ART HEL·LENÍSTIC

El període hel·lenístic o època hel·lenística (dels segles IV al I aC), llevat dels seus personatges importants com ara Alexandre Magne i Cleopatra, és relativament desconegut. Sovint és considerat un període de transició, pot ser fins i tot de declivi o de decadència, entre la resplendor del període clàssic de Grècia i el poder de l'Imperi Romà que el succeiria. A més de l'esplendor de les ciutats, com ara Alexandria, Antioquia de l'Orontes i Pèrgam, la improtància de l'intercanvi comercial, el mestissatge de cultures, el paper dominant de la llengua grega i la seva difusió, van modificar profundament l'Orient Pròxim, que després seria part de l'Imperi Romà.
El Període hel·lenístic ha estat definit pels historiadors del segle XIX (el terme "hel·lenístic" va ser utilitzat per primera vegada per l'historiador alemany Johan Gustav Droysen en el seu llibre "Geschichte des Hellenisumus"), a partir d'un criteri lingüístic i cultural, a saber, el creixament espectacular de les regions de parla grega i de l'expansió de la cultura hel·lenística a diverses parts del món.Aquest va ser un retrobament de les civilitzacions antigues orientals i gregues que sovint s'inclou en allò que els historiadors han anomenat l'"imperi greco-romà". Els límits cronològics del període hel·lenístic són, doncs, convencionals i polítics: comencen amb la conquesta d'Alexandre Magne i acaben amb el suïcidi de l'últim gran sobirà hel·lenístic, la reina d'Egipte, Cleopatra VII, amb el qual comença la dominació romana.



L'EVOLUCIÓ POLÍTICA DEL MÓN HEL·LENÍSTIC

·Conquestes l'Alexander Magne:
Rei als de Macèdonia 20 anys, senyor de Grècia dos anys després, Alexandre Magne emprèn, durant el seu breu regnat — 13 anys a penes, entre el 336 i el 323 aC — la conquesta més espectacular i la més ràpida de l'antiguitat. Un regne, després de tot, de grandària mitjana, associat a algunes ciutats gregues, va acabar amb l'imperi més gran d'aleshores, l'imperi Persa de Darios III. El sobirà aquemènida és derrotat en quatre anys (334-330 aC) i tres batalles, de Granic, d'Issos i de Gaugàmela. Els tres anys següents, fins al 327, van ser dedicats a la lenta i difícil conquesta de les satrapies de l'Àsia central; i després, el 325 va assegurar la dominació macedònia sobre el nord-est de l'Índia. És aquí que Alexandre, sota la pressió de les seves tropes esgotades, ha de renunciar a perseguir la seva epopeia i retornar a allò que s'havia convertit en el cor del seu imperi, la Mesopotàmia.
Per tal d'assegurar a llarg termini el seu poder, va intentar d'associar la classe dirigent de l'antic imperi aquemènida a l'estructura administrativa del seu regne. Va intentar també de crear una monarquia assumint alhora l'herència macedònia i grega per una banda i l'herència persa per l'altra, i d'una manera més general, asiàtica. La brutal mort del rei, probablement d'una malaltia, a l'edat de 33 anys, va acabar amb la seva intenció original, però seria discutida vivament per l'entorn macedoni del sobirà.