Orphée et Eurydice

Orfeo, va ser un personatge de la mitologia grega dels més coneguts; músic, poeta i filòsof. Hi ha dos versions importants del naixement d'Orfeo: Hi ha qui diu que el seu pare fou Eagro, un Deu del riu Tracio, i de la musa Calíope, una altra versió és que el seu pare va ser Apol·lo.

Apol·lo va regalar una lira a Orfeo i ell li va posar dos cordes més perquè fossin nou, com les musses i aquestes commogudes van ensenyar-li a tocar la lira, a més a més Orfeo també va ser un savi ja que era un viatger incansable i ansiós per aprendre va viatjar fins a Egipte.

Eren tantes les seves qualitats que tenia moltes pretendents però d'entre totes elles va ser Euridice, una ninfa. Orfeo es va casar amb ella amb el consentiment de Zeus.

Diuen que el seu amor va ser tant apassionant com no hi havia hagut mai cap. Però no hi ha felicitat eterna, dons si n'hi hagués, acavariem oblidant la tristesa, i la felicitat perdria el seu sentit.

El destí va voler que el pastor Aristeu també s'enamorés d'Euridice i aquest per fer-la seva la va atacar, quan Euridice va voler còrrer, una serp verinosa li va mossegar a la cama i va morir a l'acte.

Orfeo tan trist va decidir que baixaria a l'Hades per reclamar a Euridice. Va ser un viatge dur però gràcies a la seva música va aconseguir estovar el cor d'Aqueront que va accedir a portar-lo de franc fins a l'inframon, més tard també Cancerber (el gos guardià de l'Hades) va ser sotmès a la seva música i mentre feia el viatge per l'Inframon va seguir tocant la seva tristesa amb la música. Tan trista era la música que Hades i Persèfone van deixar que Euridice marxès amb la condició que Orfeo hauria d'anar davant i no es podria girar per veure-la fins que no sortissin de l'inframon.


Aixi que Orfeo va complir el requisit fins a la sortida, quan es va girar per veure-la però Euridice encara tenia un peu a l'inframon i d'aquesta manera Orfeo i Euridice es van separar.


Un altra bona Historia és la de la mort d'Orfeo però com ja he dit, és una altra història...

Aquest títol prové d'una òpera composada per Christoph Willibald von Gluck basada en el mite anterior. La peça es va estrenar a Viena l'any 1762.

Imatges extretes de les pàgines

• http://cendrix.files.wordpress.com/2007/04/orfeo_425.jpg
• http://laarquitecturadetushuesos.files.wordpress.com/2008/10/euridice-and-orpheus.jpg
  
  

Les aventures amoroses de Zeus

Amors de Zeus: Io, Cal·listo, Alcmena, Leda, Ganímedes.

Io:

Quan Zeus va intentar seduir una sacerdotessa d'Hera anomenada Io, aquesta va fugir. Aleshores el déu es va convertir en una densa boira per atrapar-la i prendre-li la virginitat. Posteriorment va transformar la noia en una vedella per amagar-la de la ira d'Hera. Però la deessa, desconfiada, va posar-la sota la vigilància d'Argos, un monstre de cent ulls. De Zeus i Io va néixer Èpafos

Cal·listo

Cal·listo era una nimfa del bosc, una de les companyes d'Àrtemis que havien fet vot de viginitat. Com que defugia els mascles, va ser seduïda per Zeus sota la forma d'Àrtemis i en va quedar embarassada. Un dia que Àrtemis i les seves companyes es van banyar en una font, Cal·listo es va veure obligada a despullar-se i a descobrir el seu embaràs. Àrtemis la va castigar per trencar el seu vot transformant-la en ossa. Finalment Zeus la va convertir en la constel·lació de l'Ossa Major.

Alcmena:

Alcmena era la fidel esposa d'Amfitrió, rei de Tebes. Zeus se'n va enamorar i per posseir-la va prendre l'aparença d'Amfitrió quan aquest era a la guerra. D'aquesta manera van passar la nit junts i de la seva unió de Zeus i Alcmena va néixer Hèracles.

Leda:

Zeus es va enamorar de Leda, l'esposa del rei d'Esparta, Tindàreu, i s'hi va unir sota la forma de cigne. Però, com que tot seguit va ser posseïda pel seu marit, va quedar embarassada de tots dos. D'aquestes dues unions va pondre dos ous, dels quals van néixer dues filles, Hèlena i Clitemnestra, i dos fills, Càstor i Pòl·lux.

Ganímedes:

Ganimedes era un adolescent troià que feia de pastor. Era el més bell dels mortals, tant que Zeus se'n va enamorar i, transformat en una àguila, el va raptar i se'l va endur volant fins a l'Olimp. Allà dalt va esdevenir el coper de Zeus: li servia el nèctar, la beguda dels déus.

El mite de cupido i Psique

El mite de Cupido (Eros, Amor) i Psique, que coneixem per una història explicada a les Metamorfosis d'Apuleu, és un mite romàntic que conté molts elements propis del conte tradicional i les històries de fades.Hi havia un rei que tenia tres filles. La més jove, Psique, era tan bella que el poble va deixar de venerar Venus (Afrodita) i va traspassar la seva adoració a la noia, que, tanmateix, s’hauria estimat més ofertes de matrimoni que no pas honors divins. Venus, enrabiada perquè la princesa li havia usurpat el seus ritus, tot i que involuntàriament, va resoldre castigar-la. Va ordenar al seu fill Cupido que fes que Psique s’enamorés de la criatura més lletja que trobés. Però quan la va veure, en va quedar enamorat i no va poder obeir les ordres de la seva mare. Va demanar a Apol•lo que comuniqués al pare de Psique un oracle segons el qual Psique s’havia de preparar per a casar-se o estar-se, guarnida amb el seu vestit de núvia, en el cim d’una muntanya solitària, on un esperit diabòlic la prendria per esposa. Amb molta pena el rei va obeir. Però una brisa suau de Zèfir es va endur volant Psique des de la muntanya cap a una vall amagada, on va veure un palau meravellós amb portes guarnides amb pedres precioses i torres d’or. Hi va entrar i va ser complimentada per mans invisibles. Una veu cordial la va guiar i li va advertir que no havia de témer res. Quan va fer-se de nit va anar al llit, on se li va unir Cupido en forma humana. Li va dir que ell era el seu marit, i que ella tindria una vida d’allò més feliç només que s’estigués de voler esbrinar qui era ell o d’intentar veure’l: si no li feia cas, el seu fill seria privat de la immortalitat que altrament heretaria.Va començar a estimar-lo profundament. Tanmateix, al cap de pocs dies es va sentir molt sola –ja que no veia ningú– i va demanar al seu marit invisible si la podien visitar les seves germanes. A contracor, ell es va avenir a anar-les a buscar; però al mateix temps li va advertir que no fes cas de les preguntes de les germanes sobre la identitat d’ell. Zèfir, el vent de l’oest, les va portar volant al palau, com hi havia portat Psique, i així que la van veure, es van posar follament geloses. En una segona visita les seves germanes van descobrir que Psique mai no havia vist el seu marit, i la van terroritzar fent-li creure que aquest es convertiria en una serp que es ficaria reptant dins del seu ventre i la devoraria a ella i el seu fill. Indecisa primer entre les advertències del marit i la importunitat de les germanes, finalment va acabar cedint la curiositat i la por, i quan va anar al llit es va endur una llàntia i una daga. Quan Cupido es va haver adormit, va encendre el llum i li va enfocar la cara, aixecant la daga per matar-lo. Però quan va veure els bells trets del déu de l’amor es va sobresaltar tant que va vessar una gota d’oli calent de la llàntia damunt la seva espatlla, i Cupido es va despertar. Cupido, que va adonar-se que Psique ara sabia qui era i que el seu secret es descobriria, es va aixecar i va fugit.Psique, desesperada, el va buscar pertot arreu, però va ser en va. Quan les germanes es van assabentar de la identitat del seu marit, també s’hi van voler casar, però quan, en intenta imitar-la, van saltar de la muntanya amb els vestits de núvia, van morir en caure damunt les roques que hi havia a sota. Mentrestant, Psique vagava en cerca de Cupido, i, com que no va rebre cap ajut de Juno (Hera) o Ceres (Dèmeter), que no podien ajudar un enemic de la seva companya, la deessa Venus, va acudir al palau on vivia la mateixa Venus. La deessa la va deixar passar, però la va convertir en esclava i li va assignar feines impossibles de realitzar. Primer va haver d’endreçar una habitació plena de gra abans que es fes fosc; una colònia de formigues la va ajudar a classificar els diversos tipus de gra en piles. Tot seguit Venus va dir a Psique que portés una madeixa de llana d’un ramat d’ovelles menjadores d’homes; aquest cop una canya li va dir com podia obtenir la llana, quan les ovelles estiguessin adormides a la tarda. Després Psique va haver d’omplir un gerro amb aigua del riu Estix en una part muntanyosa de l’Arcàdia; una àguila que devia un favor a Cupido es va presentar a temps i va anar a buscar l’aigua. Finalment va haver d’obtenir una gerra que contingués bellesa de Prosèrpina (Persèfone). Psique es va adonar que aquesta ordre significava que havia de morir, atès que Prosèrpina era la reina dels Inferns; així, va pujar a una torre alta, resolta a matar-se saltant daltabaix. Però la torre es va adreçar a Psique i li va donar acurades instruccions sobre com havia de complir la missió. Va entrar a la mansió d’Hades pel Tènar, al Peloponnès, portant dos òbols i dos pastissets. Amb aquestes llaminadures va aplacar dues vegades Caront i Cèrber, alhora que s’escapolia d’un seguit de trampes que Venus li havia parat. Prosèrpina li va oferir una cadira i un àpat, però ella sàviament va seure a terra i es va limitar a menjar una mica de pa. La deessa també li va donar una gerra corresponent a la demanda de Venus, acuradament tancada. Aleshores Cupido, que enyorava desesperadament la seva dona perduda, es va acostar al tron de Júpiter i va confessar la seva desobediència, argumentant que Psique ja havia rebut prou càstig i pregant que se li permetés fer-la la seva legítima esposa. Júpiter hi va consentir. Però mentrestant Psique, que s’acostava al passatge que portava al món dels vius, es va sentir assaltada per la curiositat i desitjava amb tantes ganes recobrar l’amor de Cupido que no va poder estar-se d’obrir la gerra que li havia donat, passant per alt el consell de la torre que no ho havia de fer; tot seguit la va vèncer un son mortal, que era el que la gerra contenia en realitat. Va ser en aquest estat que Cupido la va trobar, però la va fer reviure i se la va endur a l’Olimp. El casament de Cupido i Psique va ser celebrat pels déus. Venus va enterrar la còlera i Júpiter mateix li va allargar un vas de nèctar que la feia immortal. Va donar una filla a Cupido, Voluptat (Plaer).

Què Va Ser La Marató?

La Batalla i el seu orígen:

Aquesta batalla va consisitir en que els perses volien conquerir una part de Grècia anomenat Marató, que era la part més dèbil de tota Grècia.
Els atenencs, al saber que Erètria havia perdut,van començar a passar a l'atac,
però no tots estaven a favor de l'atac, i com que no estaven d'acord,van aplicar la democràcia:Van fer vots i, finalment van atacar.

La majoria de la infanteria dels perses eren arquers i d'altres...

L'estratègia dels grecs eren avcançar els arquers, uns 200 metres fins arribar al seu límit de puntaria i cansanci.Desprès dels arquers van entrar en atac les infanteries pesants, però això era preferiblament que els arquers perses tenien més temps per el seu atac.

Així, finalment els perses s'adintraven dins les terres de Grècia, però en aquell mateix temps, els hoplites eren més forts que les tropes perses i les piques que duien els grecs eren més potents i donaven més bons resultats que les llances i espases dels perses. L'avantatge era que els arquers grecs tenien més bona armadura.

Durant la batalla, els perses entraven i es desplaçaven cap el centre del territori que ocupaven, cosa que els grecs van anar envoltant els perses i per els costats els anavan aniquilan.Finalment, els perses es veien acorrelats i de la por, alguns van continuant lluitant i van morir i d'altres que van fugir corrents caps els seus vaixells, sent perseguits per els grecs.

En resum, que els grecs van guanyar la batalla contra els perses, i per confirmar-ho, un dels soldats grecs va anar a comunicar la victòria, d'haber guanyat la batalla i protegir la ciutat de Marató, al arribar el soldat grec a Atenas , es va morir per cansanci dels esforsos del recorregut que habia fet; la distància entre Marató i Atenes són de cuarenta-dos i pco kilòmetres ,...aquest soldat grec es deia Filípides.

Recorda: Ara, per comemorar-ho es fan maratons de una certa distància, que és de cuaranta-dos i tres centes i pico de kilòmetres o l'altre que es una mitja marató que equival a vint-i-dos kilòmetres.

TÀRRACO

Tàrraco (del llatí Tarraco) fou la ciutat romana capital de la Hispania Citerior i després de la Província de la Tarraconense, actualment Tarragona.

Els orígens de Tàrraco es troben en una petita guarnició romana que els germans amb en Gneu i Publi Corneli Escipió deixaren durant la Segona Guerra Púnica, l'any 218 aC. Aquest primer assentament (situat al costat d'un oppidum ibèric, probablement Cesse) aviat va esdevenir una important base militar que donà lloc a la ciutat de Tàrraco.

Tàrraco fou la principal base d'hivernada dels exèrcits romans a Hispània que iniciaren un llarg i complex procés d'incorporació de les terres peninsulars al nou ordre polític, cultural i econòmic de la romanitat, on Tàrraco va jugar un paper fonamental.

L'any 45 aC, Juli Cèsar li va concedir l'estatut de colònia romana de dret romà, (Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco). Posteriorment, l'any 27 aC, A, qui va residir-hi entre els anys 26-25 aC i seguia les operacions militars de la cornisa cantàbrica, li va concedir la capitalitat de la província Tarragonense dins de la nova organització provincial. S'inicià aleshores l'aplicació d'un programa dirigit a dotar a la colònia romana d'un alt nivell urbanístic i monumental, d'acord amb la importància i significació de la ciutat. Tàrraco va arribar al seu màxim prestigi durant el segle II dC.

la primera legio

L'exèrcit romà va evolucionar molt des de l'època de la monarquia i l'equipament de les tropes i la seva disposició tàctica va variar notablement.Estava formada per diverses categories de tropes classificada segons el seu equipament.L'armament no era uniforme.La unitat de la legió era la centúria,composta llavors per 30 homes.Els prínceps eren l'elit de la legió, format per individus joves bé equipats.Cada manipul, al formar la línia de batalla, deixava un espai entre el manipul consecutiu suficient com perquè la centúria situada darrere pogués pansa a lluitar en primera línia.

Toga romana (Hombres)

Toga La toga romana era el vestit que es posaban els romans. La toga, tenía forma elíptica y media 5 metros de largo por 3,5 de ancho. De color blanco. El toque en el vestir la toga consistía en pasar una tercera parte de la misma por la parte delantera izquierda y enganchada en la espalda. La Toga praetexta llevaba una franja purpura en todo su borde y la portaban los sacerdotes y altos funcionarios y jovenes libres. Tipos de togas :

• La toga candida : La toga candida la llevaban los aspirantes a cargos publicos. En llatí candida quiere decir un color muy blanco i por eso oi en dia a los candidatos k se presentan en una seleccion se llaman "CANDIDATO".
• La toga praetexta : Llevaba una franja purpura en todo su borde y la llevaban los sacerdotes y altos funcionarios y jovenes libres.
• La toga virilis : La llevaba los jovenes, al alcanzar a los 17 años. El 17 de Marzo de cada año se celebraba la fiesta de la Liberalia cuando el joven se declaraba mayor de edad.
• La toga purpúrea : Estaba bordada en oro i la llevaba los Emperadores.
• Toga sórdida : Era una muestra de luto i lo llevaban los reos

Aveces para tapar la cabeza se hacia por la parte de la espalda pero eso solo se hacia para actos religiosos.La toga, a lo largo de la Historia ha sido la prenda de vestir de mas personalidad. Gisela i mariana i patricia

Quin idioma utilitzaven ? ? ?

Les civilitazacions, avans es comunicaven a partir de una llengua anomenada : Llatí.
És una llengua indoeuropea, a Roma i els seus territoris del seu Imperi .
Durant el renaixement va ser una llengua emprada pels humanistes, originària de la religió del Laci, procedia de l'indoeuropeu , que passà per diversos estadis intermedis abans d'arribar a la seva forma clàssica.El Llatí va tindre bona relació amb altres llengües, com ara el falisc, i d'altres.
Totes aquestes llengües van influir amb el llatí , durant la seva evolució.Les seves grans afinitats dels dialectes itàlics i del llatí, amb la llengua cèltica han fet pensar en la possiblitat d'una època existència igual italocèltica, desprès d'avans de la separació del tronc indoeuropeu.
El llatí va anant evolucionant, fins ara actualment hi han moltes llengues que procedeixen del llatí ,: l'italià, el romanès,el francès, el català,el catellà,el brasiler,...
Els escriptors llatins, i especialment Ciceró, sotmeteren la llengua a un tenaç procés d'elaboració literària.La creació del llatí clàssic o literari va ser el seu resultat.El llatí va ser una llengua neta, severa, concisa i d'un cert aparat; però creat sota uns models grecs.




Ciceró









Nota: No totes les civilitazacions de la terra utilitzaven la mateixa llengua, solament hi havia algunes civilitzacions que parlaven la mateixa llengua.

LA CAIGUDA DEL IMPERI ROMÀ

A partir del segle III els bàrbars van presionar cada vegada més les fronteres romanes i aquestes es van tornar molt insegures. Pel nord els pobles germànics van conseguir travessar-la unes quantes vegades i per l'oest els perses van capturar l'empreador. Per facilitar-ne la defensa, l'emperador Teodosi va dividir l'imperi entre els seus dos fills: Arcadi i Honori.

A més, l'Imperi va passar per un període de desordre polític i militar. Els emperadors van perdre l'autoritat i el suport de l'exèrcit. Els complot militars eren cada vegada més frequents i la corrupció va ensenyorir l'Estat. Entre el 235 i el 268 hi va haver més de 30 emperadors.

Per pagar l'exèrcit, l'estat va haver d'agumentar els impostos. A partir d'aquest moment, el poble que hi vivia es va anar empobrint.

Al començament del segle V les els bàrbars empeses cap a l'oest per la pressió dels huns, procedents de les estepes asiàtiques van penetrar a l'Imperi Romà.

Les fronteres van cedir per manca de soldats que les defensessin, i l'exèrcit no va poder impedir que Roma fos saquejada pels visigots i pels vàndals. Cadascun d'aquests pobles es va instal·lar en una regió del que quedava de l'Imperi, on van fundar regner independents.

L'emperador de Roma ja no controlava l'Imperi, i el 476 un cap bàrbar, Odoacre, va desituir a Ròmul Angustul, un nen de 10 anys que va ser l'últim emperador romà d'oocident.

Fins que al final imperi ha caigut.

ZEUS

Zeus era el déu del cel i dels fenòmens atmosfèrics com el llamp, els núvols, el tro i la pluja. Garant de l'ordre social i del poder reial, governava l'univers impartint justícia entre els déus i els homes. Fill de Rea i Cronos, va succeir el seu pare com a senyor de l'univers. És representat amb barba, sovint assegut en un tron, empunyant el ceptre o el llamp i acompanyat de l'àguila. La seva primera muller va ser Metis (la Prudència), filla d'Oceà, però la seva companya definitiva va ser HERA, malgrat que va tenir incomptables aventures amoroses amb altres deesses i mortals, molts cops canviant la seva aparença.

la llegenda del minotaure

La llegenda del minotaure

Qui era el minotaure?

El minotaure era una bèstia amb el cos d'home, pero amb el cap de toro, fill de Pasifae, la dona de Minos, reina de Creta, i del toro que posidó, el deu del mar va fer sortir del mar.

La llegenda

A Creta reinava el poderós Rei Minos. La seva capital era célebre al món per el laberint, ple de liosos passadissos, dels cuals era casi imposible trobar-ne la sortida. A l'interior hi vivía el terrible Minotaure. A cada lluna nova s'había de sacrificar un home al Minotaure, perquè quan el monstre es quedava amb gana, es llençava fora del laberint per sembrar la mort i la desolació dels habitants de la comarca. Un día, el Rei Minos va rebre una trágica noticia: el seu fill acababa de morir asesinat a Atenes. Minos es va vengar, reuní el seu exercit i l'envià a Atenes per iniciar l'atac. Atenas, al no estar preparada, no va poder ofereixer resistencia i solicita la pau. Minos, amb severitat va dir: "us ofereixo la pau, però amb una condició: cada nou anys, Atenes enviará set homes i set dones a Creta perquè paguin amb la seva vida la mort del meu fill". Aquells homes serían sacrificats al Minotaure perquè els devorara. Els atenens no tingueren més remei que aceptar, però amb una condició també. Si un dels homes aconseguía matar el Minotaure i sortir del laberint (cosa casi imposible) no nomes salvaría la seva vida, sino també la dels seus companys, i Atenas sería eximida de la condena. Dos vegades pagaren els atenens el tribut. S'acostava el día en que per tercera vegada la nau de veles negres, signe de dol, anava a la mar. Alesores, Teseu, fill únic del rei d'Atenes, Egeo, oferí la seva vida per la salvació de la ciutat. El Rei i el seu fill van convenir en que si a Teseo tenia sort, la nau que els tornaria al país portaria les veles blanques. La presó de Creta, on Teseo i els altres homes foren enviats com a presoners estaba molt a prop del parc on les filles del rei Minos, Ariadna i Fedra, solíen passejar. Un día el carceller avisà a Teseo que algú volía parlar-li. Al sortir, Teseo es trobà amb Ariadna, que, enamorada d'ell volía ajudar-lo a matar el Minotaure en secret del seu pare. Agafa aquesta bola de fil i quan entris al Laberint deixa anar fil i així tindras una guía que et permetrà de trobar la sortida. També li va donar una espasa mágica. Al matí seguent, el príncip va anar al Laberint,agafà la bola de fil, i el va anar desfent a mesura que avançava. Despres de molt caminar, va entrar en una gran sala es trobà davant del Minotaure, que bramaba de furor i es llança contra Teseo. Teseo va matar el minotaure amb l'espasa. Despres només va haber de seguir el fil per sortir. Teseo va salvar la seva vida i al dels seus companys i lliberà la seva ciutat de la condena. Per tornar a casa, Teseo va pasar moltes peripecies i desventures, pero això ja es una altra historia.

L'ancià de l'Aqueront

"De aquí parte la senda que conduce

al tartáreo Aqueronte, vasta ciénaga
que en turbios remolinos lanza hirviente

su arena toda en el Cocito. Horrendo

el barquero que vela junta al río,

Caronte, el viejo horriblemente escuálido:

tendida sobre el pecho se enmaraña

la luenga barba gris; inmóviles miran

sus ojos, dos centellas; desde el hombro

cuelga de un nudo su andrajoso manto.

Largo varal empuña, y con la vela

hábil maniobra al transbordar los cuerpos

en el mohoso esquife. Ya es anciano,

Virgili, Eneida, VI 423 i ss.

Caront és un personatge de la mitologia grega fill d'Èreb i Nix. Èreb representa la part fosca del mon i Nix representa la nit. Caront s'encarrega de portar les ànimes a l'Hades amb la seva barca creuant el riu Aqueront. Se'l representava com un ancià prim i rondinaire de roba fosca i amb antifaç que triava els seus presoners de la multitut d'animes que s'apilonaven a les ribes del riu Aqueront. Caront cobrava per el seu viatge un pagament, si no el pagaven, les ànimes dels difunts havien de vagar cent anys per les ribes del riu Aqueront, per aquest motiu quan enterraven els difunts, se'ls enterrava amb una, dues o tres moneda sota la llengua.

És molt estrany que caront deixès passar una persona viva al inframón, si aquests volien fer-ho havien de pagar una branca d'or que la proporcionava la Sibila de Cumas. Alguns que van aconseguir vaixar a l'inframón vius va ser Heracles (més conegut com a Hércules) i Orfeo.

Caront per a mi un personatge que no esta prou valorat dins de la mitologia, crec que podria haver estat prou important i protagonitzar alguna aventura i no ésser un personatge secundari dins de la mitologia, m'ha estranyat molt no trobar cap narració on Caront fos protagonista, com ja he dit i que, no entenc que amb la complexitat de la mitologia, Caront hagués estat sempre barquer de l'Aqueront.


Imatges extretes de les pàgines

• http://webpages.ull.es/users/fradive/historiacomparada/14muerte/caronteluccagiord.jpg

• http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Charon_by_Dore.jpg

La vestimenta

Sempre s’ha considerat que la moda és un plaer frívol i egoista que reafirma la vanitat del ser humà i el divideix en classes socials segons la vestimenta. Però la moda és molt més que això, la moda parla de la societat, mostra els elements importants d’una cultura i de com viu la gent . Es desenvolupa en un context històric determinat i de com aquest influeix en la vestimenta.
Vestir-se pot significar cobrir la realitat, disfressar-la i crear una distància entre la veritat i la seva revelació. De totes maneres la roba és un reflex de l’estructura social. El vestit pot indicar elements tal com l’activitat que realitza una persona, la hora del dia que s’utilitza, l’ocasió específica, el gènere sexual...
Els grecs creen el criteri clàssic de la bellesa que reflecteix l’harmonia entre les parts. L’harmonia, l’ordre i la simetria són una propietat objectiva de les coses. L’harmonia s’aconsegueix amb una organització proporcionada i matemàtica. Les qualitats de mesura i proporció constitueixen bellesa . La mesura, tan estretament vinculada a la bellesa, es troba també estretament vinculada a la bondat i a la virtut.
La constant de disseny grec és utilitzar bandes amb motius decoratius d’origen arquitectònic. La túnica t’heretes eren dos trossos de tela rectangulars i units entre sí. L’himation és un mantell grec, de disseny rectangular que es col·locava sobre el cos o el cap per protegir-se del fred. Els filòsofs grecs l’utilitzaven com a vestit bàsic, cenyit sobre el cos i cobrint l’espatlla esquerra. Aquesta peça reflectia el criteri de simplicitat que promou la cultura grega com a símbol de l’elegància.
Com a peça normal, els homes vestien una simple túnica que podia variar de mida en funció del seu us. Portaven una espatlla al descobert i s’ajustava a la cintura amb un cinturó de pell. Les túniques curtes eren utilitzades per realitzar treballs mentre que les llargues s’utilitzaven en situacions especials. Les dones portaven nombrosos complements per guarnir els vestits.
Si ens fixem per exemple en l’Auriga de Delfos veiem que es dona més importància al concepte que a la forma bella. El vestit és una llarga túnica fins als peus lligada amb un cinturó. El vestit és d’extrema senzillesa, els plecs són suaus i flexibles, reflecteix el comportament d’un teixit autèntic.
Els romans foren el poble que va obtenir més poder en l’antiguitat clàssica. Van crear el més gran imperi del món antic. La joieria era abundant. A partir de l’època imperial, per l’alt nivell de vida que havien aconseguit els romans, es tornen sofisticats a nivell d’accessoris i indumentària, tant femenina com masculina.

EXEMPLES D'ARQUITECTURA ROMANA

COLISEU

El Colosseu va ser un regal de l’emperador Vespasià al poble. Tenia el caràcter públic i d’edifici civil on s’oferien espectacles gratuïts de lluita entre gladiadors i feres salvatges, s’escenificaven batalles mitològiques i es feien simulacres de batalles navals. Eren espectacles diürns a l’aire lliure. Cada espectador ocupava l’espai segons la seva categoria dins la societat romana. Els seients inferiors eren per l’emperador i els senadors. Els pitjors llocs, a dalt de tot, estaven reservats pels esclaus, els estrangers i les dones. Els vuitanta accessos que posseeix la graderia a la planta baixa donaven pas al públic als diversos sectors i garantien una gran rapidesa en l’allotjament i la sortida dels espectadors.El Colosseu simbolitza i glorifica l’emperador Vespasià. Fou creat per donar-ne una imatge benefactora i amb una clara intenció propagandística. Com a amfiteare, tenia la funció d’albergar espectacles de caràcter més popular (lluites amb homes i feres i naomàquia).

CIRC ROMÀ

El circ romà (circus en llatí) era un edifici d'oci romà que servia per a fer carreres de cavalls i carros (quàdrigues) (no s'hi feien lluites de gladiadors, que se celebraven a l'amfiteatre)

Era un edifici rectangular amb un costat curt semicircular. Al centre es construïa una balaustrada que dividia l'edifici pel centre (spina). Les grades estaven recolzades en una estructura feta amb arcades. A l'Spina hi podia haver de tot, temples, obeliscs, estàtues de dofins (per comptar les voltes)-> símbol del déu Neptú, déu del mar i protector dels caovalls. Les voltes també es podien comptar amb ous, símbol dels dioscurs Càstor i Pòl·lux.

TEATRE ROMÀ

El teatre va florir molt aviat a Roma gràcies a l'aparició de Livi Andrònic, nascut a Tàrent, en la Magna Grècia, cap al 284 aC Portat a Roma com a esclau per Lucio Livi, va escriure tragèdies segons els models grecs, de les quals ens queden títols com: Achilles, Aegisthus, Aiax mastigophorus, Andromeda Danae, Tereus i altres, també algunes comèdies (Gladiolus, Ludius, Verpus) i alguns fragments. Després de Livi Andrònic va haver altres grans autors: Enio, Accio, Pacuvio, nevi, Cecilio Estat, Plaute i Terenci, que van dominar l'escena romana durant tot el període republicà. D'aquests autors ens queden només títols i fragments d'obres, amb unes màscares,amb l'excepció de Plauto (vint comèdies completes) i de Terenci (sis comèdies completes). Enio, Accio, pacuvio i nevi van escriure principalment tragèdies d'argument grec i algunes de argument romà, les anomenades Fabulae praetextae (que prenen el seu nom de la toga dels patricis romans).

FÒRUM

El Fòrum Romà (en italià Foro Romano) fou durant molts segles el centre de la vida pública de l'antiga Roma. En llatí era anomenat el Forum Romanum, si bé els ciutadans s'hi referien més sovint com a Forum Magnum (el Fòrum Gran) o, simplement, com a Forum. A mesura que la ciutat va anar creixent, es va quedar petit i els emperadors en van fer construir de nous a la part nord, els anomenats Fòrums Imperials. El Fòrum Romà se situa a la vall compresa entre els turons del Palatí i el Capitoli, a Roma. I ara Catalunya també hi ha el fòrum Empúries.




ARC DE TRIOMF

L'arc de triomf és un monument típic de l'arquitectura romana en forma d'arc que originàriament commemorava el triomf en alguna batalla, d'aquí el seu nom; els més antics són del segle I de la nostra era, i es troben a Itàlia. Normalment constituïen l'entrada monumental a les ciutats. Acostumen a tenir un arc, i alguns arriben als tres. D'aquesta època destaquen els arcs de Titus i Constantí, a Roma, i a casa nostra l'arc de Berà al Tarragonès i el de Cabanes a la Plana Alt, i el de Barcelona.





TEATRE ROMÀ

Als déus romans se'ls van dedicar santuaris (Aedicula) i temples (Templum), i en alguns d'ells es trobava l'estàtua del déu corresponent.

La maledicció religiosa (sacer = excomunicació) tenia forta incidència en la vida del ciutadà romà. La maledicció la llançaven els déus contra el que incomplia certes normes: el marit que venia a la seva dona, o el pare que venia al fill; el fill o la nora que ferien al pare o al sogre; el patró que violava la fe jurada a l'hoste o al client. Independentment de la pena civil corresponent, els pontífexs llançaven l'anatema, que encara que era qüestió privada influïa moralment en les persones que creien cegament en això. L'anatema públic, més infreqüent, causaven gran commoció en la població.

La religió romana dictava per als difunts la necessitat d'incineració.

En la religió de l'Antiga Roma no es practicaven els sacrificis humans. Només s'executava la gent per casos criminals.

A Catalunya hi ha per exemple hi ha el de Vic

TERMES

Les termes (balnea) van esdevenir una institució fonamental en la societat romana, sobretot en època imperial. Tanmateix el seu origen, com tants altres aspectes de la civilització romana, es remunta al món grec, en concret als banys públics i als gimnasis, que solien incloure una palestra i una sala per rentar-se després de l'exercici. Però si entre els grecs el vessant principal era la preparació física que s'hi desenvolupava i el bany tan sols el seu colofó, els romans van capgirar les prioritats, de manera que el bany va convertir-se en l'activitat central i l'esport va quedar només com un preliminar opcional. Així mateix l'hipocaust, l'enginyós sistema de calefacció que va substituir els brasers primitius i que constitueix la base de l'edifici termal, també sembla provenir de l'arquitectura grega -per bé que va ser dut a la perfecció pels romans. Igualment la noció cabdal en què es fonamentaven els banys termals, l'alternança entre banys calents i freds, era aconsellada sovint pels metges grecs. Malgrat tot, no hi ha dubte que van ser els romans els qui la van fer de les termes un dels trets més estesos i definitoris de la seva civilització, segons demostren les innombrables restes termals que es troben arreu de l'antic Imperi romà.

AQÜADUCTE ROMÀ


Un aqüeducte és una conducció feta per l'home per a transportar aigua en gran quantitat d'un indret a un altre; el terme s'aplica sobretot als ponts construïts per passar-hi les conduccions d'aigua.Els aqüeductes aprofiten la inclinació del terreny per a que l'aigua només flueixi en el sentit desitjat. Per exemple a Catalunya hi ha el de Tarragona i el de Manresa.





IMPERIUM CIVITAS AQUÍ ESTÀ LA PÀGINA DE ON HE TRET LES IDEES I TOTS ELS ALTRES EDIFICIS ROMANS QUE ESTARIEN. ESTÀ EN ANGLÈS.

PINTURA ROMANA

Les pintures són obres d'art, atenent al seu sentit estètic diríem, amb el professor Sir Ernst Gombrich que «no hi ha res de dolent en què ens delectem en elLes pintures són obres d'art, atenent al seu sentit estètic diríem, amb el professor Sir Ernst Gombrich que «no hi ha res de dolent en què ens delectem en el quadre d'un paisatge perquè ens recorda la nostra casa o en un retrat perquè ens recorda un amic, ja que com a homes que som, quan mirem una obra d'art ho fem sotmesos al record d'una munió de coses que per bé o per mal influeixen sobre els nostres gustos» i parafrasejant a Arnold Hauser direm que «les interpretem (les pintures) d'acord amb les nostres pròpies finalitats i aspiracions, els hi traslladem un sentit, l'origen del qual està en les nostres formes de vida i hàbits mentals d'un paistge perquè ens recorda la nostra casa o en un retrat perquè ens recorda un amic, ja que com a homes que som, quan mirem una obra d'art ho fem sotmesos al record d'una munió de coses que per bé o per mal influeixen sobre els nostres gustos» i parafrasejant a Arnold Hauser direm que «les interpretem (les pintures) d'acord amb les nostres pròpies finalitats i aspiracions, els hi traslladem un sentit, l'origen.

Il·lustració: Eneas, acompanyat de el seu fill ascani, es curat per un metge.

Hera

En la mitologia grega, Hera era una deessa de l'Olimp, segona esposa de Zeus i mare amb aquest de Febe, Hefest, Ares i Ilitia. Era la deessa del matrimoni. Es caracteritza per la fúria i l'ànsia de venjança causades per les constants infidelitats del seu marit. Li està consagrat el paó, perquè en les seves plomes porta els cent ulls d'Argos, fidel servidor de la deessa. Els ulls del paó, tantmateix, també representaven els ulls que havia de tenir Hera per vigilar que el seu marit Zeus no li fos infidel.A Beòcia s'hi cel·lebrava el festival en honor seu Dedàlia.

En el panteón olímpico de la mitología griega clásica, Hera (en griego antiguo —ático— Ἧρα Hêra, en jónico y griego homérico Ἧρη Hêrê) era la esposa y hermana mayor de Zeus. Su principal función era presidir como diosa del de las mujeres y el matrimonio. Su equivalente en la mitología romana era Juno. La vaca y, más tarde, el pavo real le estuvieron consagrados.

Hera era hija de Rea y Crono, y fue tragada al nacer por éste debido a una profecía sobre que uno de sus hijos le arrebataría el trono. Zeus se salvó gracias a un plan urdido por Rea y Gea: la primera envolvió una piedra en pañales y la dio a Crono en su lugar. Mientras tanto, Zeus fue llevado a una cueva en Creta. Más tarde Rea dio a Crono un hierba que según le dijo le haría completamente invencible, pero en realidad le hizo regurgitar a los otros cinco olímpicos: Hestia, Deméter, Hera, Hades y Poseidón, así como la piedra. Cuando Zeus creció, desterró a Crono al Tártaro, la sima más profunda del inframundo, pues los Titanes eran inmortales y no podía matárseles.

Se representa a Hera majestuosa y solemne, a menudo en el trono y coronada con el polos (una alta corona cilíndrica usada por varias de las Grandes Diosas), pudiendo llevar en su mano la granada, símbolo de la fértil sangre y la muerte, y sustituto de la cápsula narcótica de la amapola.^[1] El investigador Walter Burkert escribió en Religión griega: «Sin embargo, hay registros de una representación anterior sin iconos, como una columna en Argos y una tabla en Samos.»^[2]

Hera fue muy conocida por su naturaleza celosa y vengativa, principalmente contra las amantes y la descendencia de zeus, pero también contra los mortales con los que se cruzaba, como Pelias y también incluso paris, quien la ofendió al elegir a Afrodita como la más bella de las diosas, ganándose así su odio.

La batalla de las Termópilas: el principio de una leyenda

Año 480 A.C siguiendo con la política expansionista del imperio Aqueménida, Jerjes I, emperador persa, se propuso conquistar Grecia y, tras reunir un ingente ejército de centenares de miles de hombres emprendió el viaje hacia Grecia.
Los griegos al descubrir sus intenciones enviaron un pequeño contingente para detener su avance y poder preparar un ejercito para poder presentar batalla. Atenas quería detener la invasión y lograron convencer a Leónidas I,rey de esparta para que participase en la primera linea de defensa de grecia mientras ellos se preparaban en la retaguardia.

La batalla mas importante se celebro en un lugar llamado valle de las Termópilas (Puertas Calientes, por los manantiales calientes que existían allí). Allí esperó a los persas un ejército compuesto por 300 hoplitas espartanos 500 de Tegea, otros 500 de Mantinea, 120 de Orcómeno y 1.000 hoplitas del resto de Arcadia: 400 de Corinto, 200 de Fliunte, 80 de Micenas, 700 tespios y 400 tebanos, además de 1.000 focenses y todos los locros.

Según las fuentes griegas las filas persas contaban con un total de efectivos de entre 250.000 y el millón de unidades de infantería.

Leónidas fue advertido sobre el gran número de arqueros que poseía Jerjes. Heródoto de Halicarnaso indica que se le dijo a Leónidas que «sus flechas cubrían el sol» y «volvían noche el día». Dienekes, soldado espartano, consideraba el arco como un arma poco honorable, ya que evadía el enfrentamiento cuerpo a cuerpo. Fue entonces cuando pronunció su famosa frase: «Tanto mejor; lucharemos a la sombra».

Se dice que Jerjes, al toparse con los soldados griegos, supuso que éstos se marcharían al ver la magnitud de su ejército. Pasaron cuatro días y Jerjes, impaciente, envió un emisario exigiendo a los griegos que entregasen sus armas inmediatamente para no ser aniquilados. Leónidas respondió: «Ven a buscarlas tú mismo» (Μολων λαβε). Así dio comienzo la batalla

Inicio de la batalla:

Uno a uno los persas sucumbian en el angosto desfiladero así mientras los persas perdían cientos de efectivos los griegos casi no tenían bajas. Durante las noches, Leónidas solía decirles a sus hombres: «Jerjes tiene muchos hombres, pero ningún soldado».

Frustrado Jerjes envió a sus diez mil inmortales sus fuerzas de elite llamados así por que cada vez que un inmortal moría otro corría a ocupar su lugar manteniéndose así la cifra fija de diez mil hombres, pero eso no decanto la balanza a su favor ya que el resultado seguía siendo el mismo.

Traicion

Un griego llamado Efialtes se ofreció ha mostrar a Jerjes un paso que lo llevaría a la retaguardia de los defensores de las Termopilas.

Los griegos perecieron el quinto día pero su esfuerzo no fue en vano puesto que los griegos formaron un ejercito que supero al de Jerjes en la batalla de maratón.

Estatua de Leonidas situada en el paso de las Termopilas.

Muertes inecesarias, oportunidades perdidas. 

Como sería nuestro mundo si no hubiera ocurrido esta batalla i si ambas culturas se hubieran mezclado en ese momento?

Origens de lantiga grècia

El poble grec va immigrar al sud cap a la península balcànica en diverses onades a finals del tercer mil·lenni aC. El període de 1600 al 1100 aC és el període de la civilització micènica, coneguda per la guerres de Troia encapçalades pel rei Agamèmnon, segons els relats èpics d'Homer. Els texts secundaris i terciaris, com ara les histories d'Herodot, la descripció de Grècia de Pausanies, la biblioteca de Diodor de Sicília i les cròniques de Jerònim, contenen breus cronologies i llistes de reis que governarien durant aquest període. La història de la Grècia Antiga acaba amb la fi del regnat d'Alexandre Magne que moriria el 323 aC. Els esdeveniments subsegüents es descriuen com la Grècia Hel·lenística que terminaria amb la conquesta dels territoris grecs per part de Roma, encara que per altres historiadors, per la seva influència en l'Imperi Romà.