pompeia

Pompeia (en llatí Pompeii, en grec Pompeia, en italià Pompei) fou una ciutat de la Campània a la badia de Nàpols a la desembocadura del Sarnus (Sarno) i al peu del Vesuvi, entremig d'Herculà i Stabia.
Estrabó diu que era una ciutat dels osc que després fou ocupada pels etruscs i més tard pels samnites, que barrejats van originar el poble dels campanis.
Va passar a Roma amb la resta de Campània: el 310 aC és esmentada per primer cop quan una flota dirigida per P. Cornelius hi va desembarcar i des allí van assolar el territori de Nucèria.
No torna a aparèixer fins a la guerra social, el 91 aC, quan es va sumar a la revolta dels italians. El 89 aC encara estava en rebel·lió i fins que Sul·la va derrotar a les forces de L. Cluentius al que van assetjar a Nola, no es va poder iniciar el setge de Pompeia; no es coneix el resultat del setge però es segur que la ciutat fou ocupada per Sul·la per rendició o assalt; com que no va patir cap càstig greu cal pensar que fou per rendició; els habitants van rebre poc després la ciutadania romana però foren privats d'una part del seu territori on es va establir una colònia militar del dictador Sul·la.

L'explosió del Vesuvi el 79.
A la segona meitat del segle I aC la ciutat va esdevenir lloc preferit dels romans per les seves segones residències. Moltes vil·les es van construir a la ciutat i rodalies. Ciceró hi va tenir una vil·la. La ciutat va continuar igual sota l'Imperi i era cada vegada més important. Sota August probablement va rebre una nova colònia (Colonia Veneria Cornelia Pompeia).
Seriosos disturbis es van produir el 59 entre els ciutadans i els colons vinguts de Nucèria, amb força persones mortes i ferides; com a càstig es van prohibir les obres de teatre i les exhibicions de gladiadors per 10 anys. El 5 de febrer del 63 va patir un terratrèmol i va quedar parcialment destruïda. Just s'havia reconstruït quan fou colgada de cendra per l'explosió del Vesuvi el 79.
La ciutat no fou reconstruïda fins al segle XIX amb el nom de Valle di Pompei a l'entorn del santuari de la Mare de Déu del Roser, important centre de pelegrinatge.El 1748 es va començar a excavar i els treballs regulars van començar el 1755.
Actualment, Pompeia és el jaciment arqueològic romà més ric del món, una ciutat romana sencera paralitzada per l’erupció que la va sepultar i que permet reconstruir amb detall la vida quotidiana dels seus habitants. Una erupció volcànica té una potència devastadora enorme, però una vegada que acaba, la pedra tosca volcànica és una bona conservadora que ha preservat gairebé intactes edificis, carrers, fonts, mobles, ornaments... durant dos mil anys.

La moneda Romana (resum)

En aquesta primera epoca els romans utilitzaben com a diners-mercaderia les baques. Els llatins anomenaben al bestiar pecus. i d'aqui be la tradicio d'anomenar "pecuniari a tot allo que s'assembli els diners. A l'any 296 aC, els romans van iniciar l'encuyació de les sebes primeres monedes de plata .La seba primera ceca (lloc on es fabricaba la moneda) la ban construir al costat del templa de la daesa juno, al capitoli.

Molts anys abans, duran la inbasió dels celtes, els romans s'havien refugiat dins de les muralles dels cpitoli. Duran la nit els celtes, els celtes van intentar asaltar la muralla, però les oques sagrades que guardaben el temple de juno van començar despertar els romans, que van aconseguir repel·lir el atac. Des de les hores la daessa juno va ser enomenada afectuosa ment pels romans moneta que significa

"avisadora". Com a homenatge a junoles primeres peces que van sortir de la

"ceca" tenien una encuyada la imatja de la daessa a l'anbers. Per això els romans van anomenar a aquestes peces amb el mateix nom afectuós que habian posat a juno temps enreree :moneta (moneda)

Moneda recuyada durant la guerra

Durant la guerra, els dos bandols van realitzar continues emissions de diners per pagar els soldats. Els botins de guerra i els impostos cobrats als siutadans per finançaer la guerra eren rapidamen tornats encuyar (s'encuyaban a sobra de monedes ja encuyades),per poder controlar millor la despese militar. Roma va vence en les dues guerres Puniques i es va conseguir anneixonar Sicilia,corsega i Hispana. Anys mes tard, els romans van arresar la ciutat de cartago, van sumar els territoris cartaginesos al domini de roma i ban fer el mateix amb els territoris grecs. a partir de llabors Roma va aconseguir convertir-se en la primera potencia del Mediterrani

Los Tejidos

Los trajes griego y romanos eran muy sencillos y no tan variados como en la actualidad; se trataba de grandes trozos de tela que se adaptaban al cuerpo con diferentes pasadores y cinturones, tal como salían de la tontorería.
Los tejido mas utiñizados eran la lana en invierno y el lino en verano y también algodón. Otros materiales utilizados eran la seda, que era un tejido muy caro importado del oriente y el otro tejido eran las pieles de los animales.

Colores:
Dependían tanto del uso que se daba a los trajes como del gusto y las posibilidades económicas del usuario.
Los esclavos y plebeyos empleaban ropas de color terroso y oscuro; los hombres y mujeres libres llevaban trajes de colores claros o vivos con los hilos teñidos en las tintorerías. La mayor parte de los tintes era de origen vegetal, y algunos colores resultaban especialmente caros, como la púrpura, extraída de un gasterópodo llamado "múrice", importado de la India.

El Peplo
Era el vestido femenino más extendido y conocido. Había dos tipos de peplo.
-Peplo Dórico, trozo de tela de lana o lino de forma rectangular con un pliegueinicial, apotygma, que queda sobre el pecho y la espalda como una "sobrefalda" . Sse sujetaba a los hombros con fíbulas y se ceñía a la cintura por un cinturón, que servía también para ajustar el largo del traje. Podía estar decorado con cenefas y dibujos variados.

Peplo Jónico

Llamado también quitón, era un vestido de lino, más elaborado y propio de mujeres de clase alta.
Consistía en un trozo de tela más largo, pero menos alto que el dórico, ya que no tiene "sobrefalda". Se sujetaba a los hombros por una serie de fíbulas y con dos cinturones, uno por la cintura y otro por las caderas, que servía para acortar o alargar el vestido a voluntad.

Peplo Jónico de cerámica

Quitón

Era la pieza de vestir más popular y cotidiana para hombres y mujeres (unisex), hecha de lino o de lana. Consistia en un trozo de de tela rectangular, que podia ser de una sola pieza o cosido por un lateral, fijado a los hombros por fíbulas y ceñido con un cinturón. Normalmente era corto, pero los altos personajes de la política o de la religión los llevaban largos hasta los pies.

Himation

Era una pieza muy alargada de forma semicircular.

Su colocación era muy variada, aunque prácticamente siempre dejaba libre el hombro derecho y parte del torso.

Se llevaba solo sobre el cuerpo desnudo o bien sobre el quitón o el peplo, ya que lo llevaban tanto hombres como mujeres.

La clámide

Se trata de una capa rectangular de lana fina, abrochada con una fíbula alrededor del cuello. Era un manto propio de reyes cuando estaba adornado con ladros o presentaba colores o presentaba colores vivos, pero también una capa de viaje o militar, cuando estaba elaborada de manera más tosca y con colores más apagados.

Clases Sociales En La Monarquia Romana*

La sociedad romana, como muchas otras sociedades antiguas, se basaba en la desigualdad, y, como en toda sociedad desigual, la tensión entre las clases y su dialéctica es el motor de su historia y su principal característica.
Las clases que se distinguieron fueron cinco: patricios, plebeyos, esclavos, clientes y libertos. La tensión entre patricios y plebeyos y las rebeliones de los esclavos fueron las más importantes noticias políticas; las tres primeras fueron las clases con mayor actividad política; las otras dos, menos.
Esta organización social no fue estática durante toda la historia de la antigua Roma. Hubo tensiones, cambios, evolución.

En la monarquia:En los primeros tiempos la desigualdad social se basaba en el nacimiento y en la religión. La sociedad romana presentaba dos grandes tipos de ciudadanos: los libres y los no libres.

·Patricios:Eran las primeras familias asentadas en Roma y sus descendientes. Cada una pretende descender de un antepasado más o menos divinizado (pater). Los que tienen un mismo pater forman una gens, llevan el mismo apellido (nomen gentilicium) y celebran un mismo culto (sacra gentilicia).
Desde el principio de Roma, los patricios y sus familias constituyen el primer eslabón social. Estos patricios poseían esclavos, probablemente muchas veces en gran número. Los patricios están en la base de la fundación de Roma y, por tanto, son ciudadanos romanos. Tiene la exclusiva de los cargos públicos, y dirigen la vida de Roma.

·Clientes:Los clientes eran los extranjeros o refugiados pobres, sujetos a patronazgo de un patricio, el cual le brindaba ayuda económica, lo defendía ante la ley, y lo dejaba participar de las ceremonias religiosas a cambio de que éste lo acompañe en la guerra y lo ayude en todas los trabajos en el que el patricio lo solicitara. Los patricios se enorgullecían de tener clientela grande o importante.

·Plebeyos:Constituyen la mayor parte de la población, compuesta también con extranjeros, refugiados pobres o clientes que se habían enemistado con sus "patronos". Eran considerados hombres libres, por lo que no podían participar en lo político ni en lo religioso.

·Esclavos:Es el destino normal de los presos de guerra. Legalmente, carecían de todo derecho. Hacían gratis los peores trabajos y de por vida. El trato dependía del carácter personal del amo. Llegaron a ser numerosísimos con la expansión de Roma.

La familia a l'Antiga Roma

La primera estructura social i política dels llatins va ser la família. Aquestes estaven formades pel pare (patres), la dona (que era unida al pare de la famía mitjançant un ritu sagrat), els fills, les seves dones, els fills d'aquests fills i les filles no casades. Algunes families del mateix tronc es van anar agrupant i van formar les gens. Inicialment nomes formaven part de cada gens el membres més pròxims però, amb el temps, es van anar estenent fins que també van acabar integrant-les els gentils, que procedien del mateix avantpassat.


Per ser membre d'una gens, s'havia de ser-ho per naixement o per haver entrat a formar part d'una família que en fós pertanyent; més tard també podien fer-se membres els client de la gens. Només es deixave de ser-ne integran per mort, per haver entrat en una altra gens, o per haver perdut la llibertat o la ciutadania.
El cap de la gens era el pater. Cada gens podia tenir unes normes, costums i usos propis; també disposaven d'un lloc d'enterrament comú. Els seus membres tenien la obligació d'ajuadr als altres membres i d'exercir la tutela dels que no tenien parents agnats.
El nom que rebien els membres de la gens era patricis, és a dir, descendents del patres; aquests gaudien de poder polític. L'extensió i l'augment del poder polític de l'Estat van fer que al cap d'uns pocs segles desapareguessin com a entitat. Cada tribu gens tenia el seu punt on trobar-s, generalment per al culte religiós, que va donar lloc a les civitas (ciutats).
Als primes ciutadans romans sels anomenava patres, o patricis, ja que eren pares de família o eren fills d'un, vinculats a l'obediència paterna ja que, fins que no s'independitzaven o el pare moria no assolien aquesta condició. Els patricis als 17 anys ja eren considerats ciutadans plens, i deixaven de vestirla toga praetexta i utilitzaven la toga virilis que era pròpia dels homes; aquesta edat amb el tems es va rebaixar als 14 anys però encara depenien del pare fins que aquest morís.
Als patrcis els correspon el dret ple de ciutadanis, ja que ells formen el poble són la classe social més alta. Els seus drets eren:
- El sufragi
-El desenvolopament de càrrecs polítics o religiosos.
-El dret d'assignar terres públiques
-Els drets propis de les gens i contarure matrimoni amb un delsmembres
-Fer testament.
Els seus deures eren fer el servei militar i contribuïr amb alguns impostos de l'Estat.

ELS JOCS OLÍMPICS

Olímpia, situada prop de la ciutat de Pisa, a la regió grega d'Èlida (Peloponnès), era un santuari consagrat als déus de l'Olimp, especialment a Zeus Olímpic, un complex alhora religiós, cívic i esportiu, amb diversos temples, un estadi, un gimnàs, una palestra i un hipòdrom.
L'origen dels Jocs Olímpics es perd en la foscor dels temps dels herois. Segons el mite qui va establir per primer cop els Jocs a Olímpia va ser Pèlops. Aquest heroi, després de ser expulsat del seu reialme, va arribar a Pisa, on regnava Enòmau. Enòmau no volia casar la seva filla Hipodamia a causa d'un oracle segons el qual el seu gendre el mataria. Tot i així la bellesa d'Hipodamia atreia molts joves desitjosos de prendre-la en matrimoni i, per evitar que s'hi casessin, els desafiava a una cursa de carros amb la condició que, si vencien, els atorgaria la mà de la seva filla però que, si perdien, serien executats.

Gràcies a l'extraordinària velocitat dels seus cavalls, regal del déu Ares, Enòmau havia vençut ja dotze dels pretendents de la seva filla i havia penjat els seus caps a la porta del seu palau per dissuadir altres d'intentar-ho. Tanmateix això no va espantar Pèlops, que, només arribar, es va enamorar d'Hipodamia i va reptar el rei. Abans de la cursa Hipodamia, també enamorada de Pèlops, va subornar el cotxer d'Enòmau perquè substituís l'eix de fusta del carro del seu pare per un de cera. Quan el carro es va trencar durant la cursa, Enòmau va ser arrossegat pels seus cavalls i va morir. Així Pèlops es va poder casar amb Hipodamia i va esdevenir rei de Pisa, però no devia tenir la consciència del tot tranquil·la perquè va instituir uns jocs a Olímpia en record d'Enòmau. Al cap d'un temps es van deixar de celebrar fins que un altre heroi, Hèrcules, els va restaurar.

Segons la tradició el 776 a. C. els jocs d'Olímpia es van començar a celebrar de manera fixa. Un cop cada quatre anys es declarava una treva sagrada perquè les ciutats gregues deixessin de lluitar uns mesos si estaven en guerra i permetessin als seus atletes participar als jocs d'Olímpia, entre finals de juliol i d'agost. Els atletes participants havien de ser homes, grecs, de condició lliure, no culpables de cap crim ni afectats per cap maledicció religiosa. Arribaven espectadors provinents de tota la Mediterrània i de totes les classes socials, des de prínceps fins a pobres.

L'entrada al recinte sagrat estava permesa a les nenes abans de casar-se però terminantment prohibida a les dones. Segons la llei, si s'hi trobava una dona durant els Jocs, havia de ser estimbada des del mont Tipeu. Tanmateix, a Olímpia, també cada quatre anys, sense coincidir amb les Olimpíades, exclusivament les dones participaven en els Jocs Hereus en honor de la deessa Hera.

Els Jocs s'inaguraven amb el jurament d'atletes i jutges de respectar les regles de les competicions i tot el primer dia estava dedicat a cerimònies religioses (sacrificis, ofrenes) i actes culturals (conferències, recitals poètics). Durant els cinc dies següents se celebraven totes les proves esportives i els Jocs es cloïen amb la processó i coronació dels vencedors al temple de Zeus, seguida pels banquets de celebració. Solament es premiava el primer de cada prova amb una branca d'olivera i unes cintes de llana. Els noms dels guanyadors, a més, eren gravats en inscripcions i se'n permetien erigir estàtues dins el recinte d'Olímpia.

Quan un atleta triomfador als Jocs Olímpics arribava a la seva ciutat era rebut amb tots els honors com a heroi nacional, la multitud l'aclamava i els poetes el cantaven. A Atenes els campions olímpics rebien premis en metàl.lic i podien arribar a tenir exempcions d'impostos o mantenutenció de per vida a càrrec de l'Estat.