Publi Ovidi Nasó

Publi Ovidi va nèixer a l’any 43 a.C. a Sulmona, Itàlia.
La seva família era de diners, així que no va tenir problemes per estudiar retórica per dedicar-se al dret.
Quan el seu pare va morir, Ovidi va heretar tota la seva fortuna, i això li va permetre viure sense cap problema ni preocupació, poden viatjar a diferents llocs com Grècia, Àsia i Sicília. Allà va acabar els seus estudis, on va fer el que a ell verdaderament li agradava: la poesia.
Quan va tornar a Roma, va saber relacionar-se amb la gent més important, com l’emperador Agust.
Es va casar tres cops, i dos es va divorciar. També es diu que tenia moltes amants. Aquestes amants eren molt influents en la seves obres, com en Ars Amatoria.
Tot anava bé fins que en un dels seus viatges, li van comunicar que quedava desterrat, per ordre de l’emperador Agust. El van desterrar per causes desconegudes, encara que es diu per obres massa pujades de to, o per els secrets amorosos de la filla de l’emperador, Júlia que ell sabia, etc.
El van portar al Mar Negre, en un lloc anomenat Tomis.
Morí allà l’any 17 a.C. amb 74 anys.


Obres de Ovidi:

Ars amandi o Ars amatoria
Remedia amoris
Ibis
Tristia

Heroidas
Epistulae ex Pronto
Fastos
Lo somni

Metamorphoseon
Medea
Aquestes són unes de les més importants.

la tercera guerra punica

La llamada Tercera Guerra Púnica (149 a. C.-146 a. C.) comprende casi en exclusiva la batalla de Cartago, una operación de asedio de larga duración que acabó con el saqueo y la destrucción completa de la ciudad de Cartago. Las causas de la guerra fueron, por un lado, el creciente sentimiento anti-romano en Hispania y Grecia, y por el otro, el visible resurgir del poderío militar cartaginés, reducido artificialmente por Roma tras la Segunda Guerra Púnica.
Obligada a un ejército puramente nominal por las condiciones del tratado de paz con Roma, Cartago sufría regularmente incursiones de saqueo desde la vecina Numidia, las cuales, a raíz del mismo tratado, eran arbitradas por el Senado romano, quien solía favorecer a ésta en la mayoría de sus resoluciones. Tras soportar esta situación durante casi cincuenta años, Cartago consiguió pagar todas las indemnizaciones de guerra que le debía a Roma, tras lo cual comunicó públicamente que dejaba de considerarse ligada a las restricciones del tratado, en contra de la opinión de Roma. Organizó un ejército para resistir a la siguiente incursión númida, aunque perdió, lo que le supuso el pago de más indemnizaciones (esta vez a Numidia).
Durante el año 149 a. C., Roma realizó una serie de reclamaciones, a cual más exigente, con la clara intención de empujar a Cartago a una guerra abierta, proporcionando un casus belli que esgrimir ante el resto del mundo antiguo. Tras exigir la entrega de 300 hijos de la nobleza cartaginesa como rehenes, se demandó que la ciudad fuera demolida y trasladada a otro punto más hacia el interior de África, lejos de la costa. Esa fue la gota que colmó el vaso de la paciencia cartaginesa. Se negaron a aceptar tal demanda, y Roma declaró el inicio de la Tercera Guerra Púnica. La población de Cartago, que hasta el momento había confiado principalmente en el uso de mercenarios, tuvo que tomar una parte mucho más activa en la defensa de la ciudad. Se fabricaron miles de armas improvisadas en un corto espacio de tiempo, llegándose incluso a emplear pelo de las mujeres cartaginesas para trenzar cuerdas de catapulta, con lo que se logró rechazar el ataque inicial romano.
Una segunda ofensiva, liderada por Publio Cornelio Escipión Emiliano, acabó tras un asedio de tres años de duración en el que finalmente los romanos lograron romper las murallas de la ciudad, la saquearon, y procedieron a quemarla por completo hasta sus cimientos. Los habitantes supervivientes fueron vendidos como esclavos, y Cartago dejó de existir hasta que César Augusto la reconstruyera como colonia para veteranos, un siglo más tarde.

Julio César

Cayo Julio César, Militar y político cuya dictadura puso fin a la República en Roma (Roma, 100 - 44 a. C.). Procedente de una de las más antiguas familias del patriciado romano, los Julios, Cayo Julio César fue educado esmeradamente con maestros griegos.
Julio César pasó una juventud disipada, en la que empezó muy pronto a acercarse al partido político «popular», al cual le unía su relación familiar con Mario. Se ganó el apoyo de la plebe subvencionando fiestas y obras públicas. De regreso a Roma, Julio César consiguió un gran éxito político al reconciliar a los dos líderes rivales, Craso y Pompeyo, a los que unió consigo mismo mediante un acuerdo privado para repartirse el poder formando un triunvirato y así oponerse a los optimates que dominaban el Senado (60Al año siguiente, César fue elegido cónsul (59); y las medidas que adoptó vinieron a acrecentar su popularidad: repartió lotes de tierra entre veteranos y parados, aumentó los controles sobre los gobernadores provinciales y dio publicidad a las discusiones del Senado. Pero la ambición política de César iba más allá y, buscando la base para obtener un poder personal absoluto, se hizo conceder por cinco años -del 58 al 51- el control de varias provincias (Galia Cisalpina, Narbonense e Iliria).
El triunvirato fue fortalecido por el Convenio de Luca (56), que aseguraba ventajas para cada uno de sus componentes; pero respondía a un equilibrio inestable, que habría de evolucionar hacia la concentración del poder en una sola mano. Craso murió durante una expedición contra los partos (53) y la rivalidad entre César y Pompeyo no encontró freno una vez muerta Julia, la hija de aquél casada con éste (54).
Entretanto, César se había lanzado a la conquista del resto de las Galias, que no sólo completó, sino que aseguró lanzando dos expediciones a Britania y otras dos a Germania, cruzando el Rin. Con ello llegó a dominar un vasto territorio, que aportaba a Roma una obra comparable a la de Pompeyo en Oriente.
El prestigio y el poder alcanzados por César preocuparon a Pompeyo, elegido cónsul único en Roma en medio de una situación de caos por las luchas entre mercenarios (52). Conminado por el Senado a licenciar sus tropas, César prefirió enfrentarse a Pompeyo, a quien el Senado había confiado la defensa de la República como última esperanza de salvaguardar el orden oligárquico tradicional.

Instruments Musicals

Abans hi havia només tres tipus de families d'instruments:

• Els aeròfons
• Els cordòfons
• Els de percussió
  

Instruments de percussió

• Idiòfons: Estaven fets de fusta i metall. Hi havia els cròtals (krótala), que eren dos peces còncaves fetes de fusta, semblants a les castanyoles. També hi havia els cimbals (kúmbala) que eren dos platarets, i el sistre (seîstron) que era una mena de sonall.
  
• Membranòfons:estan fets amb membranes o pell d'animal. Un instrument membranòfon és un tambor de marc (týmpanon) i un tambor més petit (rhóptron)
  

Els aeròfons

Hi ha diferents instruments de vent, hi ha flautes simples (syrinx monokálamos), flautes de pan (syrnix polykálamos) que estan formada de cinc a set tubs.

Els cordòfons
Hi ha la família de les lires, de les cíteres i de les arpes. La lira atribueix al déu Hermes. Al principi s'untilitzaven les closques de les tortugues per fer la caixa de ressonància. El bárbiton era una lira de 7 cordes.
Les cítares són semblants a les lires, però són més sòlides. La lira homèrica (phórminx) és l'atecessora de la cítara.

Les arpes es diferencien de les lires i les cítares, ja que les seves cordes estan disposades verticalment, en canvi la lira i la cítara les tenen posades horitzontalment.

ODISSEU

En la mitologia grega, Odisseu era un heroi, rei de Ítaca, conegut pel seu enginy i astúcia. Era fill de Laertes i Anticlea, estava casat amb Penèlope i era el pare de Telèmac. És l'heroi de l'Odissea de l'escriptor grec Homer i un dels personatges principals de la Ilíada, del mateix autor.

En la mitologia romana se'l coneix com a Ulisses.Quan es reclutaven homes per anar a Troia, Agamèmnon i Palamedes van anar-lo a buscar però ell no volgué acompanyar-los. Finalment, després d'una argúcia amb el seu fill Telèmac, fou obligat a anar a la guerra de Troia amb les seves tropes.

Va participar a la guerra lluitant amb els aqueus i contra els troians. Va acompanyar Aquil·les en diferents expedicions a ciutats veïnes de Troia. Durant el setge, va enemistar-se fortament amb Palamedes d'Eubea, l'altre geni de l'expedició. Odisseu va inventar-se una treta amb la qual es va acusar de traïció a Palamedes i fou executat. També es va barallar amb el Gran Àjax per l'armadura d'Aquil·les.

Cap al final de la guerra, se li va acudir l'estratègia que finalment donaria la victòria als aqueus. Aquesta consistia en construir un enorme cavall de fusta buit per dins. A l'interior del cavall s'hi van amagar uns quants guerrers aqueus i es va deixar a les portes de Troia.

Mentrestant, els aqueus anunciaven que desistien de prendre Troia i simulaven la seva partida. Un cop els aqueus van haver marxat, els troians, sense sospitar l'engany, van entrar el cavall a la ciutat. A la nit, els guerrers aqueus van sortir de l'interior del cavall i van obrir les portes de la ciutat. Al mateix moment, l'exèrcit aqueu va tornar i la ciutat va ser presa.

DIONÍS

En la mitologia grega, Dionís és el déu del vi, del teatre, del desenfrentament i de les festes i banquets, representat moltes vegades pel raïm o per una gran pantera negra.

MITOLOGIA GREGA

Dionís és fill del déu Hèrcules i shamanta, una mortal filla de cadne, rei de Tabes.Sèmele demana a Zeus que li mostri tot el poder que té, i Zeus, rei dels déus, mostra amb una gran força tot el seu potencial.

En veure el gran poder de Zeus, Sèmele es mor de la por que sent; aleshores el déu, que sap que Sèmele està embarassada, li agafa el nadó que porta a la panxa i se'l cus a la cuixa. Al cap de sis mesos, diu el mite, va néixer Dionís.

Quan Dionís va néixer, Hera, la esposa de Zeus entrà en còlera i demanà als Titans que acabassin amb la vida del petit Dionís, de tal manera que fugiren els desitjos de qualsevol deessa o mortal cap al seu marit. Els Titans varen fer la seva tasca ràpidament, destroçant el cos del petit i ficant els seus a cuinar.

Ara bé, la seva avia, Gea, mare de Zeus, havia vist l'horrible crim i va agafar els trossos del petit déu i els va ajuntar donant-li una forma aproximada al que va ser el déu original, essent aquest l'origen de les deformitats de Dionís.
Dionís va rescatar la seva mare dels inferns per traslladar-la a l'Olimp, on va viure com a immortal amb el nom de Tione.

DIONÍS I EL SEUS DEVOTS

Cap retrat literari d'una divinitat grega és equiparable amb el poder hipnòtic de les Bacants d'Eurípides. La trama gira al voltant del rei tebà Penteu, que no vol reconèixer un "foraster" arribat fa poc d'Orient que es autor de diversos prodigis. Tota la comunitat està alterada quan el foraster indueix a les dones de la ciutat per deixar els seus hogars i adorar un nou déu, Dionís, prop de la muntanya de "Citerón".

Les dones son guiades per Ino, Autónoe i Aguae les tres germanes de Sémele, la mare de Dionís; Dionís las ha tornat boges per negar que el pare del fil de Sémele és en realitat Zeus. El foraster que no és altre que Dionís, es venja fent que Aguae desmembri al seu fill membre a membre en una orgía d'inexplicable violència. Qüasi totes les característiques mitològiques principals de Dionís hi són a les Bacants. La bogeria que indueix és més col·lectiva que individual, un fet que simbolitzan els grups de devots que estàn al voltant de Dionís. Ell està vinculat a l'estat d'èxtasi, que literalment significa estar fora de sí. és la classe de déu que, en virtut del seu caràcter subversiu, primer provoca resistència y després la trenca sense remordiments.
Una de les figures que segueixen el déu és la de les ménades, grup femení que acostumaba a fer ritus obscurs i cruels com el desmembrament d'animals.
Menys temibles eren els seguidors masculins del déu, els grotescos sàtirs. Habitualment perseguien nimfes o ménades per satisfer els seus desitjos sexuals. El més lleig de tots era Silé, el ancià cap, que estaba ebri qüasi sempre.