Medusa, una humana mortal

Medusa era originalment una bonica dona humana. Poseidó es va enamorar d'ella, i la va seduir o violar en un temple dedicat a Atenea. Poseidó i Atenea eren rivals des que varen competir pel patronatge d'Atenes i els habitants de la ciutat varen preferir l'olivera d'Atenea a la font o els cavalls de Poseidó.

Atenea, després de descobrir la profanació que havia sofert el seu temple, va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma que les seves germanes Gòrgones. Els seus cabells es van convertir en serps i la seva mirada tenia el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Segons algunes versions, va ser Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, la va canviar per serps. Va ser desterrada més enllà de les terres dels hiperboris.

Mentre Medusa estava embarassada de Poseidó, va ser decapitada per l'heroi Perseu, fill de Zeus i la mortal Dànae. Aquest va ser enviat –amb aquest objectiu– pel rei de Sèfiros, Polidectes, el qual desitjava la seva mort; per tant, li va ordenar aquesta missió esperant que fracassés. Però Hermes i Atenea el van ajudar a acomplir la comesa tot donant-li una falç, un sac, un casc que el feia invisible, unes sandàlies alades i un escut.

Va aconseguir tallar-li el cap i, de la sang del coll tallat que va caure al terra va brollar la seva descendència: en sorgiren el cavall alat Pegàs, el monstre Amfisbena i el gegant Crisaor. Per precaució, Perseu va ficar el cap dins del sac, i va tornar a Sèfiros. Allà va matar a Polidectes per haver-li desitjat la mort; li va ensenyar el cap de Medusa i aquest es convertí en pedra. També va usar el cap de Medusa per rescatar Andròmeda i, en algunes versions, petrificar el tità Atlas.

Més tard, Perseu va regalar el cap de la Gorgona a la deessa Atenea, que el portà al seu escut com a arma, ja que continuava conservant els seus terribles efectes. D'altra banda, la sang de Medusa va ser recollida per Atena i entregada a Asclepi, ja que tenia el poder de ressuscitar als morts.

Primera guerra púnica

La antigua colonia fenicia de Cartago, era la mayor potencia marítima de la zona, con colonias en casi todas sus islas incluyendo el oeste de Sicilia. Pretendía dominar toda la isla para neutralizar a sus rivales comerciales y acaparar su importante producción de cereales. En estas circunstancias, una banda de mercenarios oscos, los mamertinos, se apoderó de la ciudad siciliana de Messina, que controlaba el paso hacia Italia. Amenazados por Hierón II de Siracusa, pidieron ayuda tanto a Roma como a Cartago (264 a. C.)

Ambas potencias acudieron a la llamada, pero llegaron primero los cartagineses, que establecieron la paz con Hierón. Esto no detuvo a los romanos, que expulsaron a los púnicos de Messina e invadieron el territorio de Siracusa, forzando a Hierón a aliarse con ellos en 263. La superioridad de su ejército les permitió apoderarse incluso de la base púnica de Agrigento, un año más tarde. Pero los cartagineses controlaban el mar, lo que decidió a los romanos a construir su primera flota de guerra, que al mando de Cayo Duilio derrotó a sus enemigos en Milas, en el año 260.

Esta ventaja les permitió expulsar a los cartagineses de Córcega y devastar Cerdeña (259), pero no apoderarse del oeste de Sicilia. Por ello, decidieron atacar directamente en Africa. Una gran flota romana venció a la cartaginesa en Ecnomo (256) y desembarcó cerca de Utica al ejército de Atilio Régulo, que se fortificó en Clypea. Las desorganizadas fuerzas cartaginesas, incapaces de resistir a los romanos en tierra, estaban dispuestas a capitular, pero las duras condiciones impuestas decidieron su resistencia. Jántipo, jefe de una partida de mercenarios espartanos, reorganizó el ejército cartaginés, que se apoyó en la caballería y los elefantes. Con estas fuerza derrotaron a Régulo (255), que tuvo que volver a Italia a bordo de una flota que acababa de destruir a la cartaginesa en el cabo Hermes.

Esta flota resultó arrasada por una tormenta, pero los romanos construyeron una nueva que consiguió tomar Panormo (254), aunque las sucesivas operaciones por tierra y mar no lograron conquistar Lilybaeum y Drepanum. En 249 un contraataque cartaginés rompió el cerco sobre estas ciudades y destruyó la flota romana, pero el agotamiento de sus fuerzas impidió la continuación del ataque en la isla, limitándose a defender las posesiones que mantenían en ella.

Un nuevo avance romano supuso la severa derrota naval de los púnicos en las islas Egatas (241); Roma consolidaba el dominio del mar. Cartago tuvo que firmar una paz por la que cedía Sicilia y las Lípari, además de pagar como indemnización la cantidad de 3.200 talentos.

La caja de pandora

Júpiter inventa la forma más rápida de destruir el paraíso de los hombres: la mujer. Llama a Vulcano, el dios artesano, y le pide que confeccione una imagen de bronce.
Deberá parecerse al hombre, pero, en alguna cosa deberá diferenciarse, de forma que lo encante y lo conmueva, atrasándole el trabajo y trastornando su ala.
Y cada dios ofrece alguna cosa a esa criatura, que nace para desconcertar la vida de los mortales.
Minerva que ya no se considera amiga de Prometeo porque a desafiado a sus compañeros divinos, entrega a la mujer recién creada un hermoso vestido bordado que cubre sus armoniosas formas.
Después, coloca un velo sobre el rostro sereno y adorna su delicada cabeza con una guirnalda de flores de colores.
Cuando la virgen está enteramente vestida, Afrodita le ofrece la belleza infinita y los encantos que serán fatales a los indefensos hombres.
Hermes le confiere el don de la lengua. Apolo le regala una suavísima voz.
Y así, la bella Pandora (todos los dones) está lista para cumplir su misión
Los astros iluminan la hermosa figura que se prepara para descender a la tierra.
Pero antes de enviarla a los hombres, Júpiter le entrega una caja cubierta con una tapa. En ella están todos los males y miserias destinados a asolar a los mortales: reumatismo, gota, dolores para debilitar el cuerpo humano. Y envidia, despecho, venganza, para despertarles el alma antes pura y solidaria.
Cuando Pandora llega a este mundo, encuentra a Epimeteo. En cuanto la ve, éste se encanta con ella y, conmovido recibe de sus finas manos la peligrosa caja que ella le ofrece.
Es un presente de Júpiter, declara Pandora.
Epimeteo no sospecha ni por un instante que todo el sufrimiento humano emergerá de allí.
Todavía desorientado por el deslumbramiento que le ha producido la bella figura, olvida el juramento hecho a su hermano, Prometeo, de jamás aceptar presente alguno de Júpiter.
Sin embargo en el fondo del recipiente maldito permanece un tesoro. Un sentimiento precioso que podría arruinar la venganza de los dioses y destruir definitivamente cualquier plaga: La Esperanza.
Júpiter no quiere que los hombres esperen más nada. A un gesto del dios, Pandora cierra la tapa, dejando La Esperanza en el fondo de la caja, escondida para siempre.
Y el hombre pierde su paraiso.

Laocoont

Laocoont era un sacerdot d'Apol·lo, la seva esposa va ser Antilope amb qui va tenir dos fills. Laocoont va mosquejar a Apol·lo quan es va casar amb la seva filla davant una estatua consagrada. Quan els grecs van deixar el cavall de fusta davant la seva porta ell va desconfiar i va dir que no l'acceptessin pero no li van fer cas. Quan els grecs feien veure que marxaven perque s'avien rendit els troians li van demanar que oferis un sacrifici a Posidó demanant-li que fes caure grans tempestes al mar per derrotar les naus gregues. Quan estava a punt de fer el sacrifici Posidó en plena platja va fer sortir dos serps gegants del mar i es van enroscar en els seus fills. Laocoont volia anar a demanar ajuda pero els tres van morir estrangulats per les serps les quals van anar despres davant l'estatua d'Atena al temple de la ciutadella. Els troians van recordar que Laocoont no volia que entressin el cavall dins de la ciutat i que volia cremar-lo per aixo van creure que era un càstig per aquet acte quan en realitat era Apol·lo que es venjava d'un sacrílegi anterior: la profanació del seu temple. Despres els troians van entrar el cavall a la ciutat i va suposar la seva ruina.

La guerra de Troia

Hi han moltes històries sobre la guerra de Troia però m'he proposat explicar-la sense mitologia.

La guerra de Troia va succeir fa més de 3.200 any i va estar establerta fins als deu anys.

Va ser provocada o per el segrest o la seducció d'Helena d'Esparta esposa del rei Menelao per Paris el príncep un dels prínceps de Troia. Paris va dirigir la seva embarcació cap a Troia per estar amb Helena i estar segurs. Helena es va enamorar bojament de Paris i es va voler quedar amb ell. Però el que no sabien era que es desencadenaria un guerra hi haurien moltes tropes preparades en les seves embarcacions per poder sortir cap a Troia.

Aquiles era un soldat molt fort i segons expliquen era benerat pels deus.

Durant els primers anys van haver diferents batalles en una de les quals Aquiles es va apropiar de la filla d'un sacerdot i la obtení com esclava.

Agamenon es va enamorar de la bellesa de la noia i se la va emportar amb ella cosa que al saber-ho Aquiles es va negar a lluitar i va obligar a molts dels soldats que ell manava a quedar-se a les tendes.

Hector va retar a Aquiles però ell no hi va anar perquè estava empipat amb Agamenon i no li volia donar el plaer de obeir les seves ordres.A qui va convençer va ser a Patrocle i Aquiles li deixar uns soldats i aprofitant Patrocle li va dir que es posaria l'armadura de Aquiles i que lluitaria contra Hector però el que no s'esperaven era la mort de Patrocole per el fill gran del rei de Troia.

Quan Aquiles s'enaseventar carregat d'ira retar a Hector i el matà, es va emportar el cadàver lligat pels peus i al seu carroatge i se'l emportà mentre que el rei de Troia contemplava l'escena.

Aquella nit Príam (el rei) va anar a les tendes on estaven establerts els grecs i li demanar sisplau a Aquiles que li tornessin el seu fill mort, com que era tard el guerrer li oferí que es quedés a passar la nit però Príam no es fiava i se'l va emportar en mig de la nit.

Van anar passant batalles fins que un dia el germà petit Paris va matar a Aquiles amb una fletxa clavada al taló. "El famós taló d'Aquiles".

Els grecs van fer un cavall de fusta i es van posar soldats a dins i altres el van arrossegar fins a Troia i els poblerencs es van pensar que els grecs es retiraren i van celebrar una gran festa, però en realitat no era així els vaixells estaven retirats darrera d'una illa i el cavall estava ple de grecs i quan els troians es dormiren els grecs van sortir atacaren el poble i van llançar senyals perquè els que estaven en els vaixells també ataquessin, fins que van cremar tota la ciutat i van guanyar la batalla.

Atenes

Atenes va ser una de les ciutats més importants de Grècia durant molt de temps.

És situa en la plana central de l' Àtica, entre el mont Egaleu a l' oest, el mont Pentèlic al nord-est, el mont Himet l' est i el golf Sarònic al sud-oest.

Atenes va ser el centre cultural de l'antiga Grècia i hi van sortir molts filosofs importants de l' edad antiga.

Pesistratos i el seu fill van fundar alguns temples com el temple olimpic de Zeus i el temple d' Apolo Pythios.

Temistocles va fer les muralles de la ciutat, Cimó va decorar l' Àgora i l'academia i va construir la muralla del sur, també va abandonar el port de Faleros per el port del Pireo.

Més tard Pericles va fer obres a l'acropoli, al Partenó, al Erecteios i a la Propileia, també va acabar les muralles de la ciutat i el Pireo.

Durant la guerra del Pelopones els espartans van enderrocar la muralla, i més tard Conon les va tornar a reconstuir.

Duran el regnat de Filip de Macedonia van ser reconstruits molts edificis, que havia coquerit després de la batalla de Queronea. Va ser de Macedonia fins que els romans la conquerissín.

La ciutat d'Atenes va seguir sent important i una font de cultura fins que a l'imperi Bizantí tanquessin les escoles de filosofia, tot i així, actualment continua sent una ciutat important.