Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mitologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mitologia. Mostrar tots els missatges

dimarts, 19 de gener del 2010

El rapto de Proserpina (mito)

Proserpina era hija de Ceres y Júpiter.
Venus, para dar amor a Plúton, envió a Cupido, su hijo, para que le disparara una de sus flechas amorosas. Proserpina, que estaba bañándose en un lago con unas ninfas, no esperaba que en ese mismo instante, Pluton salio del volcán Etna con un carro tirado con cuatro caballos negros raptandola para casarse con ella y vivir en el Hades (lugar donde iban los muertos enterrados, como un infierno grecoromano).
Su madre Ceres, diosa de los cereales y de la tierra se puso a buscarla por todo el mundo. Ceres desesperada detuvo el crecimiento de frutas y verduras, y allí por donde pasaba se convertía en desierto.

Preocupado, Júpiter envió a mercurio al Hades para decirle a Pluton que liberase Proserpina. Este obedeció pero antes le hizo comer seis semillas de granada (esto era un símbolo de fidelidad en el matrimonio) de modo que Proserpina se tenia que quedar 6 meses al año con Pluton. El resto permanecería con su madre Ceres. Siendo así, en la primavera cuando volvía Proserpina del Hades ceres decoraba la tierra con flores, y cuando se tenia que ir (otoño) la tierra perdía los colores.

En otra versión del mito, Proserpina solo come cuatro semillas de granada. Quedandose solo 4 meses al año en el Hades. Entonces Ceres se ponía muy contenta y hacia brotar las flores que en verano maduraban y daban sus frutos. En otoño Ceres cambiaba los colores de las hojas a tonos marrones y naranjas (sus colores favoritos) para darle un regalo de despedida a Proserpina. Los cuatro meses que estaba en el hades Ceres dejaba la tierra pobre y fría dando lugar al Invierno.


(foto: Escultura Rapto de Proserpina por Bernini)


divendres, 20 de març del 2009

Hèracles, el naixament i les pomes d'or

Un príncep, de nom amfitrió, va haver de fugir de la seva pàtria, Tirint, perquè havia comès un homicidi; el va acollir el rei de Tebes, que es deia Creont.

Amfitrió es va casar amb una noia molt maca, Alcmena. Un dia, que havia anat a la guerra, el mateix Zeus, enamorat d'Alcmena, va transformar-se en un doble del seu marit, es va presentar al palau i la dona, confiada, va engendrar un nen amb ell. Quan va marxar Zeus, va tornar el marit de veritat i va engendrar un altre nen. El resultat d'aquesta doble unió va neixer dos bessons molt diferents en questió de força: un era fill d'Amfitrió i l'altre fill de Zeus, Hèracles.

Quan els nens eren encara petits, Hera enfadada amb Zeus va voler assessinar els nens i va enviar dues serps molt grans i Heràcles, un nadó de dos mesos, les va escanyar amb les mans nues. Quan Hera ho va veure i es va enfadar molt, tant va molestar a Zeus amb les seves protestes, va obtenir que Heràcles fos com un esclau per al seu germà Heuristeu i no quedaria lliure fins a haver complert dotze tasques molt complexes.





Aquestes tasques van succeïr durant una època en la que la majoria de gent es dedicava a la ramaderia i per això molts d'aquests treballs sobrehumans tractaven sobre la ramaderia com matar el lleó de Nemea, capturar un senglar de mida extraorinariament gran, els bous de Geríon.
Però la tasca que més m'ha cridat l'atenció ha sigut la onzena, la qual Heuristeu mana a Heràcles que li porti les pomes d'or del jardí de les Hespèrides.

Com gairabé ningú sabia on era exactament el jardí de les Hespèrides, heràcles tambè l'havia de buscar. Un dia mentres buscava es va trobar amb Nereu, una divinitat divina que ho sap gairabé tot; aquest li va dir que el jardí de les Hespèrides era al Àfrica, a Mauritània, allà on viu el tità Atlas, que aguanta el cel sobre les seves espatlles.


Heràcles quan va arrribar li va preguntar a Atlas on era el jardí de les Hespèrides i aquest li va dir que no es preocupés ja que si li aguantava el cel una estona ell li portaria, Heràcles confiat va acceptar. Una estona més tard va arribar Atlas i Heràcles es creia que ja hauria acabat la missió però molt lluny de que Atlas volguès tornar a aguantar el cel, Atlas li va dir que portaria ell mateix la poma d'or a Heuristeu. Heràcles amb por de que no tornés per rellevar-lo el va enganyar diguent-li que acceptava però que el deixès reposar una estona; Atlas, confiat va accedir a fer-ho però tan bon punt Atlas va tenir el cel sobre les seves espatlles Heràcles fa fugir a veure Heuristeu i acomplir una altra missió.




Imatges extretes de les pàgines

divendres, 27 de febrer del 2009

Orphée et Eurydice

Orfeo, va ser un personatge de la mitologia grega dels més coneguts; músic, poeta i filòsof. Hi ha dos versions importants del naixement d'Orfeo: Hi ha qui diu que el seu pare fou Eagro, un Deu del riu Tracio, i de la musa Calíope, una altra versió és que el seu pare va ser Apol·lo.
Apol·lo va regalar una lira a Orfeo i ell li va posar dos cordes més perquè fossin nou, com les musses i aquestes commogudes van ensenyar-li a tocar la lira, a més a més Orfeo també va ser un savi ja que era un viatger incansable i ansiós per aprendre va viatjar fins a Egipte.


Eren tantes les seves qualitats que tenia moltes pretendents però d'entre totes elles va ser Euridice, una ninfa. Orfeo es va casar amb ella amb el consentiment de Zeus.

Diuen que el seu amor va ser tant apassionant com no hi havia hagut mai cap. Però no hi ha felicitat eterna, dons si n'hi hagués, acavariem oblidant la tristesa, i la felicitat perdria el seu sentit.

El destí va voler que el pastor Aristeu també s'enamorés d'Euridice i aquest per fer-la seva la va atacar, quan Euridice va voler còrrer, una serp verinosa li va mossegar a la cama i va morir a l'acte.



Orfeo tan trist va decidir que baixaria a l'Hades per reclamar a Euridice. Va ser un viatge dur però gràcies a la seva música va aconseguir estovar el cor d'Aqueront que va accedir a portar-lo de franc fins a l'inframon, més tard també Cancerber (el gos guardià de l'Hades) va ser sotmès a la seva música i mentre feia el viatge per l'Inframon va seguir tocant la seva tristesa amb la música. Tan trista era la música que Hades i Persèfone van deixar que Euridice marxès amb la condició que Orfeo hauria d'anar davant i no es podria girar per veure-la fins que no sortissin de l'inframon.


Aixi que Orfeo va complir el requisit fins a la sortida, quan es va girar per veure-la però Euridice encara tenia un peu a l'inframon i d'aquesta manera Orfeo i Euridice es van separar.


Un altra bona Historia és la de la mort d'Orfeo però com ja he dit, és una altra història...


Aquest títol prové d'una òpera composada per Christoph Willibald von Gluck basada en el mite anterior. La peça es va estrenar a Viena l'any 1762.


Imatges extretes de les pàgines

divendres, 13 de febrer del 2009

L'ancià de l'Aqueront


"De aquí parte la senda que conduce
al tartáreo Aqueronte, vasta ciénaga
que en turbios remolinos lanza hirviente
su arena toda en el Cocito. Horrendo
el barquero que vela junta al río,
Caronte, el viejo horriblemente escuálido:
tendida sobre el pecho se enmaraña
la luenga barba gris; inmóviles miran
sus ojos, dos centellas; desde el hombro
cuelga de un nudo su andrajoso manto.
Largo varal empuña, y con la vela
hábil maniobra al transbordar los cuerpos
en el mohoso esquife. Ya es anciano,

Virgili, Eneida, VI 423 i ss.


Caront és un personatge de la mitologia grega fill d'Èreb i Nix. Èreb representa la part fosca del mon i Nix representa la nit. Caront s'encarrega de portar les ànimes a l'Hades amb la seva barca creuant el riu Aqueront. Se'l representava com un ancià prim i rondinaire de roba fosca i amb antifaç que triava els seus presoners de la multitut d'animes que s'apilonaven a les ribes del riu Aqueront. Caront cobrava per el seu viatge un pagament, si no el pagaven, les ànimes dels difunts havien de vagar cent anys per les ribes del riu Aqueront, per aquest motiu quan enterraven els difunts, se'ls enterrava amb una, dues o tres moneda sota la llengua.

És molt estrany que caront deixès passar una persona viva al inframón, si aquests volien fer-ho havien de pagar una branca d'or que la proporcionava la Sibila de Cumas. Alguns que van aconseguir vaixar a l'inframón vius va ser Heracles (més conegut com a Hércules) i Orfeo.

Caront per a mi un personatge que no esta prou valorat dins de la mitologia, crec que podria haver estat prou important i protagonitzar alguna aventura i no ésser un personatge secundari dins de la mitologia, m'ha estranyat molt no trobar cap narració on Caront fos protagonista, com ja he dit i que, no entenc que amb la complexitat de la mitologia, Caront hagués estat sempre barquer de l'Aqueront.


Imatges extretes de les pàgines
  • http://webpages.ull.es/users/fradive/historiacomparada/14muerte/caronteluccagiord.jpg
  • http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Charon_by_Dore.jpg

divendres, 23 de gener del 2009

Atlantis: The Antediluvian World

Aquest títol, tret d'un llibre escrit per Ignatius Donnelly afirma la existència i més tard desaparició de un continent enfonsat sota les aigües, el seu nom l'Atlàntida.

Les primeres referències a la Atlàntida apareixen en el Timeo i el Critas, textos en diàlegs del filòsof grec Plató. La història, que Critias narra com vertadera, es remonta al 9.600 a.C, per narrar com els atenèsos van detenir l'avenç de l'imperi dels atlants, bel·lics habitants de una gran illa, l'Atlántida, situada davant de les Columnes d'Hèrcules (estret de gibraltar) i que, al poc temps de la victoria atenèsa, va desapareixer sota el mar.

Segons el Critias, Evenor va tenir una filla, Clitio. Aquest escrit diu que Posidó era l’amo y senyor de las terres Atlants, ja que, quan els deus s’havien repartit el mon, la sort havia volgut que a Posidó li correspongués, entre altres, l'Atlàntida. Aquesta és la raó de la seva gran influència en aquesta illa.


Posidó es va enamorar de Clito y per protegir-la, o mantenir-la sagrestada, va crear tres anells d’aigua al voltant de la muntanya on vivia la seva estimada. La parella va tenir deu fills, per els quals el Dèu va dividir l’illa en deu regnes. Al fill gran, Atlas, li va entregar el regne que ocupava la muntanya rodejada de anells d’aigua, donant-li, també, autoritat sobre els seus germans. En honor a Atlas, l’illa sencera es va dir Atlàntida y el mar que l’envoltava, Atlantic


Gracies a Posidó, la terra insular de l’Atlàntida era abundant en recursos. Hi havien tota classe de minerals, grans boscos que proporcionaven il·limitada fusta, nombrosos animals, domèstics y salvatges, especialment elefants, variats aliments provinents de la terra. Tal prosperitat va donar als atlants l’empenta per a construir grans obres. Van edificar, sobre la muntanya rodejada d'anells d’aigua, una esplèndida acròpolis plena de notables edificis, entre els que destacaven el Palau Reial y el temple de Posidó. Van construir un gran canal, de 50 estadis de longitud, per comunicar la costa amb l’anell d’aigua exterior que rodejava la metròpolis; y un altre més petit i cobert, per conectar l’anell exterior amb la ciutadella. Finalment, van cavar, al voltant de l’esplanada, una gegantesca fosa.



D'aquesta historia cadascú pot creure el que volgui, ja que, a part del mite, molta gent diu que és possible que L'Atlàntida haguès existit; una prova d'això és: Hi ha moltes semblançes entre els egipcis que representaven els seus dèus com animals i els centro/sudamericans que també els representaven com animals. Com és possible si aquestes dues cultures no van tenir cap contacte entre elles?

Imatges extretes de les pàgines

www.clubdelmar.org/atlantida.htm

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/7d/Poseidon_sculpture_Copenhagen_2005.jpg

Zeus

En la Mitologia grega Zeus és el déu suprem de l'Olimp. Fill de Cronos i Rea. Té el seu equivalent en la mitologia romana en el déu Jupiter. Va lluitar contra el seu pare recolzat per la resta de déus i en derrotar-lo va ocupar el seu tron a l'Olimp. La paraula catalana déu prové precisament del grec Zeus, passant pel llatí deum.

Va casar-se amb Hera però tingué diferents embolics i fills amb d'altres dones ja fossin divines o mortals i també va mantenir relacions amb algun noiet com Ganamides. Una de les seves dones era mnedeise, deesa de la memòria. Amb ella va tenir nou filles, les muses: Euterpe, Tepsicore, Polimnia, Melponeme, Talia, Cal'liope, Urania, Clio i Èrato. Alguna de les seves conquestes femenines són alcmena, una mortal anomenada Leda a la qual Zeus va posseir convertit en cigne, o Europa. Per tal d'aconseguir els seus desitjos era capaç de transformar-se en qualsevol animal. A més, posseïa el domini sobre les tempestes, els llamps i els trons.