PINTURA ROMANA

Les pintures són obres d'art, atenent al seu sentit estètic diríem, amb el professor Sir Ernst Gombrich que «no hi ha res de dolent en què ens delectem en elLes pintures són obres d'art, atenent al seu sentit estètic diríem, amb el professor Sir Ernst Gombrich que «no hi ha res de dolent en què ens delectem en el quadre d'un paisatge perquè ens recorda la nostra casa o en un retrat perquè ens recorda un amic, ja que com a homes que som, quan mirem una obra d'art ho fem sotmesos al record d'una munió de coses que per bé o per mal influeixen sobre els nostres gustos» i parafrasejant a Arnold Hauser direm que «les interpretem (les pintures) d'acord amb les nostres pròpies finalitats i aspiracions, els hi traslladem un sentit, l'origen del qual està en les nostres formes de vida i hàbits mentals d'un paistge perquè ens recorda la nostra casa o en un retrat perquè ens recorda un amic, ja que com a homes que som, quan mirem una obra d'art ho fem sotmesos al record d'una munió de coses que per bé o per mal influeixen sobre els nostres gustos» i parafrasejant a Arnold Hauser direm que «les interpretem (les pintures) d'acord amb les nostres pròpies finalitats i aspiracions, els hi traslladem un sentit, l'origen.

Il·lustració: Eneas, acompanyat de el seu fill ascani, es curat per un metge.

Hera

En la mitologia grega, Hera era una deessa de l'Olimp, segona esposa de Zeus i mare amb aquest de Febe, Hefest, Ares i Ilitia. Era la deessa del matrimoni. Es caracteritza per la fúria i l'ànsia de venjança causades per les constants infidelitats del seu marit. Li està consagrat el paó, perquè en les seves plomes porta els cent ulls d'Argos, fidel servidor de la deessa. Els ulls del paó, tantmateix, també representaven els ulls que havia de tenir Hera per vigilar que el seu marit Zeus no li fos infidel.A Beòcia s'hi cel·lebrava el festival en honor seu Dedàlia.

En el panteón olímpico de la mitología griega clásica, Hera (en griego antiguo —ático— Ἧρα Hêra, en jónico y griego homérico Ἧρη Hêrê) era la esposa y hermana mayor de Zeus. Su principal función era presidir como diosa del de las mujeres y el matrimonio. Su equivalente en la mitología romana era Juno. La vaca y, más tarde, el pavo real le estuvieron consagrados.

Hera era hija de Rea y Crono, y fue tragada al nacer por éste debido a una profecía sobre que uno de sus hijos le arrebataría el trono. Zeus se salvó gracias a un plan urdido por Rea y Gea: la primera envolvió una piedra en pañales y la dio a Crono en su lugar. Mientras tanto, Zeus fue llevado a una cueva en Creta. Más tarde Rea dio a Crono un hierba que según le dijo le haría completamente invencible, pero en realidad le hizo regurgitar a los otros cinco olímpicos: Hestia, Deméter, Hera, Hades y Poseidón, así como la piedra. Cuando Zeus creció, desterró a Crono al Tártaro, la sima más profunda del inframundo, pues los Titanes eran inmortales y no podía matárseles.

Se representa a Hera majestuosa y solemne, a menudo en el trono y coronada con el polos (una alta corona cilíndrica usada por varias de las Grandes Diosas), pudiendo llevar en su mano la granada, símbolo de la fértil sangre y la muerte, y sustituto de la cápsula narcótica de la amapola.^[1] El investigador Walter Burkert escribió en Religión griega: «Sin embargo, hay registros de una representación anterior sin iconos, como una columna en Argos y una tabla en Samos.»^[2]

Hera fue muy conocida por su naturaleza celosa y vengativa, principalmente contra las amantes y la descendencia de zeus, pero también contra los mortales con los que se cruzaba, como Pelias y también incluso paris, quien la ofendió al elegir a Afrodita como la más bella de las diosas, ganándose así su odio.

La batalla de las Termópilas: el principio de una leyenda

Año 480 A.C siguiendo con la política expansionista del imperio Aqueménida, Jerjes I, emperador persa, se propuso conquistar Grecia y, tras reunir un ingente ejército de centenares de miles de hombres emprendió el viaje hacia Grecia.
Los griegos al descubrir sus intenciones enviaron un pequeño contingente para detener su avance y poder preparar un ejercito para poder presentar batalla. Atenas quería detener la invasión y lograron convencer a Leónidas I,rey de esparta para que participase en la primera linea de defensa de grecia mientras ellos se preparaban en la retaguardia.

La batalla mas importante se celebro en un lugar llamado valle de las Termópilas (Puertas Calientes, por los manantiales calientes que existían allí). Allí esperó a los persas un ejército compuesto por 300 hoplitas espartanos 500 de Tegea, otros 500 de Mantinea, 120 de Orcómeno y 1.000 hoplitas del resto de Arcadia: 400 de Corinto, 200 de Fliunte, 80 de Micenas, 700 tespios y 400 tebanos, además de 1.000 focenses y todos los locros.

Según las fuentes griegas las filas persas contaban con un total de efectivos de entre 250.000 y el millón de unidades de infantería.

Leónidas fue advertido sobre el gran número de arqueros que poseía Jerjes. Heródoto de Halicarnaso indica que se le dijo a Leónidas que «sus flechas cubrían el sol» y «volvían noche el día». Dienekes, soldado espartano, consideraba el arco como un arma poco honorable, ya que evadía el enfrentamiento cuerpo a cuerpo. Fue entonces cuando pronunció su famosa frase: «Tanto mejor; lucharemos a la sombra».

Se dice que Jerjes, al toparse con los soldados griegos, supuso que éstos se marcharían al ver la magnitud de su ejército. Pasaron cuatro días y Jerjes, impaciente, envió un emisario exigiendo a los griegos que entregasen sus armas inmediatamente para no ser aniquilados. Leónidas respondió: «Ven a buscarlas tú mismo» (Μολων λαβε). Así dio comienzo la batalla

Inicio de la batalla:

Uno a uno los persas sucumbian en el angosto desfiladero así mientras los persas perdían cientos de efectivos los griegos casi no tenían bajas. Durante las noches, Leónidas solía decirles a sus hombres: «Jerjes tiene muchos hombres, pero ningún soldado».

Frustrado Jerjes envió a sus diez mil inmortales sus fuerzas de elite llamados así por que cada vez que un inmortal moría otro corría a ocupar su lugar manteniéndose así la cifra fija de diez mil hombres, pero eso no decanto la balanza a su favor ya que el resultado seguía siendo el mismo.

Traicion

Un griego llamado Efialtes se ofreció ha mostrar a Jerjes un paso que lo llevaría a la retaguardia de los defensores de las Termopilas.

Los griegos perecieron el quinto día pero su esfuerzo no fue en vano puesto que los griegos formaron un ejercito que supero al de Jerjes en la batalla de maratón.

Estatua de Leonidas situada en el paso de las Termopilas.

Muertes inecesarias, oportunidades perdidas. 

Como sería nuestro mundo si no hubiera ocurrido esta batalla i si ambas culturas se hubieran mezclado en ese momento?

Origens de lantiga grècia

El poble grec va immigrar al sud cap a la península balcànica en diverses onades a finals del tercer mil·lenni aC. El període de 1600 al 1100 aC és el període de la civilització micènica, coneguda per la guerres de Troia encapçalades pel rei Agamèmnon, segons els relats èpics d'Homer. Els texts secundaris i terciaris, com ara les histories d'Herodot, la descripció de Grècia de Pausanies, la biblioteca de Diodor de Sicília i les cròniques de Jerònim, contenen breus cronologies i llistes de reis que governarien durant aquest període. La història de la Grècia Antiga acaba amb la fi del regnat d'Alexandre Magne que moriria el 323 aC. Els esdeveniments subsegüents es descriuen com la Grècia Hel·lenística que terminaria amb la conquesta dels territoris grecs per part de Roma, encara que per altres historiadors, per la seva influència en l'Imperi Romà.

Calipso, la Arribada de Ulisses i la Prova del Arc.

Una de les últimes aventures ,Ulisses arriba en una illa per descansar.Mentre explorava el terreny ,allà hi vivia una daesa anomenada Calipso ,que en veura'l es va enamorar de Ulisses i com que ella era una daesa tenia més poder que Ulisses , Calipso és va casar amb Ulisses.

Ulisses es queda tres o quatre anys amb ella , enyorant-se de la seva família.

Més tard , Hermes: Déu , que representa el missatger, li va dir a Calipso que el deixés marxar a Ulisses , i com que Hermes tenia més poder que ella, Calipso li va fer cas.

Mentrestant a Ítaca...

Arribaven pretendents per casar-se amb Penèlope , i ella no volia , i ella deia que Ulisses tornaria.Per tan , Telèmac , amb sols set o vuit anys va anar a buscar el seu pare : Ulisses, però durant el viatge per Grècia, li van dir que el seu pare havia mort, i ell va tornar cap a casa trist.

Més tard , Penèlope va dir que com que vosaltres , tots els meus pretendents sabeu que Ulisses no vindrà, jo cosiré un tros de tela i quan el tingui acabat triaré amb qui casar-me.

Quan Telèmac va arribar , va coincidir amb l'arribada de Ulisses, però Ulisses anava amb un estat físic gastat de senyor molt gran , amb la barba llarga,la pell arrugada , amb bastó.

Els que van reconèixer a Ulisses va ser: el gos , un granger i Telèmac.En principi Telèmac no el coneixia però el granger el va convens-er , que aquell avi era el seu pare.

Ulisses en veure Telèmac li va dir que li digués a la seva mare , Penèlope, que organitzés un concurs de tira fletxes amb l'arc.On així era tirar una fletxa entre unes anelles a certa distància, amb un arc que que jo tinc.

Telèmac li va dir a la seva mare i així ho va fer.

En finalitzar el concurs ningú ho va fer bé a part del últim concursant que va superar la prova , així de tal manera tot l'illa es va pensar que aquell senyor gran era Ulisses, perquè aquella prova solament la podia fer ell.

De tal manera , Ulisses va entrar a dintre del castell, una vegada guanyat la prova , va matar tots els pretendents de Penèlope amb el seu arc.

Al finalitzar la guerra , Penèlope li va preguntar una pregunta molt difícil, cosa que el únic Ulisses ho sabria respondre correcte , i ella li va preguntar:

-Per què no vas a l'habitació i canvies el llit?-i ell va respondre:

-No puc, el vaig fer jo, per que el llit està fet a sobre de un arbre, en el capçal del tronc d'un arbre.-

Al final ella va reconèixer que aquell home era el seu estimat marit Ulisses.

Atlantis: The Antediluvian World

Aquest títol, tret d'un llibre escrit per Ignatius Donnelly afirma la existència i més tard desaparició de un continent enfonsat sota les aigües, el seu nom l'Atlàntida.

Les primeres referències a la Atlàntida apareixen en el Timeo i el Critas, textos en diàlegs del filòsof grec Plató. La història, que Critias narra com vertadera, es remonta al 9.600 a.C, per narrar com els atenèsos van detenir l'avenç de l'imperi dels atlants, bel·lics habitants de una gran illa, l'Atlántida, situada davant de les Columnes d'Hèrcules (estret de gibraltar) i que, al poc temps de la victoria atenèsa, va desapareixer sota el mar.

Segons el Critias, Evenor va tenir una filla, Clitio. Aquest escrit diu que Posidó era l’amo y senyor de las terres Atlants, ja que, quan els deus s’havien repartit el mon, la sort havia volgut que a Posidó li correspongués, entre altres, l'Atlàntida. Aquesta és la raó de la seva gran influència en aquesta illa.


Posidó es va enamorar de Clito y per protegir-la, o mantenir-la sagrestada, va crear tres anells d’aigua al voltant de la muntanya on vivia la seva estimada. La parella va tenir deu fills, per els quals el Dèu va dividir l’illa en deu regnes. Al fill gran, Atlas, li va entregar el regne que ocupava la muntanya rodejada de anells d’aigua, donant-li, també, autoritat sobre els seus germans. En honor a Atlas, l’illa sencera es va dir Atlàntida y el mar que l’envoltava, Atlantic

Gracies a Posidó, la terra insular de l’Atlàntida era abundant en recursos. Hi havien tota classe de minerals, grans boscos que proporcionaven il·limitada fusta, nombrosos animals, domèstics y salvatges, especialment elefants, variats aliments provinents de la terra. Tal prosperitat va donar als atlants l’empenta per a construir grans obres. Van edificar, sobre la muntanya rodejada d'anells d’aigua, una esplèndida acròpolis plena de notables edificis, entre els que destacaven el Palau Reial y el temple de Posidó. Van construir un gran canal, de 50 estadis de longitud, per comunicar la costa amb l’anell d’aigua exterior que rodejava la metròpolis; y un altre més petit i cobert, per conectar l’anell exterior amb la ciutadella. Finalment, van cavar, al voltant de l’esplanada, una gegantesca fosa.



D'aquesta historia cadascú pot creure el que volgui, ja que, a part del mite, molta gent diu que és possible que L'Atlàntida haguès existit; una prova d'això és: Hi ha moltes semblançes entre els egipcis que representaven els seus dèus com animals i els centro/sudamericans que també els representaven com animals. Com és possible si aquestes dues cultures no van tenir cap contacte entre elles?

Imatges extretes de les pàgines

www.clubdelmar.org/atlantida.htm

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/7d/Poseidon_sculpture_Copenhagen_2005.jpg