dilluns, 16 de març del 2009

El mite de Narcis


Era un jove de gran bellesa. Sobre el seu mite perduren diverses versions, entre les quals compta la d'Ovidi, que va ser el primer a combinar les històries d'Eco i Narcís, i relacionar-les amb l'anterior història del vident-cec Tirèsias.
Segons aquesta última història, tant donzelles com nois s'enamoraven de Narcís a causa de la seva bellesa, però ell rebutjava les seves insinuacions i era insensible als requeriments amorosos de les nimfes. La que més l'estimava era Eco, la qual havia disgustat Hera i per això aquesta l'havia condemnada a repetir les últimes paraules de tot allò que se li digués. Eco va ser, per tant, incapaç de parlar a Narcís del seu amor, però un dia, quan ell estava caminant pel bosc, va acabar apartant-se dels seus companys. Quan ell va preguntar , Eco va respondre: . Incapaç de veure-la, amagada entre els arbres, Narcís li va cridar: . Després de respondre , Eco va sortir d'entre els arbres amb els braços oberts. Narcís cruelment es va negar a acceptar el seu amor i la nimfa, desolada, es va ocultar en una cova i allí es va consumir fins que només va quedar la seva veu. Per a castigar Narcís, Nèmesi, la deessa de la venjança, va fer que s'enamorés de la seva pròpia imatge, reflectida a les aigües d'una font. En una contemplació absorta, incapaç d'apartar-se de la contemplació de la seva pròpia imatge, va acabar llençant-se dins les aigües. Al lloc on el seu cos havia caigut, va créixer una bella flor, que va fer honor al nom i la memòria de Narcís.

2 comentaris:

Luis Inclán García-Robés ha dit...

Alex,
es nota molt copiat (en realitat, TOT copiat), i només has posat un enllaç...

Anonimo ha dit...

Un 7. Perquè aquest mite és interesant.