Alejandro Magno*

Alejandro III de Macedonia, llamado el Grande, rey de Macedonia desde 336 adC hasta su muerte. Es considerado uno de los líderes militares más importantes de la Historia, por su conquista del Imperio Aqueménida.Tras la unificación de múltiples ciudades-estado de la Grecia antigua bajo el dominio de su padre, Filipo II de Macedonia,Alejandro conquistó el Imperio Persa, incluyendo Anatolia, Siria,Fenicia,Judea, Gaza, Egipto, Bactriana y Mesopotamia, y amplió las fronteras de su propio imperio hasta la región del Punjab. Antes de su muerte, Alejandro había hecho planes para girar hacia el oeste y conquistar Europa. También quería continuar la marcha hacia el este para encontrar el fin del mundo, ya que su tutor durante su niñez, Aristóteles, le había contado historias sobre el lugar donde la Tierra acababa y empezaba el Gran Mar Exterior. Alejandro integró extranjeros en su ejército y administración, lo que ha sido definido por algunos académicos como una "política de fusión". Favoreció el matrimonio entre miembros de su ejército y extranjeras, y lo practicó él mismo. Tras doce años de campañas militares contínuas, Alejandro murió, posiblemente de malaria, fiebre tifoidea o encefalitis vírica.Con ello, su dinastía, encarnada en individuos incapaces o de corta edad, llegó a su fin, y su imperio fue repartido entre sus generales, los llamados diádocos (sucesores), pero sus conquistas resultaron en siglos de dominio y colonización griegas sobre áreas lejanas, conocido como período helenístico, una combinación de las culturas griega y mesoriental.
Alejandro ha persistido en la historia y mitos tanto de la cultura griega como de las no griegas. Tras su muerte, sus conquistas inspiraron una tradición literaria en la que aparece como un héroe legendario, en la tradición de Aquiles. También es mencionado en el libro zoroástrico de Arda Viraf como "el maldito Alejandro", por la conquista del Imperio y la destrucción de su capital, Persépolis. Se le conoce como Eskandar-e Maqduni (Alejandro de Macedonia) en persa, Dhul-Qarnayn, en las tradiciones del Medio Oriente, Al-Iskandar al-Akbar,en árabe, Sikandar-e-azam en Urdu e Hindi, Skandar en Pashto, Alexander Mokdon en Hebreo, y Tre-Qarnayia en Arameo,aparentemente a causa de una imagen empleada en las monedas acuñadas durante su reinado en la que al parecer se le muestra luciendo los cuernos de carnero del dios egipcio Amón. Sikandar, su nombre en Urdu e Hindi, también se emplea como sinónimo de "experto" o "extremadamente hábil".

Eros i Psique

Afrodita, gelosa de la bellesa de Psique, envia al seu fill Eros a castigar-la clavant-li una de les seves fletxes oxidades per a ferl-a enamorar d'el pitjor dels homes.

Eros, però, s'enamora d'ella i en comptes de castigar-la diu al seu pare que la abandoni en un lloc, on ell la va a buscar i se la emporta al seu palau.

Per a evitar la fúria de la seva mare, Eros es presenta sempre de nit i no permet a Psique que li vegi la cara ni que intenti assabentar-se de la seva identitat.

Una nit, al cap del temps, Psique comenta que li agradaria tornar a veure la seva familia i Eros ho accepta. Les seves germanes, encuriosides per saber qui és el noi, comencen a fer-li preguntes que Psique no sap respondrer, ja que no l' ha vist. Quan les seves germanes ho saben, comencen a crear-li dubtes de tal manera que Psique s' acaba encuriosint també, i la convencen perquè li miri la cara a la llum d'una llàntia una nit mentre ell estigui adormit. La nit en que torna al seu costat i mentre ell dorm, Psique encen la llàntia i observa meravellada a Eros, i mentre ella pensa en la sort que ha tingut cau una gota d' oli bullent a la cara del noi i el desperta, i decepcionat abandona Psique. Quan s'en adona del que ha fet, va a demanar ajut a Afrodita, que encara està dolguda amb ella. Afrodita li econmana quatre encàrrecs, i un d'ells és anar a l'hades a buscar un cofre. Persèfone, la deesa d'ultratomba, diu que el contingut del cofre és només per a Afrodita, però Psique, encuriosida un altre cop, l' obra i queda sumida en la son eterna. Eros s'en apiada i posa solució a l' assumpte. Temps desprès, Afrodita i Psique fan les paus i tots tres viuen tranquil·lament a l'olimp.

Alex Vidal

L'origen dels deus

En l' inici dels temps, l'univers era un caos. Llavors van aparèixer Gea (terra) i Urà (cel), que són els progenitors dels deus. Gea, però, no podia donar a llum ja que Urà estava a sobre d'ella bloquejant-la,de manera que tots els fills enjendrats se'ls anava guardant a dins.

Un dia, en un descuit d'Urà, Gea va aconseguir donar a llum a Cronos (el deu del temps) que tallà els testicles del seu pare i els llançà al mar, alliberant la seva mare de la opresió d'Urà i alhora els seus germans.Dels òrgans llançats al mar en va nèixer Afrodita, deesa de la bellesa i del amor.

Cronos es va casar amb la seva germana Rea, i tenien fills, pero per por que un d'ells el destronès com havia fet ell amb el seu pare, cada fill que neixia Cronos s'el menjava.

Un dia Rea va enganyar cronos, i en comptes de donarli el nounat, li va donar una pedra embolcallada que Cronos es va tragar pensant que era el nen. Aques nen, anomenat Zeus, es va criar amb la cabra Amaltea, i quan es va fer gran la seva mare Rea el va fer entrar com a cambrer al servei del seu pare.També li donà un beuratge per a fer-lo vomitar, alliberant aixi tots els seus germans.

Alex Vidal

Aproximació a la Pintura Grega.

Pintura

Son muy escasos los vestigios que se han encontrado de la pintura de la antigüedad, por su difícil conservación. Debido a esto no se conoce muy bien cómo era la pintura en aquella época. Parece que evolucionó desde las figuras rígidas y frontales, o de perfil, sin volumen ni perspectiva (a la manera egipcia), hasta la representación del volumen y el movimiento. Se supone que comienza como motivo decorativo (pintando los vanos) en Grecia, la cual es deudora de la pintura cretense, una obra que se conoce a través de la cerámica pintada. Según estos restos, las representaciones serían geométricas, las figuras tenderían a ser cuerpos geométricos simples, como en el actual cubismo. Las escenas son de caza, guerra y mitología. Las siluetas están pintadas en negro, aunque en Corinto se pintan en rojo sobre fondo negro y con líneas en blanco. Se conocen los nombres de pintores como Klitias, Nearcos y Exequias.
En lo que a la pintura mural se refiere, se conoce a través de los restos hallados en Sicione y Corinto, que datan del siglo VIII a.C. Pero el auge de la pintura se da en el siglo V a.C. En Atenas se conocen los nombres de Polignoto, que introdujo el paisaje y la perspectiva en sus obras, y Mikón. Pintan los grandes templos y edificios públicos de Grecia, que parece que estaban policromados. La fuente sobre esto es Plinio, ya que no quedan restos.

Las épocas más esplendorosas parecen ser el siglo IV a.C. y la época helenística. En ellas parece haberse alcanzado el pleno dominio de los recursos pictóricos de luz y perspectiva. Surgen los géneros nuevos, como el retrato y el bodegón. El centro es Atenas, y Panfilio el pintor más conocido. Según él la pintura debe basarse en las matemáticas y en las reglas de la proporción. Pousías se hace célebre en la corte de Alejandro Magno. Esta pintura está prácticamente perdida, aunque puede que algunos mosaicos romanos sean copias de pinturas griegas, y puede que las pinturas murales encontradas en Pompeya.
Parece ser que la representación del paisaje también fue una conquista. Primero se introduciría como marco y luego como objeto mismo. Un paisaje humanizado en el que destacarían la presencia de elementos arquitectónicos. La perspectiva se conseguiría con el juego del claroscuro y la luz.

Tirèsies, l'endeví amb el passat més incert

Tirèsies segons els mites fou fill de Everes, (que al seu temps ho fou de Udeo, un espartà), i de la nimfa Cariclo, el qual va tenir dos fills: Manto i Dafne. Tirèsies va viure gran part de la seva prolongada vida a Terbes. A partir d' aquí, els diversos autors, donen diferents explicacions o causes per a la seva ceguesa, però també als seus poder: la visió del futur, el do d'entendre el llenguatge dels ocells i la seva vida, estranyament llarga. La versió més extensa, és la que diu que Tirèsies va veure a Atena banyant-se. Ella, que es considerava molt pura, el va castigar, prenent-li la vista. A canvi, la dea li va atorgà els dons anteriors. Tirèsies a participat en nombrosos llibres, però especialment en el cercle tebà: A les bacants d'Eurípides, Tirèsies es pronuncia afavor de la introducció del deu estranger Dionís. A l'Èdip Rei de Sòfocles, Èdip exigeix a l'endeví que digui el nom de l'assassí de l'antic rei de Tebes Laios, però si mostra en contra i només fa lleus insinuacions (una cosa pròpia del caràcter dels endevins, com el seu semblant de Delfos, anaven a mitges tintes per precaució).
La seva mort igual que la seva vida, també és molt incerta: Pseudo-Apol·lor va escriure que Tirèsies i Mantó van fugir de Tebes pel conflicte dels Epígons. Pare i filla, van arribar a Tilfussa, on el visionari va beure aigua d'una font i es va morir perquè era molt freda. Segons Pausànias, van ser presoners dels Argius. Aquests el volen portar a Delfos per a consagrar-lo a Apol·lo, però aquest, ja molt vell mor en el trajecte.
Tirèsies apareix a l'Hades algunes vagades. En una d'aquestes Odiseu el visita, per consell de Circe, per saber el motiu de les seves penúries. Aquest li comentà l'afer de Poliferm i Posidó. A més l'endeví va aconsellar que se'n guardes prou de tocar els ramats d' Hèlios; ell així ho va fer, a diferència dels seus companys.
L'endeví Tirèsies ha participat en un munt de llibres (tan clàssics, com medievals com modernes).
···CLÀSSIQUES:
· Odissea, d'Homer
·Set contra Tebes, d'Èsquil
·Èdip rei, de Sòfocles
·Les Bacants, d'Eurípides
·Metamorfosis, d'Ovidi
···MEDIEVALS:
·La Divina Comèdia, de Dante Alighieri
·Lo somni, de Bernat Metge
···MODERNES:
·Les mamalles de Tirèsies, de Guillaume Apollinaire
·La terra gastada, de T.S. Eliot

Prometeu i Pandora

Prometeu és el benefactor de la humanitat en la mitologia grega. Era fill del tità Jàpet i de l'oceànide Clímene. Segons una tradició fins i tot va ser ell qui va crear els homes, modelant-los amb fang a la imatge dels déus, mentre que el seu germà Epimeteu modelava les bèsties. Va instituir el primer sacrifici com un pacte entre els homes i els déus: Prometeu va matar un bou i va repartir les seves restes en dos munts: en un hi havia la carn i les entranyes, en l'altre els ossos i el greix coberts de la pell. Va donar a triar a Zeus quin dels dos munts preferia i Zeus va escollir el segon. Així va quedar establert per sempre més el ritual del sacrifici: els homes celebren un banquet amb la carn de les víctimes, mentre cremen els ossos i el greix per als déus.
Però Zeus, irat per l'engany de Prometeu, va llançar la seva ira contra els homes i els va privar del foc, tot condemnant-los a patir fred i fam. Empès per la compassió, Prometeu va robar el foc de la farga d'Hefest amagant-lo en una canya i el va donar als homes.
De nou la còlera de Zeus va caure sobre els homes. Va ordenar a Hefest que construís una bella figura a imitació de les deesses. Tot seguit va encomanar als altres déus que li donessin dons: Afrodita li va infondre l'encís, Atena el coneixement de les arts de la casa, Hermes li va proporcionar la paraula i la mentida. Així va néixer Pandora, la primera dona. El seu nom, compost dels mots grecs pan 'tot' i dóron 'regal', fa referència als dons que va rebre de tots els déus o al fet que ella mateixa va ser un regal de tots els déus.
Zeus va oferir-la en matrimoni a Epimeteu, que la va acceptar captivat pels seus encisos, malgrat l'avís del seu germà Prometeu que es malfiés de qualsevol regal de Zeus. A casa d'Epimeteu Pandora va trobar una capsa -o una gerra segons les versions. Incapaç de retenir la seva curiositat, la va obrir i immediatament en van eixir tots els mals que Prometeu hi havia tancat. Quan va córrer a tancar-la, només quedava dins l'esperança. Des d'aleshores les malalties, el dolor i les calamitats persegueixen la humanitat sense repòs i el seu únic consol és l'esperança.
A Prometeu també li va arribar el càstig de Zeus: va ser encadenat al mont Caucas, on cada dia una àguila li rosegava el fetge, que li tornava a créixer de nit. Així va restar sotmès a un sofriment perpetu. Al cap dels segles Prometeu va ser salvat per Hèracles, que va matar l'àguila amb les seves fletxes i el va alliberar de les seves cadenes. Orgullós de la gesta del seu fill, Zeus no ho va impedir. Més endavant va agrair-li haver-lo advertit del perill que li hauria suposat tenir un fill amb Tetis. El poder profètic de Prometeu ja es va demostrar quan va anunciar el diluvi al seu fill Deucalió.

ART HEL·LENÍSTIC

El període hel·lenístic o època hel·lenística (dels segles IV al I aC), llevat dels seus personatges importants com ara Alexandre Magne i Cleopatra, és relativament desconegut. Sovint és considerat un període de transició, pot ser fins i tot de declivi o de decadència, entre la resplendor del període clàssic de Grècia i el poder de l'Imperi Romà que el succeiria. A més de l'esplendor de les ciutats, com ara Alexandria, Antioquia de l'Orontes i Pèrgam, la improtància de l'intercanvi comercial, el mestissatge de cultures, el paper dominant de la llengua grega i la seva difusió, van modificar profundament l'Orient Pròxim, que després seria part de l'Imperi Romà.
El Període hel·lenístic ha estat definit pels historiadors del segle XIX (el terme "hel·lenístic" va ser utilitzat per primera vegada per l'historiador alemany Johan Gustav Droysen en el seu llibre "Geschichte des Hellenisumus"), a partir d'un criteri lingüístic i cultural, a saber, el creixament espectacular de les regions de parla grega i de l'expansió de la cultura hel·lenística a diverses parts del món.Aquest va ser un retrobament de les civilitzacions antigues orientals i gregues que sovint s'inclou en allò que els historiadors han anomenat l'"imperi greco-romà". Els límits cronològics del període hel·lenístic són, doncs, convencionals i polítics: comencen amb la conquesta d'Alexandre Magne i acaben amb el suïcidi de l'últim gran sobirà hel·lenístic, la reina d'Egipte, Cleopatra VII, amb el qual comença la dominació romana.



L'EVOLUCIÓ POLÍTICA DEL MÓN HEL·LENÍSTIC

·Conquestes l'Alexander Magne:
Rei als de Macèdonia 20 anys, senyor de Grècia dos anys després, Alexandre Magne emprèn, durant el seu breu regnat — 13 anys a penes, entre el 336 i el 323 aC — la conquesta més espectacular i la més ràpida de l'antiguitat. Un regne, després de tot, de grandària mitjana, associat a algunes ciutats gregues, va acabar amb l'imperi més gran d'aleshores, l'imperi Persa de Darios III. El sobirà aquemènida és derrotat en quatre anys (334-330 aC) i tres batalles, de Granic, d'Issos i de Gaugàmela. Els tres anys següents, fins al 327, van ser dedicats a la lenta i difícil conquesta de les satrapies de l'Àsia central; i després, el 325 va assegurar la dominació macedònia sobre el nord-est de l'Índia. És aquí que Alexandre, sota la pressió de les seves tropes esgotades, ha de renunciar a perseguir la seva epopeia i retornar a allò que s'havia convertit en el cor del seu imperi, la Mesopotàmia.
Per tal d'assegurar a llarg termini el seu poder, va intentar d'associar la classe dirigent de l'antic imperi aquemènida a l'estructura administrativa del seu regne. Va intentar també de crear una monarquia assumint alhora l'herència macedònia i grega per una banda i l'herència persa per l'altra, i d'una manera més general, asiàtica. La brutal mort del rei, probablement d'una malaltia, a l'edat de 33 anys, va acabar amb la seva intenció original, però seria discutida vivament per l'entorn macedoni del sobirà.

Per començar...Empúries

Avui és el primer dia que penjem alguna cosa els de tercer ja que fins ara aquest credit es feia a quart, i posats a començar, comencem parlant d'Empúries, el punt de partida de la civilització grega a la península ibérica i a la mediterrània.

Va ser fundada el 575 a.C per colonitzadors de Focea (que també van fundar altres ciutats com Massalia [Marsella], Niça...)
Els indigenes de la zona no van oposar cap mena de resistència a l'arribada grega ni tampoc van soposar un obstacle per als grecs ja que desseguida es van integrar acceptant els avenços que la civilització grega aportavaal seu poble.
Els primers colonitzadors que arribaren es van assentar en una petita illa,l'actual St.Martí d'Empúries,(amb el temps ha acabat siguent una peninsula annexionada a la terra ferma)que varen anomenar Palaiápolis.Poc a poc aquesta petita illa inicial se'ls va quedar petita i es varen desplaçar al continent, creant la Neápolis o ciutat nova.Des de llavors va començar l'hel·lenització de molts punts i territoris del mediterrani.
Empúries va ser una ciutat clau tant per grecs com per romans(que la ocuparen desprès) per la seva bona situació geogràfica, que els permetia arribar a tots els racons del mediterrani.
Empúries, com la resta de ciutats gregues, va ser sempre independent i autogobernada (tot hi que rebia ajut i recolzament d'altres ciutats gruegues si calia) posseia moneda pròpia...

Al igual que en les altres ciutats, era costum retre culte als deus, especialment a Apol·lo,Asclepi i Serapis especialment ja que pels volts de 1909 es van trobar restes del que eren dues estàtues d'Apol·lo i una de les altres divinitats.

D'aquesta data ençà s'han trobat a Empúries diferents mostres del pas dels grecs per la zona, com ara àndfores,monedes,algun mosaic...

Alex Vidal

art grec

Les etatues gregues solien ser molt simetriques, el que se solia representar eren els deus i les deeses. Els homes sempre es representaven nus pero les dones semre se representaven vestides menys afrodita que se la representaba nua perque perque representaba la vellesa.

Les escultures que els grecs feien eren molt simetriques i perfectes. La estatura ideal de les persones gregues era:

Que el cos habia de fer set i mig o set caps en els homes. I la bellesa d'una dona no era ser primeta, solien ser plenes i molt palides.

Un kouros (plural kouroi) és una estàtua d'un home jove, datada a partir del Període Arcàic de l'art greg (sobre 650 al 500 adC). Els primers kouroi estaven fets de fusta i no s'han conservat, a partir del segle VII, però, els grecs van aprendre dels egipcis l'art de tallar la pedra amb eines de ferro i van començar a esculpir kouroi en pedra, generalment marbre procedent de les illes de Paros i Samos.
En grec antic la paraula kouros significava ‘home jove’, i fou utilitzada per Homer per a referir-se als soldats joves. Des del segle V la paraula es referia específicament a un adolescent, però no a un nen. Des dels anys noranta del segle XIX els historiadors de l'art han utilitzat aquesta expressió per a referir-se a aquest tipus d'estàtues masculines nues. Els kouroi també eren coneguts com Apol·los, perquè es creia que totes aquestes estàtues representaven al deu.
Els kouroi van ser creats en una època en la que Grècia estava sota la influència cultural de l'Antic Egipte. Es pot veure en la seva característica posició rígida del cos, reminiscència de les estàtues dels reis egipcis. Els grecs haurien vist aquestes estàtues quan visitaven Egipte com a mercaders o soldats mercenaris, o indirectament a través de la influència de Creta. Els kouroi estan representats gairebé sempre dempeus amb els braços als costats i els punys apretats. Alguns tenen el braç una mica estirat endavant, presentant una ofrena. Sempre tenen la cama esquerra una mica avançada, posició també característica en l'escultura egípcia.
Gairebé sempre estan nus. Poden portar una cinturó i, en ocasions, botes. Les caries i caps mostren una clara influència cultura de l'illa de Creta: porten el cabell llarg i trenat o recollit a l'estil de creta, i els ulls són ametllats. A l'igual que la figura femenina koré, els kouroi somriuen amb els llavis tancats: és el que coneixem com el somrís arcaic. A mesura que passa el temps, els kouroi van anar prenent posicions més naturalistes i els pentinats s'ajusten a la moda grega.

ELS GRECS A EMPURIES

Empuries, que els antics grecs li deien Emporion, que volia dir mercat Va ser una antiga ciutat grega i romana, situada en l’actual provincia de Girona, (ESPAÑA). Va ser fundada a l’any 575 abans de Crist per els colons de Focea va ser com un enclau comercial en el mediterrani accidental. Mes tard vaser ocupada per els romans , pero la ciutat va ser avandonada a l’alta edat mitjana .Els jaciments arqueologics de Empuries es trben sobre el golf de roses, en el municipi de l’escala en la provincia de Girona i son unes de les restes gregues mes impotants d’Espanya.

Empuries va ser fundada en una petita illa devant de la desemboca duara del riu Fluviá, en una zona habitada per els indigenas indigetas. Aquesta ciutat va de nominar Palaiápolis .Cap a l’any 550 avans de Crist els seus habitants es van traslladar al continente creant així Neapolis.

Despres de la conquesta de Focea per Ciro II, emperador de Persia en 530 avans de Crist, la ciutat es va veure augmentada la seva poblacioó per refugiats. Tot i la forta presió de Cartago, la ciutat va poder permaneixer independent gracies a que roma i Grecia li feien costat. Es van establir acords politics i comercials amb la población indígena (vafundar als voltants la ciutat de Indika.

Degut a la seva situació a la ruta comercial entre Massalia i tartesos la ciutat es va convertir en un gran centre economic amés de la major colonia grega a la peninsula Iberica.

Durant les guerres Púniques, Empuries es va aliar amb Roma de fet Publio Cornelio Escorpión va ser qui va iniciar la conquesta de Hispania des d'aquesta ciutat al 218 aC.

GRÈCIA I LA SEVA EXPANSIÓ

Grècia, nom donat pels romans, estava formada per polis gregues. Les dos més importants eren Esparta i Atenes, que van forma cada un una lliga formada per varies polis, esparta: la lliga del Peloponès i Atenes: la lliga Delos. Totes les polis gregues es van unir per fer front a l'intent d'invasió dels Perses. Atenes i Esparta les polis més importants es van enfrenta a la guerra del Peloponès, el guanyador va ser esparta. Les polis gregues van conquerir quasi tot el mediterrani, les illes al voltant de la peninsula dels Balcans, l'Àsia Menor i alguns focus del nord d'Àfrica.
Els foceus van sortir de Massalia i van anar a Empuries, i per aixo se li en diu la porta dels grecs a la península. Sense gaire dificultats es van poder instal·lar i es van anar expandint pels voltants d'Empuries, al cap dels anys s'havien expandit per tota Catalunya i finalment per tota la peninsula formant colònies.

PIramo i Tisbe una historia d'amor

La historia tracta de dos joves que s'estimaven mutuament ,pero no es podien trobar per que els seus pares no hu permitien per que el matrimoni concertat els i fixava un altre desti .Per comunicar-se aprofitaven que les seves cases estaven juntes i es comunicaven amb metodes de comunicacio no verbals:signes,noviments etc...
Un bon dia van decidir que s'escaparien junts de casa seva a mitjanit per poder-se veure amb mes temps

Pero per no aixacar sospites,primer tenien que desplasar-se un hasta el jardi on hi habia una morera i despres l'altre.

Quan va arribar Tisbe al jardi ,va apareixer un lleo que portaba la boca ensengrentada de sang,i es va posar a beure aigua en una font que hi habia.

Tisbe que estaba morta de por va anar corriguents a amagar-se derrere d'una pedre .

El lleo va veure el mocador i el va olorar i com que anaba brut de sang el va embrotir.

Piramo que s'habia retardat va anar a on habia quedat amb Tisbe pero en veure el mocador a terre ensegrentat de sang es pensaba que habien mort a Tisbe

Piramo va treure un punyal i se'l clabar al canto de la morera.

Tisbe va sortir d'el lloc on estava amagada i va anar caminan fins a la morera , alla va veura Piramo que s'habia clavat el punyal ,Tisbe va agafar el mateix punyal per matars-e ella tambe.

Els seus pares quan van trobar els dos cossos els ban fer entarrar junts. FI

Jocs olímpics a la Grecia antiga

A la Grecia antiga els exercicis físics, era una part fonamental per l'educació dels nois. A partir dels dotze anys, els nens eran confiats a un preparador que l'instruïa en el gimnàs o la palestra.

Els que practicaven esport anaven despullats ( el mot gimnàstica vol dir en grec nu ).

Avans de començar s'umtaven amb oli i es cobrien el cos de sorra o de pols per protegir el cos de la intempèrie, aquan acavaven de jugar es treien la capa de sorra, oli i suor amb un instrument metàl·lic anomenat estrígil.

Cada ciutat celebrava competicions esportives als principals festivals que dedicaven als seus déus com a les Panatenees d'Atenes. D'aquests joscs sortien seleccionats els millors atletes que representaven a la seva cuitat.

Els jocs es celebraven a l'estiu, entre mitjan de juliol i agost. Al començar l'any Olímpic tres " missatgers" anunciaven la celebració del jocs i el inici de la "TREGUA SAGRADA" .
Es preparaven un mes avans, els jutges és sometien als participants a vigilar que tot estiguès en ordre (*Hi havia una procesió solemne fins a Olímpia , *jurament olímpic davant de la estatua de Zeus)

·Jocs Panhelenics:

-Jocs pitics -->Es celebraven en Delfos, cada 4 anys, el bencedors renian u na corona de laurels (arbre de Apolo)

-Jocs ismitics -->Es celebraven a prop de Corinto, en honor a Posidón, les competicions tenien lloc a finals d'abril cada dos anys. Els bencedors eren coronats amb una corona d'api sec

-jocs nemeos --> Es celebrava al santuari de Zeus Nemeo, el programa era semblant als J. Olímpics. Els bencedors eran coronats amb una rama d'api verd

Les proves Olímpiques

-Atletisme

-Proves pesades

-El Pentatlón

-Les proves hípiques

Policlet

A la Grècia clàssica els cànons de bellessa eren ben diferents als d'ara; l'ideal en aquella època era una figura atlètica i ben proporcionada, i això era el que es mostrava amb l'escultura.

Policlet va escriure un tractat d'escultura (avui perdut), titulat Cànon, que va tenir molta influència i que va perduar fins al temps de l'Imperi Romà; les seves idees van ser molt seguides i es van estendre més enllà de la seva escola. Cal destacar alguns dels seus seguidors com Lisip, Escopes de Paros i Policlet el Jove.

Segons Policlet, una escultura havia d'estar composta de diferents parts definides i relacionades entre sí per un sistema de proporcions matemàtiques: seguia els principis de la simetria, de la disposició i l'equilibri. Un exemple d'aquesta teoria és el Dorífor, que va fer cap al 450-440 aC i de 199 centímetres d'alçada.

Policlet volia aconseguir un aspecte natural i armoniós de la postura del cos humà. El Dorífor adopta una postura assimàtrica, repenjant a la cama esquerra i les espatlles i el cap lleugerament inclinats cap a la dreta, amb el braç esquerre alçat i l'altre penjant; aquesta postura alternant uns membres tensos i d'altres relaxats juntament amb el tors adaptat es coneix com a contraposto. La lleugera inclinació del cap fa que el Dorífor adopti una postura harmoniosa traçada en forma d'S.


Fotografia: el Dorífor, de Policlet.

Eco i Narcís

El mite:

Per les terres de Beòcia, cap nimfa hi podia passejar perquè el riu i Déu Cèfis corria per totes les contrades, i quan aquest les veia les agafava i les endinsava en el seu corrent.
Un dia, la nimfa Liriope, va passar-hi i aquest la va envoltar i se la va endur endins el torrent.
Liriope va quedar embarassada d'aquell segrest de Cèfis i aquesta estava trista i desconsolada per tenir un fill no desitjat fruit d'una violació.
Però mesos més tard, quan va néixer el fill, vae e tornar a l'alegria, ja qul seu fill, anomenat Narcís, era preciós.
Ent al seu qstimava taue li va demanar a Tiresies, un cec andiví (segons els grecs els cecs tenien el do d'anticipar el futur perquè els Déus els havien de recompensar la seva falta de visió amb un sisè sentit). Tiresies li va dir que el seu fill tindria una vida feliç, sense desgràcies sempre que no s'emmirallés.
Ni Liriope ni ningú va entendre el que les paraules de l'andiví significaven, només sabien que aquell nen tenia una bellesa sorprenent però mai es podien pensar que això seria el que feriria al noi.
Mentrestant a l'Olimp, Zeus estava impacient per anar amb altres dones, però la continua vigilància de la seva esposa Hera li ho impedia.
Així que va recorre a la nimfa Eco.
Aquesta era una gran especialista en l'art de parlar i donar conversa perquè distragués a la seva dona mentre ell s'entenia amb dones de la Terra.
Eco es va anar consumint del dolor de l'amor, primer es va desprendre de la pell, de la carn, fins que només en van quedar els ossos, i, finalment, només la veu.
Narcís no ho entenia i seguia rebutjant totes les nimfes que se li acostaven.
Un dia, caçant, va acostar-se a una font amb una aigua cristal·lina, va acostar-se a rentar-se la cara i a veure aigua i llavors... va veure una imatge, la imatge d'un noi, es va enamorar de la bellesa d'aquell noi. L'estimava i volia estar amb ell, cada vegada que s'acostava, que estenia els seus braços per abraçar-lo, la imatge li corresponia.
Cada cop que Hera sortia a vigilar a Zeus, Eco sortia i li donava conversa. En un principi, Hera no va sospitar res però quan se'n va adonar va castigar severament a Eco. Va castigar-la fent que únicament pogués parlar quan algú digués alguna cosa, repetint les seves últimes paraules, sense poguer iniciar cap conversa...
Un dia Eco, caminant pel bosc, va veure a Narcís, que estava caçant, aquest era un gran caçador, que rebutjava totes les noies i nois que l'estimaven.
Eco se'n va enamorar, no podia parlar amb ell perquè no podia encetar cap conversa.
Però un dia, va aconseguir de tenir una petita conversa i va aconseguir expressar-li els seus sentiments.
Narcís també la va rebutjar.
Ell no podia entendre perquè tant noies com nois, sentien aquells sentiments cap a ell.
Però arribava un moment en el que hi havia alguna cosa que els separava, i no arribaven mai a estar junts.
Al final, va entendre que el noi que veia a la font, era ell mateix i que la imatge era el seu reflexe. I en comprendre que mai podria estar amb la persona que estimava, es va anar consumint, com li havia passat a Eco, però a diferència de la nimfa, no li va quedar la veu si no que va néixer la flor del Narcís.

L' exèrcit romà.

Organització de l' exèrcit romà:

La legió era la base de l'exèrcit romà. Una legió estava formada per 5120 homes dividits en 10 cohorts formades per 480 homes. Les cohorts, a la vegada es dividien en centúries de 80 homes cadascuna. Encara que la primera cohort de la legió era la formada pels millors homes, i estaba formada per 5 centúries de 160 homes.
Les centúries estaven formades per 10 contubernia (grups de 8 homes que compartien una tenda de campanya).
Un centurió dirigia cadascuna de les centuries, però alhora estaba sota les ordres del tribú.
La unitat més petita capaç d'emprendre qualsevol acció estava formada per dues centuries i rebia el nom de manípul.
El comandant en cap era el legatus legionis (de ordre senatorial) que disposava de un estat major format per un prefecte i sis lloctinents (tribuni legionis), cinc d'aquest pertanyien a l'ordre dels cavallers i l'altre pertaneixia a la clase senatorial.
Les tropes auxiliars estaven organitzades en unitats d'infanteria , compostes entre 500 i 1000 homes per unitat, organitzats en cohorts mixtes de 6 a 10 centuries mes 3 o 6 turmes, d'aquestes també en surten esquadrons de cavalleria .
Dirigint les tropes auxiliars es trobaven oficials romans de l'ordre de cavalleria .

La vida del soldat a l' exèrcit:

Les principals diversions en els campaments eren les cambres de bany, on els soldats prenien vi i cervesa i aprofitaven per jugar als daus i fins i tot per assaborir alguns plats que no formaven part de la dieta diària del quarter.
El soldat no sol tenia que conèixer l'ofici de la guerra sinó havia de dominar també altres oficis com sembrar, criar cavalls i recol·lectar collites. També tenia que conèixer alguna cosa sobre l'ofici de l'artesà per poder reparar i fabricar armes, a més de dominar el pic i la pala per cavar fossats, construir campaments i aixecar murs.
Existien certs avantatges en l'ofici de soldat: paga fixa superior a la de qualsevol camperol, servei mèdic i després de derrotar l'enemic moltes vegades es presentaven ocasions per al saqueig.

Curiositats:

Els soldats rebien pagues extres a l'inici de cada mandat d'un nou emperador, costum establerta per l'emperador Claudi.
Després del compliment del servei els llicenciats rebien un tros de terra o una quantitat de diners equivalent a dotze anys de paga. Per als auxiliars, la seva principal recompensa era rebre la ciutadania romana.

cristian!

MItologia...(Pegas i Gòrgones)

Pègas
En la mitologia grega, Pègas era el cavall alat nascut del coll tallat de Medusa.
El significat del seu nom és desconegut però Hesíode el relaciona amb la paraula font.Allà on els cascs de Pègas colpejaven el terra en naixia una font.Per exemple la font de Hipocrene, en el mont Helicó.
Però les llegendes més conegudes on intervé Pègas són les relacionades amb l'heroi Bel·lerofontes.
La historia diu que l'heroi va domar amb l'ajuda d'una brida màgica que li había donat Atenea, va aconseguir muntar el cavall. Seguidament, Bel·lerofontes i Pegàs van anar a lluitar contra el monstre Quimera, matant-lo.
Gràcies a Pegàs, Bel·lofrontes va aconseguir triomfar en totes les aventures en què va participar. Això el va enorgullir tant que va creure's capaç d'arribar fins al mont, Olimp on vivien els déus, cavalcant al llom de Pegàs.
Zeus no va tolerar tanta sobèrbia i va enviar un tàvec que va picar al cavall, encabritant-lo i fent-li tirar al seu genet a terra. Lliure de Bel·lerofontes, Pegàs va continuar volant sol fins a l'Olimp. Des de llavors, Zeus el va fer servir per portar el llamp.

Gòrgones

En la mitologia grega, les Gòrgones (en grec antic, Γοργόνες) eren tres monstres marins: Esteno, Euríale i Medusa. Les Gòrgones, les seves germanes, les Grees, i possiblement les Hespèrides, eren filles de les divinitats marines Forcis i Ceto. Eren tres triplets dels aspectes de la mateixa deessa triple, provinent d'antigues deïtats terrestres. Sembla que el mite provenia d'Assíria, Egipte i Fenícia.
Les Gòrgones tenien cos de dona, unes llargues dents punxegudes, mans metàl·liques amb urpes, una massa onejant de serps verinoses vives per cabells i ales d'or, la qual cosa indicava la seva naturalesa ctònica. Esteno i Euríale eren immortals i Medusa era l'única que era mortal. Tenia una mirada tan penetrant que tot aquell que les mirava directament als ulls es convertia en pedra.
La seva mítica existència està estretament vinculada a la de l'heroi Perseu, fill de Zeus i Dànae, que va donar mort a Medusa. Per a Homer la Gòrgona és desconeguda com figura mitològica, és només un cap fantasmal que viu en l'Hades.
Segons el poeta grec Hesíode, habitaven al llunyà occident, a l'altre costat de l'Oceà, on es trobaven els límits de la Nit.

MITOLOGIA

EROS Y PSIQUE:

Hace mucho tiempo, mucho tiempo, hubo una vez un rei que tenía tres hijas. La más joven de ellas, Psique, era tan bella que los hambientes del país la preferían induso ante Afrodita, con lo que ofendiron gravemente a la diosa. Ya sabemos como se tomavan los dioses cualquier cosilla, así que es lógico que Afrodita, víctima de los celos, pensase en vengarse de Psique y de su pueblo, humillándola; para eso trazó un plan, que consistía en enviar a su hijo Eros para que lanzase una flecha de oro al corazón de la joven y le inspirase una poción desenfernada hacia el ser más monstruoso de la tierra. Sin embargo, apenas Eros vio a Psique, fue él quien se enamoró y trató de raptarla, intentandolo además que Afrodita, no se enterase y creyese cumplida la verguenza que había ordenado. Pidió ayda a Apolo, y Apolo envió un óraculo al rey para obligarle a vestir a Psique de novia y exponerla en una roca, para que el mosntruo pudiera raptarla. Todo el mundo en el reino lloró la amarga suerte de la princesa al verla pasar ricamente engalanada, conscientes de que era la última vez que podían contemplarla, exepto sus dos hermanas, que habiendo vivido siempre envidiando la belleza de Psique y a su sombra, estaban encantadas de que se la quitasen de la vista, anque fuese con rumbo a un destino tan desagradable. Psique, una vez sola en la roca, estaba desconsolada esperando la aparición del monstruo que había de llevársela para siempre y resignada a morir en breve, pero quien acudió fue el dios viento Céfiro para trasladarla suavemente a un palacio maravilloso en el que se encontró completamente sola, acompañada únicamente por una voz muy dulce que le explicaba todo cuanto encerraban las puertas de oro y piedras preciosas de cada estancia. Le advirtió la voz que el dueño del palacio acudiría esa noche a su lecho para tomarla como esposa, para lo cual tenía que esperarle dispuesta y a oscuras. Llegó la noche, y Psique se acostó en el lecho perfumado, preparada como le había dicho la voz, esperando que el monstruo acudiese a tomarla, y en la oscuridad sintió como se aproximaba alguien a ella… el temor le duró justo hasta ese momento, porque parece que disfrutó con la experiencia y a partir de entonces, pasaba los días en el palacio disfrutando y esperando que llegase la noche para que su amante se reuniese con ella.
Claro que llegó un punto en que sólo con las noches entretenidas los días comenzaron a resultar aburridos, no podía ver a su marido, ya que él le había explicado que si llegaba a contemplarle tendría que abandonarla, no tenía contacto con nadie… Psique suplicó y suplicó hasta que al fin accedió a dejar que sus hermanas acudiesen a visitarla. El dios Céfiro volvió a facilitar el transporte, y las llevó al palacio, que las deslumbró y acrecentó los celos que siempre habían tenido de Psique. Comenzaron a interrogarla y fueron felices cuando ella les confesó que jamás había contemplado a su marido, puesto que él se lo había prohibido; vieron entonces la posibilidad de envenenar la felicidad que contemplaban: si él no se mostraba, sería porque era tan feo que nadie podría soportar su visión, o porque después de hacer que confiase en él quería matarla, o porque querría al niño que pudiesen tener para fines inconfesables…Después de un tiempo, Psique terminó dudando y una noche decidió que vería a su amante cuando estuviese dormido aprovechando el bajón que todos (por lo visto hasta los dioses) tienen después; provista de una lámpara de aceite y de un puñal para asesinar al monstruo, se acercó a él, con cuidado, y al ver lo increiblemente bello que era, no tuvo duda alguna de estar ante el mismísimo Eros.
Absorta ante la belleza del dios, no se dio cuenta de que la lámpara goteaba aceite, y unas gotas cayeron en el pecho de Eros, despertándole; al abrir los ojos, más apenado que enfadado, le dijo «Psique, Psique, ¿qué has hecho? Teníamos una unión tan perfecta… pero ahora tu curiosidad y tu desconfianza han arruinado todo» Apenas hubo pronunciado estas palabras, desapareció al tiempo que se esfumaba el palacio, y Psique se vio en medio de un pedregal, abandonada.

Grecs a Empúries?

Durant els segles VIII i VII a.C els habitants de la saturada i superpoblada Focea(Asia Menor) van decidir crear una sèire de colònies a les costes de tot el meditarrani: Massàlia(actual Mercella), Niça, Palerm i siracusa entre d'altres. Tot cercan els foceus van anar a trobar-se amb un illot a 100m de la costa, que en un futur s'anomenarà Península Ibèrica. L illa fou anomenada Empòrion (literalment, mercat) la qual avui coneixem com Empúries o St. Martí D'Empúries. Posteriorment fundaren la segona ciutat, anomenada Rhode, l'actual Roses. Empòrion fou creada sobre el 580 i 530 a.C a la desenbocadura del riu Fluvià, anomenada Paleàpolis (ciutat vella), on hi perduraren poc temps hi anaren a la costa de la Península, on crearen un segon nucli anomenat Neoàpolis. A partir d'aquell moment va començar l'hel·lenització. Els nouvinguts foren acceptat fàcilment entre els indígenes, els quals, en poc temps ja es van establir amb els grecs i van millorar la seva qualitat de vida significativament. Empúries, en el seu lloc estratègic i a mans dels grecs fou un important focus de comerç per tota la Mediterrània(cosa que era d'esperar).Tenien moneda pròpia, com a qualsevol altre pòli on segons sembla el motiu es un Pegas(vegeu a la foto). Els indígenes i els grecs, al cap d'un temps van adoptar una identitat definida, és a dir, eren EMPORITAINS. L'influència d'aquesta nova pòli es va estèndre per al Llenguadoc i a la resta d'impediateses de la Península Ibèrica. Empúries fou a part d'una localització mercantil i econòmica, una gran zona de culta als Dèus, en especial a Apol·lo, Asclepi i Serapis (adaptació d'un dèu oriental, confós per Zeus), ja que es va trobar al 1909 les restes d'una estàtua(Seràpis o Asclepi) i les poques restes d'Apol·lo. Des del 1908, a les ruïnes d'Empúries s'han trobat inumeràbles peces; anfores, monedes, algún mosaic tardà i història, molta i molta història. Actualment, el 2008 s'ha efectuat el centenari del començament de les descobertes, s'ha retornat la estàtua de l'Asculapi, restaurada (per fi i ja era hora) del Museu de la Prehistòria i clàssica de Barcelona( un fet que no es pot deixar d'esmentar en aquest escrit).

El perquè dels grecs a Empúries

El fenómen colonial grec és paral·lel a la formació de la polis arcaica, originada per la reunió dels aristòcrates en nous nuclis urbans al voltant de santuaris. Cal cercar les causes d'aquesta emigració massiva en els canvis socials i econòmics que es produeixen a les polis gregues en època arcaica: per evitar les revoltes i conservar el seu domini, els poderosos promouen l'enviament dels descontents enllà del mar. Fases de la colonització:

1. Les primeres fundacions arcaiques fins al segle VII a.C. són establiments grecs a la costa síria i fenícia. No es tractava de ciutats sinó tan sols de barris en nuclis urbans ja existents amb una finalitat comercial, com per exemple Al Mina.
2. Des de la fundació de Pitecusa el 775 al 675 a.C. es colonitza sobretot Sicília, el sud d'Itàlia, conegut pels grecs com la Magna Grècia, i el nord de l'Egeu.
3. A partir del 675 fins a la primera meitat del segle V a.C. la colonització es dirigeix des de Grècia fonamentalment en dos sentits: cap al nord-est (Tràcia, l'estret dels Dardanels, Bòsfor i tota la mar Negra) i cap al nord-oest (Còrsega, la Gàl·lia i la península Ibèrica).

els grecs pensaven que podien trobar terres mes fèrtils i efectivament les van trobar.

Tant l'àgora com el carrer principal allotjaven gran quantitat d'establiments de tota mena (botigues, petits tallers...), que donen fe de l'activa vida comercial d'Empòrion. En destaquen una factoria de salaons i el mercat veí a l'àgora, format per un seguit de locals comercials al voltant d'una cisterna pública. Les cases de la Neàpolis són majoritàriament modestes: són planta baixa, amb dues o tres habitacions i construïdes amb parets de tovots sobre un fonament de pedra. N'hi ha de més riques que tenen mosaics al terra de les cambres principals i algunes, com la gran casa al costat de l'àgora, disposen de peristil. També se'n troben del tipus itàlic (domus). Les diferents classes d'habitatge evidencien la barreja de tradicions culturals i aquitectòniques que van confluir en les darreres fases de la Neàpolis emporitana. Els habitants de la ciutat grega en el seu conjunt, al moment de més gran poblament, devia ser d'uns 1500.

Empuries

Al llarg del segle VII a.c els pobladors indigenes d'aquesta zona habitaven en diversos enclvaments situats en les elevacions que sobre sortien entre els aiguamolls.Un d'aquestes assentaments de l'edatt de ferro es trobavaen un petit istme on avui hi ha el poble de sant marti d'empuries

Aquest nucli de poblament, que es remunta fins a l'època del bronze final (segle IX aC), ja mantenia contactes comercials amb etruscos, fenicis i grecs durant el segle VII aC. A la primera meitat del segle VI aC, els comerciants grecs procedents de Focea fundaren, sobre aquest poblat indígena, un primer assentament (la Palaià Pólis), creant anys després un nou sector de la ciutat (la Néa Pólis), les restes de la qual formen part de l'actual visita al jaciment arqueològic (ciutat grega).

Empúries grega

El nom actual d'Empúries prové del terme grec "Emporion" que significa centre de compres o centre comercial i descriu correctament el propòsit del lloc perquè la ciutat estava a l'origen situada al delta antic del Fluvia, a l'encreuament de diverses rutes comercials i posseïa un port natural que oferia una bona protecció per a les naus comercials.

LA CIUTAT GREGA D'EMPÚRIES

La ciutat grega d' Empúries estava dividida en les dues parts: la Paleàpolis i la Neàpolis.
la Paleàpolis (Palaiá pólis): l'antic illot on els grecs van fundar el seu primer establiment. Avui el poble de Sant Martí d'Empúries, és l'únic indret d'Empúries que ha continuat sempre habitat i, com a conseqüència, es coneix molt poc de l'època grega.
la Neàpolis: amb aquest nom es coneix actualment la part que en l'antiguitat era en terra ferma, excavada avui dia en la seva major part fins a nivells que van des del segle II a.C. al I d.C. l'època en què ja es trobava en òrbita de Roma. Només alguns llocs s'han descobert restes d'èpoques anteriors, situades a nivells més profunds. N'és el principal exemple el santuari del sud-oest, construït al segle IV a.C. i fins ara considerat sota l'advocació d'Asclepi, déu de la medicina, a partir de la identificació d'una estàtua que s'hi va trobar. A la recent reconsideració del déu representat esdevé molt dubtosa aquesta adscripció a Asclepi. La ciutat es va anar estenent des del nord cap al sud en diverses fases amb un traçat urbanístic irregular adaptat al relleu del terreny. L'àgora, una gran plaça tota envoltada de porxos, era el centre de la vida política i comercial de la ciutat, i la travessava el carrer principal, que recorria la ciutat des de la plaça de la porta sud de la muralla fins al port, al nord. En el període de més prosperitat del segle II a.C. es van realitzar diverses reformes urbanístiques:
una nova muralla, monumental i defensada amb torres, que ara es pot veure al sud de la ciutat i que va permetre estendre l'àrea de la ciutat cap al sud.
un recinte porticat en la terrassa inferior rera aquesta muralla -potser una palestra en el seu origen-, on més endavant es va construir un temple, potser consagrat a serapis.
una reforma del santuari situat a la terrassa més elevada del sud-oest.
l'ampliació de l'àgora, soterrant els edificis de la banda est.
construcció a la mateixa àgora d'una stoá -un edifici porticat- de dues naus i, probablement, dos pisos. A l'interior s'hi arrecerava una sèrie locals comercials.
Tant l'àgora com el carrer principal allotjaven gran quantitat d'establiments de tota mena (botigues, petits tallers...), que donen fe de l'activa vida comercial d'Empòrion. En destaquen una factoria de salaons i el mercat veí a l'àgora, format per un seguit de locals comercials al voltant d'una cisterna pública. Les cases de la Neàpolis són majoritàriament modestes: són planta baixa, amb dues o tres habitacions i construïdes amb parets de tovots sobre un fonament de pedra. N'hi ha de més riques que tenen mosaics al terra de les cambres principals i algunes, com la gran casa al costat de l'àgora, disposen de peristil. També se'n troben del tipus itàlic (domus). Les diferents classes d'habitatge evidencien la barreja de tradicions culturals i aquitectòniques que van confluir en les darreres fases de la Neàpolis emporitana. Els habitants de la ciutat grega en el seu conjunt, al moment de més gran poblament, devia ser d'uns 1500.
La terrassa superior de l'àrea sagrada (S.G.).
La terrassa inferior de l'àrea sagrada amb un temple voltat d'un pòrtic (S.G.)
Muralla sud de la Neàpolis, s. II a.C. (S.G.).

COLONITZACIÓ GREGA

Moltes ciutats modernes tenen el seu origen en antigues colònies gregues fundades des del segle VIII al segle VI a.C. al llarg de gran part de la Mediterrània i de la Mar Negra.


FASES DE COLONITZACIÓ GREGA:

Dins del fenomen colonial grec es poden distingir tres moments en els quals els colons es dirigeixen a zones diferents:

1. Les primeres fundacions arcaiques fins al segle VII a.C. són establiments grecs a la costa síria i fenícia. No es tractava de ciutats sinó tan sols de barris en nuclis urbans ja existents amb una finalitat comercial, com per exemple Al Mina.

2. Des de la fundació de Pitecusa el 775 al 675 a.C. es colonitza sobretot Sicília, el sud d'Itàlia, conegut pels grecs com la Magna Grècia, i el nord de l'Egeu.

3. A partir del 675 fins a la primera meitat del segle V a.C. la colonització es dirigeix des de Grècia fonamentalment en dos sentits: cap al nord-est (Tràcia, l'estret dels Dardanels, Bòsfor i tota la mar Negra) i cap al nord-oest (Còrsega, la Gàl·lia i la península Ibèrica).



ANTIGA GRÈCIA:

L'Antiga Grècia, la Grècia Clàssica o la Civilització Hel·lènica són els noms amb què es coneix el període de la història grega, que abastaria gairebé un mil·lenni, fins a la mort d'Alexander Magne, esdeveniment que marcaria el començament del període hel·lenístic subsegüent. L'Antiga Grècia és considerada pels historiadors com el fonament de la cultura occidental. La cultura grega va tenir una poderosa influència en l'Imperi Romà, el qual en portaria la seva versió a diverses parts d'Europa. La cultura grega és la base de la cultura occidental, sobre la qual ha influït i continua influint, fins i tot en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del món modern, estimulant el Renaixement de l'Europa Occidental i durant els ressorgiments neoclàssics dels segles VXIII i XIX a Europa i a Amèrica.

L'Antiga Grècia és un terme utilitzat per referir-se al món de parla grega de l'antiguitat. Es refereix no només a la península geogràfica de la Grècia moderna, sinó també a totes les àrees de la cultura grega que foren colonitzades pels grecs:

Xipre i les illes de la mar Egea, la costa d'Anatolia, Síciliai i el sud d'Itàlia (regió coneguda com la Magna Grècia), a més de diversos assentaments i colònies dels actuals estats d'Àlbania, Búlgaria, Egipte, el sud de França, Líbia, la costa mediterrània de la Península Ibèrica i Ucraïna (la península de Crimea). També s'hi inclou l'Imperi Persa d'aleshores, després de les conquestes d'Alexandre el Gran.

Colonitazació grega

Moltes ciutats modernes tenen el seu origen en antigues colònies gregues fundades des del segle VIII al segle VI a.C. al llarg de gran part de la Mediterrània i de la Mar Negra.

Fases de la colonització grega

Dins del fenomen colonial grec es poden distingir tres moments en els quals els colons es dirigeixen a zones diferents:

1. Les primeres fundacions arcaiques fins al segle VII a.C. són establiments grecs a la costa síria i fenícia. No es tractava de ciutats sinó tan sols de barris en nuclis urbans ja existents amb una finalitat comercial, com per exemple Al Mina.
2. Des de la fundació de Pitecusa el 775 al 675 a.C. es colonitza sobretot Sicília, el sud d'Itàlia, conegut pels grecs com la Magna Grècia, i el nord de l'Egeu.
3. A partir del 675 fins a la primera meitat del segle V a.C. la colonització es dirigeix des de Grècia fonamentalment en dos sentits: cap al nord-est (Tràcia, l'estret dels Dardanels, Bòsfor i tota la mar Negra) i cap al nord-oest (Còrsega, la Gàl·lia i la península Ibèrica).

L'Antiga Grècia, la Grècia Clàssica o la Civilització Hel·lènica són els noms amb què es coneix el període de la història grega, que abastaria gairebé un mil·lenni, fins a la mort d'Alexandre Magne esdeveniment que marcaria el començament del període hel·lenístic subsegüent. L'Antiga Grècia és considerada pels historiadors com el fonament de la cultura occidental. La cultura grega va tenir una poderosa influència en l¡mperi Romà el qual en portaria la seva versió a diverses parts d'Europa. La cultura grega és la base de la cultura occidental, sobre la qual ha influït i continua influint, fins i tot en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del mon modern estimulant el Renaixement de l'Europa Occidental i durant els ressorgiments neòclassics dels segles XVIII i XIX a Europa i Amèrica.
L'Antiga Grècia és un terme utilitzat per referir-se al món de parla grega de l'antiguitat Es refereix no només a la península geogràfica de la Grècia moderna, sinó també a totes les àrees de la cultura grega que foren colonitzades pels grecs: Xipre i les illes de la mar Egea, la costa d'anatòlia, Sicília i el sud d'Itàlia, a més de diversos assentaments i colònies dels actuals estats d'Albània, Bulgària, Egipte, el sud de França, Líbia, la costa Mediterrània de la Península Ibèrica i Ucraïna.Tambe s'hi inclou l¡imperi Persa d'aleshores, despres de les conquestes d'Alexandre el Gran.

COLONITZACIÓ GREGA

Moltes ciutats modernes tenen el seu origen en antigues colònies gregues fundades des del segle VIII al segle VI a.C. al llarg de gran part de la Mediterrània i de la Mar Negra. Des del Caucas fins a la península Ibèrica, ocupant sempre tan sols la costa, van estendre el seu món conegut (oikouméne), de tal manera que el filòsof Plató va poder dir, en la primera meitat del segle IV a.C., que "des de Fasis fins a les columnes d'Hèracles, habitem a l'entorn de la mar com formigues o granotes a l'entorn d'un bassal" (Fedó, 109b). Odessa a Ucraïna; Istanbul, l'antiga Bizanci, a Turquia; Nàpols, Tarent, Palerm i Siracusa a Itàlia, i Niça i Marsella a França van néixer com a fundacions colonials que van expandir la cultura grega per tota la Mediterrània. Conseqüència d'aquesta colonització podrien ser les minories gregues que encara existeixen al sud d'Itàlia.

Nàpols, una ciutat que va néixer com una colònia grega. (S.G.)enllà del mar.


-Causes
El fenomen colonial grec és paral·lel a la formació de la polis arcaica, originada per la reunió dels aristòcrates en nous nuclis urbans al voltant de santuaris. Cal cercar les causes d'aquesta emigració massiva en els canvis socials i econòmics que es produeixen a les polis gregues en època arcaica: per evitar les revoltes i conservar el seu domini, els poderosos promouen l'enviament dels descontents

-Fases de la colonització grega
Les primeres fundacions arcaiques fins al segle VII a.C. són establiments grecs a la costa síria i fenícia. No es tractava de ciutats sinó tan sols de barris en nuclis urbans ja existents amb una finalitat comercial, com per exemple Al Mina.

Des de la fundació de Pitecusa el 775 al 675 a.C. es colonitza sobretot Sicília, el sud d'Itàlia, conegut pels grecs com la Magna Grècia, i el nord de l'Egeu.

A partir del 675 fins a la primera meitat del segle V a.C. la colonització es dirigeix des de Grècia fonamentalment en dos sentits: cap al nord-est (Tràcia, l'estret dels Dardanels, Bòsfor i tota la mar Negra) i cap al nord-oest (Còrsega, la Gàl·lia i la península Ibèrica).