la segunda guerra punica:

Tras la derrota de la primera guerra, Aníbal sabía que la única forma de derrotar a Roma era atacando la base de su poder en Italia, aparentemente protegida por su dominio del mar. El general cartaginés dejó a su hermano Asdrúbal en la península Ibérica, mientras él conducía un ejército compuesto de mercenarios africanos e hispanos, que cruzó los Pirineos, el Ródano y los Alpes en seis meses. Aunque sus fuerzas habían quedado reducidas a la mitad tras la terrible marcha, consiguió adelantarse a la reacción romana. Venció en Trebia (218) a un primer ejército mandado por los cónsules P. Cornelio Escipión y Tiberio Sempronio, tras lo cual muchos galos se unieron a las fuerzas cartaginesas.
Aníbal entró en Etruria y aplastó de nuevo a las tropas romanas en Trasimeno (217), dejando indefensa a Roma. Pero no se atrevió a cercar la capital con sus escasas fuerzas, y se dirigió al sur para tratar de conseguir aliados entre las ciudades recientemente sometidas por los romanos,
mientras que los romanos habían enviado a Hispania un ejército al mando de Publio y Cneo Escipión, que desembarcó en Emporion (218) y logró cortar las comunicaciones de Aníbal con sus bases en la Península. En 215 los romanos cruzaron el Ebro, derrotaron a Asdrúbal y conquistaron Sagunto. El cartaginés tuvo que marchar a África para someter al rey númida Sífax, lo que aprovechó Publio Cornelio Escipión para avanzar hasta la Bética. Asdrúbal volvió a la Península, reforzado por los jinetes númidas de Masinisa, y logró vencer y dar muerte a los Escipiones en Cástulo e llorci (211), obligando a los romanos a replegarse al norte del Ebro. En otoño llegó a la Península Publio Cornelio Escipíón, hijo del cónsul del mismo nombre, que reorganizó las fuerzas romanas para evitar que Asdrúbal acudiera en ayuda de su hermano en Italia. Escipión consiguió tomar Cartago Nova (209) y derrotar a Asdrúbal en Bailén (208), pero éste reaccionó y marchó finalmente hacia Italia.
Aníbal se había trasladado a Apulia tras la victoria de Trasimeno, mientras entraba en negociaciones con Filipo V de Macedonia y Hierónimo de Siracusa para presentar un frente común contra Roma. El general Fabio Cunctator le seguía de cerca sin presentar batalla, hasta que fue obligado por el senado y el cónsul Varrón. Aníbal le aplastó en Cannas (216), lo que decidió a varias ciudades del sur a apoyarle. Trató entonces de conquistar Tarento, cuyo puerto necesitaba para restablecer sus comunicaciones con el exterior, pero la debilidad de sus fuerzas, divididas para proteger a sus nuevos aliados, se lo impidió. Para cuando lo consiguió (213), Roma habla logrado recomponer sus tropas gracias a un extraordinario esfuerzo de su población, había contenido a Filipo en Iliria y mantenía sitiada a Siracusa, defendida por los ingenios mecánicos del sabio Arquímedes y apoyada por una flota cartaginesa.
En 211 los romanos se apoderaron de Capua y Siracusa, acorralando a Aníbal en el extremo sur de la península Itálica. Asdrúbal, que por fin había llegado a Italia, fue derrotado y muerto en Metauro (207), al tiempo que Escipión vencía a los cartaaíneses en lupa y expulsaba a los púnicos de casi toda la península Ibérica.
Gádir, el último bastión, cayó en 206; el romano llevó entonces la guerra a Africa (204). Consiguió la alianza de Masinisa, venció al rebelde Sífax y a los cartagineses en Útica (203) y amenazó a la propia capital. Cartago llamó en su ayuda a Aníbal, que se puso al frente de lo que quedaba del ejército cartaginés. La victoria de Escipión en Zama (202), que le valió el apelativo honorífico de «el Africano», significó la completa derrota de Cartago, que tuvo que renunciar a Hispania y a las islas que conservaba, entregar sus elefantes y su flota de guerra y pagar 10.000 talentos. Además, se comprometió a no emprender nuevas campañas militares sin el consentimiento de Roma. En el año 195 el senado romano exigió la entrega de Aníbal, convertido en magistrado supremo de Cartago, pero éste huyó a Oriente. Constantemente perseguido por los romanos, acabó suicidándose en Bitinia (183)

Ròmul i Rem

Segons la tradició romana, van ser els fundadors de la ciutat de Roma i del senat romà.

Numitor era rei d'Alba Longa. Va ser destronat pel seu germà Amuli, qui el va expulsar de la ciutat, va matar els seus fills i va obligar la seva filla Rea Sílvia a dedicarse al culte de Vesta.
El deu Mart va ser el pare de Ròmul i Rem.

Sílvia va tenir dos bessons que va animenar Ròmul i Rem. Quan el rei Amuli se'n va assabentar va ordenar que els possesin en una cistella al riu Tíber perquè fossin arrossegats fins al mar i morisin ofegats. La cistella va embarrancar, els petits van ser alletats per una lloba, Luperca. Més tard van ser recollits per un pastor i cuidats per la seva dona. Quan van creixer van descobrir els seus origens, van tornar a Alba Longa i van matar a Amuli i van restaurar Numitor al seu tron.

Van decidir fundar una ciutat a una plana del riu, van traçar amb una arada el perímetre segons el mite etrusc i van jurar matar a qui tresspassesin els límits sense permis. Discutint el nom de la ciutat van decidir que l'elegiria el que veies més ocells, Romul va guanyar i li va posar el nom de Roma.

Per poblar la ciutat, Ròmul va acceptar tot tipus de gent: Refugiats, lliberts,esclaus... amb aquest metode la població era masculina. Va organitzar unes proves esportives on va convidar les poblacions veïnes (principalment sabins) i durant les proves va raptar les dones (el Rapte de les Sabines) Els sabins van atacar Roma per alliberar-les però al final les dones els hi van demanar que no s'entrematessin. Tot va acabar amigablement i Ròmul va formar amb el rei sabí, Titus Taci, una diarquia que va durar poc, fins a la mort del sabí.

Foto: Una lloba amamentant a Romul i Rem

Primera guerra púnica

La antigua colonia fenicia de Cartago, era la mayor potencia marítima de la zona, con colonias en casi todas sus islas incluyendo el oeste de Sicilia. Pretendía dominar toda la isla para neutralizar a sus rivales comerciales y acaparar su importante producción de cereales. En estas circunstancias, una banda de mercenarios oscos, los mamertinos, se apoderó de la ciudad siciliana de Messina, que controlaba el paso hacia Italia. Amenazados por Hierón II de Siracusa, pidieron ayuda tanto a Roma como a Cartago (264 a. C.)

Ambas potencias acudieron a la llamada, pero llegaron primero los cartagineses, que establecieron la paz con Hierón. Esto no detuvo a los romanos, que expulsaron a los púnicos de Messina e invadieron el territorio de Siracusa, forzando a Hierón a aliarse con ellos en 263. La superioridad de su ejército les permitió apoderarse incluso de la base púnica de Agrigento, un año más tarde. Pero los cartagineses controlaban el mar, lo que decidió a los romanos a construir su primera flota de guerra, que al mando de Cayo Duilio derrotó a sus enemigos en Milas, en el año 260.

Esta ventaja les permitió expulsar a los cartagineses de Córcega y devastar Cerdeña (259), pero no apoderarse del oeste de Sicilia. Por ello, decidieron atacar directamente en Africa. Una gran flota romana venció a la cartaginesa en Ecnomo (256) y desembarcó cerca de Utica al ejército de Atilio Régulo, que se fortificó en Clypea. Las desorganizadas fuerzas cartaginesas, incapaces de resistir a los romanos en tierra, estaban dispuestas a capitular, pero las duras condiciones impuestas decidieron su resistencia. Jántipo, jefe de una partida de mercenarios espartanos, reorganizó el ejército cartaginés, que se apoyó en la caballería y los elefantes. Con estas fuerza derrotaron a Régulo (255), que tuvo que volver a Italia a bordo de una flota que acababa de destruir a la cartaginesa en el cabo Hermes.

Esta flota resultó arrasada por una tormenta, pero los romanos construyeron una nueva que consiguió tomar Panormo (254), aunque las sucesivas operaciones por tierra y mar no lograron conquistar Lilybaeum y Drepanum. En 249 un contraataque cartaginés rompió el cerco sobre estas ciudades y destruyó la flota romana, pero el agotamiento de sus fuerzas impidió la continuación del ataque en la isla, limitándose a defender las posesiones que mantenían en ella.

Un nuevo avance romano supuso la severa derrota naval de los púnicos en las islas Egatas (241); Roma consolidaba el dominio del mar. Cartago tuvo que firmar una paz por la que cedía Sicilia y las Lípari, además de pagar como indemnización la cantidad de 3.200 talentos.

Un altre inici...

Esteu a punt de començar una matèria nova que es diu Cultura Clàssica, es a dir, la cultura dels grecs i romans antics.
Quin interès pot tenir al segle XXI conèixer aspectes d'uns pobles que visquèren fa molt i molts segles?
Tot i que ho farem d'una manera diferent, pots veure en aquest video com ho justifica un professor de cultura clàssica del país valencià:



Els aspectes de la cultura greco-romana que estudiarem, i altres que cercareu pel vostre compte, seràn objecte dels treballs que publicareu en aquest blog: un mínim de cinc durant el trimestre.
A més, haureu de fer comentaris als treballs dels vostres companys.
Però, no et preocupis: abans de res aprendrem com es fa servir un blog i totes les utilitats de que disposa.

Per tant, benvinguts al món dels nostres avantpassats: segur que la cultura clàssica us enganxarà!

Un any més...

La matèria trimestral de Cultura Clàssica s'ha acabat, un any més. En total, s'han publicat 70 entrades, de 17 alumnes: no són gaires perquè la connexió a internet ha fallat amb freqüència. Prou bones algunes, interessants altres, discretes la majoria, i unes quantes... per cobrir l'expedient.

El resum final és força positiu, perquè ha suposat l'apropament dels alumnes a un món desconegut per a ells, i ho han fet de manera pràctica. En la valoració final de la matèria, hi ha algunes afirmacions interessants, tot i que siguin previsibles. Recullo unes poques, pel que representen:

-"(...) m'ha suposat conèixer coses que no sabia i quedar-me amb ganes d'aprendre'n més. Gràcies per llegir els meus treballs!".

-" (...) trobo que motiva per si sol. A mi, com a mínim, m'ha agradat moltíssim i m'ha fet tenir moltes ganes de treballar en aquest tema".

-"També sé que hi ha moltes coses de l'actualitat que es basen en coses descobertes pels grec i els romans, com per exemple la democràcia grega i el dret romà".

-"El que m'ha agradat més han sigut els mites i aprendre a fer servir el blogspot".

Interès naixent per la cultura clàssica, introducció al món dels blogs, curiositat envers unes matèries que podran començar a cursar el pròxim curs. La llavor ja està sembrada.

Una dada anecdòtica: durant tot aquest trimestre, les visites al blog han tingut una pujada desorbitada, fins les 200 diàries de mitjana que hi ha actualment. Desconec la raó, tot i que sospito que es tracta de recerques sobre aspectes concrets del món clàssic, que Google ens remet. Però això no pasava altres vegades. Benvingut sigui l'allau...

TÀRRACO

Tàrraco (del llatí Tarraco) fou la ciutat romana capital de la Hispania Citerior i després de la Província de la Tarraconense, actualment Tarragona.

Els orígens de Tàrraco es troben en una petita guarnició romana que els germans amb en Gneu i Publi Corneli Escipió deixaren durant la Segona Guerra Púnica, l'any 218 aC. Aquest primer assentament (situat al costat d'un oppidum ibèric, probablement Cesse) aviat va esdevenir una important base militar que donà lloc a la ciutat de Tàrraco.

Tàrraco fou la principal base d'hivernada dels exèrcits romans a Hispània que iniciaren un llarg i complex procés d'incorporació de les terres peninsulars al nou ordre polític, cultural i econòmic de la romanitat, on Tàrraco va jugar un paper fonamental.

L'any 45 aC, Juli Cèsar li va concedir l'estatut de colònia romana de dret romà, (Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco). Posteriorment, l'any 27 aC, A, qui va residir-hi entre els anys 26-25 aC i seguia les operacions militars de la cornisa cantàbrica, li va concedir la capitalitat de la província Tarragonense dins de la nova organització provincial. S'inicià aleshores l'aplicació d'un programa dirigit a dotar a la colònia romana d'un alt nivell urbanístic i monumental, d'acord amb la importància i significació de la ciutat. Tàrraco va arribar al seu màxim prestigi durant el segle II dC.

la primera legio

L'exèrcit romà va evolucionar molt des de l'època de la monarquia i l'equipament de les tropes i la seva disposició tàctica va variar notablement.Estava formada per diverses categories de tropes classificada segons el seu equipament.L'armament no era uniforme.La unitat de la legió era la centúria,composta llavors per 30 homes.Els prínceps eren l'elit de la legió, format per individus joves bé equipats.Cada manipul, al formar la línia de batalla, deixava un espai entre el manipul consecutiu suficient com perquè la centúria situada darrere pogués pansa a lluitar en primera línia.

Toga romana (Hombres)

Toga La toga romana era el vestit que es posaban els romans. La toga, tenía forma elíptica y media 5 metros de largo por 3,5 de ancho. De color blanco. El toque en el vestir la toga consistía en pasar una tercera parte de la misma por la parte delantera izquierda y enganchada en la espalda. La Toga praetexta llevaba una franja purpura en todo su borde y la portaban los sacerdotes y altos funcionarios y jovenes libres. Tipos de togas :

• La toga candida : La toga candida la llevaban los aspirantes a cargos publicos. En llatí candida quiere decir un color muy blanco i por eso oi en dia a los candidatos k se presentan en una seleccion se llaman "CANDIDATO".
• La toga praetexta : Llevaba una franja purpura en todo su borde y la llevaban los sacerdotes y altos funcionarios y jovenes libres.
• La toga virilis : La llevaba los jovenes, al alcanzar a los 17 años. El 17 de Marzo de cada año se celebraba la fiesta de la Liberalia cuando el joven se declaraba mayor de edad.
• La toga purpúrea : Estaba bordada en oro i la llevaba los Emperadores.
• Toga sórdida : Era una muestra de luto i lo llevaban los reos

Aveces para tapar la cabeza se hacia por la parte de la espalda pero eso solo se hacia para actos religiosos.La toga, a lo largo de la Historia ha sido la prenda de vestir de mas personalidad. Gisela i mariana i patricia

Quin idioma utilitzaven ? ? ?

Les civilitazacions, avans es comunicaven a partir de una llengua anomenada : Llatí.
És una llengua indoeuropea, a Roma i els seus territoris del seu Imperi .
Durant el renaixement va ser una llengua emprada pels humanistes, originària de la religió del Laci, procedia de l'indoeuropeu , que passà per diversos estadis intermedis abans d'arribar a la seva forma clàssica.El Llatí va tindre bona relació amb altres llengües, com ara el falisc, i d'altres.
Totes aquestes llengües van influir amb el llatí , durant la seva evolució.Les seves grans afinitats dels dialectes itàlics i del llatí, amb la llengua cèltica han fet pensar en la possiblitat d'una època existència igual italocèltica, desprès d'avans de la separació del tronc indoeuropeu.
El llatí va anant evolucionant, fins ara actualment hi han moltes llengues que procedeixen del llatí ,: l'italià, el romanès,el francès, el català,el catellà,el brasiler,...
Els escriptors llatins, i especialment Ciceró, sotmeteren la llengua a un tenaç procés d'elaboració literària.La creació del llatí clàssic o literari va ser el seu resultat.El llatí va ser una llengua neta, severa, concisa i d'un cert aparat; però creat sota uns models grecs.




Ciceró









Nota: No totes les civilitazacions de la terra utilitzaven la mateixa llengua, solament hi havia algunes civilitzacions que parlaven la mateixa llengua.

EXEMPLES D'ARQUITECTURA ROMANA

COLISEU

El Colosseu va ser un regal de l’emperador Vespasià al poble. Tenia el caràcter públic i d’edifici civil on s’oferien espectacles gratuïts de lluita entre gladiadors i feres salvatges, s’escenificaven batalles mitològiques i es feien simulacres de batalles navals. Eren espectacles diürns a l’aire lliure. Cada espectador ocupava l’espai segons la seva categoria dins la societat romana. Els seients inferiors eren per l’emperador i els senadors. Els pitjors llocs, a dalt de tot, estaven reservats pels esclaus, els estrangers i les dones. Els vuitanta accessos que posseeix la graderia a la planta baixa donaven pas al públic als diversos sectors i garantien una gran rapidesa en l’allotjament i la sortida dels espectadors.El Colosseu simbolitza i glorifica l’emperador Vespasià. Fou creat per donar-ne una imatge benefactora i amb una clara intenció propagandística. Com a amfiteare, tenia la funció d’albergar espectacles de caràcter més popular (lluites amb homes i feres i naomàquia).

CIRC ROMÀ

El circ romà (circus en llatí) era un edifici d'oci romà que servia per a fer carreres de cavalls i carros (quàdrigues) (no s'hi feien lluites de gladiadors, que se celebraven a l'amfiteatre)

Era un edifici rectangular amb un costat curt semicircular. Al centre es construïa una balaustrada que dividia l'edifici pel centre (spina). Les grades estaven recolzades en una estructura feta amb arcades. A l'Spina hi podia haver de tot, temples, obeliscs, estàtues de dofins (per comptar les voltes)-> símbol del déu Neptú, déu del mar i protector dels caovalls. Les voltes també es podien comptar amb ous, símbol dels dioscurs Càstor i Pòl·lux.

TEATRE ROMÀ

El teatre va florir molt aviat a Roma gràcies a l'aparició de Livi Andrònic, nascut a Tàrent, en la Magna Grècia, cap al 284 aC Portat a Roma com a esclau per Lucio Livi, va escriure tragèdies segons els models grecs, de les quals ens queden títols com: Achilles, Aegisthus, Aiax mastigophorus, Andromeda Danae, Tereus i altres, també algunes comèdies (Gladiolus, Ludius, Verpus) i alguns fragments. Després de Livi Andrònic va haver altres grans autors: Enio, Accio, Pacuvio, nevi, Cecilio Estat, Plaute i Terenci, que van dominar l'escena romana durant tot el període republicà. D'aquests autors ens queden només títols i fragments d'obres, amb unes màscares,amb l'excepció de Plauto (vint comèdies completes) i de Terenci (sis comèdies completes). Enio, Accio, pacuvio i nevi van escriure principalment tragèdies d'argument grec i algunes de argument romà, les anomenades Fabulae praetextae (que prenen el seu nom de la toga dels patricis romans).

FÒRUM

El Fòrum Romà (en italià Foro Romano) fou durant molts segles el centre de la vida pública de l'antiga Roma. En llatí era anomenat el Forum Romanum, si bé els ciutadans s'hi referien més sovint com a Forum Magnum (el Fòrum Gran) o, simplement, com a Forum. A mesura que la ciutat va anar creixent, es va quedar petit i els emperadors en van fer construir de nous a la part nord, els anomenats Fòrums Imperials. El Fòrum Romà se situa a la vall compresa entre els turons del Palatí i el Capitoli, a Roma. I ara Catalunya també hi ha el fòrum Empúries.




ARC DE TRIOMF

L'arc de triomf és un monument típic de l'arquitectura romana en forma d'arc que originàriament commemorava el triomf en alguna batalla, d'aquí el seu nom; els més antics són del segle I de la nostra era, i es troben a Itàlia. Normalment constituïen l'entrada monumental a les ciutats. Acostumen a tenir un arc, i alguns arriben als tres. D'aquesta època destaquen els arcs de Titus i Constantí, a Roma, i a casa nostra l'arc de Berà al Tarragonès i el de Cabanes a la Plana Alt, i el de Barcelona.





TEATRE ROMÀ

Als déus romans se'ls van dedicar santuaris (Aedicula) i temples (Templum), i en alguns d'ells es trobava l'estàtua del déu corresponent.

La maledicció religiosa (sacer = excomunicació) tenia forta incidència en la vida del ciutadà romà. La maledicció la llançaven els déus contra el que incomplia certes normes: el marit que venia a la seva dona, o el pare que venia al fill; el fill o la nora que ferien al pare o al sogre; el patró que violava la fe jurada a l'hoste o al client. Independentment de la pena civil corresponent, els pontífexs llançaven l'anatema, que encara que era qüestió privada influïa moralment en les persones que creien cegament en això. L'anatema públic, més infreqüent, causaven gran commoció en la població.

La religió romana dictava per als difunts la necessitat d'incineració.

En la religió de l'Antiga Roma no es practicaven els sacrificis humans. Només s'executava la gent per casos criminals.

A Catalunya hi ha per exemple hi ha el de Vic

TERMES

Les termes (balnea) van esdevenir una institució fonamental en la societat romana, sobretot en època imperial. Tanmateix el seu origen, com tants altres aspectes de la civilització romana, es remunta al món grec, en concret als banys públics i als gimnasis, que solien incloure una palestra i una sala per rentar-se després de l'exercici. Però si entre els grecs el vessant principal era la preparació física que s'hi desenvolupava i el bany tan sols el seu colofó, els romans van capgirar les prioritats, de manera que el bany va convertir-se en l'activitat central i l'esport va quedar només com un preliminar opcional. Així mateix l'hipocaust, l'enginyós sistema de calefacció que va substituir els brasers primitius i que constitueix la base de l'edifici termal, també sembla provenir de l'arquitectura grega -per bé que va ser dut a la perfecció pels romans. Igualment la noció cabdal en què es fonamentaven els banys termals, l'alternança entre banys calents i freds, era aconsellada sovint pels metges grecs. Malgrat tot, no hi ha dubte que van ser els romans els qui la van fer de les termes un dels trets més estesos i definitoris de la seva civilització, segons demostren les innombrables restes termals que es troben arreu de l'antic Imperi romà.

AQÜADUCTE ROMÀ


Un aqüeducte és una conducció feta per l'home per a transportar aigua en gran quantitat d'un indret a un altre; el terme s'aplica sobretot als ponts construïts per passar-hi les conduccions d'aigua.Els aqüeductes aprofiten la inclinació del terreny per a que l'aigua només flueixi en el sentit desitjat. Per exemple a Catalunya hi ha el de Tarragona i el de Manresa.





IMPERIUM CIVITAS AQUÍ ESTÀ LA PÀGINA DE ON HE TRET LES IDEES I TOTS ELS ALTRES EDIFICIS ROMANS QUE ESTARIEN. ESTÀ EN ANGLÈS.

PINTURA ROMANA

Les pintures són obres d'art, atenent al seu sentit estètic diríem, amb el professor Sir Ernst Gombrich que «no hi ha res de dolent en què ens delectem en elLes pintures són obres d'art, atenent al seu sentit estètic diríem, amb el professor Sir Ernst Gombrich que «no hi ha res de dolent en què ens delectem en el quadre d'un paisatge perquè ens recorda la nostra casa o en un retrat perquè ens recorda un amic, ja que com a homes que som, quan mirem una obra d'art ho fem sotmesos al record d'una munió de coses que per bé o per mal influeixen sobre els nostres gustos» i parafrasejant a Arnold Hauser direm que «les interpretem (les pintures) d'acord amb les nostres pròpies finalitats i aspiracions, els hi traslladem un sentit, l'origen del qual està en les nostres formes de vida i hàbits mentals d'un paistge perquè ens recorda la nostra casa o en un retrat perquè ens recorda un amic, ja que com a homes que som, quan mirem una obra d'art ho fem sotmesos al record d'una munió de coses que per bé o per mal influeixen sobre els nostres gustos» i parafrasejant a Arnold Hauser direm que «les interpretem (les pintures) d'acord amb les nostres pròpies finalitats i aspiracions, els hi traslladem un sentit, l'origen.

Il·lustració: Eneas, acompanyat de el seu fill ascani, es curat per un metge.

QUÈ ÉS LA CULTURA CLÀSSICA

Legado de Roma y Grecia

View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: y romano)

Acabeu de començar una nova matèria optativa que es diu CULTURA CLÀSSICA, i que tindrà una durada trimestral.

Potser les raons que us han portat fins aquí són molt diverses: curiositat, les paraules d'algún amic o conegut, l'interés per tot allò que és antic i que, per tant, té una mica de misteri...

Sigui quin sigui el motiu d'haver-la escollit, estic segur que s'et farà curta i apassionant. Coneixeràs aspectes molt interessants d'història, de cultura, d'art, de mitologia, etc. I tot això a través d'explicacions, però també de projeccions (presentacions, documentals, pel·lícules...), de cerca a Internet...

Amb tot el que coneguis, hauràs de fer alguns treballs i penjar-los aquí, al blog. Tindràs autorització per entrar-hi i publicar el que vulguis. I tú, i els teus companys, fareu comentaris als treballs dels altres. Tot això serà la matèria avaluable al final del trimestre.

De moment, tens a dalt una presentació, de la professora xilena Claudia López, que et pot donar algunes pistes sobre el contingut de la assignatura.

Roma contra Gàl·lia, el còmic o la realitat ? II

Aquesta és la segona entrega de "Roma contra Gàl·lia, el còmic o la realitat ?", en la qual seguirem parlant sobre els romans i els gals. Ara anem a parlar de dels guerrers dels dos bàndols, tant romans com gal·ls.
Els romans, utilitzaven un sistema de reclutament i avanç en l'exèrcit peruquè desertessin la menor part possible dels soldats. L'entrenament començava a l'academia, on s'entrenaven els reclutes o Legionaris. A mesura que entraven a l'exèrcit, anaven a fer una funció o altre depenent del seu patrimoni o de la seva habilitat. Primerament tindrem l' infanteria pesada, on els hastati o Hastaris(que eren els novells juntament amb els hastatus, els més joves), els princípes (que ja eren guerrers més experimentats, 30 anys) i els triarii (els soldats més veterants). Tots aquets soldats podien comprar-se les armes i les armadures. En la infanteria llegugera, per començar a penes es podien com parar l'equipament, i no tenien una funció específica a l' exèrcit, eren anomenats velites.
I per finalitzar, hi havia la caballeria lleugera o equites, que atacaven pels flancs i pel darrere de les unitats enemigues utilitzant la sorpresa.
En el cas dels gals, podriem trobar molt poca cosa pel que fa a les unitats militars. Gairebé tots els guerrers eren milicians, ja que tots els habitants d'una població d'aquest estil, sabien lluitar, ambmés o menys destresa. En cara que hi havien milicies, també caldria fer algunes divisions (depenen del material que portaven, armes, caballs, armadures, etc) : Primerament tindiem els lluitadors amb espasa i la falange, que eren qui anava a peu i portaven espases o llances respectivament. Després, ja vindira a trobar-se amb el que era l'orgull dels gals, la seva caballeria: hi podriem trobar els llampecs de Teutates (traducció literal del nom gal), els genets Eduos i alguns druides també en formaven part (en aquells temps, ja hi havien metges de guerra). Totes aquestes persones, eren capitenajades per un capdill. A diferència dels romans, que els soldats, només eran això, soldats. Els gals en canvi, no en tenien de guerrers professionals, ja siguin Eduos o bé Teutates. Tots eren pagesos o ferrers o fusters o altres profesions fins que arribaven els conflictes, que era quan agafaven les armes.
Altes espectes de aquestes dues cultures, i potser l'únic que tenien en comú, és que odiaven profundament els seus contrincants. És a dir, els gals als romans i els romans als gals. Altre asspecte on diferien molt, era en el que fa als déus. Els romans veneran als seus déus estrets de la cultura hel·lenística i els gals venerant als esperits dels llocs i els seus déus, com ara tutatis i Velenus i Velisiana. posteriorment, les dos religons abandonaren el politaisme i es van aventurar amb el politaisme: els romans amb el cristianisme i el judaisme, i les gals amb la veneració de L'Únic Possible, personatge que de mica en mica es va anar confonent amb el Déu cristià fins ha areibar a unir-se. Tant els gals com els romans, jugaven amb algunes ventatges a les guerres de les gàl·lies, els romans amb els coneixements que tenien, i els gals amb el valor i la força que només es pot treure de la defensa de la teva llar.

Roma contra Gàl·lia, el còmic o la realitat ? I

Roma i Gàl·lia, quants records us deu portar, i no pas per les classes d' història de l' institut o de l' escola, sinó per aquelles tardes, llegint l'Asterix i els seus amics (i pel més jovenets els videos). Van ser el nostre primer contacte amb la història i aquell món, anem a descubrir que hi ha de veritat i rigor històric en les vinyetes d' Albert Udrezo (dibuixant) i René Goscinny (guionista) o que és el simple entreteniment.
Primerament, anem a siutuar al poble mític que resistia sempre els atacs de les millors legions romanes (cosa molt fantesiosa per descomptat, ja que el poble esta envoltat). El seu poble, com tots sabem es trobava a la regió que ells anomenàven Armòrica, a prop de la ciutat de Lutècia és actualment un llogarret de pocs habitants, ho fins hi tot sense habitants ja que no surt al mapa (cercle de color roig, que apenes es veu). Ara que ja sabem on és, podem passar a pensar, com anaven els campament militars més o menys estables, és a dir, que estiguessin fortificats. La vida militar a Roma era molt piramidal: A dalt de tot hi trobavem el Cèsar o l'emperador, just sota seu hi havien els generals de les seves legions, i dintre aquestes hi havia 10 cohorts per legió, les quals tenien petits destacament mòbils que asetjaven les poblacions gales. Mentre que aquests tenien la seva societat completada de forma diferent. Per començar, eren poblets independents; es dedicaven a l' agricultura, la ramaderia, la recol·lecció i eren amans de la caça (si era un poble costaner, també paracticaven la pesca). El poblet era gobernat pel capdill (el qual era elegit cada x temps per a manar el poblet, s'anaven turnant el poder) i el metge, mestre , guia espiritual, l'home de pau i coseller de guerra del poblet, anomenat druïda. El druïda era la persona més important del poble, més fins hi tot que el capdill, ja que els druïdes eren allò fins que és morien.
Tant els romans com els gals eren supersticiosos de mena, i depenien de la religió de forma evident (per exemple en "el cop de menhir" tant els gals com els romans eren víctimes de l 'estafador Pròlix). Pel que fa als enforntaments entre ells eren molt igualats, ja que els gals eren d'allà i es coneixien la zona i si sabien moure, mentre que els romans els doblaven en nombre, pel cap baix.