dimarts, 2 de març del 2010

ANTIGA GRÈCIA

L'Antiga Grècia o Grècia Clàssica és el període de la història de Grècia, que abasta gairebé un mil·lenni, fins a la mort d'Alexandre Magne, esdeveniment que marcaria el començament del període hel·lenístic subsegüent. L'Antiga Grècia és considerada pels historiadors com el fonament de la cultura occidental. La cultura grega va tenir una poderosa influència en l'imperi Romà, el qual en portaria la seva versió a diverses parts d'Europa. La cultura grega és la base de la cultura occidental, sobre la qual ha influït i continua influint, fins i tot en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del món modern, estimulant el Renaixement de l' Europa Occidental i durant els ressorgiments neoclàssics dels segles XVIII i XIX a Europa i a Amèrica.

dilluns, 1 de març del 2010

Aracne

Aracne era filla d'un tintorer, Idmó. Ella era una teixidora i tenia molta habilitat amb el teler. Un dia va fer un teler marevellós i tant ella com la gent deia que era millor que la deesa Atena. Aquesta en sentir això va baixar a la terra a veure el famós tapís, però a la terra no va baixar com a deesa, sinó que es va convertir en una velleta, en veure el tapís es va tornar a convertir en qui realment era. Més tard les dues noies van començar un concurs i van començar a teixir tant bé com savien. Després del concurs Atena va clavar una llança al teler d'Aracne, aquesta en veure-ho es va penjar d'un arbre, va morir. Atena, es va arrepentir del seu gest de gelosia i va decidir convertir a Aracne en una aranya, de manera que així tant ella com els seus fills,... i tota la seva família podrien teixir per sempre i en qualsevol moment, però d'una obra que mai ningú admiraria.

Foto: Les Filadores, Diego Velázquez

diumenge, 28 de febrer del 2010

la segunda guerra punica:

Tras la derrota de la primera guerra, Aníbal sabía que la única forma de derrotar a Roma era atacando la base de su poder en Italia, aparentemente protegida por su dominio del mar. El general cartaginés dejó a su hermano Asdrúbal en la península Ibérica, mientras él conducía un ejército compuesto de mercenarios africanos e hispanos, que cruzó los Pirineos, el Ródano y los Alpes en seis meses. Aunque sus fuerzas habían quedado reducidas a la mitad tras la terrible marcha, consiguió adelantarse a la reacción romana. Venció en Trebia (218) a un primer ejército mandado por los cónsules P. Cornelio Escipión y Tiberio Sempronio, tras lo cual muchos galos se unieron a las fuerzas cartaginesas.
Aníbal entró en Etruria y aplastó de nuevo a las tropas romanas en Trasimeno (217), dejando indefensa a Roma. Pero no se atrevió a cercar la capital con sus escasas fuerzas, y se dirigió al sur para tratar de conseguir aliados entre las ciudades recientemente sometidas por los romanos,
mientras que los romanos habían enviado a Hispania un ejército al mando de Publio y Cneo Escipión, que desembarcó en Emporion (218) y logró cortar las comunicaciones de Aníbal con sus bases en la Península. En 215 los romanos cruzaron el Ebro, derrotaron a Asdrúbal y conquistaron Sagunto. El cartaginés tuvo que marchar a África para someter al rey númida Sífax, lo que aprovechó Publio Cornelio Escipión para avanzar hasta la Bética. Asdrúbal volvió a la Península, reforzado por los jinetes númidas de Masinisa, y logró vencer y dar muerte a los Escipiones en Cástulo e llorci (211), obligando a los romanos a replegarse al norte del Ebro. En otoño llegó a la Península Publio Cornelio Escipíón, hijo del cónsul del mismo nombre, que reorganizó las fuerzas romanas para evitar que Asdrúbal acudiera en ayuda de su hermano en Italia. Escipión consiguió tomar Cartago Nova (209) y derrotar a Asdrúbal en Bailén (208), pero éste reaccionó y marchó finalmente hacia Italia.
Aníbal se había trasladado a Apulia tras la victoria de Trasimeno, mientras entraba en negociaciones con Filipo V de Macedonia y Hierónimo de Siracusa para presentar un frente común contra Roma. El general Fabio Cunctator le seguía de cerca sin presentar batalla, hasta que fue obligado por el senado y el cónsul Varrón. Aníbal le aplastó en Cannas (216), lo que decidió a varias ciudades del sur a apoyarle. Trató entonces de conquistar Tarento, cuyo puerto necesitaba para restablecer sus comunicaciones con el exterior, pero la debilidad de sus fuerzas, divididas para proteger a sus nuevos aliados, se lo impidió. Para cuando lo consiguió (213), Roma habla logrado recomponer sus tropas gracias a un extraordinario esfuerzo de su población, había contenido a Filipo en Iliria y mantenía sitiada a Siracusa, defendida por los ingenios mecánicos del sabio Arquímedes y apoyada por una flota cartaginesa.
En 211 los romanos se apoderaron de Capua y Siracusa, acorralando a Aníbal en el extremo sur de la península Itálica. Asdrúbal, que por fin había llegado a Italia, fue derrotado y muerto en Metauro (207), al tiempo que Escipión vencía a los cartaaíneses en lupa y expulsaba a los púnicos de casi toda la península Ibérica.
Gádir, el último bastión, cayó en 206; el romano llevó entonces la guerra a Africa (204). Consiguió la alianza de Masinisa, venció al rebelde Sífax y a los cartagineses en Útica (203) y amenazó a la propia capital. Cartago llamó en su ayuda a Aníbal, que se puso al frente de lo que quedaba del ejército cartaginés. La victoria de Escipión en Zama (202), que le valió el apelativo honorífico de «el Africano», significó la completa derrota de Cartago, que tuvo que renunciar a Hispania y a las islas que conservaba, entregar sus elefantes y su flota de guerra y pagar 10.000 talentos. Además, se comprometió a no emprender nuevas campañas militares sin el consentimiento de Roma. En el año 195 el senado romano exigió la entrega de Aníbal, convertido en magistrado supremo de Cartago, pero éste huyó a Oriente. Constantemente perseguido por los romanos, acabó suicidándose en Bitinia (183)

divendres, 26 de febrer del 2010

Èdip

Fill de Laios, rey de Tebes, i Iocasta. Quan els seus pares el van tenir van a nar al oracle i aquest els hi va dir que quan sigues més gran mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare.

Laios tenin por amb les paraules del oracle va ordenar a un criat que es desfes del nen. El criat no volia matarlo i li va lligar els peus fen-li un forat i el va penjar de un arbre. Un pagès el va trobar i el va despenjar i el ca cuidar fins que Polibi i la seva dona Peribea el van adoptar com a fill propi.
Li van posar de nom Èdip, que significa peus inflats, per estar lligat a un arbre.
Quan es va fer més gran va ser més fort i intel·ligent, els seus companys d'escola amb enveja li van dir que era adoptat i ell va anar a a preguntar-ho als seus pares i aquest li van dir que no era adoptat. Ell va anar al oracle per saber la veritat però aquest nomès li va dir que mataria el seu pare i desposaria la sseva mare. Èdip amb por va fugir.

Mentres fugia en una cruilla es va trobar amb un home que deia que ell tenia preferencia de pas i Èdip el va matar, però ell no sabia que aquest era el rei de Tebes el seu verdader pare.Es dirigí cap a Tebes i a la porta va veure un esfinx, un monstre que no deixava pasar a ningú sinò ensertaven l'endivinalla.L'esfinx li va preguntar: quin és l'animal que al matí va de quatre potes, al migdía va de dos potes i a la nit va de tres?
Èdip va respondre que el home i l'esfinx és suicidar quan ell dir la resposta correcte. A Tebes rescompensaven amb casarse amb la reina a qui el alliberes de l'esfinx. L'oracle tenia raó, Èdip mataria al seu pare i es casaria amb la seva mare.
Ell i Iocasta van tenir cuatre fills: dos nens Etèocles i Polinicies, i dos nenes, Antígona i Ismene.
Despres d'unsa anys la pesta arrasà ña seva ciutat. Èdip enviar un amic, Creont, a preguntar al oracle de Delfos com alliberar la ciutat le la pesta. L'oracle va respondre que s'alliberaria la ciutat de la pesta fins que l'assasí de Laios sigui castigat. Èdip va començar a investigar quan va rebre noticies de Corint i va descobrir que Polibi havia mort i que el va recollir en un bosc. Així Èdip va veure com el oracle tenia raó, ell va matar el seu pare, Laios, i es desposà amb la seva mare. Iocasta al veure l'incest que havia comès es suicida i Èdip es va treure els ulls amb una espasa. Creont va desterrar a Èdip i va asumir el carrec de rei altre cop.
Èdip pasà la resta de la seva vida com un captaire cec, acompanyat de la seva filla, Antígona. Quan Èdip morí Antígona torna a Tebes. Mentres els dos germans van pactar que cada any governaria un i al seguent l'altre. Al primer any de regnat de Etèocles, aquest no va voler renunciar al tron i expulsa al seu germà de la ciutat. Polinicies es refugià a Argos. Aquest es casà amb la filla del rei Adrast, i amb la seva ajuda organitzaren un exercit per atacar a Etèocles. L'exercit el van dividir en set, tantes portas com tenia la ciutat de Tebes. Cada porta protegida per un heroi tebà.
Polinicies atacà la porta que defensava Etèocles, i el dos van morir en un combat, l'un contra l'altre. Els tebans acabaren amb tots menys amb Adrats que abans que el mataran fugí amb el seu cavall. Creont que ajudava a Etèocles va fer-li un gran funeral mentres que a Polinicies no el va deixar enterrar, que això era molt fort ja que no anavas al cel, Antígona va desoveir a Creont i enterrar el seu germà. Per incomplir-ho la van enterrar viva com a condemna.


Història de Pompeia

Pompeia (Pompeii és com l'anomenaven els romans) és la ciutat romana de l'antiguitat, a la Campània, que va ser destuïda per l'erupció del Vesuvi l'any 79.
Era una ciutat dels oscs que després fou ocupada pels etruscs i més tard pels samnites, que barrejats van originar al poble dels campanis. Era un port a la badia de Nàpols, a la desebocadura de Sarnus (Sarno), situada entre Hercolà i Estàbia.

L'ERUPCIÓ DEL VESUVI
A l'alba d'aquella tarda tràgica de l'any 79 va apareixer sobre el Vesuvi un gran núvol en forma de pi. A les deu del matí, els gasos que empenyien des de l'interior van fer explotar la seva solidificada que impedia el cràter del volcà i la van reduir a innombrables fragments, el lapil.li, que formen projectats sobre Pompeia, juntament amb una pluja de cendra tant espessa que tapava el sol. Entre terribles sacsejades tel.lúriques i exhalacions de gasos verinosos, la ciutat va deixar d'existir aquell mateix dia i va romandre sepoltada durant segles sota una capa de més de sis metres de cendres i escòries volcàniques. S'ha calculat que del 10.000 habitants que es creu que vivien a Pompeia en aquella època, es van morir uns 2.000, els un ofegats pels gasos durant la fugida, d'altres dins de casa seva, aixafats per les teulades ensorrades sota el pes del lapil.li.

DE LA DESCRIPCCIÓ DE POMPEIA FINS AVUI
Es va perdre gairabé tota memòria de la ciutat, fins al punt que, quan el 1594 l'arquitecte Domenico Fontana, metre construïa un canal des del Sarno cap al poble de Torre Annunziata, va descubrir algunes inscripicons epigràfiques i fins i tot edificis amb les parets pintades al fresc, no hi va pas reconèixer les restes de l'antiga Pompeia.
Les primeres excavacions a l'area de Pompeia es dugueren a terme l'any 1748 per voluntat del rei Carles IV de les Dues Sicílies. Tot sovint els edificis que sortien a la llum eren despullats de tota mena d'objectes i obres d'art i tornats a enterrar. Més endavant Giuseppe Fanelli, va tenir la idea d'obtenir motlles de les vicitmes de l'erupció injectant guix líquid en els buits que havien deixat els cossos calcinats en la cendra solidificada: aquests motlles, avui a l'Antiquàrium de Pompeia, són uns del testimonis més tràjics de la catàstrofe.
Avui dia Pompeia apareix davant els ulls dels visitants en quasi tota la seva extensió i els transporta el dia en què el destí va aturar el curs de la seva historia. Els anuncis electrorals estrits a les parets, els escrits domèstics, les botigues, tot sembla que encara estigui viu: la tragèdia de Pompeia no ha destuït la ciutat, sinó que només ha aturat el temps per acavar-la restituint amb l'aspecte que tenia aquell dia concret de l'any 79.





La Primera Guerra Mèdica


Les guerres Mèdiques van ser dos guerres que van enfrontar la majoria de ciutats estat gregues contra els Aquemènides, que era la dinastia que manava sobre l' Imperi Persa.

El nom de Mèdiques procedeix de medo, que era un sinònim en grec que significava persa.


ANTECEDENTS

Darios I el gran, dominava les illes Jòniques que volia apoderar-se de les fonts
d' aprovisonament de blat i fusta per a la construcció de les naus de Grècia. Llavors Mileto aprofitant-se del mal sentiment dels Jònics va fer que es revoltessin contra els Perses, van demanar ajuda a les altres ciutats gregues però nomes els van ajudar les ciutats de Atenes i la de Eretria però tot i aquesta ajuda, Darios va acabar vencent-los.

Darios el gran, furiós per castigar els grecs i els seus aliats per haver participat en les fallides revoltes Jòniques, va saber que els Alcmeònides, una família noble atenenca, estava en contra de Milcíades i que estaven disposats a lluitar a favor de Darios si ell els perdonava el conflicte de les revoltes Jòniques.
La primera guerra mèdica es compon de dos parts:
La campanya de Maradoni, l'any 492 a.C
Darios el gran va enviar a Maradoni, un general persa a atacar els grecs, però abans es va aturar a les ciutats jòniques i va instaurar un govern democràtic perquè no es revoltessin més. Aquest exèrcit va conquerir la Tràcia i va fer que Alexandre I de Macedònia hagués de sotmetre's davant Pèrsia de nou. Però un exèrcit de brigis van debilitar l'exèrcit i van provocar, junt amb una tormenta que va acabar amb bona part de la flota de Maradoni que no poguessin continuar en dins la conquesta de Grècia.

Campanya de Datis, any 490 a.C
L' exèrcit de Darios cmandat ara per el general meda Datis i Artaphernes.
Aquest exèrcit tenía que desembarcar a la bahia de Marató, tots anaven amb vaixell, quan els atenencs van veure el perill van demanar ajuda urgent al espartans que van acceptar, però no podrien ajudar fins el final del festival de Karneia , que acavava amb la lluna plena del 19 i 20 de Setembre.
Durant la batalla de Marató la superioritat dels grecs va fer perdre els perses, les llargues llances dels Hoplites, eren superior en abast que les espases i llances perses i la armadura els protegia de les fletxes perses.
Els perses, al final van acabar fugint cap els baixells i els atenencs els van perseguir pins la costa.
Heròdot escriu que van morir 6.400 perses per 192 atenencs.