dimarts, 19 de gener del 2010

Atena


Atena,és una de les deesses més importants de la mitologia grega. En la mitologia llatina, va arribar a identificar-se amb la deessa Minerva, també coneguda com Pal•las Atenea. Atena va sortir ja adulta del front del déu Zeus i va ser la seva filla favorita. Ell li va confiar el seu escut, adornat amb l'horrorós cap de la gorgona Medusa, i el raig, la seva arma principal. Deessa verge, rebia el nom de Parthenos 'la verge'.Atena va reglalar al poble atenès una olivera. En agraïment que Atena els havia regalat l'olivera, el poble atenès va aixecar temples a la deessa, el més important era el Partenó, situat en l'Acròpoli d'Atenes. Atena, originàriament la deessa de les ciutats gregues, de la indústria i de les arts, i, en la mitologia posterior, de la saviesa; era també deessa de la guerra. Atena va ser la defensora més ferma, entre els déus, del bàndol grec en la guerra de Troia.
Després de la caiguda de Troia, no obstant això, els grecs van faltar el respecte a causa del caràcter sagrat d'un altar dedicat a Atena en el qual la profetisa troiana Casandra va trobar refugi, i com a càstig, unes tempestes enviades pel déu del mar, Posidó, requerides per Atena van destruir la major part dels vaixells grecs que tornaven de Troia. Atena era també patrona de l'art de l'agricultura i de les labors femenines, especialment del filat i el teixit. Entre els seus dons a l'home estaven la invenció de l'arada i la flauta i les arts de domesticació d'animals, de construcció de vaixells i de fabricació de sabates. Se la hi associava sovint amb les aus, especialment amb l'òliba.

Píramo y Tisbe


Píramo era el joven más apuesto y Tisbe la más bella de las chicas de Oriente. Vivían en la antigua Babilonia, en casas vecinas. Su proximidad les hizo conocerse y empezar a quererse. Con el tiempo creció el amor.
Hubieran acabado casándose, pero se opusieron los padres. Aunque no les dejaban verse, lograban comunicarse de alguna forma; los padres no pudieron impedir que cada vez estuvieran más enamorados.
La pared medianera de las dos casas tenía una pequeña grieta casi imperceptible, pero ellos la descubrieron y la hicieron conducto de su voz. A través de ella pasaban sus palabras de ternura, a veces también su desesperación: no podían verse ni tocarse. A la noche se despedían besando cada uno su lado de la pared.
Pero un día toman una decisión. Acuerdan escaparse por la noche, burlando la vigilancia, y reunirse fuera de la ciudad. Se encontrarían junto al monumento de Nino, al amparo de un moral que allí había, al lado de una fuente.
Ese día se les hizo eterno. Al fin llega la noche. Tisbe, embozada, logra salir de casa sin que se den cuenta y llega la primera al lugar de la cita: el amor la hacía audaz.
En esto se acerca a beber a la fuente una leona, con sus fauces aún ensangrentadas de una presa reciente. Al percibirla de lejos a la luz de la luna, Tisbe escapa asustada y se refugia en el fondo de una cueva. En su huida se le cayó el velo con que cubría su cabeza. Cuando la leona hubo aplacado su sed en la fuente, encontró el velo y lo destrozó con sus garras y sus dientes.
Algo más tarde llegó por fin Píramo. Distinguió en el suelo las huellas de la leona y su corazón se encogió; pero cuando vio el velo de Tisbe ensangrentado y destrozado, ya no pudo reprimirse: "Una misma noche - dijo - acabará con los dos enamorados. Ella era, con mucho, más digna de vivir; yo he sido el culpable. Yo te he matado, infeliz; yo, que te hice venir a un lugar peligroso y no llegué el primero. ¡Destrozadme a mí, leones, que habitáis estos parajes! Pero es de cobardes limitarse a decir que se desea la muerte".
Levanta del suelo los restos del velo de Tisbe y acude con él a la sombra del árbol de la cita. Riega el velo con sus lágrimas, lo cubre de besos y dice: "Recibe también la bebida de mi sangre". El puñal que llevaba al cinto se lo hundió en las entrañas y se lo arrancó de la herida mientras caía tendido boca arriba. Su sangre salpicó hacia lo alto y manchó de oscuro la blancura de las moras. Las raíces de la morera, absorbiendo la sangre derramada por Píramo, acabaron de teñir el color de sus frutos.
Aún no repuesta del susto, vuelve la joven al lugar de la cita, deseando encontrarse con su amado y contarle los detalles de su aventura. Reconoce el lugar, pero la hace dudar el color de los frutos del árbol. Al distinguir un cuerpo palpitante en el suelo ensangrentado, un estremecimiento de horror recorrió todo su cuerpo. Cuando reconoció que era Píramo, se da golpes, se tira de los pelos y se abraza al cuerpo de su amado, mezclando sus lágrimas con la sangre. Al besar su rostro, ya frío, gritaba: "Píramo, ¿qué desgracia te aparta de mí? Responde, Píramo, escúchame y reacciona, te llama tu querida Tisbe". Al nombre de Tisbe, entreabrió Píramo sus ojos moribundos, que se volvieron a cerrar.
Cuando ella reconoció su velo destrozado y vio vacía la vaina del puñal, exclamó: "Infeliz, te han matado tu propia mano y tu amor. Al menos para esto tengo yo también manos y amor suficientes: te seguiré en tu final. Cuando se hable de nosotros, se dirá que de tu muerte he sido yo la causa y la compañera. De ti sólo la muerte podía separarme, pero ni la muerte podrá separarme de ti. En nombre de los dos una sola cosa os pido , padre mío y padre de este infortunado, que a los que compartieron su amor y su última hora no les pongáis reparos a que descansen en una misma tumba. Y tú, árbol que acoges el cadáver de uno y pronto el de los dos, conserva para siempre el color oscuro de tus frutos en recuerdo y luto de la sangre de ambos". Dijo y, colocando bajo su pecho la punta del arma, que aún estaba templada por la sangre de su amado, se arrojó sobre ella.
Sus plegarias conmovieron a los
dioses y conmovieron a sus padres, pues las moras desde entonces son de color oscuro cuando maduran y los restos de ambos descansan en una misma urna.

Calipso



Calipso, que en grec significa , la que disimula, segons Homer és una nimfa filla d' Atles i de Plèione, que vivia a l' occident de la Mediterrània.


Altres diuen que era una oceanide, una nimfa filla de Titis i l' ocea i estaven asociades a una font un riu i un llac. Ella es divertia fent que els homes s' enamoressin d'ella i després trencant-li's el cor.


El mite diu que quan Ulisses, tornant de la guerra de Troia, va naufragar i anava a la deriva, va arribar a l'illa de Calipso,
l' Ogígia on Calipso el va alimentar, el va vestir i li va donar el seu propi llit. Calipso el va retenir alla durant set anys fent que li semblessin molt curts però quan li va dir a Ulisses el temps que portaven va voler marxar. Hesíode, un altre poeta narratiu com Homer i que podria tenir algún parentesc amb ell, deia que van tenir dos fills, Nausitoos i Nausinoos.
Calipso no el volia deixar anar, perquè s'havia enamorat d' ell i volia fer que s' oblides de la seva antigua vida però Ulisses anyorava a Penelope, la seva dona amb la que tenia un fill, Telèmac i per això Atena, de la que Ulisses era favorit, hi va intervenir i va dir a Zeus que Calipso deixes en pau a Ulisses, i Zeus va enviar a HErmes, el deu missatger, a dir a Calipso que deixes anar a Ulisses i li va donar material perquè es fes una balsa amb la que va continuar el seu viatge cap a Ítaca, el seu regne.
Alguns diuen que després d' això Calipso va morir de tristesa per la seva perdua.

D’on vénen els déus segons els Grecs?

Al principi, només hi havia el caos. Després, van aparèixer la Terra, Gaia, l’infern, Tàrtar, el desig, Eros i finalmenr la Nit.
De la terra en surten les muntanyes, al mar i el cel estelat.
Després Gaia(deesa de la Terra) s’uneix amb Urà(déu del cel) i en surten uns fills monstruosos: titans violents, 3 cíclons i els Cent Braços(criaturas que tenen cadascun 100 braços i 50 caps).
Urà els va tancar en el lloc mès profund de la Terra; però Cronos (el Tità més jove) es revolea contra el seu pare.
Cronos allibera els seus germans i es comverteix en el rei. Els seus pares li van predir que un dels seus fills el destronaria.
Cronos s’uneix amb Rea(la seva germana) i tenen fills i els devora tan bon punt neixen.
Rea aconsegueix protegir i amagar el seu fill Zeus.Zeus un cop va ser més gran venja al seu pare donant-li una beguda màgica. Cronos vomita els fills (Poseidó, Hades, Demèter i Hestia) i Zeus esdevé el deú de l’Olimp.

Els Amors de Zeus


Va tenir molts amors en la seva vida. Casat amb Hera, Zeus s'escapava per anar amb algunes noies.
Un dels seus amors, Dànae, filla del rei d'Argos que la van tancar perque el seu pare va preguntar al oracle com moriria i va respondre que el seu nét. Zeus es va transformar en pluja d'or i del seu amor va neixer Perseu.
Calisto, una nimfa del bosc que havia fet vot de virginitat, va ser seduïda per zeus transformat en Àrtemis i la va deixar embarassada. La verdadera Àrtemis la va transformar en ossa i Zeus sentin pena la va transformar en la ossa major.
Alcmena, esposa d'Anfitrió, era una dona molt bonica, Zeus es va enamorar d'ella i quan el seu marit va anar a la guerra, ell és va fer passar pel seu marit i van passar la nit junts. De la seva unió va neixer Hèracles.
Zeus es va enamorar de Leda, esposa de Tindàreu, es va liar amb ella en forma de cigne. Dela seva unió van neixer Càstor i Pol·lux.
Zeus es va enamorar de Io una sacerdotesa de Hera. Ella en veure'l va fugir i ell transformat en boira la va enganyar i violar. D'ells va neixer Èpafos.

Medusa, una humana mortal


Medusa era originalment una bonica dona humana. Poseidó es va enamorar d'ella, i la va seduir o violar en un temple dedicat a Atenea. Poseidó i Atenea eren rivals des que varen competir pel patronatge d'Atenes i els habitants de la ciutat varen preferir l'olivera d'Atenea a la font o els cavalls de Poseidó.

Atenea, després de descobrir la profanació que havia sofert el seu temple, va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma que les seves germanes Gòrgones. Els seus cabells es van convertir en serps i la seva mirada tenia el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Segons algunes versions, va ser Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, la va canviar per serps. Va ser desterrada més enllà de les terres dels hiperboris.

Mentre Medusa estava embarassada de Poseidó, va ser decapitada per l'heroi Perseu, fill de Zeus i la mortal Dànae. Aquest va ser enviat –amb aquest objectiu– pel rei de Sèfiros, Polidectes, el qual desitjava la seva mort; per tant, li va ordenar aquesta missió esperant que fracassés. Però Hermes i Atenea el van ajudar a acomplir la comesa tot donant-li una falç, un sac, un casc que el feia invisible, unes sandàlies alades i un escut.

Va aconseguir tallar-li el cap i, de la sang del coll tallat que va caure al terra va brollar la seva descendència: en sorgiren el cavall alat Pegàs, el monstre Amfisbena i el gegant Crisaor. Per precaució, Perseu va ficar el cap dins del sac, i va tornar a Sèfiros. Allà va matar a Polidectes per haver-li desitjat la mort; li va ensenyar el cap de Medusa i aquest es convertí en pedra. També va usar el cap de Medusa per rescatar Andròmeda i, en algunes versions, petrificar el tità Atlas.

Més tard, Perseu va regalar el cap de la Gorgona a la deessa Atenea, que el portà al seu escut com a arma, ja que continuava conservant els seus terribles efectes. D'altra banda, la sang de Medusa va ser recollida per Atena i entregada a Asclepi, ja que tenia el poder de ressuscitar als morts.