Familia Pompeyo

Sexto Pompeyo Magno Pio/ Cneo Pompeyo el Joven

Sexto Pompeyo Magno Pio( en latín Sextos Pompeios Magnus Pius)fue un millitar Romano del periodo final de la República, y su hermano Cneo Pompeyo el Joven tambien fue un político y general romano de finales de la etapa republicana (s.I adC). Sexto era el hijo menor y Cneo Pompeyo el Joven era el hijo maior de Cneo Pompeyo Magno, que tuvo con su tercera esposa, Murcia Tertia.
Ambos hermanos crecieron a la sombra de su padre, uno de los mejores generales de Roma.

Cneo Pompeyo Magno

Cneo Pompeyo Magno el padre de Sexto Pompeyo Pio y de Cneo Pompeyo el Joven( en latí Cnaeus Pompeius Magnus)fue un político y general romano, nacido el 29 de Septiembre del año 106 a.C., hijo de Cneo Pompeyo Estrabón.
Gracias a sus exitos , Pompeyo logró un gran prestigio entre seus tropas, hasta el extremo de que oferecieron sublevarse contra Sila en su favor, según nos cuenta Plutarco, Pompeyo se negó.

Cneo Pompeyo Estrabón

Cneo Pompeyo Estrabón,Padre de Cneo Pompeyo Magno fue uno de los generales y políticos más famosos de su tiempo.
Aunque aristócrata y dueño de una gran fortuna, Pompeyo era lo que la noblesa rural y provínciana llamaba"un hombre nuevo".De hecho Pompeyo Estrabón sería el primero de su familia en entrar en el Senado.
Pompeyo desde mucho joven tuvo vocación política i militar y una gran ambición por aconseguir una buena carrera y llegar al mandato supremo de Roma.

Tatiana Lopes

L'art Grec

L'esculrura Grega

El període arcaic
(segles VII i VI a.C.)

L'època arcaica abarca els segles VIII al VI aC i és el primer estil important de l'art grec ja que es comencen a veure les formes artístiques de l'escultura i l'arquitectura.
Com a context històric podem dir que durant els segles que correspon el període arcaic la societat i les formes d'art canvien de manera considerable. Primer de tot, diem que les formes de vida camperola es van transformant en formes de vida ciutadana, és a dir, que es comença a establir la vida camperola en el dia a dia dels grecs. També trobem que les tiranies que s'imposen en les ciutats a partir del segle VII signifiquen la victòria de l'individualisme sobre la ideologia de casta (aristocràcia terratinent) i , a pesar de les contradiccions, seran la transició a la democràcia.
Trobem que hi ha un art molt canviant degut a les constants fluctuacions polítiques i socials característiques de l'època. La ciutat principal en aquells moments era Olímpia i com a tal, tota l'aristocràcia estava concentrada en aquella ciutat i la participació als Jocs Olímpics estava reservada plenament per aquests.
També podem dir que es comença a treballar l'art per l'art ja que a l'Època Arcaica els artistes dexen enrere tot tipus de simbologia màgica o religiosa de les obres. No és un trencament total, sino que es tracta més aviat d'un distanciament amb la significació de la obra, ja no es tracten les obres com a sagrades. A partir d'aqui es comença a tenir una vivió completament nova de l'art: l'art ja no és una cosa pràctica, ja no té perque ser-ho, ja no s'ha de fer art per treure-li profit. Es converteix en un puc joc de linies i colors, en ritme i harmonia. És en aquest punt quan l'art comença a buscar la representació de la realitat. Podem classificar aquest canvi com un dels més importants en tots l'Historia de l'Art.

Període classic o àtic
(segles V i IV a.C.)

Durant l'època clàssica hi han una sèrie de canvis molt importants en l'art que denoten una gran diferència respecte als períodes anteriors. La democràcia com a sistema polític i social. Durant aquesta etapa maduren les més importants formes naturalistes. El propi desitg del naturalisme creix cada vegada més i se li sumen la importància per l'ordre i la prefecció que caracteritza aquest estil que cada vegada més va en busca de la idealització. Aquesta idealització es correspon a les tensions socials i polítiques que en democràcia s'originen entre valors individuals i valors col·lectius.
Tota l'època clàssica es caracteritza per l'ús de dos conceptes bàsics que cal anomenar: el naturalisme i la idealització. Quan ens referim a naturalisme intentem anomenar l'intent per fer d'allò lo més real possible. És a dir, busquen la mesura i la perfecció per fer del que fan una cosa gairebé amb vida. També direm que intenten idealitzar els cossos i fer-los perfectes. Al cap ai a la fi, podríem resumir l'art grec amb la recerca de la perfecció formal tant en formes com en materials.

Periode Hel·lenistic

Si parlem de l'art i la societat podem dir que Grècia s'uneix sota Alexandre el Gran i despres de les conquestes d'aquest l'atenció es centra en Orient enlloc de en Grècia. El gust de l'època porta a l'acceptació de tots els estímuls i a la comprensió dels diferents ideals del passat que porten a un col·leccionisme precursor dels nostres museus, i al desenvolupament simultani de diferents estils i formes (Dinamisme i dramatisme: "Laocoont i els seus fills", "El gal moribund"), (Equilibri i sensualitat: "Venus de Melos") que reflecteixen una amplitud i una varietat simultània de gustos en les classes socials mitjanes molt més nombroses que en segles anteriors i que són els grans clients dels artistes d'aquesta època. En l'arquitectura es barregen els ordres i s'obliden els canons. Gust pel colossalisme i molta ornamentació. S'acaba la sobrietat clàssica.
Sobre l'escultura podem dir que els trets característics són la valoració del pathos (intensitat extrema dels sentiments), trenca radicalment amb la serenitat i l'equilibri clàssics, introdueix temes anecdòtics i quotidians, adquireix més moviment i dinamisme com podem veure en escultures com la de Laocoont i els seus fills. Dóna molta importància als grups escultòrics i mostra certa influència de les cultures asiàtiques.

Jonathan Güibas Castillo

Dionís (Bacus)

Dionís, déu del vi, l'irracional i el teatre

Naixement i vida de Dionís

Zeus s'enamorà de Sèmele, una mortal filla de Cadmos, rei de Tebes. S'uní a ella d'amagat d'Hera i la deixà embarassada, prometent-li que li concediria tot el que li demanés. Quan Hera s'adonà de la infidelitat de Zeus enganyà a Sèmele fent que aquesta demanés al seu amant que complís la seva promesa. Com a desig li va demanar que es mostrés amb tot el seu poder, tal com anava quan es va casar amb Hera. Zeus podent-se negar a la promesa que li havia fet, i amb molta tristesa, s'aparegué a Sèmele amb el seu raig fulgurant i Sèmele quedà reduïda a cendres. Zeus rescatà el fetus sismesó d'entre les flames i se'l cosí a la cuixa fins que acabà la gestació. Quan el nen va néixer fou anomenat "nascut dues vegades" o "nascut del foc". Per evitar la fúria d'Hera, Zeus donà el nou déu a Hermes perquè, com a missatger dels déus, el portés a la germana de Sèmele, Ino, qui en va tenir cura en un primer moment.

Pel camí, Hermes donà a l'infant un gotim de raïm, d'aquí que se l'anomeni déu del vi. El déu fou vestit com una nena per evitar la fúria d'Hera però Hera el descobrí igualment i va fer embogir a Ino i al seu espòs Atamant. Atamant confongué a un dels seus fills amb un cèrvol i el matà, i Ino llançà a l'altre fill a una olla bullent tot i que el nen se'n pogué escapar. La seva bogeria continua quan Ino se sent gelosa dels fills de la primera dona d'Atamant intenta matar-los. Com a resultat Atamant l'expulsa a ella i a la seu fill. Finalment, Ino intenta suicidar-se llançant-se al mar amb el seu fill però Dionís intevé i els converteix en divinitats del mar. Zeus decideix, llavors, portar a Dionís lluny de Grècia, a Nisa, on el converteix en un cabrit i és criat per les nimfes, que li ensenyaran el cant i la dansa. El sàtir Silè fou qui li ensenyà l'art de la vinya.

Quan va ser gran, la ira d'Hera continua i fa embogir a Dionís que anirà errant per Egipte, Síria i Frígia. El seu peregrinatge continua per Tràcia i arriba fins a l'Índia, on va adoptar el seu seguici triomfal, un carro tirat per panteres i acompanyat per sàtirs, silens i mènades. Les mènades eren bacants divines que representaven les forces de la natura i seguien Dionís; posseïdes pel déu, cantaven i dansaven amb un gran frenesí. Quan retornà a Grècia es casà amb Ariadna, la filla de Minos, el rei de Creta, que havia estat abandonada per Teseu a l'illa de Naxos després d'haver-lo ajudat a sortir del laberint del minotaure.

Dionís és el nom grec del déu del vi, l'irracionalitat i el teatre. Pels romans Dionís és Bacus. Els seus atributs són la copa, la vinya, els pàmpols, els tirs, la pantera, el sèguit de sàtirs i les bacants.

IMATGE 1: Dionís neix de la cuixa del seu pare. Cratera de figures vermelles (s. V-IVaC)

IMATGE 2: Hermes amb Dionís infant. Praxíteles (Atenes, 390-335 aC)
IMATGE 3: Bacus i Ariadna. Ticià (1520 i 1524)
IMATGE 4: Bacus. Caravaggio (1596)

Judit Vidal Clos

Deesa Atena!!

JenY!!

-La Deesa Atena una de les figures més importants!!

Filla de Zeus.Atenea, la deesa de la eterna virginitat també se la relaciona com a neta d’Oceano a l’aigua.

Segons Homer Oceano era l’origen de totes les coses i totes les deitats.
Des del principi Atenea ocupa un lloc especial entre les divinitats gregues. És la favorita dels seu pare, aquella a la que és impossible negar-li res del que demani.
Però Atenea tenia una connotació força diferent als altres déus. No hi ha cap altre deitat que tingui una força ètica tant important com Atenea.

Si voleu saber més cosetes apreteu aquesta página:

http://http://phobos.xtec.net/artsdidactica/displayimage.php?pos=-211

La Deesa Atena va ser una guerrera molt important,en aquest moment hi ha una figura al seu nom,davant del Nike.

Se la coneixia amb molts noms, pot ser el més famos és com a deesa de la victòria i s’anomenava Athenea Nike. Protegia als nens i les assemblees populars d’Atenes.

Representa la inteligencia i l’enginy humans i presideix la totalitat del camp moral i intelectual de la vida humana.
El més conegut dels escultors grecs, Fidias, va ser qui va establir la representació típica d’Atenea en nombroses estàtues, però cal destacar-ne tres en l’Acròpolis d’Atenes. Primer la colosal estàtua d’or i marfil de més de nou metres d’alçada del Partenon.

Després l’estatua de Palas Athenea de bronze que es coneixía amb el nom de la Bella, que estava representada com a deesa de la pau i no portava casc i finalment la tercera l’estàtua de bronze amb el botí de la guerra de Marató situada prop del Erection.

Diuen que l’alçada de l’estatua era tant descomunal que el casc brillant servia als mariners per encarar El Pireu des del cap de Súnion.
Tenia sempre una estatura imponent, més masculina que femenina. Un rostre oval amb un frontal de gran claretat, ulls intel.ligents, cabells sempre pentinats cap enrera.

Espero que us agradi!!!

¿Qué solían comer los griegos?

La base de la alimentación de los griegos la constituían los cereales, trigo y cebada esencialmente. La harina de cebada amasada en forma de torta era la maza, alimento esencial en la vida cotidiana. También se comía el pan de trigo candeal, pero la maza era más barata y los pobres se tenían que contentar con ella la mayoría de las veces.

Todo alimento sólido que se comía con pan durante una comida se llama opson: verduras, cebollas, aceitunas, carne, pescado, fruta y golosinas. Las verduras escaseaban y eran relativamente caras en la ciudad, excepto las habas y las lentejas, que se comían sobre todo en puré. También se comía mucho ajo, así como queso y cebollas, sobre todo en el ejército.

No se solia comer carne, excepto la de cerdo, y los pobres de la ciudad sólo la comían de vez en cuando, con ocasión de algún sacrificio, pues casi todas las fiestas religiosas incluían escenas de matadero y carnicería y terminaban en comilonas.

La mayor parte de los atenienses de la ciudad tenían que alimentarse más a menudo de pescado que de carne. El pescado, junto con el pan, era quizá el alimento esencial de la población urbana. Cualquier aumento del precio de las sardinas y de las anchoas de Falero preocupaba a la gente humilde, que tenía que verse privada de uno de sus platos cotidianos más apreciados. El mercado de pescado era uno de los más frecuentados y pintorescos del Ágora. También gustaban mucho los atenienses de los mariscos, los moluscos, como la sepia y los calamares.

La comida podía terminar con un postre consistente en fruta fresca o seca, sobre todo higos, nueces y uvas o dulces con miel.

Casi todas las comidas se tomaban con los dedos. Las tortas planas de maza o de candeal se podían utilizar como platos, pero también había platos y escudillas de madera, barro o metal y, para comer los caldos y purés, cucharas muy parecidas a las nuestras. El cuchillo era necesario para cortar la carne.

El plato que más tomaban los espartanos, en sus comidas en común, era el famoso el caldo negro, una especie de guiso muy sazonado, con ingredientes como carne de cerdo, sangre, vinagre y sal.

Para beber se servían cuencos de madera o metal y copas de barro. Seguramente la bebida más refrescante era el agua. También se bebía leche, sobre todo de cabra, y una especie de hidromiel, mezcla de miel y agua. Pero la viña aportaba la bebida real, el «regalo de Dioniso». El vino se conservaba en odres de piel de cabra o de cerdo, mientras que el que se exportaba se introducía en grandes tinajas de barro.

Pocas veces se consumía vino puro. Antes de cada comida, en una gran jarra llamada crátera, se hacía una mezcla de agua y vino, más o menos fuerte. Los criados lo sacaban de la crátera con unos cacillos muy largos, de metal o de barro, y llenaban las copas de los invitados.

Mercè Terrats

La Ciudad más importante de Roma

Emerita Augusta...













Entorn de l'any 25 a.C., August va fundar la colónia d'Emèrita Augusta, a la província de Lusitània, amb l'objectiu principal d'assentar els legionaris més veterans de les guerres contra els càntabres i els àsturs.
El territori era ric en recursos naturals: matèries primeres, terra per al culti, boscosi aigua.

Capital de la província Lusitània des del 15 a.C., Emèrita es va transformar durant els segles I i II d.C., en una esplèndida ciutat monumental, amb tots els edificis, espais i serveis propis d'una gran urbs romana.

Des de finals de s.III i el s.IV la ciutat experimenta un renovat desenvolupament gràcies a la reforma administrativa de Dioclecià, que la va convertir a la capital de la Diòcesi de les Hispànies i en una de les ciutats més importants del móm Romà.

Al s.V els pobles germànics- sueus, alans i vàndals- van lluitar per apoderar-se de la ciutat.A mitjan s.VI Emèrita va ser capital del regne visigot, però la cort va acabar traslladant-se a Toledo.
La importància de la ciutat es mantindia després de la invasió àrab(713), fins la fundació de Badajoz en l'últim terç del segle IX.

Emèrita disposava de dos fòruns: Fòrum Municipal i Fòrum provincial.

Tatiana Gonçalves Lopes

Mosaics Romans

Els mosaics romans estan formats per petites teseles,la paraula prove de del llatí tessellatum que significa quatre .

Les teselas son petites i en forma cubica,fetes de roca calacaria o materials de vidres o ceramica.

L'artista les dipositava cuidadosament i geometricament al sim de una pasta semblant al siment distribuient amb la forma i els colors,en el mont grec va ser molt comu aquesta mena de practica.

El S.V adC els mosaics romans es feien de pedres petites que es trobaven aprop de riu,el dibuixos eren senzillls de temas geometrics.
No va ser fina al final del S.III adC que es va fer els mosaics amb teseles .

Els Romans van dominar la tecnica dels mosaics, les primeres composicions eren molt petites,
mes tard el l'epoca imperial es van comensar afer de 1 cm.

Jonathan Güibas Castillo

Los Juegos Olímpicos

Los antiguos Juegos Olímpicos (llamados así por celebrarse en la ciudad de Olimpia) fueron fiestas religiosas, culturales y deportivas celebradas en la antigua Grecia (776 adC - 392 dC) en honor a los dioses mayores. En ellos participaban los atletas, que debían ser ciudadanos, sólo hombres.

La fecha de comienzo de los mismos sirve como referencia al calendario helénico y se considera en el año 776 adC, aunque las opiniones de académicos la sitúan en un intervalo entre el año 884 adC y el 704 adC.
Las Olimpiadas tenían una importancia fundamentalmente religiosa, con concursos alternados con sacrificios y ceremonias en honor a Zeus (cuya estatua se alzaba majestuosamente en Olimpia) y a Pélope, héroe divino y rey mítico de Olimpia, famoso por su legendaria carrera de carros, y en cuyo honor se celebraron.

Las primeras competiciones eran carreras a pie, y más tarde se fueron introduciendo la lucha; el pentatlón, prueba de varios eventos que incluía lanzamiento de jabalina, lanzamiento de disco, salto de longitud, lucha y la carrera a pie; el pankration; carreras de carros, competiciones artísticas como música, poesía y danza.

En Olimpia se llegaron a celebrar 293 Juegos Olímpicos, hasta que con la conquista de Grecia por los romanos, el emperador romano Teodosio I los suprimió el año 393. Como excusa dijo que eran paganos. Fueron restablecidas en su aspecto deportivo en 1894 por el barón de Coubertin, y hasta la actualidad siguen practicándose.


El programa actual de los Juegos Olímpicos de verano está formado por veintiocho deportes y un total de treinta y siete disciplinas.

1. Atletismo (1896–2004)
2. Bádminton (1992–2004, demostración en 1972 y 1988)
3. Baloncesto (1936–2004)
4. Balonmano (1936, 1972–2004)
5. Béisbol (1992–2004, demostración en 1912, 1936, 1956, 1964, 1984 y 1988)
6. Boxeo (1904–1908, 1920–2004)
7. Ciclismo (1896–2004)
* Carretera
* Montaña
* Pista
8. Deportes acuáticos
* Natación (1896–2004)
* Natación sincronizada (1984–2004)
* Saltos (1904–2004)
* Waterpolo (1900–1904, 1908–2004)
9. Esgrima (1896–2004)
10. Fútbol (1900–1928, 1936–2004)
11. Gimnasia
* Gimnasia artística (1896–2004)
* Gimnasia rítmica (1984–2004)
* Trampolín (2000–2004)
12. Halterofilia (1896, 1904–1906, 1920–2004)
13. Equitación (1900, 1912–2004)
14. Hockey sobre hierba (1908, 1920–2004)
15. Judo (1964, 1972–2004)
16. Lucha (1896, 1904–2004)
17. Pentatlón moderno (1912–2004)
18. Piragüismo
* Aguas bravas (1972, 1992–2004)
* Piragüismo (1936–2004, demostración en 1924)
19. Remo (1900–2004)
20. Sóftbol (1996–2004)
21. Taekwondo (2000–2004, demostración en 1988 y 1992)
22. Tenis (1896–1924, 1988–2004, demostración en 1968 y 1984)
23. Tenis de mesa (1988–2004)
24. Tiro con arco (1900–1908, 1920, 1972–2004)
25. Tiro olímpico (1896–1924, 1932–2004)
26. Triatlón (2000–2004)
27. Vela (1900, 1908–2004)
28. Voleibol
* Voleibol (1964–2004)
* Vóley playa (1996–2004, demostración en 1992)
29. Ajedrez (Beijing 2008, demostración)

Mercè Terrats

EL ULTIMO DIA DE POMPEYA

Asi quedaron los cuerpos humanos despues del Vesubio Dentro de la Península italiana, en la región de Campania se situaban las ciudades romanas de Pompeya y Herculano que fueron destruidas por una erupción del Vesubio durante el reinado del emperador Tito. Estaban localizadas en una región con grandes posibilidades agrícolas y próximas a la ciudad de Nápoles. Si bien constituían ciudades de poca relevancia dentro del Imperio romano, la lava y las cenizas de un volcán como el Vesubio que prácticamente las enterró y permitió su conservación, nos permiten conocer como eran en época romana. Este hecho se produjo en el mes de Agosto del año 79 d.C., cuando un alud de fango enterró a la ciudad de Herculano, mientras que Pompeya recibía una lluvia de cenizas, junto a trozos enormes de piedra pómez. Finalmente los vapores de azufre envolvieron a estas ciudades y asfixiaron a sus habitantes. Una parte importante de estos murió en el momento de su destrucción, entre ellos el famoso naturalista C. Plinio Segundo, mientras observaba la actividad del volcán. En un radio de dieciocho kilómetros el paisaje quedó afectado y también los campos fértiles que rodeaban a estas ciudades quedaron arrasados.Las excavaciones arqueológicas y estudios acerca de Pompeya y Herculano se iniciaron en el siglo XVIII, y con escasas interrupciones han continuado hasta nuestros días.

carles guinea pomes

TROYA CONTRA GRECIA

La guerra de Troya fueuna guerra contra la ciudad de Troya en Asia menor por los ejerator griegas, tras el rapto (a fuego) de Helena de Troya de Esparta por Paris de troya a ( llion)

Los antiguos, griegos creían que las hechos que Homera relata i eran ciertas.

En 1870 el arquea loya alemán Heinrich Schlieman excava la colina de Hisarlik, o Hissarlik , o Hissarlik donde creia que estaba la ciudad de Troya, hallando los restos de la Antigua ciudad de nueva llión, que existio hasta el siglo i adc. y bajo la cual .hallo otras ruinas y debajo de estas, otras mas.

Algunos historidores.creian que la Troya i fueron la ciudad homerica, porque las anteriores són pequeñas y las posteriores són centimientos griegos.

YUSFE EL KHALDI

El retorn d'Ulises

El llegendari heroi grec Odiseu, era el Rei d'Ítaca, una illa petita en el mar Jónic, on vivia amb la seva espora Penelope i el seu fill Telémaco. Era conegut pels romans com a Ulises. Després de la guerra de Troya, Odiseu comença el viatje de tornada a casa, però va ser obstruit pel Déu Posidó Durant el seu viatje de tornada va viure aventures increïbles i amb la seva gran intel·ligència el va ajudar a sobreviure a tots els dificultats, encara que la seva tripulació no va ser tan afurtunada. Després de rondar durant deu anys, finalment va arribar a casa. Durant la seva llarga ausència els seus enemics van intentar convençre a la seva esposa Penelope que es tornés a casar, però ella ho anava allargant tan i tan com podia. Quan va arribar a Ítaca, es va disfressar de vagabund, però tan sols el seu gos vell el va reconéixre. Fins llavors, Penelope va ser fiel. Ella no veia al seu marit des de l'inici de la guerra de Troya, vint anys endarrera. Després de tans anys es pensava que era viuda. Presionada pels seus pretendents ella va declara que només es casaria amb aquell que pogués blincar un arc extremadament dur que era d'Odiseu. Tots els seus pretendents ho van intentar, però només ho va aconseguir Odiseu.


A la Foto: Es pot veure Ulises lligat al màstil del vaixell per retenir la seva temptació de anar-se'n amb les sirenes i el seu cant.

Aina Juanola Falgarona

Víctima petrificada de l'erupció del Vesubi

Motllu
o que demostra el terror de l'erupció del Vesubi a Pompeya

Aquest motllu es la de un homa que va ser petrificat quan la lava del volcà va arrivar a la ciutat de Pompeya. Aquest motllu es quriós perqué demostra que stava aterrorit pel fet que es va ficar en aquesta postura de po, i es va quedar així.

Julio César

Julio CésaDilic

Gaius Iulius Caesar
Inicio del regnat

octubre de 49 adC
Final del regnat

15 de març de 44 adC
Predecessor
Lucio Cornelio Sila

Successor
César Augusto
Consort
Cornelia Cinna minor (94 adC – 69/68 adC)Pompeia Sulla (? – ?)Calpurnia Pisonis (? - ?)
Dinastia
Julio-Claudia
Pare

Gaius Julius Caesar
Mare
Aurelia Cotta
Descendents
Julia CaesarisCesarión
Fills Adoptius
César Augusto
Data de naixement
12 de juliol de 100 adC/102 adC
Lloc de naixement
Roma, República Romana
Data de defunció
15 de marzo de 44 adC
Lloc de defunció
Roma, República Romana
Lloc del soterrament
Incinerado
Cayo Juliol Cèsar, en llatí Gaius Iulius Caesar1 (Roma, 13 de juliol, 101 adC2 ? 15 de març, 44 adC), va anar un líder militar i polític de l’etapa final de la República de Roma. Les seves conquestes en la Galia van estendre el domini romà fins a l’oceà Atlàntic: un fet les conseqüències directes del qual són visibles encara avui dia. En el 55 adC Cèsar es va llançar a la primera invasió de Britania per part dels romans. Cèsar va lluitar i va guanyar una guerra civil contra la facció conservadora del senat romà, el líder del qual era Pompeyo. Després de la derrota dels optimats, es va convertir en dictador vitalici (en el concepte romà del terme) i va iniciar una sèrie de reformes administratives i econòmiques a Roma. A més dels seus assoliments polítics i militars, també va destacar en oratòria i escriptura. Va realitzar un tractat sobre astronomia, un altre sobri auguris i auspicis i un estudi sobre la llengua llatina, que no han arribat als nostres dies. Les úniques obres d'ell que es conserven són els seus comentaris sobre la guerra de les Galias i sobre la guerra civil. El seu dramàtic assassinat en els idus de març per un grup de senadors, entre els quals estava el seu amic Brut (el seu fill adoptiu), tenia la intenció de salvar la República davant el temor que els conspiradores tenien que Cèsar es convertís en rei. Però el seu assassinat va deslligar una nova guerra civil entre els partidaris de Cèsar (Octavi, Marc Antoni i Lépido), i els defensors de la República (Brut i Casio, principalment). Aquest conflicte va acabar amb la victòria dels partidaris de Cèsar en la doble batalla de Filipos, i l’establiment del Segon Triumvirat en el qual Octavi, Marc Antonio, i Lépido es van repartir el control de Roma. No obstant això, noves tensions van néixer entre Octavi i Marc Antonio que van dur a una altra guerra civil, culminant amb la derrota de Marc Antonio en la batalla d’acció, deixant a Octavi com el líder indiscutido del món romà. Aquest període de guerra civil va transformar la República de Roma en l’imperi romà amb el rebot-ne de Cèsar (i fill adoptiu) Octavi, després conegut com Cèsar Augusto, el primer Emperador. Els fets militars de Cèsar i gran part de la seva vida són coneguts a través del seu propi puny i lletra i de relats d’autors com Suetonio i Plutarco.

POMPEYA LA CIUTAT MISTERIOSA

Pompeya fou una ciutat siutada el costat del volcà Herculano i altres llocs mes petits de la ragió de Campania a prop de la moderna cutat del Palapones

La ciutat fou fundada per els Oscos un poble Italià central en un turó siutat a la desenbocadura del riu Sarno

LA TREGEDIA

El any 79 els petits terratremols en mica en mica van augmentar cunsiderablament el tamany i la intensitat.Uns dells va arribar a bloquejar l`aigua AQUA AGUSTA que bestia les ciutats vecinas les ciutats veinas .Amb 48 horas abans que es va produir la erupció que venia de les

ciutats veinas .El 24 de agost a la una de la tarda es va produir la erupció cinc vegades mes potent que la bomba atómica de Hiroshima Japo el fum del volca es va berrejar amb l'aire de la

atmosfera la gent es va morir a lacte

FET PER MARC COMAS

Gladiadors romans

L'origen dels combats dels gladiadors es troba a les celebracions fúnebres dels etruscos.
De fet,les lluites de gladiadors formaven part dels sues jocs fúnebres,es creu que era per rendirli culte al deu Saturn,la qual cosa indica que en el seu principi es jugava durant les Saturnals(festivitat romana,també coneguda per dia dels esclaus ja que aquell dia els esclaus disfrutaven de racion extres i temps lliure).
Els gladiadors eren educats i entrenats per els lanistes(gladiadors vells),que tenien sota la seva tutela a tots els gladiadors,els gladiadors fiscals que eren els mantinguts per l'estat i els que reclutaven per alquilarlos per funerals o altres festivitats .
Altres persones importants com el césar,poseien els seus propis gladiadors,obviament,els millors.

L'equipació bàsica dels gladiadors estava constituida per:
-Un casc,la seva eina més característica,que era semblants als que més tard van ser usats per els cavallers de l'Edat Mitjana que estaven constituits per una màscara amb forats per poder mirar i respirar.
-L'escut,de qualsevol forma,més lleuger i elegant que el militar.
-La mà i el braç estaven desprotejits encara que els braços estaven recoberts per anelles de bronze o malla metàl·lica.
-Les cames,estaven protegidas per espinilleres.
-Armes com llançes,un puñal i l'espasa que donava lloc als gladiadors,la gladius.

Existien diversos tipus de guerrers segons el seu domini de les armes,i l'ús que feien d'elles,també existien diferents tipus de gladiadors segons les armes que feien servir i la llibertat de la qual disponien.

La lluita entre gladiadors es coneguda erroneament per la baixada del dit pols per reclamar la mort del gladiador vençut.
Aquesta creença es falsa ja que es creu que era a l'inversa,quan un gladiador estava apunt de ser vençut per un altre aixecava la mà,llavors el vençedor mirava al públis per demanar la seva opinió,si el públic o el césar decretava la mort del gladiador vençut aixecava el dit pols,en canvi si volia salvar al perdedor baixava el dit pols per indicar que el vençedor enfundes l'espasa.
A mesura que guanyaven combats els gladiadors eren recompensats amb corones de llorer i ja en temps de l'imperi am diners,si un gladiador rebia una espasa de part del seu lanista volia dir que el gladiador era lliure.

Iván S.
26/10/07
14:25

los juegos olímpicos

Los antiguos Juegos Olímpicos (llamados así por celebrarse en la ciudad de Olimpia) fueron fiestas religiosas, culturales y deportivas celebradas en la antigua Grecia (776 adC - 392 dC) en honor a los dioses mayores. En ellos participaban los atletas, que debían ser ciudadanos, sólo hombres.

La fecha de comienzo sirve como referencia al calendario helénico y se considera en el año 776 adC, aunque las opiniones de académicos la sitúan en un intervalo entre el año 884 adC y el 704 adC.

Las Olimpiadas tenían una importancia fundamentalmente religiosa, con concursos alternados con sacrificios y ceremonias en honor a Zeus (cuya estatua se alzaba majestuosamente en Olimpia) y a Pélope, héroe divino y rey mítico de Olimpia, famoso por su legendaria carrera de carros, y en cuyo honor se celebraron.

Las primeras competiciones eran carreras a pie, y más tarde se fueron introduciendo la lucha; el pentatlón, prueba de varios eventos que incluía lanzamiento de jabalina, lanzamiento de disco, salto de longitud, lucha y la carrera a pie; el pankration; carreras de carros, competiciones artísticas como música, poesía y danza.

En Olimpia se llegaron a celebrar 293 Juegos Olímpicos, hasta que con la conquista de Grecia por los romanos, el emperador romano Teodosio I los suprimió el año 393. Como excusa dijo que eran paganos. Fueron restablecidas en su aspecto deportivo en 1894 por el barón de Coubertin, y hasta la actualidad siguen practicándose.

Civilización Etrusca

Un poco de historia de la cultura Etrusca:

El rasgo más característico de esta cultura quizá sea la costumbre de incenerar a los muertos, guardando en grandes tumbas de cámara excavades en piedra, no sólo los restos de sus antepasados, sino una gran cantidad de objetos que atestiguan su poder.

Etruria se encontraba a Italia, entre el Tíber y el Arno (parte de la Toscana y el norte del Laccio actuales).El pueblo etrusco fue un grupo, en un pricipio, no muy numeroso, pero fueron estendiéndose por la zona cerando ciudades.

En un principio, estas ciudades de Etruria estaban gobernadas por reyes y luego por oligarquías.Los etruscos fue un pueblo de gran vigor que fue dominado progressivamente a sus vecinos.

A mediados del siglo III se va a dar un momento de paz tras numerosas guerras. A partir de ese momento, Roma se va a ir imponiendo, haciendo desaparecer al pueblo etrusco, aunque no su cultura.

Mapa :

Tatiana Lopes

Escultura Romana

La escultura romana destacó sobre la Griega en lo relativo ala creación de la escultura-retrato.
el retrato humano hunde sus raíces en el arte etrusco tambien en el mundo helenístico griego y en las "máscaras mayorum"eran las máscaras de cera que se aplicaban a los rostros de sus difuntos para su recuerdo y culto posterior

Los materiales más utilizados en el retrato romano fueros el bronce y el mármol.
las estatuas eran apolícromas,no estaban coloreadas,salvo en un momento que los ojos si se coloreaban,practica que abandonó posteriormente para ser tallados

La escultura romana retrato solo representaba la cabeza y parte del cuello, no obstante tambien se esculpieron tambien de cuerpo entero.en estas estatuas el personaje podia estar de pie o sentado (es más frecuente el retrato sedente en las mujeres que en hombres)

También parece debió existir el retrato del emperador, la representación de poder tuvo una gran influencia en la escultura de etapas muy posteriores donde fue muy frecuente la representación de los monarcas o de grandes señores cabalgando sobre un caballo.

La escultura romana del retrato nació para el emperador y luego se adaptó para otro tipo de personajes pudientes que pudieron contearse el trabajo de los artistas. De ahí que sea importante reconocer los tipos de retratos que se hicieron alos emperadores que luego, en mayor o menor medida se adaptaron al resto.

Exèrcit romà

L'exèrcit romà

Els exèrcits s'organitzaven per diferents classes, que són les següents:

• Primera classe: Anaven armats amb un escut circular (hoplon en grec) , un elm cònic de bronze, una gladius (una espasa curta), una pilum (una javelina) un corser i uns pectorals de bronze.
• Segona classe: Anaven armats amb un escut ovalat, un elm, una gladius, una pilum i uns pectorals de bronze.
• Tercera classe: Anaven armats amb un escut, un elm, una gladius i una pilum.
• Quarta classe: Anaven armats amb una gladius i una pilum.
• Cinquena classe: Anaven armats solament amb una fona.
• Sisena classe: A causa de la seva pobresa, es veien eiximits del servei militar.

Les primeres legions

L'expulsió de Tarquí el Superb, últim rei de Roma, provocà que gran part de la primera classe el seguís a l'exili, la qual cosa significà que el potencial militar de Roma es veiés disminuït. És per això que el Senat romà es va veure obligat a abandonar la falange grega i a adoptar una nova unitat militar bàsica: la legió. Neixia amb aquest fet, l'estructura bàsica de l'exèrcit romà. Les noves legions se seguiren basant en la classificació de classes que féu Servi Tul·li, però amb petits canvis que reflectien la debilitat militar que patia Roma. L'armament de les noves legions era el mateix que empraven els pobles veïns a Roma i no el que s'emprava a Grècia , molt més avançada en aquests assumptes que no pas Itàlia. No obstant això, les legions es mostraren aviat més eficaces que les falanges gregues perquè s'introduí un canvi revolucionari: les formacions de combat i la divisió de l'exèrcit en ordines o companyies, el procedent de les futures cohorts. Cada ordine estava formada per un maniple de cada classe i aquests, consistien en dues centúries. Cada legió es formava de 15 ordines.

La falange grega és la formació bàsica de combat en l'Antiga Grècia que amb les variacions pròpies del pas del temps va constituir la unitat central del sistema tàctic que va fer que els grecs triunfessin sobre els perses en les guerres mèdiques, es va utilitzar en els combats de terra en les guerres del Peloponès, les guerres sagrades i en les lluites de Tebes.

La formació de cada ordine era:

Accensi (membres de la cinquena classe)

Rorarii (membres de la quarta classe)

Principes (membres de la primera classe)

Hastati (membres de la segona classe)

Organització

Tot i que les legions romanes evolucionaren molt, a causa de les necessitats de cada època, es prenen les legions de l'època d'August com les legions clàssiques. Aquest període abasta des de la reforma de l'exèrcit que va fer el dictador Gai Mari fins al primer emperador August (de 107 a.C a 14 d.C. ) i és el període clau dins la història de les legions romanes. L'organització de les legions de l'època d'August era la següent:

Contubernium: Estava format per vuit legionaris. Actuava com una família adoptiva dins de la legió i s'establien relacions d'interdependència dins d'aquest.

Centúria: Formada per 10 contubernium, és a dir, 80 legionaris. Era comandada per un centurió, que es diferenciava dels legionaris pel seu equip a fer-lo fàcilment reconeixible durant un combat.

Maniple: Estava format per dues centúries i aquestes se sobreposaven.

Cohort: Estava formada per tres maniples.

Legió: Estava formada per 10 cohorts.

Oficials

D'alta graduació

Legatus legionis: El comandat suprem de tota la legió després de l'emperador. Era designat per l'emperador i havia de ser un tribú. Ocupava el càrrec durant 3 o 4 anys, tot i que hi podia romandre-hi més temps. A les províncies on només hi havia una legió, el legatus feia també les funcions de governador provincial i a les províncies on hi havia més d'una legió, es prenia el governador com un comandant suprem dels legatus de les legions.

Tribunus laticlauius: Anomenat així per l'ampla toga que duia, que delatava la seva pertinença a la classe senetorial. Tot i que eren més joves i menys experimentats.

Praefectus catrorum: Era el prefecte del campament. Es tractava d'un veterà que portava molt de temps servint a la legió i que havia pujat de grau dins l'escala de centurions. Era el tercer comandant en importància de la legió.

Tribuni angusticlaui: Cada legió tenia 5 tribuns de la classe socials dels equites (cavallers). Sovint eren oficials de carrera i s'encarregaven de la majoria de tasques administratives de la legió, però seguien servint com a guerrers.

Primus pilus: "La primera espasa "(primus pilus) era el cap dels centurió de legió. Era el primer centurió de la primera cohort i també el primer en entrar en combat. Quan es reritava accedia a la classe dels eqüestres. Tenia un sou 60 vegades superior al dels soldats rasos.

De mitjana graduació

Centurió: Cada legió tenia 59 o 60 cenurions, un per a cada una de les centúries de les 10 cohorts.

De baixa graduació

Alquilifer: només n'hi havia un per cada legió. Carregava l'estandard o l'àliga de la legió.

Signifer: Cada centúria tenia un signifer. Era el responsable de fer arribar als homes els seus sous.

Optio: N'hi havia un per centúria, eren nomenats pel centurió i eren el seu ajudant de camp i el seu segon comandant.

Tessesarius: N'hi havia un per centúria, s'encarregaven d'ajudar a l'optio.

Cornicem: Ajudaven als signifer a centrar l'atneció cap al seu signum o de transmentre les ordres del centurió.

Imaginifer: Carregava l'estendar amb la imatge de l'emperador.

Judit Vidal Clos

Hermes

Hermes era el missatger dels déus. Fill de Zeus i de Maia.

Amb la closca d'una tortuga i unes canyes va construir la primera lira i va robar el ramat d'Apol·lo
Apol·lo va dir-li que els hi retornés i li va donar el ramat a canvi de la lira. Així es va convertir amb pastor i va inventar la flauta i altres instruments.
Zeus el va nominar el seu herald i el missatger dels déus. Per tot això se l'invocava com a protector dels pastors, músics, comerciants i viatgers, així com a conductor de les ànimes dels morts a l'Hades.

Se'l representa sobre una pilastra, com un jove nu o calçat amb unes botes alades, un barret punxegut i el caduceu a la mà. També apareix portant un corder a les espatlles, o amb el petit Dionís al braç.
Rebia culte a tot arreu.

Se l'identifica amb el déu Mercuri de la mitologia romana.

(La foto: Hermes, amb totes les seves característiques)

Aina Juanola

LA GUERRA DE TROYA

fet per marc comas

LA GUERRA DE TROYA

Va sucseir per un motiu concret Elena la dona més vella que exeistia en aquet monent casada a

tírado rey de Esparta va ser segrestada per París germa de Hector cap Troya els reys de

es va seventa del segrest de Elena va reunir tots els reis de Grecia units sota una bandera

amb una flota molt nombrosa Teléfeno va demanar ajuda Aquiles ja que era un guerrer inmortal

ja que es deia que era fills de Deus i va aceptar

LA GUERRA DE TROYA ES DIVIDEIX EN TRES PARTS

la arribada a la platja de troya

l´erxercit de grecia lluita sota les muralles de troya

el cavall

i lincendi de troya (on aquiles mor)

imatge sobre Aquiles

Ròmul i Rem

En un lloc on era territori de ningú, va aparèixer un home anomenat Ascanio que va decidir fer una ciutat (Alba Longa). Numitor va governar aquesta ciutat fins que el seu germà (Amulio) el va fer fora del tron. Ara era ell el rei. Numior, que va ser destronat, tenia una filla anomenada Rhea que Amulio ( el seu tiu) la va fer santa per dedicar-se al culte de la Vesta mitjançant un ritual. Però un dia Rhea va quedar prenyada i el pare era el déu Mart .

Ròmul i Rem estaven a la panxa de Rhea, però al moment de néixer van ser posats en una cistella i els van deixar caure pel riu Tíber. Una lloba els va trobar i amamantar fins que un pastor que passava per allà els va arreplegar i els va criar amb la seva dona. Quant es van fer grans van voler saber coses del seu passat i van trobar el seu avi ( Numitor) a punt de morir. Numitor els va deixar el seu territori, però quin dels 2 gobernaria?
Van fer una aposta: qui contés més aus li posaria el nom al territori.
Ròmul en va contar 12 i Rem 6 així que Ròmul va decidir el nom, li va posar Roma, en commemoració al seu germà que havia perdut.
Conduït per la seva rabia, Rem va començar a destrossar el territori de seu germà i com Ròmul havia dit anteriorment ("mataré a qui entri i destrossi les meves terres") així que va matar al seu germà i va gobernar per sempre.

A la cronología actual, la data de fundació va ser el 21 d'abril de 753 aC. Més informació

La lloba amamantant a Ròmul i Rem

Mercè Terrats

PompeyA!!

JenifeR!!

Pompeya,una história hecha realidad.

Ciudad pequeña, no sobrepasó los 20.000 habitantes, quedó sepultada en el año 79 d.C., bajo las cenizas, por la explosión del volcán Vesubio, conservándose, literalmente intacta, ofreciéndonos así información de “primera mano”, acerca de la vida en una ciudad romana.

Ubicada en lugares más pequeños en la región de Campania cerca de la moderna ciudad de Nápoles.Fueron totalmente destruidos y enterrados por la violenta erupción.

Fue una história un tanto desagradable,
hubieron muchos muertos.
Hoy en dia se conservan muchas figuras reales,gente muerta calcinada,se conservan tanto personas com por ejemplo panes,etc.

Ahora si quieres saber una de las reconstrucciones de pompeya,
aqui tienes una.
Un gran apartado de fotos.


Espero que os guste!!!!

CREADOR DE LAS ESCULTURAS DEL PARTENÓN

FIDIAS:

Nació en Atenas, Grecia. Artista que por sus obras es considerado representante emblemático de la escultura griega. Sus trabajos más importantes y conocidos fueron realizados para formar parte del templo Partenón, cuya construcción fue ordenada por Pericles. Fidias fue el arquitecto y decorador a cargo de este proyecto y para ello esculpió varias obras que en nuestros días aun son ejemplo de escultura helénica clásica. Debido a los destrozos y saqueos causados por invasiones extranjeras, pocos trabajos originales del maestro se conservan hasta hoy. En el interior del Partenón creó dos estatuas gigantes cuyos originales ya no existen y en su exterior labró el marmol en forma magistral logrando la combinación perfecta de sus tallados y el estilo Jónico utilizado en las edificaciones atenienses más refinadas. De estos esculpidos con escenas históricas, religiosas y mitológicas aun se guardan fragmentos. Fidias ejecutó sus obras en marmol, bronce y también materiales de alto valor como marfil y oro. Existen varias réplicas de sus estatuas, que otros artistas griegos de la antiguedad esculpieron para mantener vivo su magnífico legado. La escuela de escultura griega es sin duda parte fundamental del inicio y desarrollo universal de este arte. De ella nace la corriente inspiradora que llevó a otros pueblos europeos a conferir a esta plástica una importancia mayor que a otras artes, a veces incluso cercana a lo divino, y que sólo fueron logradas por escultores de máximo nivel.Fidias es un perfeccionista innato y la gracia presente en sus figuras consigue inmortalizar el sentimiento filosófico y espiritual en el arte de su época cuyo propósito principal era plasmar los aspectos imperecederos y permanentes de la belleza humana más que los detalles inherentes del modelo específico.

MARC QUIÑONERO

Les cartes de Plini

(Foto: "El último día" Documental de la BBC que recrea l'erupció de l'any 79.)

PLINI EL JOVE

Les cartes de Plini són l'únic testimoni de l'administració ordinaria del primer segle. En les seves primeres cartes de joventut d'escriu l'erupció del Volcà Vesubi y la mort del seu oncle. Aquestes cartes estan dirigides al seu amic Tácito, que va ser un dels grans historiadors romans per donarli una idea certa de la mort del seu oncle. Altres cartes famoses van dirigides a Septicio Claro, pràcticament eren poemes, que tracten sobre l'erupció del Vesubi i la mort de Marcial.

"Me pides que te describa la muerte de mi tío para poder dejar a la posteridad un relato más verídico de la misma. Te doy las gracias, pues me doy cuenta de que su muerte alcanzará, si es celebrada por ti, una gloria inmortal. Aunque haya perecido en una catástrofe, al mismo tiempo que pueblos y ciudades, como si fuese a vivir siempre gracias a un suceso tan memorable, aunque él mismo haya dejado numerosas obras literarias dignas de ser recordadas, sin embargo, la inmortalidad que merecen tus escritos contribuirá en gran medida a perpetuar su memoria. En verdad que considero afortunados a los hombres a los que los dioses han concedido o bien realizar hazañas que merezcan ser escritas, o bien escribir obras que merecen ser leídas, y muy afortunados a los que les conceden ambas cosas. Entre estos últimos se encontrará mi tío gracias a sus libros y también a los tuyos. Por todo esto, no solo acepto con agrado la tarea que me encomiendas, sino que incluso la reclamo.
[...]
En cualquier otro lugar era ya de día, pero allí era de noche, una noche más densa y negra que todas las noches que haya habido nunca, cuya oscuridad, sin embargo, atenuaban el fuego de numerosas antorchas y diversos tipos de lámparas. Mi tío decidió bajar hasta la playa y ver sobre el lugar si era posible una salida por mar, pero éste permanecía todavía violento y peligroso. Allí, recostándose sobre un lienzo extendido sobre el terreno, mi tío pidió repetidamente agua fría para beber. Luego, las llamas y el olor del azufre, anuncio de que el fuego se aproximaba, ponen en fuga a sus compañeros, a él en cambio le animan a seguir. Apoyándose en dos jóvenes esclavos pudo ponerse en pie, pero al punto se desplomó, porque, como yo supongo, la densa humareda le impidió respirar y le cerró la laringe, que tenía de nacimiento delicada y estrecha y que con frecuencia se inflamaba. Cuando volvió el día (que era el tercero a contar desde el último que él había visto), su cuerpo fue encontrado intacto, en perfecto estado y cubierto con la vestimenta que llevaba: el aspecto de su cuerpo más parecía el de una persona descansando que el de un difunto.
[...]
Tan solo añadiré que yo te he expuesto con detalle todos los acontecimientos de los que o bien fui testigo o bien tuve noticias inmediatamente después de que ocurriesen, cuando se recuerdan más fielmente. Tú seleccionarás lo más importante, pues una cosa es escribir una carta y otra un relato histórico; una cosa escribir a un amigo y otra escribir para todos. Adiós."


Aina Juanola

Publi Virgili

Publi Virgili Maró(Andes 70-Brindisi 19 a. de C.)

Virgili va néixer en una familia pagesa,fet que no va impedir que el jove Virgili estudies a les escoles de Màntua, Cremona, Milà, Roma i Nàpols.
Es va mantenir sempre en contacte amb els cercles culturals més notables. Va estudiar filosofia, matemàtiques i retòrica i es va interessar per la astrología, medicina, zoologia i botànica. D'una primera etapa influït per l'epicureisme, va evolucionar cap a un platonisme místic, pel que la seva producció es considera una de les més perfectes síntesis dels corrents espirituals de Roma.

Durant la seva vida literaria va elaborar 3 obres:
-Eglogas(37 a.C):en les que proclama l'arribada de una edad d'or,que ha de ser anunciada per el naixement d'un nen diví.
-Les Georgiques(29 a.C):on va informar sobre les labors agrícoles i elogiar la vida rural i que consta de 4 llibres.
-L'Eneida(19 a.C):Els seus onze últims anys els va dedicar a l'Eneida, poema épic en 12 llibres que tracta de la caiguda de Troia, dels viatges d'Enees i de l'establiment definitiu d'una colònia troyana en el Laci. De nou veiem al poeta ocupant el paper de protagonista imperial: Venus és la mare d'Enees, i Julio, el seu fill, el progenitor de la família juliana que ha donat al món al gran Augusto, el seu últim i perfecte fruit. A més proclama amb fervor i passió evangèlics la divina missió de Roma com rectora de les races humanes. En el llibre IV l'heroi descendeix al Averno, on troba l'ombra del seu pare Anquises en els Campos Elíseos i rep alens i consell per als dies tormentosos que s'aveïnen.



Iván Sierra
19/10/07
14:24

Pompeya

HOLA sóc la tatiana i parlaré de:

PoMpEyA



Pompeya fue una ciudad de la Antigua Roma ubicada junto con Herculano i otros lugares más pequeños en la región de Campania cerca de la moderna ciudad de Nápoles y situados alrededor de la bahía del mismo nombre en la Província de Nápoles.

La ciudad fue fundada en el siglo VII aC por los Oscos, un pueblo de la Itália Central, en una colina cerca
de la desembocadura de l río Sarno.En el año 79 los pequeños terramotos que de cuando en cuando sacudían la zona aumentaron considerablemente, tanto en tamaño como en intensidad.
A la 1 de la tarde del dia 24 de Agosto se produjo una explosión 100 veces más potente que la de la bomba atómica lanzada 1945.La parte más alta del Vesubio voló por los aires ,comenzando la emisión de gases , polvo i cenizas a la atmósfera que configuraron lo que hoy se llamaría una nube piroclástica.
Se calcula que la nube alcanzó entonces más de treinta kilómetros de altura.

Un dels gran matemàtics grecs

TALES DE MILETO

LA SEVA HISTÒRIA (Mileto c. 624 a.J.C.-aneu. c. 546 a.J.C.) Filòsof, matemàtic i astrònom grec. Fundador de l'escola de la seva ciutat natal (situada a Àsia Menor). Se li esmenta en primer lloc en les llistes dels set savis de Grècia. Se sap poc de la seva vida i orígens, pel que tot el que se li atribueix pot ser matèria de discussió.

Va ocupar un paper important en la política del seu país i, pel que sembla, es va dedicar al comerç d'oli i olives. El que va assegurar la seva fama va ser la predicció d'un eclipse de Sol, que va tenir lloc exactament en la data que ell va anunciar.

Quan va ocórrer, medos i lidios, que estaven a punt de llançar-se a la batalla, ho van interpretar com un senyal dels déus, i els exèrcits es van retirar. No obstant això, sembla ser que la feta de Tales va tenir precedents, doncs els babilònics havien descobert mètodes per a la predicció exacta dels eclipses, almenys dos segles abans.

Tales va ser el primer grec a mantenir que la Lluna brilla per reflex de la llum del Sol, fenomen establert ja per la ciència babilònica. Considerava que l'univers estava compost per quatre elements: aigua, aire, terra i foc. Tales va recollir els coneixements geomètrics dels egipcis, i els va imprimir un caràcter particular. Va desenvolupar els inicis de la matemàtica deductiva, que seria sistematitzada per Euclides dos segles i mig més tarda.

Posteriorment també li va ser atribuït a Tals el descobriment de certs teoremes geomètrics específics; per exemple, que el diàmetre d'una circumferència la divideix en dues parts iguals, que els angles de costats perpendiculars dos a dos són iguals, i que els angles de la base d'un triangle isòsceles són així mateix iguals.

En matèria de ciències físiques, va anar el primer a estudiar el magnetisme (va descobrir les propietats de l'imant). Com tots els pensadores de l'escola milèsia (cridats ?físics?), va buscar el principi de totes les coses (arjé). La resposta de Tals va consistir a atribuir aquest caràcter de matèria fonamental a l'aigua: les coses sòlides són producte del seu solidificació, i les subtils, resultat de la seva evaporació.

Cronològicament, es considera a Tales el primer filòsof, perquè considerar l'aigua com principi de totes les coses suposa l'intent de trobar una explicació de la realitat atenent únicament a les dades que aporta la pròpia realitat.

Soufian Lalouh

El gran heroi de Grècia

Ulises

Heroi fill de Laertes i d'Anticlea, nét d'Autólico i germà de Climena. Rei d'Itaca; prototip de l'enginy, l'habilitat i l'audacia. Sent un jove va participar en una cacería, i va ser ferit en un genoll per un jabalí, que li va deixar una cicatriu que va servir per a després anés reconegut per la seva nodriza, Euriclea.

Laertes va enviar al seu fill a Mesina, i allí va trobar a Ifito, que li va regalar l'arc del seu pare, Eurito; arc que només podia tibar l'heroi. Tornat a Itaca, va casar amb Penèlope, filla d'Icario de qui va tenir a Telémaco. Agamenón va convèncer a Ulises perquè anés a conquistar Troia.

Va inventar tota classe d'enganys per a lliurar-se d'anar a la guerra i sitiar Troia. Va fingir atacs de bogeria: va intentar llaurar la sorra del mar, sembrant sal en comptes de blat.

Però Palamedes, va col·locar a Telémaco, fill d'Ulises, en l'adreça que aquest havia d'obrir el solco i el pare va aixecar la reixa per a no danyar al petit, demostrant d'aquesta manera que la seva demència era fingida. Va ser a Lemnos a la recerca de Filoctetes, que estava en possessió de les fletxes d'Hèrcules, sense les quals Troia no podia ser presa.

Va entrar en Ilión i va robar el paladio del temple de Minerva. Es va apoderar dels cavalls de Rheso, rei de Tracia, i li va matar. A la mort d'Aquiles li van ser adjudicades les armes d'aquest heroi amb preferència a Ayax.

Quan Troia va ser presa, Ulises es va embarcar amb rumb a Itaca i va caminar errante durant deu anys.

Va arribar a Sicilia on el cíclope Polifemo li va sorprendre a i ho va tancar amb els seus companys en una cova. El rei d'Itaca li va emborratxar i una vegada dormit va buidar amb una estaca l'únic ull del cíclope abandonant la cova agarrat a les ovelles de Polifemo. Ulises arribó a les illes eolias i el rei Eolo li va donar uns odres en què estaven tancats els vents contraris a la seva navegació.

A l'obrir-los els soldats d'Ulises van aixecar una tempestat que va llançar la flota a les platges de Campania, on els antropófagos lestrigones, van devorar a tres dels companys d'Ulises. Ulises va arribar a la illa d'Ea, on vivia la maga Circe que li va retenir un any al seu costat. Va resistir a les incitacions de les Sirenes, va sortejar els esculls d'Escila i Caribdis i va prendre terra en Sicilia.

Lampecia, filla d'Apol·lo, guardava els ramats del seu pare. Acuciados per la fam van capturar i degollaron bueyes i terneras. Tot just va tenir Apol·lo coneixement d'això va pregar a Júpiter que prengués venjança i quan van partir en els seus vaixells, una tempestat va enfonsar els vaixells. Ulises es va salvar agarrat a un tros de timó. Els vents li van llançar a la illa d'Ogigia on regnava la ninfa Calipso, filla de l'Oceà que li va oferir fer-li immortal si prometia oblidar-se per a sempre d'Itaca.

Van passar anys i Ulises continuava en l'habitada d'aquesta reina. Mercurio li reintegró als seus deures de pare, d'espòs i de rei. A l'abandonar l'habitada de Calipso, es va fer a la vela amb rumb a la seva pàtria però Neptuno, que no perdonava la ferida que havia causat al seu fill Polifemo, va deslligar un furiós huracà que va enfonsar el navío d'Ulises podent aconseguir arribar a la illa dels Feacios, el rei dels quals Alcinoo li va acollir afablemente i li va equipar un vaixell perquè pogués continuar el seu viatge.
Soufian Lalouh

Ulises

Ulises

Heroi fill de Laertes i d'Anticlea, nét d'Autólico i germà de Climena. Rei d'Itaca; prototip de l'enginy, l'habilitat i l'audacia. Sent un jove va participar en una cacería, i va ser ferit en un genoll per un jabalí, que li va deixar una cicatriu que va servir per a després anés reconegut per la seva nodriza, Euriclea. Laertes va enviar al seu fill a Mesina, i allí va trobar a Ifito, que li va regalar l'arc del seu pare, Eurito; arc que només podia tibar l'heroi. Tornat a Itaca, va casar amb Penèlope, filla d'Icario de qui va tenir a Telémaco. Agamenón va convèncer a Ulises perquè anés a conquistar Troia. Va inventar tota classe d'enganys per a lliurar-se d'anar a la guerra i sitiar Troia. Va fingir atacs de bogeria: va intentar llaurar la sorra del mar, sembrant sal en comptes de blat. Però Palamedes, va col·locar a Telémaco, fill d'Ulises, en l'adreça que aquest havia d'obrir el solco i el pare va aixecar la reixa per a no danyar al petit, demostrant d'aquesta manera que la seva demència era fingida. Va ser a Lemnos a la recerca de Filoctetes, que estava en possessió de les fletxes d'Hèrcules, sense les quals Troia no podia ser presa. Va entrar en Ilión i va robar el paladio del temple de Minerva. Es va apoderar dels cavalls de Rheso, rei de Tracia, i li va matar. A la mort d'Aquiles li van ser adjudicades les armes d'aquest heroi amb preferència a Ayax. Quan Troia va ser presa, Ulises es va embarcar amb rumb a Itaca i va caminar errante durant deu anys. Va arribar a Sicilia on el cíclope Polifemo li va sorprendre a i ho va tancar amb els seus companys en una cova. El rei d'Itaca li va emborratxar i una vegada dormit va buidar amb una estaca l'únic ull del cíclope abandonant la cova agarrat a les ovelles de Polifemo. Ulises arribó a les illes eolias i el rei Eolo li va donar uns odres en què estaven tancats els vents contraris a la seva navegació. A l'obrir-los els soldats d'Ulises van aixecar una tempestat que va llançar la flota a les platges de Campania, on els antropófagos lestrigones, van devorar a tres dels companys d'Ulises. Ulises va arribar a la illa d'Ea, on vivia la maga Circe que li va retenir un any al seu costat. Va resistir a les incitacions de les Sirenes, va sortejar els esculls d'Escila i Caribdis i va prendre terra en Sicilia. Lampecia, filla d'Apol·lo, guardava els ramats del seu pare. Acuciados per la fam van capturar i degollaron bueyes i terneras. Tot just va tenir Apol·lo coneixement d'això va pregar a Júpiter que prengués venjança i quan van partir en els seus vaixells, una tempestat va enfonsar els bajeles. Ulises es va salvar agarrat a un tros de timó. Els vents li van llançar a la illa d'Ogigia on regnava la ninfa Calipso, filla de l'Oceà que li va oferir fer-li immortal si prometia oblidar-se per a sempre d'Itaca. Van passar anys i Ulises continuava en l'habitada d'aquesta reina. Mercurio li reintegró als seus deures de pare, d'espòs i de rei. A l'abandonar l'habitada de Calipso, es va fer a la vela amb rumb a la seva pàtria però Neptuno, que no perdonava la ferida que havia causat al seu fill Polifemo, va deslligar un furiós huracà que va enfonsar el navío d'Ulises podent aconseguir arribar a la illa dels Feacios, el rei dels quals Alcinoo li va acollir afablemente i li va equipar un bajel perquè pogués continuar el seu viatge.