Anfitrió (obra de Plaute)

Plaute

Titus Maccius Plautus (Plaute) (Sàrsina, Umbría254 adC,Roma 184 adC) va escriure, entre moltes altres, l' obra Anfitriò, obra en la que intervenen Mercuri (fill de Júpiter [Hermes]), Sosias (l' esclau d' Anfitriò), Júpiter (déu principal [Zeus]), Alcmena (la dona d'Anfitriò), Tésala i Bromia (serventes d'Alcmena) i Blefarò.
Aquesta comèdia explica el seguit de confusions que s' esdevenen quan Júpiter s' encapritxa de Alcmena, la dona del general Anfitriò. Per a poder passar una nit amb ella, aprofita l' ausència d' aquest, que és a la guerra, per a convertir-se en ell, suplantar-lo i aconseguir el seu propòsit. Per a això es serveix de la ajuda de Mercuri , que es transforma en el doble de l' esclau Sosias i intercepta a aquest quan va cap a la casa a comunicar a Alcmena que Anfitriò ha tornat, ja que si el deixès seguir el seu camí descobriria el plà de Júpiter. LLavors Alcmena queda embarassada de dos fills, Ificles i Heracles (Hercules), un fill de Júpiter i l' altre del vertader Anfitriò.
Hi ha, però, una petita diferència entre la història de Plaute i el relat mitològic, ja que segons aquest últim Alcmena no va voler consumar el matrimoni amb Anfitriò fins a ser venjada de la mort dels seus germans a mans dels telèboas, per tant les seves relacions amb Júpiter farien que Heracles fos el primogénit. Plaute, en canvi, proposa primer la concepció d' Ificles (fill d' Anfitriò) y després la d'Heracles. Ificles neix als deu mesos lunars i a Heracles (que va nèixer l'endemà després de l' anomenada "llarga nit") el presenta com a setmesí.
En el desenllaç de la història, i després de que Anfitriò i Alcmena discuteixin(a causa del seu suposat adulteri, que ella nega perqué desconeix que ha estat amb Júpiter i no amb el seu marit) i el seu esclau Sosia, (qui es veu involucrat en tot ja que Mercuri es fa passar per ell per evitar que Anfitriò i el propi Sosia descobreixin tot l'entramat), arriba el moment en que els dos Anfitrions es troben. Davant la sorpresa dels presents, fan cridar Blefaró perqué trii quin dels dos és el veritable però ell diu que no pot, que no ho sap. Mentre tot això succeeix, Alcmena, que és a dins de la casa, es posa a parir, i en el moment en que invocava els deus un gran trò ressona per tota la casa i la veu de Júpiter diu als qui són a dins que no tinguin por i que ve a ajudar a Alcmena, qui crida a Bromia fen-li veure que ha parit dos nens bessons sense cap mena d'ajut de ningú. Quan intentaven arreglar un dels nens (Heracles) es van adonar que tenia una força sobrehumana, cosa que va quedar demostrada quan el sostre va sucumbir i van entrar dues serps enormes que el van atacar, que ell va estrangular sense cap mena de dificultat.

Tot això li ho explica Bromia a Anfitriò quan el troba fora de la casa, i també li explica el que ha dit Júpiter que és que Alcmena és lliure de la acusació d'adulteri, que ha estat ell qui se'n ha aprofitat i que l'ha deixada embarassada del nen que ha matat les serps. Finalment, quan Amfitriò es decideix a fer una ofrena a Júpiter per tal de mantenir-hi bones relacions, aquest baixa del cel, torna a explicar-li tots els fets, diu que el fill que ha engendrat ell li proporcionarà glòria i honor i que torni a la seva vida normal perdonant a Alcmena, ja que ella no va tenir res a veure.

(Escultura del segle II a.C [colecció Albani])







Alex Vidal

Alejandro Magno

Alejandro magno rey de Macedonia (Pella, Macedonia, 356-Babilonia, 323 a.C.). Sucwdió muy joven a su padre, Filipo II, asesinado en el 336 a.C. Éste le había preparado para reinar, proporcionándole una experiencia militar y encomendado a Aristóteles su formación intelectual.

Alejandro Magno dedicó los primeros años de su reinado a imponer su autoridad sobre los pueblos sometidos a Macedonia, que había aprovechado la muerte de Filipo para rebelarse, Y enseguida -en el 334- lanzó a su ejército contra el poderoso y extenso Imperio Persa, continuado asíla empresa que su padre había iniciado poco antes de morir: una guerra de venganza de los griegos - bajo el liderazgo de Macedonia- contra los persas.

Con un ejército pequeño (unos 30.000 infantes y 5.000 jinetes), Alejandroa Magno se impuso invariablementes sobre sus enemigos, merced a su excelente organización y adiestramiento, así como al valor y al genio estratégico que demostró; las innovaciones militares introducidas por Filipo ( como la táctica de la línea oblicua) suministraban ventajas adicionales.

Alejandro recorrió victorioso el Asia Menor (batalla de gránico, 334), Siria (Issos, 333), Fenicia (asedio de tiro, 332) Egipto y Mesapotamia (Gaugamela, 331), hasta tomar las capitales persas de Susa (331) y Persépolis (330). Asesinado Darío III, el último emperador Aqueménida, por uno de sis sátrapas (Bessos) para evitar que se rindiera, éste continuó la resistencia contra Alejandro Magno en el Irán oriental.

Una vez conquistada la capital de los persas, Alejandro licenció a las tropas griegas que le habían acompañado durante la campaña y se hizo proclamar emperador ocupando el puesto de los Aqueménidas.
Enseguida lanzó nuevas campañas de conquista hacia el este: derrotó y dio muerte a bessos y sometió Partia, Aria, Drangiana, Eracosia, Bectriana y Sogdiana. Dueño del Asia central y del actual Afganistán, se lanzó a conquistar la India , hubo de renunciar a continuar avanzando hacia el este por el amotinamiento de sus tropas, agotadas por tan larga sucesión de conquistas y batallas.
Con la conquista del imperio Persa, Alejandro descubrió el grado de civilizaciónde los orientales, a los que antes había tenido por Barbaros. Concibió entonces la idea de unificar a los griegos con los persas en un único imperio en el que convivieran bajo una cultura de sintesis. Para ello integró un gran contingente de soldados persas en su ejército, organizó en Susa la y él mismo se casó con dos princesas orientales: una princesa de Sogdiana y la hija de Darío III.

La reorganización de aquel gran Imperio se inició con la unificación monetaria, que abrió las puertas a la creación de un mercado inmenso; se impulsó el desarrollo comercial con expediciones geográficas como la mandada por Nearcos, cuya flota descendió por el Indo y remontó la costa persa del Índico y del golfo Pérsico hasta la desembocadura del Tigris y el Éufrates. También se construyeron carreteras y canales de riego. La fusión cultural se hizo en torno a la imposición del griego como lengua común (koiné). Y se fundaron unas 70 ciudades nuevas, la mayor parte de ellas con el nombre de Alejandría (la principal en Egipto y otras en Siria, Mesopotamia, Sogdiana, Bactriana, India y Carmania).

La temprana muerte de Alejandro a los 33 años, víctima del paludismo, le impidió consolidar el imperio que había creado y relanzar sus conquistas. El imperio no sobrevivió a la muerte de su creador. Se desencadenaron luchas sucesorias en las que murieron las esposas e hijos de Alejandro, hasta qie el imperio quedó repartido entre sus generales. Los estados resultantes fueron los llamados reinos helenísticos, que mantuvieron durante los siglos siguientes el ideal de Alejandro de trasladar la cultura griega a Oriente, al tiempo que insensiblemente dejaban oenetrar las culturas orientales en el Mediterráneo.

Roma contra Gàl·lia, el còmic o la realitat ? II

Aquesta és la segona entrega de "Roma contra Gàl·lia, el còmic o la realitat ?", en la qual seguirem parlant sobre els romans i els gals. Ara anem a parlar de dels guerrers dels dos bàndols, tant romans com gal·ls.
Els romans, utilitzaven un sistema de reclutament i avanç en l'exèrcit peruquè desertessin la menor part possible dels soldats. L'entrenament començava a l'academia, on s'entrenaven els reclutes o Legionaris. A mesura que entraven a l'exèrcit, anaven a fer una funció o altre depenent del seu patrimoni o de la seva habilitat. Primerament tindrem l' infanteria pesada, on els hastati o Hastaris(que eren els novells juntament amb els hastatus, els més joves), els princípes (que ja eren guerrers més experimentats, 30 anys) i els triarii (els soldats més veterants). Tots aquets soldats podien comprar-se les armes i les armadures. En la infanteria llegugera, per començar a penes es podien com parar l'equipament, i no tenien una funció específica a l' exèrcit, eren anomenats velites.
I per finalitzar, hi havia la caballeria lleugera o equites, que atacaven pels flancs i pel darrere de les unitats enemigues utilitzant la sorpresa.
En el cas dels gals, podriem trobar molt poca cosa pel que fa a les unitats militars. Gairebé tots els guerrers eren milicians, ja que tots els habitants d'una població d'aquest estil, sabien lluitar, ambmés o menys destresa. En cara que hi havien milicies, també caldria fer algunes divisions (depenen del material que portaven, armes, caballs, armadures, etc) : Primerament tindiem els lluitadors amb espasa i la falange, que eren qui anava a peu i portaven espases o llances respectivament. Després, ja vindira a trobar-se amb el que era l'orgull dels gals, la seva caballeria: hi podriem trobar els llampecs de Teutates (traducció literal del nom gal), els genets Eduos i alguns druides també en formaven part (en aquells temps, ja hi havien metges de guerra). Totes aquestes persones, eren capitenajades per un capdill. A diferència dels romans, que els soldats, només eran això, soldats. Els gals en canvi, no en tenien de guerrers professionals, ja siguin Eduos o bé Teutates. Tots eren pagesos o ferrers o fusters o altres profesions fins que arribaven els conflictes, que era quan agafaven les armes.
Altes espectes de aquestes dues cultures, i potser l'únic que tenien en comú, és que odiaven profundament els seus contrincants. És a dir, els gals als romans i els romans als gals. Altre asspecte on diferien molt, era en el que fa als déus. Els romans veneran als seus déus estrets de la cultura hel·lenística i els gals venerant als esperits dels llocs i els seus déus, com ara tutatis i Velenus i Velisiana. posteriorment, les dos religons abandonaren el politaisme i es van aventurar amb el politaisme: els romans amb el cristianisme i el judaisme, i les gals amb la veneració de L'Únic Possible, personatge que de mica en mica es va anar confonent amb el Déu cristià fins ha areibar a unir-se. Tant els gals com els romans, jugaven amb algunes ventatges a les guerres de les gàl·lies, els romans amb els coneixements que tenien, i els gals amb el valor i la força que només es pot treure de la defensa de la teva llar.

Señores De La Guerra*

En el apogeo del poderío romano, en el año 117, las 43 provincias que componían el imperio se extendían a lo largo de unos cinco millones de kilómetros cuadrados, desde las costas del mar Caspio, al este, hasta las costas atlánticas de España, al oeste; desde Britania al norte, hasta Egipto al sur.

Palabras del filósofo Vegecio:"Si quieres la paz, preparate para la guerra."

Los romanos lograron consolidar su poder político sobre un territorio, gracias a su habilidad para la guerra.Durante siglos el ejèrcito romano se consideró invencible.

Todos los hombre participaban en la guerra, los aristócratas (como Julió César y Pompeyo) y el pueblo.La mentalidad romana era la del soldado-campesino.

La rutina y la disciplina regían su vida, tanto en el campo de labor como en el campo de batalla.

Las mayores virtudes de un soldado se consideraban la honrarez, sobriedad, previsón, paciencia, tenacidad e independència.

Los soldados romanos sabían bastarse a sí mismos y, además de su entrenamiento militar, recibían preparacón como albañiles, abridores de caminos y constructores.

Un soldado sabía trazar un campamento o una fortificación, medir un terreno...

Entre sus labores estaban la de construir carreteras a través de las provincias para permitir movimientos militares rápidos, y erigir centenares de kílometros de fortificaciones a lo largo de las fronteras para asegurar la paz al interior del imperio.

Los romanos eran unos excelntes guerreros que supieron adaptar armas i tacticas de otros puebols e ciudades, por ejemplo de los españoles, los macedonios, los cartegineses...En el campo de batalla eran muy móviles y flexibles en sus tacticas y movimientos.Además eran expertos transladar fortalezas gracias a enormes torres que construían para luchar a través de murallas.

Uno de los sitios más célebres fue el que infringío Julío César a los galos de Avaricum en el año 52 a De N.E.Los hombres de César trabajaron duro día y noche durante 25 días para instalar sus torres de asalto y vencer a los galos, grandes luchadores de esa época.

Las armas que llevaban hacía la victoria a los romanos eran varias, un ejemplo es la catapulta móvil que lanzaba grandes rocas o bolsas llenas de piedras pequeñas (tipo metralleta) a una ddistancia de unos 800metros de diametro;la ballesta gigante otro claro ejemplo de su ingeniop para la guerra que podía projectar a 700 metros dardos de casi 4 metros de largo, el arco con flechas ardiendo, que provocaban incendios que debastaban los campos i casas de los alrededores...

L' ODISSEA

L'Odissea (en grec ΟΔΥΣΣΕΙΑ) és el segon dels grans poemes èpics grecs atribuïts a Homer, l'altre és La Ilíada. Està compost de 12.109 hexàmetres distribuïts en 24 cants. Aquest 24 cants poden agrupar-se en tres parts: El viatge de Telèmac, Les aventures d'Ulisses i La venjança d'Ulisses. Probablement va ser compost al segle IX aC.
Relata les aventures de l'heroi grec Odisseu (també anomenat Ulisses) des de que va partir de la conquerida Troia fins que torna a casa seva a Ítaca. En un principi era un poema oral, després es va fixar per escrit i es va traduir a centenars de llengües.
L'Odissea es considera un dels poemes fundacionals del cànon de la literatura occidental. La seva influència és evident en molts temes de mitologia, en obres modernes (com a James Joyce) i en llibres d'altres cultures. La paraula "odissea" ha passat a significar "viatge ple d'aventures" en la llengua comuna.

RESUM DE L'ARGUMENT:

Acabada la contesa troiana, els herois aqueus supervivents han tornat a les seves respectives llars després de feixucs viatges. Odisseu, però, és retingut per la nimfa Calipso després de deu anys de la seva partida de Troia. En aquest moment Zeus, per tal de decidir el retorn d'Odisseu a la seva pàtria, convoca una assemblea de déus a l'Olimp. La dea Atena s’erigirà en advocada i protectora d'Odisseu. Obtingut el permís del pare dels déus, Atena parteix cap a Ítaca on convenç Telèmac, el fill d'Odisseu, per tal que cerqui son pare per les ciutats dels diferents herois aqueus ja retornats de Troia. Seguint, doncs, aquestes ordres visita Nèstor a Pilos, i Menelau i Helena a Esparta, sense que aconsegueixi saber res del retorn de son pare. Mentrestant, a Ítaca, la noblesa, creient mort Odisseu, vol casar amb Penèlope, esposa de l'heroi, la qual va posposant el moment de triar marit a l'acabament d'una estora que va fent de dia i que desfà de nit, i ordeix l'assassinat de Telèmac.
Aquí es produeix el primer flash-back de l'obra: en el cant V apareix Hermes, el déu missatger, donant la notícia a la nimfa Calipso de la voluntat de Zeus de permetre el retorn d'Odisseu a la seva pàtria. Aquesta acata les ordres divines i permet la marxa de l'heroi, el qual construeix un rai, parteix i naufraga. Més tard aconsegueix salvar-se, tot atenyent l'illa dels feacis on Nausica, filla del rei Alcínous, se n’enamora i el condueix a palau. Allí, seguint les sagrades normes d'hospitalitat de l'època se l'acull, se li permet l'estada i se’l convida a un banquet suculent. En aquest banquet són cantades per un aede les gestes de la guerra de Troia i les del mateix Odisseu. En escoltar-les, l'heroi no pot reprimir l'emoció i es posa a plorar. Una vegada confessada la seva veritable identitat, Odisseu passa a narrar en un segon flash-back en primera persona el retorn de Troia amb les consegüents aventures:

-Al país dels cicons.
-Al país dels lotòfags.
-Amb el ciclop Polifem.
-A l'illa d'Èol.
-La pèrdua d'una part important de la seva flota al país del lestrígons.
-L’arribada i estada d'Odisseu i de la resta de companys a l'illa de la fetillera Circe.
-El descens a l'Hades.
-Les dificultats del retorn amb les escenes de les sirenes, les roques mòbils Escil·la i Caribdis, i les vaques d'Hèlios.
Un cop acabada la narració hom retorna l'acció a la partida de Feacia envers Ítaca. Arribat, doncs, a Ítaca, i seguint els consells d'Atena, la qual no l'abandona en tota la tornada, adopta l'aspecte d'un pidolaire per tal de no fer sospitar ningú i poder actuar amb sorpresa davant els excessos dels nobles aristòcrates pretendents de la seva muller Penèlope. És justament en aquest moment quan Telèmac arriba del seu periple, i, fent cas de la profecia que del retorn de son pare havia fet Helena, el reconeix després de vint anys de la seva partida cap a Troia. Ambdós planejaran la venjança.
Introduït Odisseu a palau amb l'aspecte de pidolaire pateix algunes vexacions per part de servents i pidolaires. Poc a poc va essent reconegut per antics servents de palau. Fins molt més tard, però, no serà reconegut per la seva fidel esposa. Serà en el famós certamen de l'arc, on només Odisseu serà capaç de tibar-lo i passar la fletxa pel forat de les destrals arrenglerades. Immediatament després es fa conèixer al pretendents i, ajudat per seu fill Telèmac, i pels fidels servents Eumeu i Fileci, occirà gairebé tots els pretendents.
Per acabar serà reconegut amb emoció per una perplexa Penèlope, visitarà son ancià pare, posarà pau a una revolta de familiars dels pretendents occits i tornarà a regnar amb seny i enginy sobre Ítaca.

EL MÉS GRAN DELS GENERALS: GAI JULI CÉSAR

A partir d'aquest general que no es va convertir en emperador de Roma per què va ser assessinat , el primer en atribuir-se césar en ser emperador va ser Octavi August nebod de Juli césar, i a partir d'aquests tots es van atribuir aquest nom al ser emperadors.

Juli César va ser l'home que s'ha alçat sobre tots els altres, com a polític va dissenyar l'Imperi Roma, com a soldat va ser el més gran dels generals de l'història, com a escriptor va ser el més gran de la llengua llatina, com a jurista va promulgar lleis que són el pilar del dret Romà, com a astrònom va reformar el calendari deixant-nos el calendari actual 12 mesos i 365 dies. Va ser el que va romanitzar l'oest d'Europa i va posar els ciments de la nostre cultura Oriental.

Gai Juli César va néixer el 13 del mes que els romans coneixien com a Quintilis i que després de la seva mort va pendre el nom de "Julio". Ell va néixer el 100a.C. any 653 des de la fundació de Roma. Fins el seu assessinat el 15 de març de l'any 44a.C. César va ascendir en el dur escaló romà per convertir-se en el primer home d'una Roma que vivia una profunda crisis política i social que el va portar a solucionar aplicant el seu enginy i el seu ascendent sobre el poble romà.

El seu esforç li va cosar la vida, però el que els seus assessins bo van puguer imaginar va ser que la seva grandiosa obra hauria de sobreviure-li encara 500 anys després de la seva mort en Occidenti 1000 en Orient, donant a la humanitat la millor herència cultural de tota la historia: l'Imperi Romà, el seu arquitecta fou César i el seu constructor el seu hereu polític, el seu nabo-net Octavi, més tard anomenat August.