QUÈ ÉS LA CULTURA CLÀSSICA

Legado de Roma y Grecia

View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: y romano)

Acabeu de començar una nova matèria optativa que es diu CULTURA CLÀSSICA, i que tindrà una durada trimestral.

Potser les raons que us han portat fins aquí són molt diverses: curiositat, les paraules d'algún amic o conegut, l'interés per tot allò que és antic i que, per tant, té una mica de misteri...

Sigui quin sigui el motiu d'haver-la escollit, estic segur que s'et farà curta i apassionant. Coneixeràs aspectes molt interessants d'història, de cultura, d'art, de mitologia, etc. I tot això a través d'explicacions, però també de projeccions (presentacions, documentals, pel·lícules...), de cerca a Internet...

Amb tot el que coneguis, hauràs de fer alguns treballs i penjar-los aquí, al blog. Tindràs autorització per entrar-hi i publicar el que vulguis. I tú, i els teus companys, fareu comentaris als treballs dels altres. Tot això serà la matèria avaluable al final del trimestre.

De moment, tens a dalt una presentació, de la professora xilena Claudia López, que et pot donar algunes pistes sobre el contingut de la assignatura.

El que m'ha semblat aquest credit

Aquest credit ha estat a vegades divertit i agradable i d'altres una mica més aborrit.

M'ha agradat molt la mitologia i alguna cosa d'art, però molt poc. En definitiva l'art, la pintura i l'escultura, és el que menys m'ha agradat.

He après molt respecta al poc que sabia sobretot coses sobre els grec i la seva mitologia i alguna cosa de com vivien, però també algu d'art encara que no és el que m'ha agradat menys.

Al final la película de l'Odisea ha estat molt bé i molt explicativa per saber com vivien els grecs a aquella època i moltes coses del llibre.

El crèdit s' acaba però la cultura clàssica continua

Avui acabem aquest crèdit però la cultura clàssica continua, ja que és un tema molt intens i extens per a tractar-lo només en un crèdit i segurament ens l'anirem trobant al llarg de la vida i com que és història possiblement s' hi aniràn afegint altres fets. Com que és un tema d' aquestes característiques, crec que s' hagués fet molt pesat fer-lo amb exàmens i deures, ja que hi ha moltíssima matèria per a estudiar i de vegades es fa difícil d' entendre o de recordar. Per això trobo que ha estat una gran idea presentar-lo amb powerpoints, que fan més amena aquesta hora i més fàcil que hi mantinguem l' interés, ja que visualment entra millor que amb un dossier plé de lletra. A mi la cultura clàssica i la història en general m' agraden i per això he disfrutat del crèdit i he après coses que fins ara no sabia sobre certs mites o n' he conegut de nous. A part de la mitología també m' han agradat molt les presentacions sobre art perque també m' agrada molt aquest tema i m' ha permés ampliar coneixements.

En general per a mi ha estat un molt bon crèdit, tant per al contingut com per la manera d' enfocar-lo i tractar-lo. Com ja he dit abans, ha donat temps a conèixer només una petita part del que anomenem cultura clàssica, però tornarà a reaparéixer en la nostra vida i llavors, ja en sabrem una mica més.

Alex Vidal

La meva opinió sobre el crèdit...

Crec que auqest crèdit ha sigut molt interessant, tot i que costa entendre tanta informació de cop i potser és per això que a vegades se m'ha fet pesat.
El que més m'ha agradat ha sigut l'art perquè hi ha quadres i escultures realment boniques i la mitologia és un món molt extrany i sembla que mai s'acaben les històries i mites.
El món gerc em sembla fascinant i me n'alegro d'haver escollit aquest crèdit perquè sempre he volgut saber més d'això (encara que tota la gent a la que li he comentat ha trobat que era un avorriment). És una llàstima que hagim arribat a veure el món romà, encar que de fet, és el mateix que el grec però adaptat.

Sandàlies d' escuma (Maria Àngels Anglada)

En aquest llibre que hem llegit a l' hora de lectura de català aquest any es parla de la vida d' una dona grega que explica de gran les expe`riències que ha viscut a la seva neta. Glauca de Quios, que va viure en aquesta ciutat (i en d' altres més per les quals va anar viatjant) al llarg de la història al segle III abans de Crist. En ell explica a la seva neta Cleide les seves vivències des de que era petita fins a la seva època contemporània.

Un dels primers episodis de la història explica la trobada de Glauca i la seva mare amb la vella i enigmàtica Clearista al sabater, que pronosticà que la nena portaria sandàlies d' escuma, referint-se a que viatjaria molt.

Glauca va tenir una infantesa agradable, criada en una família lliure i de força bona posició social, ja que poseïen unes vinyes vora al mar on ella anava a passar els estius, que recorda amb gran tendresa. A la seva família sempre hi havia hagut bons músics, i la seva mare insistia en que ella també aprengués aquest art. Glauca disfrutava composant poemes i petites cansons, que poc a poc van anar agafant renom entre la gent. A l' edat de 15 anys coneix el seu primer amor, Leucòion, gràcies a la seva inseparable esclava Bombica, i explica les noves sensacions que representa per a ella i el patiment que li provoca el seu allistament a l' exèrcit d' Alexandria.

Quan Glauca té la oportunitat d' anar a la ciutat, guarda l' esperança de trobar-lo, però en comptes d' això coneix el que serà el seu segon espòs, (havia estat casada anteriorment amb el marit de la seva germana quan aquesta va morir) Càrmides. La seva va ser una relació difícil, plagada d' infidelitats per part del noi, ja que des d'un bon començament se'l va haver de disputar amb el poeta Sòcrates, que li va acabar cedint. Els tres personatges (Glauca, Càrmides i Sòcrates) es van fer molt amics i van disfrutar de bons moments, els millors per a Glauca, fins que van empresonar i matar Sòcrates per insultar i ofendre la reina amb els seus poemes.

Va ser una temporada difícil, ja que a més a més Càrmides no va tornar amb ella a Quios, si no que es va quedar a Alexandria per a lluitar per una heréncia amb uns cosins i afiliar-se a una mena de partit en contra de la reina que va condemnar el seu amic. Càrmides va ser acusat de trencar una estàtua d' aquesta reina, cosa penada amb la mort, però com que tenia molta habilitat parlant, al final es va deslliurar de la acusació. Glauca va quedar embarassada de Càrmides i desprès ho faria Bombica d' un dels amos que els van hostatjar en un dels viatjes que van fer, i al cap del temps van tornar a Quios, on va néixer la nena de Glauca.

Glauca sabia que Càrmides no li havia estat fidel tal i com va promètrer que faria l' últim cop, però a Glauca ja no li molestava tant, ja que comprenia que el foc entre ells dos s' havia anat apagant i que ara era com una mena d' amic fidel. Així doncs, ella també va tenir una única aventura amb l' esclau d' una veïna. Al final del llibre, Glauca explica que la seva filla es va casar amb un cosí i que ara té per neta a Cleide, a qui dedica la seva mena de biografia, al llarg de la qual el pronòstic de Clearista s' ha complert ja que la vida de Glauca ha estat plena de viatjes i experiències, si mes no per a una noia grega de l' època.

Alex Vidal

Un viatge a la Grècia clàssica

Aquest crédit m’ha agradat molt perquè he après molt sobre els costums i la cultura de Grècia, m’ha semblat molt interessant totes les histories i les mitologies que hi ha en Grècia.

A part les classes amb diapositivas i amb les imatges tot se’t queda millor i les pel·lícules que hem vist m’han agradat molt les dues:

-Pompeià: Una pel·lícula genial, havia sentit parlar de Pompeià però el que no sabia era la historia de la qual feia important a Pompeià.
-Ulisses: Una película realmente sorprenent, per al que hi agradi l’acció, segur que els hi agradara aquesta peli, és una hostoria que hi han batalles i amor, una historia molt bonica.
Els mites el que més m’ha agradat de tots dels que s’han explicat ha esta el d’Eco i Narcís, crec que em recordare sempre d’aquest mites, és súper bonic.
Reconec que els temes de Roma i Grècia abans no m’interessaven, però ara amb tot lo que he vist a nascut més interès sobre els temes Grècia i Roma.

que s'ha après al crèdit de cultura clàssica?

Ha sigut molt divertit el professor es molt enrrollat a vegades semblava avorrit pero es molt bo

Què he aprés a Cultura Classica!!!

En aquest curs 07/08 he estat en un dels credits variables, que ha estat molt interesant, aquest

credit ha estat CULTURA CLASSICA.

En el qual m'he divertit i he aprés moltes cosas sobre la cultura grega i la romana, una mes interesant que l'altre pero en general ha estat bé, moltes coses que m'han agradat han sigut la pelicula de Ulisses recentment vista, els mites grecs, Pompeia, que la seva historia es magnifica, pero sobretot he aprés molt de les historias dels dèus del Olímp.

També han hagut coses que no m'han agradat tant, que han sigut més aburridas com les pintures del grecs i romans, que no m'han agradat gaire.

La meva opinió es que sería mes "rollo la classe" pero no ens hem divertit.

Però pel que fa el credit ha sigut la péna haguerí estat i hagès escollit aquest credit variable, i si algú s'esta pensant d'escollir un altre any aquest credit li recomano perque aprens moltes cosas i t'acaba agradant aquets temas que tractes a classe.

I com que ja nose que dir més acabo aquí la meva opinió sobre aquet credit.

LA GUERRA DE TROYA

Els aconteixements estan barrejats per la mitologia i la llegenda. Tucídides va ser el primer en parlar sobre els primers episodis de la història de la Guerra de Troya. Troya va se destruida aproximadament en l'època en que les tradicions ubicaven la guerra de Troya (1194 - 1184 a.C.).

Aquesta guerra va succeir a principis del s. XII a.C., quan el rei de Miscenes, Atreo (pare d'Agamenón), va dirigir l'atac a Troya.

Segons la llegenda, Paris, fill de Priam, rei de Troya, rapta a Helena (altres versions diuen que li entrega a la deesa Afrodita), la muller de Menelau, rei d'Esparta.

Per rescatar-la i en venjança, Menelau solicita l'ajuda del seu germà Agamenón, rey de Micenes. Amb l'ajut de tots els reis grecs inicien la guerra.

La guerra va ser llarga, ja que, també hi intervenien els deus, que s'enfrentaben entre ells, ajudan als troyans algunes vegades i d'altres als grecs.

La guerra la van acabar guanyant els grecs gracies a l'estucia de Ulises, que va fer el caball que els va permetre entrar a Troya i els van matar a tots destruint la ciutat. I com ja sabia Aquiles va morir en combat i es va fer famos per la batalla.

historia de troia

La fam assolava l' illa quan el príncep Escamandre va marxar amb un grup de seguidors cap a l'est buscant un lloc més fèrtil on instal·lar-s'hi. Abansd'abandonar l'illa, va consultar un oracle que li donà les següents instruccions:Quan aquesta sortia de Troia per lliurar-se a la fera, passava per allà Hèracles, que va matar el monstre. Aleshores demanà la mà d'Hesíone però el rei se la hi negà. Hèracles, enfurismat, va ocupar la ciutat, va matar a Laomedont i tots els seus fills menys un, Príam, que després fou rei, i es va endur Hesíone a Salamina.Durant el seu regnat, els grecs van envair i conquerir Troia, que era aliada als licis i a les amazones. L'Odissea diu que els assetjadors van construir un cavall de fusta (el cavall de Troia) buit dins dels qual es van amagar i quant els troians se'l van emportar a la ciutat, en van sortir per obrir les portes. La dinastia troiana fou substituïda per la dinastia heracliada a Sardes (Lídia), que va governar fins el temps de Candaules, 505 anys despres. Troia i conrear les terres fèrtils prop del riu Escamandre.
esborranyLa Guerra de Troia va ser, d'acord amb la llegenda, una guerra dels exèrcits aqueus (és a dir, grecs) contra la ciutat de Troia a l'Àsia Menor, seguint el rapte (o seducció) d'Helena d'Esparta per part de Paris de Troia. La guerra és un dels esdeveniments més destacats en la mitologia grega i es narra en un cicle de poemes èpics dels quals només dos, la Ilíada i l' Odissea d'Homer, es conserven sencers. La Ilíada descriu un episodi ja avançada la guerra, i l'Odissea explica el viatge de retorn a casa d'un dels líders grecs. Més tard, poetes grecs posteriors van escriure d'altres parts de la història, i també el poeta romà Virgili en la seva Eneida.
Els grecs antics creien que els fets narrats per Homer eren essencialment certs (situaven la guerra als segles XIIIoXII abans de Crist, coincidint amb la caiguda de l'imperi hittita; així les dates proposades del final de la guerra eren 1184 aC -segons Eratòstenes-, 1208 aC -anotat al marbre de Paros- o1250acdc -segons Heròdot-) i ubicaven Troia a la riba dels Dardanels en el que és actualment el nord-oest de Turquia.

En temps moderns, tant la guerra com la ciutat van passar a ser considerats mitològics. Però al 1870, l'arqueòleg alemany Heinrich Schliemann va realitzar unes excavacions trobant unes runes que molts arqueòlegs coincideixen a identificar amb la ciutat de Troia. Tanmateix, no hi ha cap certesa de que la Troia d'Homer existís, ni molt menys que els fets narrats al cicle de la Guerra de Troia siguin verídics.

Hades i Persèfone

Hades era fill de Cronos i Rea; també va ser devorat per el seu pare i salvat per Zeus. La seva lluita contra el seu pare va fer que tots els altres titans es posessin de part seva de manera que Zeus i els seus germans van haver de lluitar contra ells.
Una vegada tot va acabar, els deus van acordar en sortejar quin germà es quedava amb la sobirania del món. A Hades li va correspondre el món subterrani.
Hades estava enamorat de Core, la filla de Demèter, la seva germana, i un dia va decidir raptar-la. Quan Demèter va adonar-se de la seva desaparició la va buscar per tot arreu durant nou dies i nou nits sense poder trobar-la.
Així va decidir de demanar ajuda al seu germà Zeus, que li va explicar el que havia succeït. Va dir-li que Hades estava enamorat de seva filla, que l'havia raptat quan aquesta estava recollint flors i se l'havia endut a l'infern i, alhora fet la seva esposa i anomenat Persèfone.
Això va ennutjar molt a Demèter i com que era la deessa de la fertilitat de la terra, va fer que les plantes deixessisn de créixer fent que el món es convertís en un desert. Amb tot això, Zeus va va ordenar que tornés a la noia per poder fer feliç a Demèter i així el món tornés a la normalitat. Però no va ser tan fàcil. El problema era que Persèfone havia menjat a l'infern i, aquell qui tastava menjar dels inferns, no podia tornar amb els vius, per tant no era possible la seva tornada.
A la fi, es va arribar a l'acord de que, com que Persèfone només havia menjat sis grans de magrana durant la seva estança als inferns, podria estar duarnt sis mesos amb la seva mare al món dels vius, i altres sis amb Hades al dels morts.

Un credit per no olvidar

Aquest credit m'ha agradat molt, perquè he après bastantes coses sobre l'art de grècia.
La mitologia ha sigut una de les coses que més m'ha agradat, una de les històries de mitologia que m'ha fet més pena ha sigut Piram i Tisbe i la que més m'ha agradat ha sigut la d'Apolo i Dafne.
Hem mirat dues pelis: Pompeya i Ulisses, que han sigut molt boniques les dues però em quedo amb la de Ulisses encara que alguns talls fan pena però té un final molt bonic.
En definitiva ha sigut un credit molt divertit.

Aixó és el que penso!

És un crèdit molt curiós i interessant.

La meva primera impreíó va ser, que creia que seria un crèdit aburrit perque el seu nom dona aquesta impressió.

Jo crèia que seria tot de memoritzar anys ,com per exemple a quin any van conquerir els gregs empuries o qua van arribar a la peninsula els romans i coses per l'estil, i també creia que fariem examens, pero veure pelicul·les ni m'ho hauria inmaginat.

En resum que creia que seria tot molt aburrit.

M'ha agradat una mica tot, pero el que més m'ha agradat han sigut la mitologia grega i les pel·lícules,una de les que m'es m'ha agradat ha sigut la odisea.

Abans de fer aquest crèdit no savia res de res sobre la ciutat de Pompeya que va quedar sepultada en canvi ara sí.Hem va semblar molt sorprenent com vanquedar els cosos de les persones, la lava és com un motlle.

Aixó del blog també m'ha agradat molt.

POMPEYA - LA TRAGEDIA

En el año 79 los pequeños terremotos que de cuando en cuando sacudían la zona aumentaron considerablemente, tanto en tamaño como en intensidad. Uno de ellos llegó a bloquear el flujo de agua del Aqua Augusta, el acueducto que abastecía a Pompeya y las ciudades vecinas, unas 48 horas antes de que se produjese la erupción que se avecinaba. A la una de la tarde del día 24 de agosto se produjo una explosión cien veces más potente que la de la bomba atómica lanzada en 1945 sobre Hiroshima, Japón. La parte más alta del Vesuvio voló por los aires, comenzando la emisión de gases, polvo y cenizas a la atmósfera que configuraron lo que hoy se llamaría una nube piroclástica. Se calcula que la nube alcanzó entonces más de treinta kilómetros de altura.
La mejor crónica de la tragedia procede de los escritos de Plinio el joven (quien se basó en muchas de las observaciones dejadas por su tío, Plinio el viejo, y en su propia experiencia personal), que fueron relatados al también historiador Tácito en una carta. Plinio describe una enorme columna de humo gris y oscuro, «con la forma de un pino», brotando del Vesubio y perfectamente visible desde donde él se encontraba, en la villa familiar de Miseno (Miseno dista 30 kilómetros de Pompeya y se encuentra separada de ésta por la bahía de Nápoles[1]). Plinio el Viejo, que comandaba la flota de Miseno, recibió poco después una carta de auxilio de la mujer de un amigo suyo, atrapada en su casa de Stabia (hoy Castellamare di Stabia), no lejos de Pompeya. Deseando presenciar desde más cerca el fenómeno (tal vez con la intención de incluirlo en los nuevos tomos de la Historia Natural que estaba escribiendo) dirigió en persona una escuadra que cruzó entonces la bahía.

La mayoría de los habitantes de la región, en cambio, se encontraban hasta cierto punto tranquilos, ya que ignoraban todo lo relativo a los volcanes. El Vesubio llevaba más 1.500 años sin entrar en erupción, mucho antes de la propia fundación de Roma y Pompeya, por lo que sus habitantes lo tenían por una simple montaña inofensiva. El descubrimiento se agravaba si se tiene en cuenta que en la época romana ni siquiera se tenía un verdadero conocimiento de lo que era un volcán: esta palabra, de hecho, no tiene equivalente en latín, sino que la voz actual en castellano procede del nombre de Vulcano, el dios del fuego y los metales cuya fragua se situaba en e çl Etna. A este volcán sicíliano, único que hasta entonces había sido visto en erupción por los romanos, se le consideraba excepcional por esta característica. Así pues, no es de extrañar que en un primer momento sólo una parte de los habitantes de la ciudad recogiesen algunas pertenencias y se marchasen presas del nerviosismo o el pánico. Poco después, la ceniza comenzó a acumularse en la atmósfera, formando una nube negra que el viento empujó hacia el sureste. Así, Pompeya quedó oscurecida como si se hiciese de noche en pleno día, mientras que Herculano, situada mucho más cerca del volcán, siguió bañada por el sol. A la ceniza le siguió una lluvia de piedra pómez sobre la ciudad, un fenómeno inaudito para los romanos, que pronto comenzó a acumularse sobre las calles y tejados.

Las únicas crónicas fiables de lo ocurrido fueron escritas por Plinio el Joven en una carta enviada al historiador Tácito. Plinio observó desde su villa en Miseno (a 30 km del Vesubio) un extraño fenómeno: Una gran nube oscura en forma de pino emanando de la clima del monte. Al cabo de un timpo, la nube descendió por las faldas del Vesubio y cubrió todo a su alrededor, incluyendo el mar.

La <nube> sobre la que escribió Plinio se conoce actualmente como flujo piroclástico, una nube de gas, ceniza y roca sobrecalentados que es expulsada por un volcán. Plinio constató que hubo varios temblores de tierra antes y durante la erupción. También anotó quelas cenizas caían en capas muy gruesas y Miseno tuvo que ser evacuada.

Su descripción reflejaba el hecho de que el Sol fue bloqueado por la erupción y la oscuridad reinaba en pleno día. Su tio Plinio el Viejo había partido en varios barcos (Miseno se encontraba frente a Pompeya, al lado de la bahía) con la intención de investigar el fenómeno. Plinio el Viejo murió aparentemente por asfíxia causada por el dióxido de carbono tras desembarcar.

Ulises

El llegendari heroi grec Odisseu, era el rei d'itaca, una illa petita en el mar Jónio, on vivia amb la seva esposa Penelope. ell era conegutpere els ramons com Ulises.despresdespres de lluitar amb els grecs en la guerra de la ciutatde troya,Odisseo va comensar el seu biatja de regres cap a la seba casa.El seu biatja ba ser obstruit per el deu poseidon.

Duran el seu biatja el seu biatja de regres cap a casa ba tenir abenturas increibles, pro la seba inteligensia el ba ajudar a sobrebiure a les dificultats, a pasar de que la seba tropa no ba ser tan afortunada, Despues de bagar deu anys, final ment ba arribar a la seba casa.

Durant la seba llarga ausencia, els seus amics trataban de conbense a la seba esposa Penelope per que es tornes a casar.

Quan ba arribar odiseo, es ba disfresar com un mendigo. Nomes el seu gos bell el ba reconeixer. Hasta despues la seba dona permanesia fiel

Ella no habia bist al seu marit des del comansament de la guerra de troya, vint anys anrera. Despues de tants anys es pensaba que ella era viuda. Presionada pels seus pretendents, ella ba decidir que es casaria amb un dels seus pretendents, ella ba declarar que es casaria solament amb aquell que podes tocar un arc extremada men dur que era de odiseo. Tots els seus pretendents hu ban intentar pro nomes ulises hu ba lograr.

Quan ho ba aconseguir ba matar a totom que es bolia quedar amb totas las sebes fortunes i es ba poguer reunir amb la seba dona

Què hem aprés del nostre MAGISTER

En aquest curs 07-08, hem aprés i comentat moltes coses al crèdit de CULTURA CLÀSSICA, com ara...
·D'on venim?
·Perquè som així?
·Qui eren els grecs?
·Què li va passar a Pompeia?
·Perquè es diu que fer una "Odissea" és fer un trajecte molt llarg?

Mites, pintures i històres curioses ens an guiat per aquest crèdit. Encara que el que estudiem sigui antic, els mètodes per fer-ho no ho són gens ni mica. Utilitzem aquest blog per penjar-hi els nostres mini-treballets, que els traiem dels "power point" que ens passa i comenta el nostre Magister.
Encara que no em parlat gaire dels romans, el poc que em vist (sobretot la pel·lícula-documental de Pompeia) crec que ens ha agradat. I pel que fa a la llarga història Hel·lenística, crec també que ens quedem amb dos coses principals: Perquè som com som? (cosa també atribuïda als romans) i els mites, que encara que fossin gent de ciència i avenç, està molt bé que tinguessin aquestes històries. Ni que fos per aprendre'n una mica de les desaventures dels seus personatges (en majoria, déus i herois).
Pel que fa a mi, la meitat dels mites me les sabia de memòria, ja que l'art hel·lenístic i per tant els seus mites, són un tema recurrent a casa meva. I per acabar de fer el pastís més gros, la pel·lícula, em va cansar una mica, ja que encara que estigués molt ben feta, jo ja m'havia llegit l'Odissea i la Ilíada dos estius anterors.
En general ha estat bé, però m'esperava que parlessim més de la Ilíada i l'Odissea, ja que són uns dels pocs grans clàssics que han perdurat. He trobat a faltar el famosíssim Àyax, Arkantos i altres perssonatges que, més petits o més grans, van deixar una marca en aquests llibres.
També he trobat a faltar alguna coseta més dels romans, que només en vam parlar un parell de sessions...
Apa, el crèdit s'ha acabat, i com diria el nostre amic... Veni Vidi Vici.

clase de cultura clasica

Ma agradada Moltó aquest credit Per que mai no avia fet servir tan l’ordinador i en les classe hem fet servir molt el PowerPoint.
Ami això de cultura clàssica no m’agradava molt proa amedida de que a anat pesant el temps ma anat agradant mes
Ha estat divertit pesat molt be i espero que en torni agafar algun de aquest crèdit

Anfitrió (obra de Plaute)

Plaute

Titus Maccius Plautus (Plaute) (Sàrsina, Umbría254 adC,Roma 184 adC) va escriure, entre moltes altres, l' obra Anfitriò, obra en la que intervenen Mercuri (fill de Júpiter [Hermes]), Sosias (l' esclau d' Anfitriò), Júpiter (déu principal [Zeus]), Alcmena (la dona d'Anfitriò), Tésala i Bromia (serventes d'Alcmena) i Blefarò.
Aquesta comèdia explica el seguit de confusions que s' esdevenen quan Júpiter s' encapritxa de Alcmena, la dona del general Anfitriò. Per a poder passar una nit amb ella, aprofita l' ausència d' aquest, que és a la guerra, per a convertir-se en ell, suplantar-lo i aconseguir el seu propòsit. Per a això es serveix de la ajuda de Mercuri , que es transforma en el doble de l' esclau Sosias i intercepta a aquest quan va cap a la casa a comunicar a Alcmena que Anfitriò ha tornat, ja que si el deixès seguir el seu camí descobriria el plà de Júpiter. LLavors Alcmena queda embarassada de dos fills, Ificles i Heracles (Hercules), un fill de Júpiter i l' altre del vertader Anfitriò.
Hi ha, però, una petita diferència entre la història de Plaute i el relat mitològic, ja que segons aquest últim Alcmena no va voler consumar el matrimoni amb Anfitriò fins a ser venjada de la mort dels seus germans a mans dels telèboas, per tant les seves relacions amb Júpiter farien que Heracles fos el primogénit. Plaute, en canvi, proposa primer la concepció d' Ificles (fill d' Anfitriò) y després la d'Heracles. Ificles neix als deu mesos lunars i a Heracles (que va nèixer l'endemà després de l' anomenada "llarga nit") el presenta com a setmesí.
En el desenllaç de la història, i després de que Anfitriò i Alcmena discuteixin(a causa del seu suposat adulteri, que ella nega perqué desconeix que ha estat amb Júpiter i no amb el seu marit) i el seu esclau Sosia, (qui es veu involucrat en tot ja que Mercuri es fa passar per ell per evitar que Anfitriò i el propi Sosia descobreixin tot l'entramat), arriba el moment en que els dos Anfitrions es troben. Davant la sorpresa dels presents, fan cridar Blefaró perqué trii quin dels dos és el veritable però ell diu que no pot, que no ho sap. Mentre tot això succeeix, Alcmena, que és a dins de la casa, es posa a parir, i en el moment en que invocava els deus un gran trò ressona per tota la casa i la veu de Júpiter diu als qui són a dins que no tinguin por i que ve a ajudar a Alcmena, qui crida a Bromia fen-li veure que ha parit dos nens bessons sense cap mena d'ajut de ningú. Quan intentaven arreglar un dels nens (Heracles) es van adonar que tenia una força sobrehumana, cosa que va quedar demostrada quan el sostre va sucumbir i van entrar dues serps enormes que el van atacar, que ell va estrangular sense cap mena de dificultat.

Tot això li ho explica Bromia a Anfitriò quan el troba fora de la casa, i també li explica el que ha dit Júpiter que és que Alcmena és lliure de la acusació d'adulteri, que ha estat ell qui se'n ha aprofitat i que l'ha deixada embarassada del nen que ha matat les serps. Finalment, quan Amfitriò es decideix a fer una ofrena a Júpiter per tal de mantenir-hi bones relacions, aquest baixa del cel, torna a explicar-li tots els fets, diu que el fill que ha engendrat ell li proporcionarà glòria i honor i que torni a la seva vida normal perdonant a Alcmena, ja que ella no va tenir res a veure.

(Escultura del segle II a.C [colecció Albani])







Alex Vidal

Alejandro Magno

Alejandro magno rey de Macedonia (Pella, Macedonia, 356-Babilonia, 323 a.C.). Sucwdió muy joven a su padre, Filipo II, asesinado en el 336 a.C. Éste le había preparado para reinar, proporcionándole una experiencia militar y encomendado a Aristóteles su formación intelectual.

Alejandro Magno dedicó los primeros años de su reinado a imponer su autoridad sobre los pueblos sometidos a Macedonia, que había aprovechado la muerte de Filipo para rebelarse, Y enseguida -en el 334- lanzó a su ejército contra el poderoso y extenso Imperio Persa, continuado asíla empresa que su padre había iniciado poco antes de morir: una guerra de venganza de los griegos - bajo el liderazgo de Macedonia- contra los persas.

Con un ejército pequeño (unos 30.000 infantes y 5.000 jinetes), Alejandroa Magno se impuso invariablementes sobre sus enemigos, merced a su excelente organización y adiestramiento, así como al valor y al genio estratégico que demostró; las innovaciones militares introducidas por Filipo ( como la táctica de la línea oblicua) suministraban ventajas adicionales.

Alejandro recorrió victorioso el Asia Menor (batalla de gránico, 334), Siria (Issos, 333), Fenicia (asedio de tiro, 332) Egipto y Mesapotamia (Gaugamela, 331), hasta tomar las capitales persas de Susa (331) y Persépolis (330). Asesinado Darío III, el último emperador Aqueménida, por uno de sis sátrapas (Bessos) para evitar que se rindiera, éste continuó la resistencia contra Alejandro Magno en el Irán oriental.

Una vez conquistada la capital de los persas, Alejandro licenció a las tropas griegas que le habían acompañado durante la campaña y se hizo proclamar emperador ocupando el puesto de los Aqueménidas.
Enseguida lanzó nuevas campañas de conquista hacia el este: derrotó y dio muerte a bessos y sometió Partia, Aria, Drangiana, Eracosia, Bectriana y Sogdiana. Dueño del Asia central y del actual Afganistán, se lanzó a conquistar la India , hubo de renunciar a continuar avanzando hacia el este por el amotinamiento de sus tropas, agotadas por tan larga sucesión de conquistas y batallas.
Con la conquista del imperio Persa, Alejandro descubrió el grado de civilizaciónde los orientales, a los que antes había tenido por Barbaros. Concibió entonces la idea de unificar a los griegos con los persas en un único imperio en el que convivieran bajo una cultura de sintesis. Para ello integró un gran contingente de soldados persas en su ejército, organizó en Susa la y él mismo se casó con dos princesas orientales: una princesa de Sogdiana y la hija de Darío III.

La reorganización de aquel gran Imperio se inició con la unificación monetaria, que abrió las puertas a la creación de un mercado inmenso; se impulsó el desarrollo comercial con expediciones geográficas como la mandada por Nearcos, cuya flota descendió por el Indo y remontó la costa persa del Índico y del golfo Pérsico hasta la desembocadura del Tigris y el Éufrates. También se construyeron carreteras y canales de riego. La fusión cultural se hizo en torno a la imposición del griego como lengua común (koiné). Y se fundaron unas 70 ciudades nuevas, la mayor parte de ellas con el nombre de Alejandría (la principal en Egipto y otras en Siria, Mesopotamia, Sogdiana, Bactriana, India y Carmania).

La temprana muerte de Alejandro a los 33 años, víctima del paludismo, le impidió consolidar el imperio que había creado y relanzar sus conquistas. El imperio no sobrevivió a la muerte de su creador. Se desencadenaron luchas sucesorias en las que murieron las esposas e hijos de Alejandro, hasta qie el imperio quedó repartido entre sus generales. Los estados resultantes fueron los llamados reinos helenísticos, que mantuvieron durante los siglos siguientes el ideal de Alejandro de trasladar la cultura griega a Oriente, al tiempo que insensiblemente dejaban oenetrar las culturas orientales en el Mediterráneo.

Roma contra Gàl·lia, el còmic o la realitat ? II

Aquesta és la segona entrega de "Roma contra Gàl·lia, el còmic o la realitat ?", en la qual seguirem parlant sobre els romans i els gals. Ara anem a parlar de dels guerrers dels dos bàndols, tant romans com gal·ls.
Els romans, utilitzaven un sistema de reclutament i avanç en l'exèrcit peruquè desertessin la menor part possible dels soldats. L'entrenament començava a l'academia, on s'entrenaven els reclutes o Legionaris. A mesura que entraven a l'exèrcit, anaven a fer una funció o altre depenent del seu patrimoni o de la seva habilitat. Primerament tindrem l' infanteria pesada, on els hastati o Hastaris(que eren els novells juntament amb els hastatus, els més joves), els princípes (que ja eren guerrers més experimentats, 30 anys) i els triarii (els soldats més veterants). Tots aquets soldats podien comprar-se les armes i les armadures. En la infanteria llegugera, per començar a penes es podien com parar l'equipament, i no tenien una funció específica a l' exèrcit, eren anomenats velites.
I per finalitzar, hi havia la caballeria lleugera o equites, que atacaven pels flancs i pel darrere de les unitats enemigues utilitzant la sorpresa.
En el cas dels gals, podriem trobar molt poca cosa pel que fa a les unitats militars. Gairebé tots els guerrers eren milicians, ja que tots els habitants d'una població d'aquest estil, sabien lluitar, ambmés o menys destresa. En cara que hi havien milicies, també caldria fer algunes divisions (depenen del material que portaven, armes, caballs, armadures, etc) : Primerament tindiem els lluitadors amb espasa i la falange, que eren qui anava a peu i portaven espases o llances respectivament. Després, ja vindira a trobar-se amb el que era l'orgull dels gals, la seva caballeria: hi podriem trobar els llampecs de Teutates (traducció literal del nom gal), els genets Eduos i alguns druides també en formaven part (en aquells temps, ja hi havien metges de guerra). Totes aquestes persones, eren capitenajades per un capdill. A diferència dels romans, que els soldats, només eran això, soldats. Els gals en canvi, no en tenien de guerrers professionals, ja siguin Eduos o bé Teutates. Tots eren pagesos o ferrers o fusters o altres profesions fins que arribaven els conflictes, que era quan agafaven les armes.
Altes espectes de aquestes dues cultures, i potser l'únic que tenien en comú, és que odiaven profundament els seus contrincants. És a dir, els gals als romans i els romans als gals. Altre asspecte on diferien molt, era en el que fa als déus. Els romans veneran als seus déus estrets de la cultura hel·lenística i els gals venerant als esperits dels llocs i els seus déus, com ara tutatis i Velenus i Velisiana. posteriorment, les dos religons abandonaren el politaisme i es van aventurar amb el politaisme: els romans amb el cristianisme i el judaisme, i les gals amb la veneració de L'Únic Possible, personatge que de mica en mica es va anar confonent amb el Déu cristià fins ha areibar a unir-se. Tant els gals com els romans, jugaven amb algunes ventatges a les guerres de les gàl·lies, els romans amb els coneixements que tenien, i els gals amb el valor i la força que només es pot treure de la defensa de la teva llar.

Señores De La Guerra*

En el apogeo del poderío romano, en el año 117, las 43 provincias que componían el imperio se extendían a lo largo de unos cinco millones de kilómetros cuadrados, desde las costas del mar Caspio, al este, hasta las costas atlánticas de España, al oeste; desde Britania al norte, hasta Egipto al sur.

Palabras del filósofo Vegecio:"Si quieres la paz, preparate para la guerra."

Los romanos lograron consolidar su poder político sobre un territorio, gracias a su habilidad para la guerra.Durante siglos el ejèrcito romano se consideró invencible.

Todos los hombre participaban en la guerra, los aristócratas (como Julió César y Pompeyo) y el pueblo.La mentalidad romana era la del soldado-campesino.

La rutina y la disciplina regían su vida, tanto en el campo de labor como en el campo de batalla.

Las mayores virtudes de un soldado se consideraban la honrarez, sobriedad, previsón, paciencia, tenacidad e independència.

Los soldados romanos sabían bastarse a sí mismos y, además de su entrenamiento militar, recibían preparacón como albañiles, abridores de caminos y constructores.

Un soldado sabía trazar un campamento o una fortificación, medir un terreno...

Entre sus labores estaban la de construir carreteras a través de las provincias para permitir movimientos militares rápidos, y erigir centenares de kílometros de fortificaciones a lo largo de las fronteras para asegurar la paz al interior del imperio.

Los romanos eran unos excelntes guerreros que supieron adaptar armas i tacticas de otros puebols e ciudades, por ejemplo de los españoles, los macedonios, los cartegineses...En el campo de batalla eran muy móviles y flexibles en sus tacticas y movimientos.Además eran expertos transladar fortalezas gracias a enormes torres que construían para luchar a través de murallas.

Uno de los sitios más célebres fue el que infringío Julío César a los galos de Avaricum en el año 52 a De N.E.Los hombres de César trabajaron duro día y noche durante 25 días para instalar sus torres de asalto y vencer a los galos, grandes luchadores de esa época.

Las armas que llevaban hacía la victoria a los romanos eran varias, un ejemplo es la catapulta móvil que lanzaba grandes rocas o bolsas llenas de piedras pequeñas (tipo metralleta) a una ddistancia de unos 800metros de diametro;la ballesta gigante otro claro ejemplo de su ingeniop para la guerra que podía projectar a 700 metros dardos de casi 4 metros de largo, el arco con flechas ardiendo, que provocaban incendios que debastaban los campos i casas de los alrededores...

L' ODISSEA

L'Odissea (en grec ΟΔΥΣΣΕΙΑ) és el segon dels grans poemes èpics grecs atribuïts a Homer, l'altre és La Ilíada. Està compost de 12.109 hexàmetres distribuïts en 24 cants. Aquest 24 cants poden agrupar-se en tres parts: El viatge de Telèmac, Les aventures d'Ulisses i La venjança d'Ulisses. Probablement va ser compost al segle IX aC.
Relata les aventures de l'heroi grec Odisseu (també anomenat Ulisses) des de que va partir de la conquerida Troia fins que torna a casa seva a Ítaca. En un principi era un poema oral, després es va fixar per escrit i es va traduir a centenars de llengües.
L'Odissea es considera un dels poemes fundacionals del cànon de la literatura occidental. La seva influència és evident en molts temes de mitologia, en obres modernes (com a James Joyce) i en llibres d'altres cultures. La paraula "odissea" ha passat a significar "viatge ple d'aventures" en la llengua comuna.

RESUM DE L'ARGUMENT:

Acabada la contesa troiana, els herois aqueus supervivents han tornat a les seves respectives llars després de feixucs viatges. Odisseu, però, és retingut per la nimfa Calipso després de deu anys de la seva partida de Troia. En aquest moment Zeus, per tal de decidir el retorn d'Odisseu a la seva pàtria, convoca una assemblea de déus a l'Olimp. La dea Atena s’erigirà en advocada i protectora d'Odisseu. Obtingut el permís del pare dels déus, Atena parteix cap a Ítaca on convenç Telèmac, el fill d'Odisseu, per tal que cerqui son pare per les ciutats dels diferents herois aqueus ja retornats de Troia. Seguint, doncs, aquestes ordres visita Nèstor a Pilos, i Menelau i Helena a Esparta, sense que aconsegueixi saber res del retorn de son pare. Mentrestant, a Ítaca, la noblesa, creient mort Odisseu, vol casar amb Penèlope, esposa de l'heroi, la qual va posposant el moment de triar marit a l'acabament d'una estora que va fent de dia i que desfà de nit, i ordeix l'assassinat de Telèmac.
Aquí es produeix el primer flash-back de l'obra: en el cant V apareix Hermes, el déu missatger, donant la notícia a la nimfa Calipso de la voluntat de Zeus de permetre el retorn d'Odisseu a la seva pàtria. Aquesta acata les ordres divines i permet la marxa de l'heroi, el qual construeix un rai, parteix i naufraga. Més tard aconsegueix salvar-se, tot atenyent l'illa dels feacis on Nausica, filla del rei Alcínous, se n’enamora i el condueix a palau. Allí, seguint les sagrades normes d'hospitalitat de l'època se l'acull, se li permet l'estada i se’l convida a un banquet suculent. En aquest banquet són cantades per un aede les gestes de la guerra de Troia i les del mateix Odisseu. En escoltar-les, l'heroi no pot reprimir l'emoció i es posa a plorar. Una vegada confessada la seva veritable identitat, Odisseu passa a narrar en un segon flash-back en primera persona el retorn de Troia amb les consegüents aventures:

-Al país dels cicons.
-Al país dels lotòfags.
-Amb el ciclop Polifem.
-A l'illa d'Èol.
-La pèrdua d'una part important de la seva flota al país del lestrígons.
-L’arribada i estada d'Odisseu i de la resta de companys a l'illa de la fetillera Circe.
-El descens a l'Hades.
-Les dificultats del retorn amb les escenes de les sirenes, les roques mòbils Escil·la i Caribdis, i les vaques d'Hèlios.
Un cop acabada la narració hom retorna l'acció a la partida de Feacia envers Ítaca. Arribat, doncs, a Ítaca, i seguint els consells d'Atena, la qual no l'abandona en tota la tornada, adopta l'aspecte d'un pidolaire per tal de no fer sospitar ningú i poder actuar amb sorpresa davant els excessos dels nobles aristòcrates pretendents de la seva muller Penèlope. És justament en aquest moment quan Telèmac arriba del seu periple, i, fent cas de la profecia que del retorn de son pare havia fet Helena, el reconeix després de vint anys de la seva partida cap a Troia. Ambdós planejaran la venjança.
Introduït Odisseu a palau amb l'aspecte de pidolaire pateix algunes vexacions per part de servents i pidolaires. Poc a poc va essent reconegut per antics servents de palau. Fins molt més tard, però, no serà reconegut per la seva fidel esposa. Serà en el famós certamen de l'arc, on només Odisseu serà capaç de tibar-lo i passar la fletxa pel forat de les destrals arrenglerades. Immediatament després es fa conèixer al pretendents i, ajudat per seu fill Telèmac, i pels fidels servents Eumeu i Fileci, occirà gairebé tots els pretendents.
Per acabar serà reconegut amb emoció per una perplexa Penèlope, visitarà son ancià pare, posarà pau a una revolta de familiars dels pretendents occits i tornarà a regnar amb seny i enginy sobre Ítaca.

EL MÉS GRAN DELS GENERALS: GAI JULI CÉSAR

A partir d'aquest general que no es va convertir en emperador de Roma per què va ser assessinat , el primer en atribuir-se césar en ser emperador va ser Octavi August nebod de Juli césar, i a partir d'aquests tots es van atribuir aquest nom al ser emperadors.

Juli César va ser l'home que s'ha alçat sobre tots els altres, com a polític va dissenyar l'Imperi Roma, com a soldat va ser el més gran dels generals de l'història, com a escriptor va ser el més gran de la llengua llatina, com a jurista va promulgar lleis que són el pilar del dret Romà, com a astrònom va reformar el calendari deixant-nos el calendari actual 12 mesos i 365 dies. Va ser el que va romanitzar l'oest d'Europa i va posar els ciments de la nostre cultura Oriental.

Gai Juli César va néixer el 13 del mes que els romans coneixien com a Quintilis i que després de la seva mort va pendre el nom de "Julio". Ell va néixer el 100a.C. any 653 des de la fundació de Roma. Fins el seu assessinat el 15 de març de l'any 44a.C. César va ascendir en el dur escaló romà per convertir-se en el primer home d'una Roma que vivia una profunda crisis política i social que el va portar a solucionar aplicant el seu enginy i el seu ascendent sobre el poble romà.

El seu esforç li va cosar la vida, però el que els seus assessins bo van puguer imaginar va ser que la seva grandiosa obra hauria de sobreviure-li encara 500 anys després de la seva mort en Occidenti 1000 en Orient, donant a la humanitat la millor herència cultural de tota la historia: l'Imperi Romà, el seu arquitecta fou César i el seu constructor el seu hereu polític, el seu nabo-net Octavi, més tard anomenat August.

La mitologia grega

En la mitologia grega Zeus és el déu suprem de l'Olimp. Fill de Cronos i Brea. Té el seu equivalent en la mitologia romana en el déu Júpiter. Va lluitar contra el seu pare recolzat per la resta de déus i en derrotar-lo va ocupar el seu tron a l'Olimp. La paraula Hera però tingué diferents embolics i fills amb d'altres dones ja fossin divines o mortals i també va mantenir relacions amb algun noiet com Ganimedes. Una de les seves dones era Mnemòsine, deesa de la memòria. Amb ella va tenir nou filles, les muses: Euterpe, Terpsícore, Polímnia, Melpòmene, Talia, Cal·líope, Urània, Clio i Èrato. Alguna de les seves conquestes femenines són Alcmena, una mortal anomenada Leda a la qual Zeus va posseir convertit en cigne, o Europa. Per tal d'aconseguir els seus desitjos era capaç de transformar-se en qualsevol animal. L'estàtua de Zeus a Olímpia, tallada pel famós escultor clàssic Fídies (segle V aC) cap el 435 aC, a l'antiga Grècia, és considerada tradicionalment una de les set meravelles del món. L'any 394, després d'estar-se uns 800 anys a Olímpia, va ser traslladada a Constantinoble (actualment Istanbul), capital de l'Imperi Bizantí. Els historiadors creuen que, probablement, va ser destruïda en un incendi.
L'estàtua asseguda de Zeus, déu suprem del Panteó grec, ocupava tota l'amplada de la nau del temple erigit per albergar-la. Segons fonts contemporànies, tenia una alçada d'uns 12 metres. "Sembla que Zeus s'hagi d'aixecar", va dir el geògraf Estrabó al començament del segle I aC, "deixaria el temple sense teulat". Amb la mà dreta sostenia una estatueta de Nike i amb l'esquerra un ceptre coronat amb una àguila. Zeus va ser tallat en ivori (tècnicament, l'ivori va ser remullat en un líquid que el feia més mal·leable i, per tant, l'ivori va ser probablement modelat o tallat segons calgués en cada ocasió) i assegut en un magnífic tron de fusta de cedre, amb incrustacions d'ivori, or, banús i pedres precioses. A la mà dreta de Zeus hi havia una petita estàtua de Nike, la deessa de la victòria, i a la seva esquerra un ceptre brillant on reposava una àguila. Els visitants com el general romà Luci Emili, vencedor sobre els macedonis, presentaven els seus respectes a la deífica majestat i esplendor que Fídies va captar.
Potser la major descoberta sobre aquesta meravella va esdevenir-se el 1958 amb la troballa del taller on va ser creada l'estàtua. Això va permetre als arqueòlegs recrear l'anatomia d'aquesta magnífica obra.A més, posseïa el domini sobre les tempestes, els llamps i els trons.

pompeia

Pompeia (en llatí Pompeii, en grec Pompeia, en italià Pompei) fou una ciutat de la Campània a la badia de Nàpols a la desembocadura del Sarnus (Sarno) i al peu del Vesuvi, entremig d'Herculà i Stabia.
Estrabó diu que era una ciutat dels osc que després fou ocupada pels etruscs i més tard pels samnites, que barrejats van originar el poble dels campanis.
Va passar a Roma amb la resta de Campània: el 310 aC és esmentada per primer cop quan una flota dirigida per P. Cornelius hi va desembarcar i des allí van assolar el territori de Nucèria.
No torna a aparèixer fins a la guerra social, el 91 aC, quan es va sumar a la revolta dels italians. El 89 aC encara estava en rebel·lió i fins que Sul·la va derrotar a les forces de L. Cluentius al que van assetjar a Nola, no es va poder iniciar el setge de Pompeia; no es coneix el resultat del setge però es segur que la ciutat fou ocupada per Sul·la per rendició o assalt; com que no va patir cap càstig greu cal pensar que fou per rendició; els habitants van rebre poc després la ciutadania romana però foren privats d'una part del seu territori on es va establir una colònia militar del dictador Sul·la.

L'explosió del Vesuvi el 79.
A la segona meitat del segle I aC la ciutat va esdevenir lloc preferit dels romans per les seves segones residències. Moltes vil·les es van construir a la ciutat i rodalies. Ciceró hi va tenir una vil·la. La ciutat va continuar igual sota l'Imperi i era cada vegada més important. Sota August probablement va rebre una nova colònia (Colonia Veneria Cornelia Pompeia).
Seriosos disturbis es van produir el 59 entre els ciutadans i els colons vinguts de Nucèria, amb força persones mortes i ferides; com a càstig es van prohibir les obres de teatre i les exhibicions de gladiadors per 10 anys. El 5 de febrer del 63 va patir un terratrèmol i va quedar parcialment destruïda. Just s'havia reconstruït quan fou colgada de cendra per l'explosió del Vesuvi el 79.
La ciutat no fou reconstruïda fins al segle XIX amb el nom de Valle di Pompei a l'entorn del santuari de la Mare de Déu del Roser, important centre de pelegrinatge.El 1748 es va començar a excavar i els treballs regulars van començar el 1755.
Actualment, Pompeia és el jaciment arqueològic romà més ric del món, una ciutat romana sencera paralitzada per l’erupció que la va sepultar i que permet reconstruir amb detall la vida quotidiana dels seus habitants. Una erupció volcànica té una potència devastadora enorme, però una vegada que acaba, la pedra tosca volcànica és una bona conservadora que ha preservat gairebé intactes edificis, carrers, fonts, mobles, ornaments... durant dos mil anys.

La moneda Romana (resum)

En aquesta primera epoca els romans utilitzaben com a diners-mercaderia les baques. Els llatins anomenaben al bestiar pecus. i d'aqui be la tradicio d'anomenar "pecuniari a tot allo que s'assembli els diners. A l'any 296 aC, els romans van iniciar l'encuyació de les sebes primeres monedes de plata .La seba primera ceca (lloc on es fabricaba la moneda) la ban construir al costat del templa de la daesa juno, al capitoli.

Molts anys abans, duran la inbasió dels celtes, els romans s'havien refugiat dins de les muralles dels cpitoli. Duran la nit els celtes, els celtes van intentar asaltar la muralla, però les oques sagrades que guardaben el temple de juno van començar despertar els romans, que van aconseguir repel·lir el atac. Des de les hores la daessa juno va ser enomenada afectuosa ment pels romans moneta que significa

"avisadora". Com a homenatge a junoles primeres peces que van sortir de la

"ceca" tenien una encuyada la imatja de la daessa a l'anbers. Per això els romans van anomenar a aquestes peces amb el mateix nom afectuós que habian posat a juno temps enreree :moneta (moneda)

Moneda recuyada durant la guerra

Durant la guerra, els dos bandols van realitzar continues emissions de diners per pagar els soldats. Els botins de guerra i els impostos cobrats als siutadans per finançaer la guerra eren rapidamen tornats encuyar (s'encuyaban a sobra de monedes ja encuyades),per poder controlar millor la despese militar. Roma va vence en les dues guerres Puniques i es va conseguir anneixonar Sicilia,corsega i Hispana. Anys mes tard, els romans van arresar la ciutat de cartago, van sumar els territoris cartaginesos al domini de roma i ban fer el mateix amb els territoris grecs. a partir de llabors Roma va aconseguir convertir-se en la primera potencia del Mediterrani

Los Tejidos

Los trajes griego y romanos eran muy sencillos y no tan variados como en la actualidad; se trataba de grandes trozos de tela que se adaptaban al cuerpo con diferentes pasadores y cinturones, tal como salían de la tontorería.
Los tejido mas utiñizados eran la lana en invierno y el lino en verano y también algodón. Otros materiales utilizados eran la seda, que era un tejido muy caro importado del oriente y el otro tejido eran las pieles de los animales.

Colores:
Dependían tanto del uso que se daba a los trajes como del gusto y las posibilidades económicas del usuario.
Los esclavos y plebeyos empleaban ropas de color terroso y oscuro; los hombres y mujeres libres llevaban trajes de colores claros o vivos con los hilos teñidos en las tintorerías. La mayor parte de los tintes era de origen vegetal, y algunos colores resultaban especialmente caros, como la púrpura, extraída de un gasterópodo llamado "múrice", importado de la India.

El Peplo
Era el vestido femenino más extendido y conocido. Había dos tipos de peplo.
-Peplo Dórico, trozo de tela de lana o lino de forma rectangular con un pliegueinicial, apotygma, que queda sobre el pecho y la espalda como una "sobrefalda" . Sse sujetaba a los hombros con fíbulas y se ceñía a la cintura por un cinturón, que servía también para ajustar el largo del traje. Podía estar decorado con cenefas y dibujos variados.

Peplo Jónico

Llamado también quitón, era un vestido de lino, más elaborado y propio de mujeres de clase alta.
Consistía en un trozo de tela más largo, pero menos alto que el dórico, ya que no tiene "sobrefalda". Se sujetaba a los hombros por una serie de fíbulas y con dos cinturones, uno por la cintura y otro por las caderas, que servía para acortar o alargar el vestido a voluntad.

Peplo Jónico de cerámica

Quitón

Era la pieza de vestir más popular y cotidiana para hombres y mujeres (unisex), hecha de lino o de lana. Consistia en un trozo de de tela rectangular, que podia ser de una sola pieza o cosido por un lateral, fijado a los hombros por fíbulas y ceñido con un cinturón. Normalmente era corto, pero los altos personajes de la política o de la religión los llevaban largos hasta los pies.

Himation

Era una pieza muy alargada de forma semicircular.

Su colocación era muy variada, aunque prácticamente siempre dejaba libre el hombro derecho y parte del torso.

Se llevaba solo sobre el cuerpo desnudo o bien sobre el quitón o el peplo, ya que lo llevaban tanto hombres como mujeres.

La clámide

Se trata de una capa rectangular de lana fina, abrochada con una fíbula alrededor del cuello. Era un manto propio de reyes cuando estaba adornado con ladros o presentaba colores o presentaba colores vivos, pero también una capa de viaje o militar, cuando estaba elaborada de manera más tosca y con colores más apagados.

Clases Sociales En La Monarquia Romana*

La sociedad romana, como muchas otras sociedades antiguas, se basaba en la desigualdad, y, como en toda sociedad desigual, la tensión entre las clases y su dialéctica es el motor de su historia y su principal característica.
Las clases que se distinguieron fueron cinco: patricios, plebeyos, esclavos, clientes y libertos. La tensión entre patricios y plebeyos y las rebeliones de los esclavos fueron las más importantes noticias políticas; las tres primeras fueron las clases con mayor actividad política; las otras dos, menos.
Esta organización social no fue estática durante toda la historia de la antigua Roma. Hubo tensiones, cambios, evolución.

En la monarquia:En los primeros tiempos la desigualdad social se basaba en el nacimiento y en la religión. La sociedad romana presentaba dos grandes tipos de ciudadanos: los libres y los no libres.

·Patricios:Eran las primeras familias asentadas en Roma y sus descendientes. Cada una pretende descender de un antepasado más o menos divinizado (pater). Los que tienen un mismo pater forman una gens, llevan el mismo apellido (nomen gentilicium) y celebran un mismo culto (sacra gentilicia).
Desde el principio de Roma, los patricios y sus familias constituyen el primer eslabón social. Estos patricios poseían esclavos, probablemente muchas veces en gran número. Los patricios están en la base de la fundación de Roma y, por tanto, son ciudadanos romanos. Tiene la exclusiva de los cargos públicos, y dirigen la vida de Roma.

·Clientes:Los clientes eran los extranjeros o refugiados pobres, sujetos a patronazgo de un patricio, el cual le brindaba ayuda económica, lo defendía ante la ley, y lo dejaba participar de las ceremonias religiosas a cambio de que éste lo acompañe en la guerra y lo ayude en todas los trabajos en el que el patricio lo solicitara. Los patricios se enorgullecían de tener clientela grande o importante.

·Plebeyos:Constituyen la mayor parte de la población, compuesta también con extranjeros, refugiados pobres o clientes que se habían enemistado con sus "patronos". Eran considerados hombres libres, por lo que no podían participar en lo político ni en lo religioso.

·Esclavos:Es el destino normal de los presos de guerra. Legalmente, carecían de todo derecho. Hacían gratis los peores trabajos y de por vida. El trato dependía del carácter personal del amo. Llegaron a ser numerosísimos con la expansión de Roma.

La familia a l'Antiga Roma

La primera estructura social i política dels llatins va ser la família. Aquestes estaven formades pel pare (patres), la dona (que era unida al pare de la famía mitjançant un ritu sagrat), els fills, les seves dones, els fills d'aquests fills i les filles no casades. Algunes families del mateix tronc es van anar agrupant i van formar les gens. Inicialment nomes formaven part de cada gens el membres més pròxims però, amb el temps, es van anar estenent fins que també van acabar integrant-les els gentils, que procedien del mateix avantpassat.


Per ser membre d'una gens, s'havia de ser-ho per naixement o per haver entrat a formar part d'una família que en fós pertanyent; més tard també podien fer-se membres els client de la gens. Només es deixave de ser-ne integran per mort, per haver entrat en una altra gens, o per haver perdut la llibertat o la ciutadania.
El cap de la gens era el pater. Cada gens podia tenir unes normes, costums i usos propis; també disposaven d'un lloc d'enterrament comú. Els seus membres tenien la obligació d'ajuadr als altres membres i d'exercir la tutela dels que no tenien parents agnats.
El nom que rebien els membres de la gens era patricis, és a dir, descendents del patres; aquests gaudien de poder polític. L'extensió i l'augment del poder polític de l'Estat van fer que al cap d'uns pocs segles desapareguessin com a entitat. Cada tribu gens tenia el seu punt on trobar-s, generalment per al culte religiós, que va donar lloc a les civitas (ciutats).
Als primes ciutadans romans sels anomenava patres, o patricis, ja que eren pares de família o eren fills d'un, vinculats a l'obediència paterna ja que, fins que no s'independitzaven o el pare moria no assolien aquesta condició. Els patricis als 17 anys ja eren considerats ciutadans plens, i deixaven de vestirla toga praetexta i utilitzaven la toga virilis que era pròpia dels homes; aquesta edat amb el tems es va rebaixar als 14 anys però encara depenien del pare fins que aquest morís.
Als patrcis els correspon el dret ple de ciutadanis, ja que ells formen el poble són la classe social més alta. Els seus drets eren:
- El sufragi
-El desenvolopament de càrrecs polítics o religiosos.
-El dret d'assignar terres públiques
-Els drets propis de les gens i contarure matrimoni amb un delsmembres
-Fer testament.
Els seus deures eren fer el servei militar i contribuïr amb alguns impostos de l'Estat.

ELS JOCS OLÍMPICS

Olímpia, situada prop de la ciutat de Pisa, a la regió grega d'Èlida (Peloponnès), era un santuari consagrat als déus de l'Olimp, especialment a Zeus Olímpic, un complex alhora religiós, cívic i esportiu, amb diversos temples, un estadi, un gimnàs, una palestra i un hipòdrom.
L'origen dels Jocs Olímpics es perd en la foscor dels temps dels herois. Segons el mite qui va establir per primer cop els Jocs a Olímpia va ser Pèlops. Aquest heroi, després de ser expulsat del seu reialme, va arribar a Pisa, on regnava Enòmau. Enòmau no volia casar la seva filla Hipodamia a causa d'un oracle segons el qual el seu gendre el mataria. Tot i així la bellesa d'Hipodamia atreia molts joves desitjosos de prendre-la en matrimoni i, per evitar que s'hi casessin, els desafiava a una cursa de carros amb la condició que, si vencien, els atorgaria la mà de la seva filla però que, si perdien, serien executats.

Gràcies a l'extraordinària velocitat dels seus cavalls, regal del déu Ares, Enòmau havia vençut ja dotze dels pretendents de la seva filla i havia penjat els seus caps a la porta del seu palau per dissuadir altres d'intentar-ho. Tanmateix això no va espantar Pèlops, que, només arribar, es va enamorar d'Hipodamia i va reptar el rei. Abans de la cursa Hipodamia, també enamorada de Pèlops, va subornar el cotxer d'Enòmau perquè substituís l'eix de fusta del carro del seu pare per un de cera. Quan el carro es va trencar durant la cursa, Enòmau va ser arrossegat pels seus cavalls i va morir. Així Pèlops es va poder casar amb Hipodamia i va esdevenir rei de Pisa, però no devia tenir la consciència del tot tranquil·la perquè va instituir uns jocs a Olímpia en record d'Enòmau. Al cap d'un temps es van deixar de celebrar fins que un altre heroi, Hèrcules, els va restaurar.

Segons la tradició el 776 a. C. els jocs d'Olímpia es van començar a celebrar de manera fixa. Un cop cada quatre anys es declarava una treva sagrada perquè les ciutats gregues deixessin de lluitar uns mesos si estaven en guerra i permetessin als seus atletes participar als jocs d'Olímpia, entre finals de juliol i d'agost. Els atletes participants havien de ser homes, grecs, de condició lliure, no culpables de cap crim ni afectats per cap maledicció religiosa. Arribaven espectadors provinents de tota la Mediterrània i de totes les classes socials, des de prínceps fins a pobres.

L'entrada al recinte sagrat estava permesa a les nenes abans de casar-se però terminantment prohibida a les dones. Segons la llei, si s'hi trobava una dona durant els Jocs, havia de ser estimbada des del mont Tipeu. Tanmateix, a Olímpia, també cada quatre anys, sense coincidir amb les Olimpíades, exclusivament les dones participaven en els Jocs Hereus en honor de la deessa Hera.

Els Jocs s'inaguraven amb el jurament d'atletes i jutges de respectar les regles de les competicions i tot el primer dia estava dedicat a cerimònies religioses (sacrificis, ofrenes) i actes culturals (conferències, recitals poètics). Durant els cinc dies següents se celebraven totes les proves esportives i els Jocs es cloïen amb la processó i coronació dels vencedors al temple de Zeus, seguida pels banquets de celebració. Solament es premiava el primer de cada prova amb una branca d'olivera i unes cintes de llana. Els noms dels guanyadors, a més, eren gravats en inscripcions i se'n permetien erigir estàtues dins el recinte d'Olímpia.

Quan un atleta triomfador als Jocs Olímpics arribava a la seva ciutat era rebut amb tots els honors com a heroi nacional, la multitud l'aclamava i els poetes el cantaven. A Atenes els campions olímpics rebien premis en metàl.lic i podien arribar a tenir exempcions d'impostos o mantenutenció de per vida a càrrec de l'Estat.