Dafne i Apol.lo segons la metamorfosi d'Ovidi

Les metamorfosis d'Ovidi, és un poema en quinze llibres que descriuen la creació i la historia del món mitològic. Un dels seus contes més coneguts és: El de Dafne (que amb grec significa llorer) i Apol.lo ( que era el déu principal de al profecia i l'endevinació, de les arts i de la música i del tir amb arc).

Apol.lo fill de Zeus i Leto, que tenia una germana bessona, Àrtemis. Dafne filla del deu-riu Peneu.

Un bon dia, Apol.lo, es va burlar d'Eros diguen-li que era un nen petit i que els nens petits no han de jugar amb fletxes ni amb armes perilloses. Eros molt enfadat i humiliat, li va llençar una de les seves fletxes, i va fer que Apol.lo s'enamores de Dafne. Però Eros, per venjanr-se d'Apo.lo li va llençar una fletxa diferent a Dafne, que fa que ella el rebutji.

Apol.lo feia tot el possible perquè Dafne s'enamorés d'ell, però ella el despreciava i estimava a la natura i no volia tenir cap espos.

Un dia Apol.lo desideix seguir de molt aprop a Dafne i capturar-la per estar sempre mes amb ella. Quan Apol.lo aconsegueix capturar-la, Dafne demana ajuda al deu-riu, que és el seu pare, i ell decideix transformar-la en un arbre. Un cop transformada, Apol.lo posa el seu cap sobre el tronc de l'arbre, que anteriorment era el seu cos, i encara pot sentir els batecs del cor de Dafne. Així que finalment Apol.lo desideix, que ja que no ha pogut tenir a Dafne com a esposa, alemnys tindra al seu arbre. Per aixó el llorer és l'arbre segrat d'Apol.lo.

A Dafne ya los brazos le crecían

y en luengos ramos vueltos se mostraban;

en verdes hojas vi que se tornaban;

los cabellos que el oro escurecían;

de áspera corteza se cubrían

los tiernos miembros que aun bullendo estaban;

los blancos pies en tierra se hincaban

y en torcidas raíces se volvían.

Aquel fue la causa de tal daño,

a fuerza de llorar, crecer hacía

este árbol, que con lágrimas regaba.

¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,

que con llorarla crezca cada día

la causa y la razón por que lloraba!

(Garcilaso, Soneto XIII)