Definició matrimoni En el Digesto trobem la definició del matrimoni efectuada per Modestino: ?la unió de l'home i la dona, consorci de tota la vida, comunicació dels drets diví i humà?. El matrimoni era monogámico i entre persones de sexe oposat. Quan parla de ?consorci de tota la vida? ha d'entendre's com un desig de vida en comuna, no limitat en el temps. No obstant això, el divorci per decisió d'ambdós cònjuges o el repudio, decisió unilateral del marit, i després també de la dona, van anar en roma institucions de moltíssima freqüència. L'emperador Justiniano en els seus Institutas, ens ofereix una altra definició similar: ?És la unió de l'home i la dona, que comprèn el comerç indivisible de la vida?.
Elements Perquè a Roma es configurara el matrimoni, havien de reunir-se dos elements, un material, determinat per la cohabitación, i un altre espiritual, per l'affectio maritalis. La cohabitación començava quan la dona ingressava al domicili del marit, encara quan aquest estigués absent. L'affectio maritalis s'exterioritzava mitjançant el tracte recíproc que es donaven davant tercers, els esposos, tractant-se amb respecte, entre ells i pel que fa als parents de l'un altre cònjuge, per vestir la dona robes apropiades a la condició social de l'espòs, etc. Es tractava d'un matrimoni estat, que no necessitava un acte consagratorio de tal situació, sinó que els dos elements esmentats subsistissin a través del temps, ja que si un d'ells cessés, el matrimoni ja no existiria.
Tipus de matrimoni Hi havia dues formes matrimonials, la cum manu per la qual la dona passava a dependre de la manus del seu espòs, si fos pater (o sigui l'home viu major de la família) o del pater del seu espòs, si aquest fora alieni iuris, perdent la vocació hereditària pel que fa a la seva família de sang (cognados) i adoptant els déus de la família del seu marit. En la seva nova família, heretava com filla del pater, o com la seva néta, depenent respectivament, si era esposa o nora del pater. L'altra forma era sine manu per la qual l'esposa no trencava els llaços hereditaris amb la seva família de sang, sent la forma més comuna durant l'imperi. Perquè es constituís el matrimoni cum manu, havien de donar-se alguna d'aquestes tres formes de celebració: La confarreatio, que implicava la realització d'una cerimònia davant el foc sagrat, amb la concurrència dels esposos, del Pontífice Màxim, dels parents directes i deu testimonis on es pronunciaven paraules solemnes i es menjava un pa en comú. Els esposos havien de ser patricios. En època de Gayo, aquesta forma solemne, ja gairebé havia desaparegut reservant-se per als membres de classe senatorial a qui aquesta modalitat de celebració els era imposada obligatòriament. La coemptio, era una espècie de compra venda simulada, per la qual l'espòs ?comprava? a la seva futura esposa, al pater d'aquesta, lliurant-li el nuvi, un tros de coure, simbólicamente, que pesava en una balança, de la mateix manera que es realitzava la compra de les coses mancipi (les més importants per als romans) per la mancipatio, procediment del coure i la balança. L'usus era l'adquisició de la manus pel transcurs del temps. Després d'un any de convivència ininterrumpida, es produïa el matrimoni cum manu. Si els esposos no desitjaven que aquest es produís, la dona pernoctaba, amb consentiment del marit, en casa dels seus familiars durant tres nits consecutives, cada any. Aquest fet interrompia la possibilitat de configurar la desvinculación de la dona de la seva família consanguínea.
Requisits Podien casar-se les dones majors de 12 anys, i els homes majors de 14 prestant el seu consentiment els contrayentes i els seus paters. En cas de la dona bastava amb la seva pater, però en el cas de l'home havien d'acceptar la unió, no només el pater en exercici, sinó els futurs paters que ocuparien aquesta posició en cas de morir el pater actual. Això era així ja que la dona ocuparia un lloc dintre de la família que afectarà en el futur a tot el nucli familiar, fins i tot una vegada desaparegut el pater actual. Hi havia obligació d'expressar-se, el silenci, en aquest cas, equivalia a l'acceptació. Si bé la llei autoritzava a casar-se a les dones des dels dotze anys, el més freqüent era que ho fessin entre els 16 i els 17. Els homes es casaven al voltant dels 25 anys, sobretot, els quals realitzaven la carrera dels honors, ja que a aquesta edat s'aconseguia generalment el càrrec de cuestor. Les noces estava plena de ritus, com el vestit blanc virginal, i un pentinat alt travessat amb una agulla, significant la submissió a l'autoritat de l'espòs. Arribava a la casa del nuvi, acompanyada d'un seguici i era alçada allí pel consorte perquè no s'enojaran els déus del llindar, al deixar entrar a una noia que encara no havia acceptat els déus de la seva futura llar.
Prohibicions El dret de contreure matrimoni civil, va rebre el nom d'ius connubium, del que gaudien les persones lliures i ciutadanes romanes. Els esclaus no podien contreure matrimoni, les seves unions rebien el nom de contubernio, que si bé era una institució del dret natural, no era reconeguda pel Dret Civil romà. Els matrimonis entre estrangers era regit pel dret de gents, o sigui, per les lleis de l'estat al com pertanyien els contrayentes. En l'any 212, l'emperador Caracalla, va dictar una Constitució per la qual va atorgar la ciutadania a tots els habitants de l'imperi, desapareixent la distinció entre ciutadans i no ciutadans. Una altra prohibició que va desaparèixer en l'any 445 a. C, quan es va dictar la Llei Canuleia, era la del matrimoni entre patricios i plebeus. Una mica més tard, però sempre durant la República va desaparèixer l'impediment matrimonial entre ingenus (persones que sempre han estat lliures) i libertos ( els quals alguna vegada van ser esclaus). Aquesta prohibició solament va continuar per als quals ocupaven càrrecs de rang senatorial que tampoc podien casar-se amb qui exercissin certs oficis considerats deshonrosos., com gladiadores o artistes. Aquesta impossibilitat va ser deixada de costat per l'emperador Justino, circumstància aprofitada pel seu successor i nebot, l'emperador Justiniano, que va contreure enllaci amb Teodora, una ex actriu.
Impediments matrimonials Podien ser, absoluts que significaven la impossibilitat d'aquestes persones de casar-se pel que fa a qualsevol altra. Entre elles es trobaven: Haver realitzat vots de castedat, estar ja casat, caure en esclavitud, ser castrado (no confondre amb els impotents per causes naturals). Entre els impediments relatius, que implicaven la impossibilitat de contreure matrimoni amb determinades persones, figuraven, el parentesco, que en línia recta comprenia tots els graus, i als consanguíneos, afins i adoptius. En línia col·lateral, abastava fins al tercer grau inclusivament, o sigui oncles i nebots. L'emperador Claudio, que desitjava casar-se amb la seva neboda Agripina, filla del seu germà Germánico, va autoritzar la unió entre oncle i neboda, per mitjà d'un senadoconsulto, deixant vigent la prohibició per al cas de ties i nebots. En l'any 342, l'emperador Constantino va restablir la prohibició. Les unions entre cosins només van ser prohibides temporalment durant el govern de l'emperador Teodosio (segle IV). En el parentesco per afinitat que vincula als esposos amb els parents de l'altre, la prohibició es va estendre en línia recta a tots els graus i en línia col·lateral fins als encunyats. El parentesco per adopció també creava impediments matrimonials, però aquests cessaven en cas d'emancipación de l'adoptat. Per raons religioses, a partir del cristianismo es van prohibir els casaments entre el padrí i el seu ahijada i entre padrines i ahijados. També entre cristians i jueus. Per raó del seu càrrec, es va impedir el casament, entre els governadors de província i les dones sotmeses a la seva jurisdicció, i entre tutors i pupilos. Com sanció es va prohibir les nupcias entre l'adúltera i el seu còmplice (època d'augusto) impedint Justiniano la unió entre el raptor i la raptada. Altres prohibicions van incloure a la vídua i a les divorciades que havien d'esperar deu mesos, per a contreure noves nupcias. El motiu era evitar confusió quant a la paternitat de la descendència.
Sancions als Célibes L'emperador Augusto va establir sancions per als solters i per als casats amb fills, al mateix temps que va atorgar beneficis a qui contribuïssin a aportar fills a l'imperi. L'obligació de casar-se comprenia a tot home d'entre 25 i 60 anys i per a les dones entre 20 i 50. Entre els càstigs figuraven, si tenien un patrimoni important, no poder rebre herències, llegats, ni donacions per causa de mort, tret que es casessin l'els cent dies posteriors, EL DOT
Va sorgir vinculada al matrimoni cum nanu, ja que al deixar de pertànyer a la seva família d'origen i passar a heretar en la del seu espòs, es lliurava aquests béns al marit per part de la família de l'esposa, com compensació. No era una donació, sinó una dación per causa onerosa, destinada a solucionar les despeses de la llar. Després es va estendre al matrimoni sine manu. Al principi va ser una qüestió honorífica, o sigui, no obligatòria, fins que Justiniano ho va transformar en una obligació legal.
Dissolució de L'amtrimonio El matrimoni acabava per mort d'un dels esposos, per la seva caiguda en esclavitud, i per divorci o repudio. Si bé havien de complir-se certs requisits per al repudio, que significava la decisió unilateral de no continuar amb la unió matrimonial, com per exemple, la notificació, la falta d'ella no feia que el matrimoni subsistís sinó que implicava sancions per al cònjuge que no les complís. En el cas d'haver-se celebrat una confarreatio, s'havia de realitzar una cerimònia inversa cridada diffarreatio. Fins a l'imperi, en els matrimonis cum manu l'únic que podia exercir el repudio era l'espòs, i per causes greus. A partir de l'imperi, qualsevol dels cònjuges va poder repudiar a l'altre, encara sense motius. La possibilitat del repudio va ser condemnada pel cristianismo, exigint-se causales importants com per exemple, l'adulteri. El divorci per mutu acord va existir sempre, exigint-se la invocación de causales, per influència del cristianismo, que si bé no ho va suprimir, ho va començar a mirar amb disfavor.
El concubinato Era una unió lícita, reconeguda per l'emperador Augusto, de caràcter estable, entre persones que per algun motiu estaven impedides de celebrar justes nupcias. Recién amb el cristianismo va començar a veure's com disvaliosa aquesta forma d'unió.
Soufian Lalouh
La primera entrada del blog va ser meva. I aquesta última, també. Al mig, cent-cinc (105) petits treballs que els alumnes de Cultura Clàssica de 4rt d'ESO han fet durant aquest trimestre (en realitat, dos mesos i mig).
