La Primera Guerra Mèdica

Les guerres Mèdiques van ser dos guerres que van enfrontar la majoria de ciutats estat gregues contra els Aquemènides, que era la dinastia que manava sobre l' Imperi Persa.

El nom de Mèdiques procedeix de medo, que era un sinònim en grec que significava persa.

ANTECEDENTS

Darios I el gran, dominava les illes Jòniques que volia apoderar-se de les fonts

d' aprovisonament de blat i fusta per a la construcció de les naus de Grècia. Llavors Mileto aprofitant-se del mal sentiment dels Jònics va fer que es revoltessin contra els Perses, van demanar ajuda a les altres ciutats gregues però nomes els van ajudar les ciutats de Atenes i la de Eretria però tot i aquesta ajuda, Darios va acabar vencent-los.

Darios el gran, furiós per castigar els grecs i els seus aliats per haver participat en les fallides revoltes Jòniques, va saber que els Alcmeònides, una família noble atenenca, estava en contra de Milcíades i que estaven disposats a lluitar a favor de Darios si ell els perdonava el conflicte de les revoltes Jòniques.

La primera guerra mèdica es compon de dos parts:

La campanya de Maradoni, l'any 492 a.C

Darios el gran va enviar a Maradoni, un general persa a atacar els grecs, però abans es va aturar a les ciutats jòniques i va instaurar un govern democràtic perquè no es revoltessin més. Aquest exèrcit va conquerir la Tràcia i va fer que Alexandre I de Macedònia hagués de sotmetre's davant Pèrsia de nou. Però un exèrcit de brigis van debilitar l'exèrcit i van provocar, junt amb una tormenta que va acabar amb bona part de la flota de Maradoni que no poguessin continuar en dins la conquesta de Grècia.

Campanya de Datis, any 490 a.C

L' exèrcit de Darios cmandat ara per el general meda Datis i Artaphernes.

Aquest exèrcit tenía que desembarcar a la bahia de Marató, tots anaven amb vaixell, quan els atenencs van veure el perill van demanar ajuda urgent al espartans que van acceptar, però no podrien ajudar fins el final del festival de Karneia , que acavava amb la lluna plena del 19 i 20 de Setembre.

Durant la batalla de Marató la superioritat dels grecs va fer perdre els perses, les llargues llances dels Hoplites, eren superior en abast que les espases i llances perses i la armadura els protegia de les fletxes perses.

Els perses, al final van acabar fugint cap els baixells i els atenencs els van perseguir pins la costa.

Heròdot escriu que van morir 6.400 perses per 192 atenencs.

"ANNÍBAL" ARRASA LES GUERRES

Aníbal és un militar de Cartago que sap la estretegia de guerra i els més actius de la guerra púnica.

La seva vida va transcórrer en el conflictiu període en què Roma va establir la seva supremacia a la conca mediterrània, en detriment d'altres potències com la pròpia República cartaginesa, Macedònia, Siracusa i l'Imperi Seléucida. Va ser un dels generals més actius de la segona guerra púnica, en la qual va dur a terme una de les gestes militars més agosarats de l'Antiguitat: Anníbal i el seu exèrcit, en què s'incloïen elefants de guerra, van sortir d'Hispània i van travessar els Pirineus i els Alps amb l'objectiu de conquerir el nord d'Itàlia. Allà va derrotar als romans en grans batalles campals com la del llac Trasimeno o la d'Cannas, que encara s'estudia en acadèmies militars en l'actualitat. Malgrat la seva brillant moviment, Anníbal no va arribar a capturar Roma. Hi ha diverses opinions entre els historiadors, que van des de mancances materials d'Anníbal en màquines de setge a consideracions polítiques que defensen que la intenció d'Anníbal no era prendre Roma, sinó obligar a rendir. No obstant això, Anníbal va aconseguir mantenir un exèrcit en Itàlia durant més d'una dècada, rebent escassos reforços. Després de la invasió d'Àfrica per part de Publi Corneli Escipió l'Africà, el Senat púnic li va cridar de tornada a Cartago, on va ser finalment derrotat per Escipió a la Batalla de Zama.

LA CAIGUDA DEL IMPERI ROMÀ

A partir del segle III els bàrbars van presionar cada vegada més les fronteres romanes i aquestes es van tornar molt insegures. Pel nord els pobles germànics van conseguir travessar-la unes quantes vegades i per l'oest els perses van capturar l'empreador. Per facilitar-ne la defensa, l'emperador Teodosi va dividir l'imperi entre els seus dos fills: Arcadi i Honori.

A més, l'Imperi va passar per un període de desordre polític i militar. Els emperadors van perdre l'autoritat i el suport de l'exèrcit. Els complot militars eren cada vegada més frequents i la corrupció va ensenyorir l'Estat. Entre el 235 i el 268 hi va haver més de 30 emperadors.

Per pagar l'exèrcit, l'estat va haver d'agumentar els impostos. A partir d'aquest moment, el poble que hi vivia es va anar empobrint.

Al començament del segle V les els bàrbars empeses cap a l'oest per la pressió dels huns, procedents de les estepes asiàtiques van penetrar a l'Imperi Romà.

Les fronteres van cedir per manca de soldats que les defensessin, i l'exèrcit no va poder impedir que Roma fos saquejada pels visigots i pels vàndals. Cadascun d'aquests pobles es va instal·lar en una regió del que quedava de l'Imperi, on van fundar regner independents.

L'emperador de Roma ja no controlava l'Imperi, i el 476 un cap bàrbar, Odoacre, va desituir a Ròmul Angustul, un nen de 10 anys que va ser l'últim emperador romà d'oocident.

Fins que al final imperi ha caigut.

La batalla de las termopilas

En el año 480 aC el rey persa Jerjes volvió a atacar Grecia con un ejército de 2000000 de hombres, aunque los espartanos, inferiores en número, tenian mejor estrategia tactica i de armamento. Los dos ejercitos se encontraron en el paso de las Termópilas, los 300 espartanos iban acompañados por 400 tebanos i 700 soldados de tespia. Todos los griegos se unieron para formar una enorme falange de 1400 hombres liderados por Leónidas. Al cabo de un rato de lucha i ante la brutal paliza de los griegos a los persas, Jerjes intentando volver a gamar envió a su guardia de honor, los inmortales. Estas tropas concentraban 10000 unidades pero fueron rechazados con inumerables bajas. Al mismo tiempo la flota griega estaba ganando a la persa en Eubea. La resistencia griega fue debida a que el pequeño paso no dejaba maniobrar a la multitud persa, pero aún asi ganaron la batalla los persas, aunque con un proporción de bajas mucho mayor, lo que dejo una gran sensación de miedo a los persas. Leònidas fue crucificado, los espartanos i los tesipeos masacrados, i algunos tebanos esclavizados. Sobrevivieron 2 griegos, Alejandro i Antigono, de los cuales algunos piensan que volvieron a Esparta.

Señores De La Guerra*

En el apogeo del poderío romano, en el año 117, las 43 provincias que componían el imperio se extendían a lo largo de unos cinco millones de kilómetros cuadrados, desde las costas del mar Caspio, al este, hasta las costas atlánticas de España, al oeste; desde Britania al norte, hasta Egipto al sur.

Palabras del filósofo Vegecio:"Si quieres la paz, preparate para la guerra."

Los romanos lograron consolidar su poder político sobre un territorio, gracias a su habilidad para la guerra.Durante siglos el ejèrcito romano se consideró invencible.

Todos los hombre participaban en la guerra, los aristócratas (como Julió César y Pompeyo) y el pueblo.La mentalidad romana era la del soldado-campesino.

La rutina y la disciplina regían su vida, tanto en el campo de labor como en el campo de batalla.

Las mayores virtudes de un soldado se consideraban la honrarez, sobriedad, previsón, paciencia, tenacidad e independència.

Los soldados romanos sabían bastarse a sí mismos y, además de su entrenamiento militar, recibían preparacón como albañiles, abridores de caminos y constructores.

Un soldado sabía trazar un campamento o una fortificación, medir un terreno...

Entre sus labores estaban la de construir carreteras a través de las provincias para permitir movimientos militares rápidos, y erigir centenares de kílometros de fortificaciones a lo largo de las fronteras para asegurar la paz al interior del imperio.

Los romanos eran unos excelntes guerreros que supieron adaptar armas i tacticas de otros puebols e ciudades, por ejemplo de los españoles, los macedonios, los cartegineses...En el campo de batalla eran muy móviles y flexibles en sus tacticas y movimientos.Además eran expertos transladar fortalezas gracias a enormes torres que construían para luchar a través de murallas.

Uno de los sitios más célebres fue el que infringío Julío César a los galos de Avaricum en el año 52 a De N.E.Los hombres de César trabajaron duro día y noche durante 25 días para instalar sus torres de asalto y vencer a los galos, grandes luchadores de esa época.

Las armas que llevaban hacía la victoria a los romanos eran varias, un ejemplo es la catapulta móvil que lanzaba grandes rocas o bolsas llenas de piedras pequeñas (tipo metralleta) a una ddistancia de unos 800metros de diametro;la ballesta gigante otro claro ejemplo de su ingeniop para la guerra que podía projectar a 700 metros dardos de casi 4 metros de largo, el arco con flechas ardiendo, que provocaban incendios que debastaban los campos i casas de los alrededores...