Calipso

Calipso, que en grec significa , la que disimula, segons Homer és una nimfa filla d' Atles i de Plèione, que vivia a l' occident de la Mediterrània.

Altres diuen que era una oceanide, una nimfa filla de Titis i l' ocea i estaven asociades a una font un riu i un llac. Ella es divertia fent que els homes s' enamoressin d'ella i després trencant-li's el cor.

El mite diu que quan Ulisses, tornant de la guerra de Troia, va naufragar i anava a la deriva, va arribar a l'illa de Calipso,

l' Ogígia on Calipso el va alimentar, el va vestir i li va donar el seu propi llit. Calipso el va retenir alla durant set anys fent que li semblessin molt curts però quan li va dir a Ulisses el temps que portaven va voler marxar. Hesíode, un altre poeta narratiu com Homer i que podria tenir algún parentesc amb ell, deia que van tenir dos fills, Nausitoos i Nausinoos.

Calipso no el volia deixar anar, perquè s'havia enamorat d' ell i volia fer que s' oblides de la seva antigua vida però Ulisses anyorava a Penelope, la seva dona amb la que tenia un fill, Telèmac i per això Atena, de la que Ulisses era favorit, hi va intervenir i va dir a Zeus que Calipso deixes en pau a Ulisses, i Zeus va enviar a HErmes, el deu missatger, a dir a Calipso que deixes anar a Ulisses i li va donar material perquè es fes una balsa amb la que va continuar el seu viatge cap a Ítaca, el seu regne.

Alguns diuen que després d' això Calipso va morir de tristesa per la seva perdua.

D’on vénen els déus segons els Grecs?

Al principi, només hi havia el caos. Després, van aparèixer la Terra, Gaia, l’infern, Tàrtar, el desig, Eros i finalmenr la Nit.
De la terra en surten les muntanyes, al mar i el cel estelat.
Després Gaia(deesa de la Terra) s’uneix amb Urà(déu del cel) i en surten uns fills monstruosos: titans violents, 3 cíclons i els Cent Braços(criaturas que tenen cadascun 100 braços i 50 caps).
Urà els va tancar en el lloc mès profund de la Terra; però Cronos (el Tità més jove) es revolea contra el seu pare.
Cronos allibera els seus germans i es comverteix en el rei. Els seus pares li van predir que un dels seus fills el destronaria.
Cronos s’uneix amb Rea(la seva germana) i tenen fills i els devora tan bon punt neixen.
Rea aconsegueix protegir i amagar el seu fill Zeus.Zeus un cop va ser més gran venja al seu pare donant-li una beguda màgica. Cronos vomita els fills (Poseidó, Hades, Demèter i Hestia) i Zeus esdevé el deú de l’Olimp.

Els Amors de Zeus

Va tenir molts amors en la seva vida. Casat amb Hera, Zeus s'escapava per anar amb algunes noies.
Un dels seus amors, Dànae, filla del rei d'Argos que la van tancar perque el seu pare va preguntar al oracle com moriria i va respondre que el seu nét. Zeus es va transformar en pluja d'or i del seu amor va neixer Perseu.
Calisto, una nimfa del bosc que havia fet vot de virginitat, va ser seduïda per zeus transformat en Àrtemis i la va deixar embarassada. La verdadera Àrtemis la va transformar en ossa i Zeus sentin pena la va transformar en la ossa major.
Alcmena, esposa d'Anfitrió, era una dona molt bonica, Zeus es va enamorar d'ella i quan el seu marit va anar a la guerra, ell és va fer passar pel seu marit i van passar la nit junts. De la seva unió va neixer Hèracles.
Zeus es va enamorar de Leda, esposa de Tindàreu, es va liar amb ella en forma de cigne. Dela seva unió van neixer Càstor i Pol·lux.
Zeus es va enamorar de Io una sacerdotesa de Hera. Ella en veure'l va fugir i ell transformat en boira la va enganyar i violar. D'ells va neixer Èpafos.

Medusa, una humana mortal

Medusa era originalment una bonica dona humana. Poseidó es va enamorar d'ella, i la va seduir o violar en un temple dedicat a Atenea. Poseidó i Atenea eren rivals des que varen competir pel patronatge d'Atenes i els habitants de la ciutat varen preferir l'olivera d'Atenea a la font o els cavalls de Poseidó.

Atenea, després de descobrir la profanació que havia sofert el seu temple, va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma que les seves germanes Gòrgones. Els seus cabells es van convertir en serps i la seva mirada tenia el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Segons algunes versions, va ser Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, la va canviar per serps. Va ser desterrada més enllà de les terres dels hiperboris.

Mentre Medusa estava embarassada de Poseidó, va ser decapitada per l'heroi Perseu, fill de Zeus i la mortal Dànae. Aquest va ser enviat –amb aquest objectiu– pel rei de Sèfiros, Polidectes, el qual desitjava la seva mort; per tant, li va ordenar aquesta missió esperant que fracassés. Però Hermes i Atenea el van ajudar a acomplir la comesa tot donant-li una falç, un sac, un casc que el feia invisible, unes sandàlies alades i un escut.

Va aconseguir tallar-li el cap i, de la sang del coll tallat que va caure al terra va brollar la seva descendència: en sorgiren el cavall alat Pegàs, el monstre Amfisbena i el gegant Crisaor. Per precaució, Perseu va ficar el cap dins del sac, i va tornar a Sèfiros. Allà va matar a Polidectes per haver-li desitjat la mort; li va ensenyar el cap de Medusa i aquest es convertí en pedra. També va usar el cap de Medusa per rescatar Andròmeda i, en algunes versions, petrificar el tità Atlas.

Més tard, Perseu va regalar el cap de la Gorgona a la deessa Atenea, que el portà al seu escut com a arma, ja que continuava conservant els seus terribles efectes. D'altra banda, la sang de Medusa va ser recollida per Atena i entregada a Asclepi, ja que tenia el poder de ressuscitar als morts.

Primera guerra púnica

La antigua colonia fenicia de Cartago, era la mayor potencia marítima de la zona, con colonias en casi todas sus islas incluyendo el oeste de Sicilia. Pretendía dominar toda la isla para neutralizar a sus rivales comerciales y acaparar su importante producción de cereales. En estas circunstancias, una banda de mercenarios oscos, los mamertinos, se apoderó de la ciudad siciliana de Messina, que controlaba el paso hacia Italia. Amenazados por Hierón II de Siracusa, pidieron ayuda tanto a Roma como a Cartago (264 a. C.)

Ambas potencias acudieron a la llamada, pero llegaron primero los cartagineses, que establecieron la paz con Hierón. Esto no detuvo a los romanos, que expulsaron a los púnicos de Messina e invadieron el territorio de Siracusa, forzando a Hierón a aliarse con ellos en 263. La superioridad de su ejército les permitió apoderarse incluso de la base púnica de Agrigento, un año más tarde. Pero los cartagineses controlaban el mar, lo que decidió a los romanos a construir su primera flota de guerra, que al mando de Cayo Duilio derrotó a sus enemigos en Milas, en el año 260.

Esta ventaja les permitió expulsar a los cartagineses de Córcega y devastar Cerdeña (259), pero no apoderarse del oeste de Sicilia. Por ello, decidieron atacar directamente en Africa. Una gran flota romana venció a la cartaginesa en Ecnomo (256) y desembarcó cerca de Utica al ejército de Atilio Régulo, que se fortificó en Clypea. Las desorganizadas fuerzas cartaginesas, incapaces de resistir a los romanos en tierra, estaban dispuestas a capitular, pero las duras condiciones impuestas decidieron su resistencia. Jántipo, jefe de una partida de mercenarios espartanos, reorganizó el ejército cartaginés, que se apoyó en la caballería y los elefantes. Con estas fuerza derrotaron a Régulo (255), que tuvo que volver a Italia a bordo de una flota que acababa de destruir a la cartaginesa en el cabo Hermes.

Esta flota resultó arrasada por una tormenta, pero los romanos construyeron una nueva que consiguió tomar Panormo (254), aunque las sucesivas operaciones por tierra y mar no lograron conquistar Lilybaeum y Drepanum. En 249 un contraataque cartaginés rompió el cerco sobre estas ciudades y destruyó la flota romana, pero el agotamiento de sus fuerzas impidió la continuación del ataque en la isla, limitándose a defender las posesiones que mantenían en ella.

Un nuevo avance romano supuso la severa derrota naval de los púnicos en las islas Egatas (241); Roma consolidaba el dominio del mar. Cartago tuvo que firmar una paz por la que cedía Sicilia y las Lípari, además de pagar como indemnización la cantidad de 3.200 talentos.

La caja de pandora

Júpiter inventa la forma más rápida de destruir el paraíso de los hombres: la mujer. Llama a Vulcano, el dios artesano, y le pide que confeccione una imagen de bronce.
Deberá parecerse al hombre, pero, en alguna cosa deberá diferenciarse, de forma que lo encante y lo conmueva, atrasándole el trabajo y trastornando su ala.
Y cada dios ofrece alguna cosa a esa criatura, que nace para desconcertar la vida de los mortales.
Minerva que ya no se considera amiga de Prometeo porque a desafiado a sus compañeros divinos, entrega a la mujer recién creada un hermoso vestido bordado que cubre sus armoniosas formas.
Después, coloca un velo sobre el rostro sereno y adorna su delicada cabeza con una guirnalda de flores de colores.
Cuando la virgen está enteramente vestida, Afrodita le ofrece la belleza infinita y los encantos que serán fatales a los indefensos hombres.
Hermes le confiere el don de la lengua. Apolo le regala una suavísima voz.
Y así, la bella Pandora (todos los dones) está lista para cumplir su misión
Los astros iluminan la hermosa figura que se prepara para descender a la tierra.
Pero antes de enviarla a los hombres, Júpiter le entrega una caja cubierta con una tapa. En ella están todos los males y miserias destinados a asolar a los mortales: reumatismo, gota, dolores para debilitar el cuerpo humano. Y envidia, despecho, venganza, para despertarles el alma antes pura y solidaria.
Cuando Pandora llega a este mundo, encuentra a Epimeteo. En cuanto la ve, éste se encanta con ella y, conmovido recibe de sus finas manos la peligrosa caja que ella le ofrece.
Es un presente de Júpiter, declara Pandora.
Epimeteo no sospecha ni por un instante que todo el sufrimiento humano emergerá de allí.
Todavía desorientado por el deslumbramiento que le ha producido la bella figura, olvida el juramento hecho a su hermano, Prometeo, de jamás aceptar presente alguno de Júpiter.
Sin embargo en el fondo del recipiente maldito permanece un tesoro. Un sentimiento precioso que podría arruinar la venganza de los dioses y destruir definitivamente cualquier plaga: La Esperanza.
Júpiter no quiere que los hombres esperen más nada. A un gesto del dios, Pandora cierra la tapa, dejando La Esperanza en el fondo de la caja, escondida para siempre.
Y el hombre pierde su paraiso.