La mitologia grega

En la mitologia grega Zeus és el déu suprem de l'Olimp. Fill de Cronos i Brea. Té el seu equivalent en la mitologia romana en el déu Júpiter. Va lluitar contra el seu pare recolzat per la resta de déus i en derrotar-lo va ocupar el seu tron a l'Olimp. La paraula Hera però tingué diferents embolics i fills amb d'altres dones ja fossin divines o mortals i també va mantenir relacions amb algun noiet com Ganimedes. Una de les seves dones era Mnemòsine, deesa de la memòria. Amb ella va tenir nou filles, les muses: Euterpe, Terpsícore, Polímnia, Melpòmene, Talia, Cal·líope, Urània, Clio i Èrato. Alguna de les seves conquestes femenines són Alcmena, una mortal anomenada Leda a la qual Zeus va posseir convertit en cigne, o Europa. Per tal d'aconseguir els seus desitjos era capaç de transformar-se en qualsevol animal. L'estàtua de Zeus a Olímpia, tallada pel famós escultor clàssic Fídies (segle V aC) cap el 435 aC, a l'antiga Grècia, és considerada tradicionalment una de les set meravelles del món. L'any 394, després d'estar-se uns 800 anys a Olímpia, va ser traslladada a Constantinoble (actualment Istanbul), capital de l'Imperi Bizantí. Els historiadors creuen que, probablement, va ser destruïda en un incendi.
L'estàtua asseguda de Zeus, déu suprem del Panteó grec, ocupava tota l'amplada de la nau del temple erigit per albergar-la. Segons fonts contemporànies, tenia una alçada d'uns 12 metres. "Sembla que Zeus s'hagi d'aixecar", va dir el geògraf Estrabó al començament del segle I aC, "deixaria el temple sense teulat". Amb la mà dreta sostenia una estatueta de Nike i amb l'esquerra un ceptre coronat amb una àguila. Zeus va ser tallat en ivori (tècnicament, l'ivori va ser remullat en un líquid que el feia més mal·leable i, per tant, l'ivori va ser probablement modelat o tallat segons calgués en cada ocasió) i assegut en un magnífic tron de fusta de cedre, amb incrustacions d'ivori, or, banús i pedres precioses. A la mà dreta de Zeus hi havia una petita estàtua de Nike, la deessa de la victòria, i a la seva esquerra un ceptre brillant on reposava una àguila. Els visitants com el general romà Luci Emili, vencedor sobre els macedonis, presentaven els seus respectes a la deífica majestat i esplendor que Fídies va captar.
Potser la major descoberta sobre aquesta meravella va esdevenir-se el 1958 amb la troballa del taller on va ser creada l'estàtua. Això va permetre als arqueòlegs recrear l'anatomia d'aquesta magnífica obra.A més, posseïa el domini sobre les tempestes, els llamps i els trons.

pompeia

Pompeia (en llatí Pompeii, en grec Pompeia, en italià Pompei) fou una ciutat de la Campània a la badia de Nàpols a la desembocadura del Sarnus (Sarno) i al peu del Vesuvi, entremig d'Herculà i Stabia.
Estrabó diu que era una ciutat dels osc que després fou ocupada pels etruscs i més tard pels samnites, que barrejats van originar el poble dels campanis.
Va passar a Roma amb la resta de Campània: el 310 aC és esmentada per primer cop quan una flota dirigida per P. Cornelius hi va desembarcar i des allí van assolar el territori de Nucèria.
No torna a aparèixer fins a la guerra social, el 91 aC, quan es va sumar a la revolta dels italians. El 89 aC encara estava en rebel·lió i fins que Sul·la va derrotar a les forces de L. Cluentius al que van assetjar a Nola, no es va poder iniciar el setge de Pompeia; no es coneix el resultat del setge però es segur que la ciutat fou ocupada per Sul·la per rendició o assalt; com que no va patir cap càstig greu cal pensar que fou per rendició; els habitants van rebre poc després la ciutadania romana però foren privats d'una part del seu territori on es va establir una colònia militar del dictador Sul·la.

L'explosió del Vesuvi el 79.
A la segona meitat del segle I aC la ciutat va esdevenir lloc preferit dels romans per les seves segones residències. Moltes vil·les es van construir a la ciutat i rodalies. Ciceró hi va tenir una vil·la. La ciutat va continuar igual sota l'Imperi i era cada vegada més important. Sota August probablement va rebre una nova colònia (Colonia Veneria Cornelia Pompeia).
Seriosos disturbis es van produir el 59 entre els ciutadans i els colons vinguts de Nucèria, amb força persones mortes i ferides; com a càstig es van prohibir les obres de teatre i les exhibicions de gladiadors per 10 anys. El 5 de febrer del 63 va patir un terratrèmol i va quedar parcialment destruïda. Just s'havia reconstruït quan fou colgada de cendra per l'explosió del Vesuvi el 79.
La ciutat no fou reconstruïda fins al segle XIX amb el nom de Valle di Pompei a l'entorn del santuari de la Mare de Déu del Roser, important centre de pelegrinatge.El 1748 es va començar a excavar i els treballs regulars van començar el 1755.
Actualment, Pompeia és el jaciment arqueològic romà més ric del món, una ciutat romana sencera paralitzada per l’erupció que la va sepultar i que permet reconstruir amb detall la vida quotidiana dels seus habitants. Una erupció volcànica té una potència devastadora enorme, però una vegada que acaba, la pedra tosca volcànica és una bona conservadora que ha preservat gairebé intactes edificis, carrers, fonts, mobles, ornaments... durant dos mil anys.

La moneda Romana (resum)

En aquesta primera epoca els romans utilitzaben com a diners-mercaderia les baques. Els llatins anomenaben al bestiar pecus. i d'aqui be la tradicio d'anomenar "pecuniari a tot allo que s'assembli els diners. A l'any 296 aC, els romans van iniciar l'encuyació de les sebes primeres monedes de plata .La seba primera ceca (lloc on es fabricaba la moneda) la ban construir al costat del templa de la daesa juno, al capitoli.

Molts anys abans, duran la inbasió dels celtes, els romans s'havien refugiat dins de les muralles dels cpitoli. Duran la nit els celtes, els celtes van intentar asaltar la muralla, però les oques sagrades que guardaben el temple de juno van començar despertar els romans, que van aconseguir repel·lir el atac. Des de les hores la daessa juno va ser enomenada afectuosa ment pels romans moneta que significa

"avisadora". Com a homenatge a junoles primeres peces que van sortir de la

"ceca" tenien una encuyada la imatja de la daessa a l'anbers. Per això els romans van anomenar a aquestes peces amb el mateix nom afectuós que habian posat a juno temps enreree :moneta (moneda)

Moneda recuyada durant la guerra

Durant la guerra, els dos bandols van realitzar continues emissions de diners per pagar els soldats. Els botins de guerra i els impostos cobrats als siutadans per finançaer la guerra eren rapidamen tornats encuyar (s'encuyaban a sobra de monedes ja encuyades),per poder controlar millor la despese militar. Roma va vence en les dues guerres Puniques i es va conseguir anneixonar Sicilia,corsega i Hispana. Anys mes tard, els romans van arresar la ciutat de cartago, van sumar els territoris cartaginesos al domini de roma i ban fer el mateix amb els territoris grecs. a partir de llabors Roma va aconseguir convertir-se en la primera potencia del Mediterrani

Los Tejidos

Los trajes griego y romanos eran muy sencillos y no tan variados como en la actualidad; se trataba de grandes trozos de tela que se adaptaban al cuerpo con diferentes pasadores y cinturones, tal como salían de la tontorería.
Los tejido mas utiñizados eran la lana en invierno y el lino en verano y también algodón. Otros materiales utilizados eran la seda, que era un tejido muy caro importado del oriente y el otro tejido eran las pieles de los animales.

Colores:
Dependían tanto del uso que se daba a los trajes como del gusto y las posibilidades económicas del usuario.
Los esclavos y plebeyos empleaban ropas de color terroso y oscuro; los hombres y mujeres libres llevaban trajes de colores claros o vivos con los hilos teñidos en las tintorerías. La mayor parte de los tintes era de origen vegetal, y algunos colores resultaban especialmente caros, como la púrpura, extraída de un gasterópodo llamado "múrice", importado de la India.

El Peplo
Era el vestido femenino más extendido y conocido. Había dos tipos de peplo.
-Peplo Dórico, trozo de tela de lana o lino de forma rectangular con un pliegueinicial, apotygma, que queda sobre el pecho y la espalda como una "sobrefalda" . Sse sujetaba a los hombros con fíbulas y se ceñía a la cintura por un cinturón, que servía también para ajustar el largo del traje. Podía estar decorado con cenefas y dibujos variados.

Peplo Jónico

Llamado también quitón, era un vestido de lino, más elaborado y propio de mujeres de clase alta.
Consistía en un trozo de tela más largo, pero menos alto que el dórico, ya que no tiene "sobrefalda". Se sujetaba a los hombros por una serie de fíbulas y con dos cinturones, uno por la cintura y otro por las caderas, que servía para acortar o alargar el vestido a voluntad.

Peplo Jónico de cerámica

Quitón

Era la pieza de vestir más popular y cotidiana para hombres y mujeres (unisex), hecha de lino o de lana. Consistia en un trozo de de tela rectangular, que podia ser de una sola pieza o cosido por un lateral, fijado a los hombros por fíbulas y ceñido con un cinturón. Normalmente era corto, pero los altos personajes de la política o de la religión los llevaban largos hasta los pies.

Himation

Era una pieza muy alargada de forma semicircular.

Su colocación era muy variada, aunque prácticamente siempre dejaba libre el hombro derecho y parte del torso.

Se llevaba solo sobre el cuerpo desnudo o bien sobre el quitón o el peplo, ya que lo llevaban tanto hombres como mujeres.

La clámide

Se trata de una capa rectangular de lana fina, abrochada con una fíbula alrededor del cuello. Era un manto propio de reyes cuando estaba adornado con ladros o presentaba colores o presentaba colores vivos, pero también una capa de viaje o militar, cuando estaba elaborada de manera más tosca y con colores más apagados.

Clases Sociales En La Monarquia Romana*

La sociedad romana, como muchas otras sociedades antiguas, se basaba en la desigualdad, y, como en toda sociedad desigual, la tensión entre las clases y su dialéctica es el motor de su historia y su principal característica.
Las clases que se distinguieron fueron cinco: patricios, plebeyos, esclavos, clientes y libertos. La tensión entre patricios y plebeyos y las rebeliones de los esclavos fueron las más importantes noticias políticas; las tres primeras fueron las clases con mayor actividad política; las otras dos, menos.
Esta organización social no fue estática durante toda la historia de la antigua Roma. Hubo tensiones, cambios, evolución.

En la monarquia:En los primeros tiempos la desigualdad social se basaba en el nacimiento y en la religión. La sociedad romana presentaba dos grandes tipos de ciudadanos: los libres y los no libres.

·Patricios:Eran las primeras familias asentadas en Roma y sus descendientes. Cada una pretende descender de un antepasado más o menos divinizado (pater). Los que tienen un mismo pater forman una gens, llevan el mismo apellido (nomen gentilicium) y celebran un mismo culto (sacra gentilicia).
Desde el principio de Roma, los patricios y sus familias constituyen el primer eslabón social. Estos patricios poseían esclavos, probablemente muchas veces en gran número. Los patricios están en la base de la fundación de Roma y, por tanto, son ciudadanos romanos. Tiene la exclusiva de los cargos públicos, y dirigen la vida de Roma.

·Clientes:Los clientes eran los extranjeros o refugiados pobres, sujetos a patronazgo de un patricio, el cual le brindaba ayuda económica, lo defendía ante la ley, y lo dejaba participar de las ceremonias religiosas a cambio de que éste lo acompañe en la guerra y lo ayude en todas los trabajos en el que el patricio lo solicitara. Los patricios se enorgullecían de tener clientela grande o importante.

·Plebeyos:Constituyen la mayor parte de la población, compuesta también con extranjeros, refugiados pobres o clientes que se habían enemistado con sus "patronos". Eran considerados hombres libres, por lo que no podían participar en lo político ni en lo religioso.

·Esclavos:Es el destino normal de los presos de guerra. Legalmente, carecían de todo derecho. Hacían gratis los peores trabajos y de por vida. El trato dependía del carácter personal del amo. Llegaron a ser numerosísimos con la expansión de Roma.

La familia a l'Antiga Roma

La primera estructura social i política dels llatins va ser la família. Aquestes estaven formades pel pare (patres), la dona (que era unida al pare de la famía mitjançant un ritu sagrat), els fills, les seves dones, els fills d'aquests fills i les filles no casades. Algunes families del mateix tronc es van anar agrupant i van formar les gens. Inicialment nomes formaven part de cada gens el membres més pròxims però, amb el temps, es van anar estenent fins que també van acabar integrant-les els gentils, que procedien del mateix avantpassat.


Per ser membre d'una gens, s'havia de ser-ho per naixement o per haver entrat a formar part d'una família que en fós pertanyent; més tard també podien fer-se membres els client de la gens. Només es deixave de ser-ne integran per mort, per haver entrat en una altra gens, o per haver perdut la llibertat o la ciutadania.
El cap de la gens era el pater. Cada gens podia tenir unes normes, costums i usos propis; també disposaven d'un lloc d'enterrament comú. Els seus membres tenien la obligació d'ajuadr als altres membres i d'exercir la tutela dels que no tenien parents agnats.
El nom que rebien els membres de la gens era patricis, és a dir, descendents del patres; aquests gaudien de poder polític. L'extensió i l'augment del poder polític de l'Estat van fer que al cap d'uns pocs segles desapareguessin com a entitat. Cada tribu gens tenia el seu punt on trobar-s, generalment per al culte religiós, que va donar lloc a les civitas (ciutats).
Als primes ciutadans romans sels anomenava patres, o patricis, ja que eren pares de família o eren fills d'un, vinculats a l'obediència paterna ja que, fins que no s'independitzaven o el pare moria no assolien aquesta condició. Els patricis als 17 anys ja eren considerats ciutadans plens, i deixaven de vestirla toga praetexta i utilitzaven la toga virilis que era pròpia dels homes; aquesta edat amb el tems es va rebaixar als 14 anys però encara depenien del pare fins que aquest morís.
Als patrcis els correspon el dret ple de ciutadanis, ja que ells formen el poble són la classe social més alta. Els seus drets eren:
- El sufragi
-El desenvolopament de càrrecs polítics o religiosos.
-El dret d'assignar terres públiques
-Els drets propis de les gens i contarure matrimoni amb un delsmembres
-Fer testament.
Els seus deures eren fer el servei militar i contribuïr amb alguns impostos de l'Estat.

ELS JOCS OLÍMPICS

Olímpia, situada prop de la ciutat de Pisa, a la regió grega d'Èlida (Peloponnès), era un santuari consagrat als déus de l'Olimp, especialment a Zeus Olímpic, un complex alhora religiós, cívic i esportiu, amb diversos temples, un estadi, un gimnàs, una palestra i un hipòdrom.
L'origen dels Jocs Olímpics es perd en la foscor dels temps dels herois. Segons el mite qui va establir per primer cop els Jocs a Olímpia va ser Pèlops. Aquest heroi, després de ser expulsat del seu reialme, va arribar a Pisa, on regnava Enòmau. Enòmau no volia casar la seva filla Hipodamia a causa d'un oracle segons el qual el seu gendre el mataria. Tot i així la bellesa d'Hipodamia atreia molts joves desitjosos de prendre-la en matrimoni i, per evitar que s'hi casessin, els desafiava a una cursa de carros amb la condició que, si vencien, els atorgaria la mà de la seva filla però que, si perdien, serien executats.

Gràcies a l'extraordinària velocitat dels seus cavalls, regal del déu Ares, Enòmau havia vençut ja dotze dels pretendents de la seva filla i havia penjat els seus caps a la porta del seu palau per dissuadir altres d'intentar-ho. Tanmateix això no va espantar Pèlops, que, només arribar, es va enamorar d'Hipodamia i va reptar el rei. Abans de la cursa Hipodamia, també enamorada de Pèlops, va subornar el cotxer d'Enòmau perquè substituís l'eix de fusta del carro del seu pare per un de cera. Quan el carro es va trencar durant la cursa, Enòmau va ser arrossegat pels seus cavalls i va morir. Així Pèlops es va poder casar amb Hipodamia i va esdevenir rei de Pisa, però no devia tenir la consciència del tot tranquil·la perquè va instituir uns jocs a Olímpia en record d'Enòmau. Al cap d'un temps es van deixar de celebrar fins que un altre heroi, Hèrcules, els va restaurar.

Segons la tradició el 776 a. C. els jocs d'Olímpia es van començar a celebrar de manera fixa. Un cop cada quatre anys es declarava una treva sagrada perquè les ciutats gregues deixessin de lluitar uns mesos si estaven en guerra i permetessin als seus atletes participar als jocs d'Olímpia, entre finals de juliol i d'agost. Els atletes participants havien de ser homes, grecs, de condició lliure, no culpables de cap crim ni afectats per cap maledicció religiosa. Arribaven espectadors provinents de tota la Mediterrània i de totes les classes socials, des de prínceps fins a pobres.

L'entrada al recinte sagrat estava permesa a les nenes abans de casar-se però terminantment prohibida a les dones. Segons la llei, si s'hi trobava una dona durant els Jocs, havia de ser estimbada des del mont Tipeu. Tanmateix, a Olímpia, també cada quatre anys, sense coincidir amb les Olimpíades, exclusivament les dones participaven en els Jocs Hereus en honor de la deessa Hera.

Els Jocs s'inaguraven amb el jurament d'atletes i jutges de respectar les regles de les competicions i tot el primer dia estava dedicat a cerimònies religioses (sacrificis, ofrenes) i actes culturals (conferències, recitals poètics). Durant els cinc dies següents se celebraven totes les proves esportives i els Jocs es cloïen amb la processó i coronació dels vencedors al temple de Zeus, seguida pels banquets de celebració. Solament es premiava el primer de cada prova amb una branca d'olivera i unes cintes de llana. Els noms dels guanyadors, a més, eren gravats en inscripcions i se'n permetien erigir estàtues dins el recinte d'Olímpia.

Quan un atleta triomfador als Jocs Olímpics arribava a la seva ciutat era rebut amb tots els honors com a heroi nacional, la multitud l'aclamava i els poetes el cantaven. A Atenes els campions olímpics rebien premis en metàl.lic i podien arribar a tenir exempcions d'impostos o mantenutenció de per vida a càrrec de l'Estat.

Roma contra Gàl·lia, el còmic o la realitat ? I

Roma i Gàl·lia, quants records us deu portar, i no pas per les classes d' història de l' institut o de l' escola, sinó per aquelles tardes, llegint l'Asterix i els seus amics (i pel més jovenets els videos). Van ser el nostre primer contacte amb la història i aquell món, anem a descubrir que hi ha de veritat i rigor històric en les vinyetes d' Albert Udrezo (dibuixant) i René Goscinny (guionista) o que és el simple entreteniment.
Primerament, anem a siutuar al poble mític que resistia sempre els atacs de les millors legions romanes (cosa molt fantesiosa per descomptat, ja que el poble esta envoltat). El seu poble, com tots sabem es trobava a la regió que ells anomenàven Armòrica, a prop de la ciutat de Lutècia és actualment un llogarret de pocs habitants, ho fins hi tot sense habitants ja que no surt al mapa (cercle de color roig, que apenes es veu). Ara que ja sabem on és, podem passar a pensar, com anaven els campament militars més o menys estables, és a dir, que estiguessin fortificats. La vida militar a Roma era molt piramidal: A dalt de tot hi trobavem el Cèsar o l'emperador, just sota seu hi havien els generals de les seves legions, i dintre aquestes hi havia 10 cohorts per legió, les quals tenien petits destacament mòbils que asetjaven les poblacions gales. Mentre que aquests tenien la seva societat completada de forma diferent. Per començar, eren poblets independents; es dedicaven a l' agricultura, la ramaderia, la recol·lecció i eren amans de la caça (si era un poble costaner, també paracticaven la pesca). El poblet era gobernat pel capdill (el qual era elegit cada x temps per a manar el poblet, s'anaven turnant el poder) i el metge, mestre , guia espiritual, l'home de pau i coseller de guerra del poblet, anomenat druïda. El druïda era la persona més important del poble, més fins hi tot que el capdill, ja que els druïdes eren allò fins que és morien.
Tant els romans com els gals eren supersticiosos de mena, i depenien de la religió de forma evident (per exemple en "el cop de menhir" tant els gals com els romans eren víctimes de l 'estafador Pròlix). Pel que fa als enforntaments entre ells eren molt igualats, ja que els gals eren d'allà i es coneixien la zona i si sabien moure, mentre que els romans els doblaven en nombre, pel cap baix.

ESCULTURA GRIEGA - PERÍODO CLÁSICO

La escultura griega alcanzó el ideal de la belleza artística hasta donde pudo llegar por si solo el ingenio humano. Aunque Grecia floreció en todas las Bellas artes, ninguna le distingue tanto como la escultura.

PERÍODO CLÁSICO.

El tercer período señala el apogeo de la escultura, siendo Fidias el héroe que a mediados del siglo V aC la llevó a su esplendor. Pero antes forman una especie de transición los escultores Cálamis y Mirón los cuales vencen la rigidez del anterior periodo dando a las figuras delicadeza y gracia el primero y expresión de movimiento el segundo. Fidias, condiscípulo de Mirón en la escuela de Agéladas (de Argos), se celebra como escultor de los dioses pues nadie como él en el mundo antiguo supo dar a sus creaciones artísticas actitud noble y serena y sello de lo divino sin que le hiciera falta para ello el simbolismo. Obras suyas fueron entre otras:

• las estatuas criselefantinas (de oro y marfil) y la estatua de Zeus (Júpiter) para el templo de Olimpia.
• las estatuas de Atenea o Minerva para el Partenón de Atenas. Esta estatua se dice que medía unos doce metros sobre su pedestal.
• las esculturas que adornaban los tímpanos y frisos de este segundo templo
  

• 

Contemporáneo y condiscípulo de Fidias fue Plicleto que en su tiempo alcanzó tanta fama como él, notable por la corrección en el dibujo, finura en los detalles y expresión noble de la fuerza y forma humanas, en contraposición al tipo sobrehumano de Fidias. Ambos artistas se consideran como genios superiores de la escultura. Policleto fijó el canon escultórico, modificado después por Eufranor y Lisipo y representa con Mirón el progreso de la escuela argivo-sicione o dórica de Canaco y Agéladas, siendo obras suyas varios atletas y la famosa Amazona presente en los Museos Vaticanos.

• 
  

Los imitadores de Fidias constituyen la escuela llamada de tradición ática o jónica en la cual brillan Agorácrito, Alcámenes y Peonio. Se cuentan entre las mejores obras de la escuela las siguientes:


- Las cariátides del Erecteión.
- Los relieves del templo de la Victoria Áptera.
- Las estatuas del frontón del templo de Olimpia.

La misma tradición se hace corresponder el puteal o brocal de pozo con bajorelieves que guarda el Museo Nacional, que fue hallado en Madrid y es conocido como el Puteal de la Moncloa. Continuadores de la escuela dórica de Policleto fueron Pericletes, Arístides y Atenodoro.

Entrando ya el siglo IV adC, la escultura toma un carácter realista que degenera en sensualismo con Escopas y Praxíteles (pertenecientes más bien a la escuela ática) al buscar el sentimiento, la gracia y la delicadeza en vez de la grandiosidad y elevación que distinguía a los anteriores. De esta época y, sobre todo, de Praxíteles son varios Faunos, Venus, Bacos y Apolos sin las formas atléticas de tradición dórica. A Scopas se atribuye entre sus mejores obras:

- El grupo de Níobe con su hija.
- La Venus de Gnido.
- La Victoria de Samotracia, en el Museo del Louvre.
- Incluso, la Venus de Milo (muy discutida y puede ser una Anfítrite de la escuela de Fidias), también en el Museo del Louvre.

En cambio, los escultores de la escuela argivosicionita como Eufranor y Lisipo, continúan fieles al espíritu clásico sin dejar de ser muy realistas. A Lisipo atribuyó Plinio más de 1.500 estatuas, la mayor parte de bronce y se distingue en la expresión del carácter individual que supo imprimir en ellas. A él o a otro escultor de Quíos se adjudica la cuadriga de bronce dorado que hoy adorna la fachada de San Marcos de Venecia (y que otros suponen romana de la época de Nerón) y de él fueron todas las esculturas que representaron a Alejandro Magno. Entre los escultores del Peloponeso que siguieron la misma línea realista figura Cares de Lindos, autor de la gigantesca estatua del Sol de 33 metros conocida como el Coloso de Rodas que estuvo en la isla de este nombre.

L'ESCULTURA GREGA D'ÈPOCA CLÀSSICA

Aquest període de la Grècia clàssica era molt realista, natural, amb una bellesa mai vistas en escultures fins llavors; això va fer que hi hués major llibertat de postures en l'escultura. Tot estava molt ben detallat, els plecs de la roba, els membres i alguns autors van haver de patir molt pels petits detalls que feien que l'escultura fos millor.

FIDIES
Fidies va viure en el s.V a.C. Era atenès i és a la seva ciutat on va fer la gran majoria de les obres, moltes vegades per encàrrec de Pirecles i en relació amb Acrópolis, com les tres Atenes. Aquest home també va fer altres escultures conegudes com:

-Atena Lemnias

-Atena Promachos

-Atena Parthenos

-Zeus

-Apolo de Kassel o Parnopios

-Els relleus del Partenón

-Les metopas

-El Frisco corrido

-El frontón oriental

Altres grans escultors del s.V a.C. van ser:

-Policleto

-Crésilas

I els del s.IV a.C van ser:

-Kephistodos el viejo

-Praxítales

-Sición

-Lisipo

Venus de Milo

PRAXÍTELES
Praxíteles va ser un dels escultors més importants, però no s'ha conservat quasi res original d'ell, només una escultura que es creu que es original y no és del tot segur. Va nèixer i treballar a Atenes entre el 400 i la meitat del s.IV. Traballa el bronze i, sobretot, el màrbre. Segeueix la busqueda del naturalisme, el moviment, la bellesa, etc. Teé un especial gust per la bellesa i les formes suaus i curves.

LA MITOLOGIA

Una història que m'ha agradat molt és la mitologia. Un mite dels que m'ha agradat més, perqué és molt interessant i divertit és el de Apol·lo i Dafne, entre moltes altres.

APOL·LO I DAFNE

Tot comença amb un petit enfrentament entre Apol·lo i Eros, Eros enfadat decidí venjar-se d'Apol·lo. El que va fer és llençar una flexa d'amor a Apol·lo i una d'odi a Dafne. En aquell moment Dafne filla del riu Peneu escava d'Apol·lo i quan aquest va està apunt d'atrapar-la Dafne li demenà al seu pare que la salves de les grapes del deu i el seu pare Peneu li va concedir i la convertí en un llurer ( Dafne vol dir llorer).Dafne es converia en arbre els membres es convertien en branques els peus se li convertien en arrels que s'anaven clavan al terra i el seu cos s'anava transfotmant en una escoorça ven dura. Apol·lo plorava perqué veia que l'amor de la seva vida se li convertí en arbre, però el seu cor encara bategava; aquell arbre des de llavors es l'arbre d'Apol·lo. Apol·lo plorava i plorava i larbre Praxiteles

més creixia i aixo era un cercle visios en que un plorava i l'altre creixia.

APOL·LO

Aquest Deu es protagonista de molts altres mites, però sobretot és conegut per les moltes aventures o relacions amoroses mantingudes, sobretot amb denes, però també amb homes:

Waterhouse

-Dafne

-Marpesa
-Leucotoe

-Cirene
-Hècuba

-Casandra

-Coronis
-Creüsa

-Acanta
-Jacint
-Ciparis

-Caliope
-Manto
-Urània Bernini
-Mèlia

Historia de Grecia (Resum)

Resum:
L'antigua gresia va neíxer a les costas del mar Egeu, on es van desenvolupar les sivilitzasions minoica (a creta) i micednìca , les primeres civilitzasions europeas. Desprerés d'aquesta, al voltant de l'any 800 aC ,es va iniciar una nova era de civilitzasio hel·leica, la Grècia de les siutats estes que van establir colònies arreu de la mediterrània, van resistir les invesions perses i la cultura de la que fou la base de la cibilitzasio hel·lenística que va seguir l'imperi del mecedònic Alexandre el Gran

Militarment Grècia va entendre en decendència fins que fou conquerida pels Romans a partir del 168 aC, tot i que la cultura greg va influir molt en l vida de Roma, Grècia va esdevenir una província de l'imperi Romà fins a la seva partició en dos; la part oriental (l'imperi Bizantí amb seu a constantinobla)va conyinuan tsentde natura grega i se'nconsideraba l'hereve directa. des del segle IV fins al segle XV l'imperi Romà dOrient va sobrebiura onze segles als atacs d'occident i d'orient fins a la caiguda de Contanstinobla sota l'imèri roma.

Els trucs vn governar la majorb part de Grècia fins al primer quart de segle XIX

Los 12 Cèsares*

Julio Cèsar

César era de familia noble, pero poco conocida y no muy rica. Una hermana de su padre, su tía Julia, estaba casada con Gayo Mario, lo que inicialmente le valio a César cierto prestigio e influencia. Recibió educación retórica y quiso entrar en la política, del lado de los populares. Escaló los puestos del cursus honorum. En el año 60 a.C., formó el primer Triunvirato, junto con Craso y Pompeyo, con el objetivo de repartirse el poder y las zonas de influencia.

César alcanzó el consulado y, después el proconsulado de las Galias, que conquistó entre el 58 y el 51. Se enfrentó en guerra civil a Pompeyo, a quien apoyaba el Senado.

César derrotó a Pompeyo en la batalla de Farsalia, y a los pompeyanos en Egipto y en Hispania. Despues de la guerra civil, César se convirtió en amo de Roma. César acumuló poderes que anteriormente habían estado repartidos entre diversas magistraturas. Una conjuración de republicanos, dirigida por Gayo Casio Longino y Marco Junio Bruto, acabó con su vida el día 15 de Marzo del 44. César recibiría honores divinos. Marco Antonio, que había sido lugarteniente de César en las Galias, incitó al pueblo de Roma a rebelarse contra los asesinos de César, que optaron por retirarse a Grecia. César había nombrado heredero a su ahijado, gayo Octavio, y el Senado refrendó el testamento, desplazando a Marco Antonio.

Augusto

Nació en Roma en el año 63 a.C., y era hijo de un pretor y de Atia, sobrina de Julio César. Fue adoptado por César, y, tras el asesinato de éste, se disputó su herencia política con Marco Antonio. El triunvirato concertado entre el joven Octaviano, Lépido y Marco Antonio, supuso un reparto del imperio romano. Pero el enfrentamiento siempre latente con Marco Antonio desembocó en abierta guerra civil. Marco Antonio, aliado con Cleopatra, fue derrotado finalmente cuando la flota de Augusto, comandada por Agripa, derrotó en la batalla naval de Accio a la flota de Cleopatra en el 31 a.C. Octaviano, ya sin rivales, se hizo con el poder en Roma, lo que supuso el fin de la República. Consiguió ganarse el apoyo del Senado, ofreciendo una restauración de la República que nunca llegó.

Tiberio

Nacido en el 42 a.C., era hijo de Tiberio Claudio y de Livia y hermano de Nerón Druso. Fue adoptado por Augusto, cuando éste perdió a sus nietos Gayo y Lucio, en quienes veía a sus futuros sucesores. Augusto no apreció nunca a Tiberio, tan sólo depositó en él su confianza en materia militar después de morir Agripa. Tiberio pasó mucho tiempo combatiendo en las fronteras. Se casó con Julia, hija de Augusto, en un desgraciado matrimonio. El sucesor de Augusto demostró demostró buenas dotes de gobierno al comienzo de su reinado, y, en general, el Estado prosperó con él; pero más tarde, se volvió un déspota de costumbres extravagantes.

Calígula

Nació en Antium, en el 12 d.C. Era hijo de Germánico y de Agripina la Mayor. Fue adoptado por Tiberio para que le sucediera; el nombramiento fue ratificado por el Senado. El sobrenombre de Calígula se lo habían puesto en su niñez los soldados de su padre, por el calzado militar que usaba para acompañarlo. Víctima de una enfermedad mental, su reinado se hizo famoso por su crueldad y extravagancia. En el año 41 los oficiales de la guardia pretoriana lo asesinaron y proclamaron emperador a su tío Claudio.

Claudio

Nació en Lugdunum, en el 10 a.C., hijo de Nerón Druso Germánico y de Antonia, hermana de Augusto. Durante el reinado de su sobrino Calígula logró el consulado. Enfermizo y débil, dedicado a la erudición, cuando Calígula fue asesinado, fue proclamado emperador por la guardia pretoriana. Durante su gobierno estuvo influido por sus esposas y los libertos a quienes encomendó tareas de gobierno. Fue buen administrador y como militar llevó a cabo campañas en Tracia, Armenia y Mauritania; conquistó Britania y sus tropas tuvieron éxitos en Germania. Después de casarse con Agripina, adoptó a su hijo Nerón como sucesor. Murió envenenado, supuestamente por Agripina.

Neròn

Nació en el 37 d.C., hijo de Cneo Domicio Ahenobarbo y Agripina la Joven. Fue adoptado por Claudio, a quien sucedió en el trono. Aunque comenzó su reinado con buen pie, depositando el gobierno en manos de Séneca y Burro, sus extravagancias y crímenes lo volvieron muy impopular. Se rumoreó que era culpable del incendio que asoló Roma en el 64. En el 68, en la Galia, Hispania y África se produjo una revuelta contra su persona; Galba fue proclamado emperador y los pretorianos desertaron; al conocer estas noticias, Nerón se suicidó.

Galba

Gobernador de la provincia Tarraconense, en Hispania, apoyó a Gayo Julio Víndex cuando éste se sublevó contra Nerón. Víndex murió luchando en Germania, y Galba fue proclamado emperador por sus tropas, obteniendo en Roma el reconocimiento del Senado. Murió víctima de una conspiración promovida por Otón.

Otón

Era amigo íntimo de Nerón, que lo destinó al gobierno de Lusitania. Apoyó la revuelta de Galba, esperando ser su sucesor. Cuando Galba adoptó a Lucio Calpurnio Pisón, Otón promovió una conspiración y se proclamó emperador después de asesinar a Galba y a Pisón. Derrotado por Vitelio, que había sido proclamado emperador por las legiones de Germania, se suicidó.

Vitelo

Ocupó puestos importantes, y fue procónsul en África. Fue proclamado emperador por sus tropas; poco después venció a Otón. Se sabe de Vitelio que era muy aficionado a la buena mesa. Cuando Vespasiano fue proclamado emperador en Alejandría y recibió el apoyo de las legiones danubianas, que inmediatamente invadieron Italia; Vitelio fue vencido y muerto en Roma. Su cadáver fue arrastrado por las calles y arrojado al Tíber.

Vespasiano

Hijo de Flavio Sabino, un recaudador de impuestos, y de Vespasia Pola. Pese a su modesto origén realizó una excelente carrera militar. Estuvo al frente de las tropas que invadieron Britania en tiempos de Claudio. Fue destinado por Nerón a sofocar la rebelión judía, y prosiguió sus campañas en la región durante el convulso período que siguió al derrocamiento y muerte de este emperador. Fue proclamado emperador por sus tropas en Alejandría, y el nombramiento fue secundado por las legiones danubianas, que invadieron Italia, venciendo a Vitelio. Vespasiano llegó a Roma en el 70 d.C. y dedicó su reinado a reparar los desastrosos efectos de las guerras civiles.

Tito

Nacido en el 41 d.C., era hijo de Vespasiano y Flavia Domitila. Era hermano de Domiciano y de Domitila la Joven. Se educó con Británico, el infortunado hijo de Claudio. Sirvió en Germania y en Britania, y estuvo al mando de una legión en la campaña judía llevada a cabo por su padre. Cuando Vespasiano ascendió al trono, Tito permaneció en Oriente, y conquistó Jerusalén (70 d.C.). Demostró ser un emperador de grandes cualidades, y su muerte prematura causó profundo dolor en Roma.

Domiciano

Era hijo de Vespasiano, y sucedió a su hermano Tito. Inicialmnete administró con habilidad el gobierno, y dio cierta prosperidad a las provincias, favoreciendo a muchos provinciales. Luchó sin tregua para garantizar las fronteras del Imperio. Autoritario y centralizador, llenó las arcas del Estado mediante confiscaciones de bienes y apropiaciones de herencias, en detrimento de los senadores, de quienes se fue ganando el odio. Con los años se volvió exigente y cruel, por lo que la oposición contra su persona se generalizó. Murió víctima de una conjura en la que se cree que participó la propia emperatriz, Domicia

LA ESCULTURA GRIEGA

La escultura griega alcanzó el ideal de la belleza artística hasta donde pudo llegar por si solo el ingenio humano. Aunque Grecia floreció en todas las Bellas Artes, ninguna le distingue tanto como la escultura.
Cultivó el arte griego todos los géneros de escultura, adoptando con predilección el mármol y el bronce como material escultórico y tomando como asuntos principales los mitológicos y los guerreros a los cuales añadió en su última época el retrato de personajes históricos.
Forman su característica en los mejores tiempos del Arte (los de Fidias) la expresión de la realidad idealizada, la regular proporción orgánica, el alejamiento de lo vago y monstruoso, la precisión en los contornos y detalles, la armonía y belleza en las formas y la finura en la ejecución.

Período de formación:

En el primer período después de los rudimentarios ídolos de madera llamados xoanon, planos por delante y por detrás y redondeados en los bordes, descubiertos en Delos (atribuidos al mítico Dédalo) y después de las primeras estatuas de mármol de tosco labrado y a modo de columnas, va recorriendo el arte un camino de progreso que empieza en las escuelas jónico-asiáticas de Samos y Quíos (islas de Asia Menor) y sigue en la dórica Sición (Peloponeso) a principios del siglo VI. Las jónicas se distinguen por cierta elegancia y simetría en el plegado de los paños como es de ver en las diferentes Ártemis (o Dianas primitivas) que son obras principales de dichas escuelas. La dórica, por la robustez y el aspecto varonil de sus figuras y unas y otras por los reflejos de la tradición asiática en que debieron inspirarse, imitando modelos de procedencia oriental, los cuales se hallaban en los productos industriales de Asia, traídos por el comercio. No obstante, en la escuela dórica se hace menos visible el influjo asiático y se revela ya por el espíritu de independencia sobre todo, en la talla de sus Apolos desnudos y de aspecto varonil. En los relieves de este periodo se advierte por lo general la misma técnica de los asirios arriba mencionada.

Periodo arcaico:

El segundo período se caracteriza por la independencia que el arte griego, ya formado, va realizando respecto de imitaciones orientales y por el tipo atlético dado a sus estatuas que en su gran parte representan a los vencedores en los juegos olímpicos aunque se llamen Apolos.
Esta última y quizás también la de Egina más bien deben llamarse escuelas áticas de influencia dórica pues seguían la tradición jónica en el plegado de los paños con bastante finura y exceso de simetría. Las escuelas propiamente dóricas se reducen a las tres primeras ciudades de la lista como situadas en el Peloponeso, las cuales forman la llamada escuela argivo-siciones, que labró las estatuas atléticas de bronce. En Asia Menor y las islas del mar Egeo continúan vivas en este periodo las imitaciones orientales y en todos los centros nombrados aun se observa alguna rigidez, uniformidad y falta de expresión en las figuras con cierta sonrisa amanerada e inexpresiva lo cual es distintivo del periodo arcaico.
Ejemplo de este tipo de escultura del período preclásico griego es el Kouros, procedente del Asclepeion de Paros, mármol pario, h. 540 aC, Museo del Louvre, con la típica sonrisa eginética o arcaica. Otra muestra de este periodo es la conocida como Dama de Auxerre, una koré.

Período clásico:

El tercer período señala el apogeo de la escultura, siendo Fidias el héroe que a mediados del siglo V aC la llevó a su esplendor. Pero antes forman una especie de transición los escultores Cálamis y Mirón los cuales vencen la rigidez del anterior periodo dando a las figuras delicadeza y gracia el primero y expresión de movimiento el segundo. Fidias, condiscípulo de Mirón en la escuela de Agéladas (de Argos), se celebra como escultor de los dioses pues nadie como él en el mundo antiguo supo dar a sus creaciones artísticas actitud noble y serena y sello de lo divino sin que le hiciera falta para ello el simbolismo. Obras suyas fueron entre otras:
Lucha entre lapitas y centauros. Friso del templo de Zeus en Olimpia
las estatuas criselefantinas (de oro y marfil) y la estatua de Zeus (Júpiter) para el templo de Olimpia.
las estatuas de Atenea o Minerva para el Partenón de Atenas. Esta estatua se dice que medía unos doce metros sobre su pedestal.
las esculturas que adornaban los tímpanos y frisos de este segundo templo.
Contemporáneo y condiscípulo de Fidias fue Policleto que en su tiempo alcanzó tanta fama como él, notable por la corrección en el dibujo, finura en los detalles y expresión noble de la fuerza y forma humanas, en contraposición al tipo sobrehumano de Fidias. Ambos artistas se consideran como genios superiores de la escultura. Policleto fijó el canon escultórico, modificado después por Eufranor y Lisipo y representa con Mirón el progreso de la escuela argivo-sicione o dórica de Canaco y Agéladas, siendo obras suyas varios atletas y la famosa Amazona presente en los Museos Vaticanos.

Periodo de difusión:

El cuarto período que es el de difusión se llama también alejandrino y helenístico por corresponder a la época de helenismo abierta por Alejandro.
En él, las escuelas salen de Grecia y figuran principalmente en Pérgamo, Rodas, Tralles, Antioquía y Alejandría, distinguiéndose por su realismo, alguna exageración en las actitudes, predilección por las escenas trágicas o dolorosas y cultivo por el retrato. Son muy celebrados
el grupo de Laoconte y sus hijos de la escuela de Rodas, que hoy se halla en el Museo del Vaticano
el Toro Farnesio de la escuela de Tralles
el Galo moribundo de la escuela de Pérgamo
La escuela griega de Alejandría se distinguió por los asuntos simbólicos o alegóricos y los rústicos o campestres que fueron objeto de sus relieves o estatuas.

MiToLoGiA GrEgA

La mitologia grega és radicalment complexa, farcida de déus, herois o semidéus i monstres que passen infinitat d'aventures de tota mena. Malgrat tot, hi ha una certa jerarquia en les divinitats gregues; així, per exemple, Zeus és el déu suprem (poques vegades qüestionat de forma directa), els dotze déus olímpics presidits per Zeus, les vuit divinitats selectes, les divinitats siderals i de la natura, i el gran nombre de divinitats al.legòriques; així com les divinitats primordials (que rarament eren objecte de culte). Així doncs, malgrat que "l'arbre diví" mai no fou definit plenament pels escriptors i poetes que assajaren de "donar-li forma", s'hi preveu un déu suprem, mantes divinitats rellevants, i un conjunt d'éssers divins menors que representen la natura i la humanitat en general.

Déus
Els déus del Panteó grec adoptaven figures humanes i personificaven les forces de l'Univers; igual que els homes, els déus hel·lènics eren impredictibles, per això unes vegades tenien un estricte sentit de la justícia i unes altres eren cruels i venjatius. S'arribava a obtenir llur favor per mitjà de sacrificis i de pietat, però aquests procediments no eren pas sempre efectius, ja que els déus eren molt volubles.
Heròdot afirma que Homer i Hesíode van donar nom als déus i van assignar a cada un la seua tasca o comesa, alhora que els donaven la forma i els atributs. Si bé reconeixent la importància de la font, no podem oblidar que Homer recull en els seus escrits una tradició oral que remunta a diverses generacions, que aquests autors es limiten a fixar entre els anys 850 a 750 aC.
Els citats autors van descriure als déus com a arquetips de la Humanitat. L'escultura grega i, en general el seu art, s'encarregarien de retratar els déus Olímpics amb una perfecció i bellesa que ha arribat als nostres dies com a models artístics; ara bé, aquells déus també eren arquetips de la realitat humana en totes les seves accepcions i, doncs, també la realitat religiosa del poble.

Déus de l'Olimp
Els déus olímpics eren els déus principals de la mitologia grega. A més de Zeus, que era el més important de tots, hi havia Afrodita (amb Eros), Apol·lo, Ares, Àrtemis, Atena, Demèter (i Persèfone), Dionís, Hades, Hefest, Hera, Hermes, Hestia i Posidó.
Però aquests déus no sempre havien dominat els altres, sinó que es van imposar per la força sobre uns déus més antics, els Titans, que eren sota el control de Cronos. Entre aquests déus hi havia: Ceo, Clímene, Crio, Euríbia, Febe, Hiperió, Jàpet, Mnemòsine, Oceà, Rea, Tetis i Tia.
Al seu torn, els Titans havien ocupat el poder desplaçant els primers déus, que encapçalava Urà. Aquests déus representaven les forces més fonamentals de la natura: el cel (Urà), la terra (Gea), la mort (Tànatos), etc.
Semidéus i mortals
En la mitologia grega es destaquen 3 fets successius presents en moltes de les històries dels semidéus i els mortals:
L'expedició de Jàson i els argonautes. Alguns dels nombrosos participants d'aquest viatge van ésser: Hèracles, Medea i Orfeu (casat amb Eurídice).
El cicle tebà. Els seus protagonistes van ésser: Antígona, Èdip, Tirèsias i altres.
La Guerra de Troia. Alguns dels personatges més importants són: Agamèmnon, Aquil·les, Euríale i Nisos, Hèctor, Helena, Leda, Menelau, Paris, Patrocle, Penèlope, Proteu, Telèmac i Ulisses.
De la resta de mites destaquen aquests:
-Les aventures de Perseu: Andròmeda, Dànae i les Hespèrides.
-A Creta: Ariadna, Dèdal, Europa, Ícar i Minos.
-A Atenes: Egeu, Teseu i Hipòlit.
-A Arcàdia: Atalant
-Ganimedes
-Io
-Mides
-Ancuros
-Les Plèiades
-Eonos
-Híam
-Ifimèdia
-Caune
Animals i monstres:

Algunes de les besties,animals, i monstres són auqestes:

-La cabra Amaltea
-Els centaures
-El ca Cèrber
-Els ciclops
-L'Esfinx
-L'au Fènix
-Les Gòrgones
-Els grifons
-Les Harpies
-L'Hidra de Lerna
-L'Hipocamp
-Les làmies
-La Medusa
-El Minotaure
-El cavall alat Pegàs
-La Quimera
-Els sàtirs
-Les sirenes
El món mitologic:
Aquests són alguns llocs mitològics:
*L'oracle de Delfos
*L'Hades
*El Mont Helicó
*La font Hipocrene
*Les fonts de l'Oceà
*L'Olimp
*La ciutat de Temiscira
Alguns objectes mitològics:
*L'Argos
*El Caduceu
*La copa d'Higia
*La vara d'Esculapi

Gladiadores*

Recibía el nombre de gladiador quién batallaba con otro, o con una bestia, en los juegos públicos de la Antigua Roma. La teoría más aceptada sobre el origen de este vocablo es que deriva de la palabra Gladius, la espada que utilizaban.

El origen de los combates de gladiadores hay que buscarlo en las costumbres funerarias de los etruscos, en cuyos monumentos aparecen representados y, remontándose algo más, es probable que se encontrase alguna relación con la costumbre de inmolar los prisioneros en la tumba del héroe muerto en la guerra, practicada por algunos pueblos primitivos.

Constituían una parte de los juegos fúnebres de los etruscos y parecen referirse al culto de Saturno, lo cual indica que en un principio se celebraban durante las Saturnales. Dichos combates se introdujeron en Roma hacia el siglo III adC. Como no siempre había prisioneros que combatieran mientras el cadáver se quemaba en la pira, pues tal era el momento en que se producía el duelo gladiatorio, en que la sangre que se vertía era como un holocausto ofrecido al difunto, no faltaban hombres temerarios que se prestaban libremente a combatir. Tales fueron los primeros gladiadores.

Como sucedió con otras muchas costumbres de la antigüedad, los combates de gladiadores, que habían comenzado por ser un rito de significación religiosa, acabaron por ser un espectáculo público que llegó a inspirar una pasión desenfrenada.

Como eran muchos los sistemas ideados para combatir y variados los lances y suertes de cada combatiente, se fijaron reglas al arte del gladiador, cuya enseñanza estaba encomendada a los lanistas o gladiadores viejos. A cargo de éstos, estaban los gladiadores fiscales, o dependientes del fisco, pues el Estado los mantenía bajo un régimen especial y les pagaba. Otros lanistas reclutaban y mantenían muchachos para combatir en la arena, que luego alquilaban para funerales, comidas y otras solemnidades. No faltaron tampoco particulares opulentos que tenían gladiadores y los césares, como es lógico, poseían los mejores.

Los gladiadores educados en las escuelas por los lanistas se alquilaban o vendían, de suerte que los lanistas eran al mismo tiempo sus maestros y sus empresarios. Estas escuelas, que la gente rica se daba el lujo de sostener en los últimos años de la República, estaban repartidas en diferentes puntos del territorio romano.

Las armas usadas por los gladiadores eran de formas muy distintas de las que usaban los soldados romanos. Se han descubierto muchos ejemplares de ellas, principalmente en Pompeya y, por otra parte los monumentos figurados referentes a los gladiadores son muy numerosos y ricos en detalles.

Las principales son:

-el casco. Es la pieza más característica entre las armas defensivas del gladiador que recuerda el usado en los últimos tiempos de la Edad Media porque lleva una visera con agujeros que cubría completamente el rostro permitiendo ver y respirar.

-el escudo.Era cuadrado, oval o circular, más ligero y elegante que el escudo militar.

-lanzas.Cuchillo-puñal recto o curvo.
-gladius, que algunas veces reemplazaban por un estoque puntiagudo.

Los gladiadores llevaban el pecho descubierto y la parte inferior del cuerpo cubierta con un vestido corto, un lienzo, que sujetaban con un cinturón, bajaba por delante hasta las rodillas e iba recogido por las caderas para no estorbar el movimiento de los muslos.

PERIODE HELENÍSTIC

Període hel·lenístic :

Fins l'any 146 aC (any d'inici de la conquesta de Grècia per els romans ).

Es tracta de un període caracteritzat per la expansió de la cultura grega i el seu contacte amb antigües i noves civilitzacions, el que donarà lloc al que coneixem com a hel·lenisme.

Durant els primers anys de aquesta fase es manté la influència del clàssic, el seu centre d'influència se situa a la ciutat d'Atenes. En la mitologia romana Venus era la deessa de l'amor. Els grecs li deien Afrodita.

És probable que el seu origen no sigui grec sinó oriental, de Xipre o de les costes fenícies.
Quan Cronos va tallar els genitals a Urà, gotes de sang caigueren al mar i de les ones fecundades en nasqué la deessa. El vent Cèfir la va portar fins a Xipre, on les Hores la van cuidar. Això la converteix en una divinitat molt antiga, però com que sempre apareix jove, versions posteriors la van fer filla de Zeus i de Dione.
Era la deessa més bella i pràcticament ningú es podia resistir als seus encants

DIONÍS

Dionís és el déu del vi , del teatre, del desenfrenament i també de les festes que, moltes vegades està representat pel raïm o una pantera negra.
Aquest és el fill e Zeus (fruit d'una de les moltes de les seves aventures), i de Sèmele. Diu el mite que Hera, va convèncer a Sèmele de que li demanés a Zeus que mostrés tot el seu poder i li concedís el seu desig, tot i que sabia que moriria cremada si ell hi accedia.
Zeus no s'hi va poder negar, ja que no volia trencar la seva promesa; Sèmele no era concient del perill que corria així que, en morir, ell va treure-li el fill que duia a dins, se'l va cosir a la ciuxa i el va tenir allà els pocs mesos de gestació que li quedaven per complir. És en aquell moment que es coneix a Dionís com "el nascut dues vegades".
Després del seu naixement, Zeus va confiar el nadó a Hermes per evitar que Hera pogués descobrir que seguia en vida des de que va morir Sèmele.
Hera va adonar-se de la seva existència sent ell un jove i, enfadada amb ell, el va fer embogir; d'aquesta manera va començar a vagar per Egipte, Síria i les costes d'Àsia fins que la deessa Cíbele el va purificar. D'aquí ve el seu nom en la mitologia romana: Bacus, que significa "privat de raó".
Ja a Grècia, es va dirigir a Beòcia on el rei de Tebes, Penteu, va negar la seva divinitat i es va oposar al seu culte; ell va aprofitar per venjar-se del rei i de la seva tia. D'allà va arribar a Naxos on , els marins del vaixell que el transportaven van decidir vendre'l per els beneficis que els aportaria. Dionís enn adonar-se'n va transformar els rems en serps, va fer que el vaixell embarranqués en una parra nascuda al mar, va fer sorgir unes feres que els ballaven als peus i va fer sonar unes flautes invisibles.
Quan per fi es va reconèixer el seu poder entre els homes, va baixar als inferna i demanà a Hades que li tornés a sa mare. Aquest concedí la seva petició a canvi d'alguna cosa que tingués en bona estima. Llavors va tornar a l'Olimp, ja com a déu, amb la seva mare, que va adoptar el nom de Tione, també reconeguda com a deessa.

Fotografia: Dionís i Ariadna

Zeus ( Ζεύς )

En la mitologia grega Zeus es el rei dels deus olimpics i para de tots els deus,governant del mont olimp i deu del cel i del tro. els seus atributs inclouen el llamp el tro,l'aguila i el roure. Zeus es frecuent men representat pels artistas grecsen ficat amb dos poses:de peu avansat amb el seu llamp i axecan la ma-dreta i sentat majestuosament.

Fill de crono i Rea, era el mes jova de la seba desendensia.En la majoria de tradisions apareix casat amb Hera encara que en el horaculo de Dodona la seba dona era Diona. Es considera que les sebes numerosas abenturas i amants van incloura una relacio pederasta amb Ganimades .Fruit d'aquestes relacions ban tenir

molts desendets sigen alguns dels mes conegutsAtenae,Apolo Artemisa,Hermes ,Persofone,Dioniso,Pereso,Heracles,Helena,Minos i las musas. Amb era es sol dir que ba ser para de Ares,Hebe,Hefesto.

El prinsipal sentre on els grecs es reunien per rendir honor als seus deus era l'olimp.

Zeus desempeyaba un paper dominant ,manan al panteo olimpicde la gresia antigua,ba creart molts derls herois i eroines.

En Creta s'adoraba a Zeus en una serie de cobas en consos.