els fundadors de la ciutat de Roma i del senat romà.

Numitor era rei d'Alba Longa. Va ser destronat pel seu germà Amuli, qui el va expulsar de la ciutat, va matar els seus fills i va obligar la seva filla Rea Sílvia a dedicarse al culte de Vesta.
El deu Mart va ser el pare de Ròmul i Rem.

Sílvia va tenir dos bessons que va animenar Ròmul i Rem. Quan el rei Amuli se'n va assabentar va ordenar que els possesin en una cistella al riu Tíber perquè fossin arrossegats fins al mar i morisin ofegats. La cistella va embarrancar, els petits van ser alletats per una lloba, Luperca. Més tard van ser recollits per un pastor i cuidats per la seva dona. Quan van creixer van descobrir els seus origens, van tornar a Alba Longa i van matar a Amuli i van restaurar Numitor al seu tron.

Van decidir fundar una ciutat a una plana del riu, van traçar amb una arada el perímetre segons el mite etrusc i van jurar matar a qui tresspassesin els límits sense permis. Discutint el nom de la ciutat van decidir que l'elegiria el que veies més ocells, Romul va guanyar i li va posar el nom de Roma.

Per poblar la ciutat, Ròmul va acceptar tot tipus de gent: Refugiats, lliberts,esclaus... amb aquest metode la població era masculina. Va organitzar unes proves esportives on va convidar les poblacions veïnes (principalment sabins) i durant les proves va raptar les dones (el Rapte de les Sabines) Els sabins van atacar Roma per alliberar-les però al final les dones els hi van demanar que no s'entrematessin. Tot va acabar amigablement i Ròmul va formar amb el rei sabí, Titus Taci, una diarquia que va durar poc, fins a la mort del sabí.

Foto: Una lloba amamentant a Romul i Rem

AQUILES

En la mítologia griega Aquiles nieto de Éaco fue un héroe de la guerra de troya y uno de los
principales protagonistas y más grandes gerreros de la hiada de homez .En la celebre obra homerica ,Aquiles suele ser calificado como el de los pies ligeros ya que se le consideraba el mas veloz de los hombres .Leyendas posteriores afirman que aquiles era invulnerable en todo su cuerpo salvo en su talón .Estas leyendas dicen que Aquiles murio en la batalla al ser alcançado por una flecha enbenenada lancada por Paris en el talon . De ahi viene la historia de el talon de Aquiles .

Com es fundà la ciutat de Roma?

Com es fundà la ciutat de Roma?

Segons la llegenda , Ròmul i Rem són els fundadors de la ciutat de Roma.
Ròmul i Rem eren germans bessons i enemics.

Qui eren el seus pares?

Eren fills del Déu Mart (Déu de la guerra) i Rea Sílvia (herevaa del tron de la ciutat l’Alba).
A Rea li tanquen el seu germà a la presó i per poder-lo ajudar a sortir ella s’ha de fer monja i per tant no pot tenir fills.
Però Rea Sílvia s’enamora del Déu Mart i dóna a llum a Ròmul i Rem.
Fan matar a Rea Sílvia i diexen abandonats en un cistell els dos nadons.
El cistell arriba a un turò on més tard es fundarà la ciutat de Roma.
Una lloba enviada pel Déu Mart es cuida dels nadons fins que un senyor els troba.
Quan són grans saben la seva història i decideixen fundar la ciutat de Roma on els van trobar la lloba; però es discutiexen i Ròmul mata al seu germà i aquest funda la cèlebre ciutat de Roma.

Com va neixer atena?

Com va nèixer Atena?

Zeus estava casat amb Metis (Deesa de la saviesa i la prudència). Aquesta es va quedar enbarassada i Zeus, per por que l’infant que tingués el destronès, se’l va menjar.
Però, Zeus tenia molt mal de cap i va demanar-hi a Hefaistos (Deú dels artesans) que li obrís el crani, ho va fer, i va nèixer Atena amb el casc posat.


Qui era Atena?

Va ser la Deesa protectora de Ítaca i de la ciutat d’Atenes on se li van dedicar temples (com el gran Partenó) i moltes festes. És la deesa protectora de les ciutats.
Deesa de la saviesa.
Enseñilla a les dones a filar i als homes a teixir i a construir carros i vaixells.
Atena va fer servir la seva itel.ligència per ajudar als herois a vèncer les pitjors dificultats (com per exemple Ulisses a la guerra de Troia).