Alejandro Magno*

Alejandro III de Macedonia, llamado el Grande, rey de Macedonia desde 336 adC hasta su muerte. Es considerado uno de los líderes militares más importantes de la Historia, por su conquista del Imperio Aqueménida.Tras la unificación de múltiples ciudades-estado de la Grecia antigua bajo el dominio de su padre, Filipo II de Macedonia,Alejandro conquistó el Imperio Persa, incluyendo Anatolia, Siria,Fenicia,Judea, Gaza, Egipto, Bactriana y Mesopotamia, y amplió las fronteras de su propio imperio hasta la región del Punjab. Antes de su muerte, Alejandro había hecho planes para girar hacia el oeste y conquistar Europa. También quería continuar la marcha hacia el este para encontrar el fin del mundo, ya que su tutor durante su niñez, Aristóteles, le había contado historias sobre el lugar donde la Tierra acababa y empezaba el Gran Mar Exterior. Alejandro integró extranjeros en su ejército y administración, lo que ha sido definido por algunos académicos como una "política de fusión". Favoreció el matrimonio entre miembros de su ejército y extranjeras, y lo practicó él mismo. Tras doce años de campañas militares contínuas, Alejandro murió, posiblemente de malaria, fiebre tifoidea o encefalitis vírica.Con ello, su dinastía, encarnada en individuos incapaces o de corta edad, llegó a su fin, y su imperio fue repartido entre sus generales, los llamados diádocos (sucesores), pero sus conquistas resultaron en siglos de dominio y colonización griegas sobre áreas lejanas, conocido como período helenístico, una combinación de las culturas griega y mesoriental.
Alejandro ha persistido en la historia y mitos tanto de la cultura griega como de las no griegas. Tras su muerte, sus conquistas inspiraron una tradición literaria en la que aparece como un héroe legendario, en la tradición de Aquiles. También es mencionado en el libro zoroástrico de Arda Viraf como "el maldito Alejandro", por la conquista del Imperio y la destrucción de su capital, Persépolis. Se le conoce como Eskandar-e Maqduni (Alejandro de Macedonia) en persa, Dhul-Qarnayn, en las tradiciones del Medio Oriente, Al-Iskandar al-Akbar,en árabe, Sikandar-e-azam en Urdu e Hindi, Skandar en Pashto, Alexander Mokdon en Hebreo, y Tre-Qarnayia en Arameo,aparentemente a causa de una imagen empleada en las monedas acuñadas durante su reinado en la que al parecer se le muestra luciendo los cuernos de carnero del dios egipcio Amón. Sikandar, su nombre en Urdu e Hindi, también se emplea como sinónimo de "experto" o "extremadamente hábil".

Eros i Psique

Afrodita, gelosa de la bellesa de Psique, envia al seu fill Eros a castigar-la clavant-li una de les seves fletxes oxidades per a ferl-a enamorar d'el pitjor dels homes.

Eros, però, s'enamora d'ella i en comptes de castigar-la diu al seu pare que la abandoni en un lloc, on ell la va a buscar i se la emporta al seu palau.

Per a evitar la fúria de la seva mare, Eros es presenta sempre de nit i no permet a Psique que li vegi la cara ni que intenti assabentar-se de la seva identitat.

Una nit, al cap del temps, Psique comenta que li agradaria tornar a veure la seva familia i Eros ho accepta. Les seves germanes, encuriosides per saber qui és el noi, comencen a fer-li preguntes que Psique no sap respondrer, ja que no l' ha vist. Quan les seves germanes ho saben, comencen a crear-li dubtes de tal manera que Psique s' acaba encuriosint també, i la convencen perquè li miri la cara a la llum d'una llàntia una nit mentre ell estigui adormit. La nit en que torna al seu costat i mentre ell dorm, Psique encen la llàntia i observa meravellada a Eros, i mentre ella pensa en la sort que ha tingut cau una gota d' oli bullent a la cara del noi i el desperta, i decepcionat abandona Psique. Quan s'en adona del que ha fet, va a demanar ajut a Afrodita, que encara està dolguda amb ella. Afrodita li econmana quatre encàrrecs, i un d'ells és anar a l'hades a buscar un cofre. Persèfone, la deesa d'ultratomba, diu que el contingut del cofre és només per a Afrodita, però Psique, encuriosida un altre cop, l' obra i queda sumida en la son eterna. Eros s'en apiada i posa solució a l' assumpte. Temps desprès, Afrodita i Psique fan les paus i tots tres viuen tranquil·lament a l'olimp.

Alex Vidal

L'origen dels deus

En l' inici dels temps, l'univers era un caos. Llavors van aparèixer Gea (terra) i Urà (cel), que són els progenitors dels deus. Gea, però, no podia donar a llum ja que Urà estava a sobre d'ella bloquejant-la,de manera que tots els fills enjendrats se'ls anava guardant a dins.

Un dia, en un descuit d'Urà, Gea va aconseguir donar a llum a Cronos (el deu del temps) que tallà els testicles del seu pare i els llançà al mar, alliberant la seva mare de la opresió d'Urà i alhora els seus germans.Dels òrgans llançats al mar en va nèixer Afrodita, deesa de la bellesa i del amor.

Cronos es va casar amb la seva germana Rea, i tenien fills, pero per por que un d'ells el destronès com havia fet ell amb el seu pare, cada fill que neixia Cronos s'el menjava.

Un dia Rea va enganyar cronos, i en comptes de donarli el nounat, li va donar una pedra embolcallada que Cronos es va tragar pensant que era el nen. Aques nen, anomenat Zeus, es va criar amb la cabra Amaltea, i quan es va fer gran la seva mare Rea el va fer entrar com a cambrer al servei del seu pare.També li donà un beuratge per a fer-lo vomitar, alliberant aixi tots els seus germans.

Alex Vidal

Aproximació a la Pintura Grega.

Pintura

Son muy escasos los vestigios que se han encontrado de la pintura de la antigüedad, por su difícil conservación. Debido a esto no se conoce muy bien cómo era la pintura en aquella época. Parece que evolucionó desde las figuras rígidas y frontales, o de perfil, sin volumen ni perspectiva (a la manera egipcia), hasta la representación del volumen y el movimiento. Se supone que comienza como motivo decorativo (pintando los vanos) en Grecia, la cual es deudora de la pintura cretense, una obra que se conoce a través de la cerámica pintada. Según estos restos, las representaciones serían geométricas, las figuras tenderían a ser cuerpos geométricos simples, como en el actual cubismo. Las escenas son de caza, guerra y mitología. Las siluetas están pintadas en negro, aunque en Corinto se pintan en rojo sobre fondo negro y con líneas en blanco. Se conocen los nombres de pintores como Klitias, Nearcos y Exequias.
En lo que a la pintura mural se refiere, se conoce a través de los restos hallados en Sicione y Corinto, que datan del siglo VIII a.C. Pero el auge de la pintura se da en el siglo V a.C. En Atenas se conocen los nombres de Polignoto, que introdujo el paisaje y la perspectiva en sus obras, y Mikón. Pintan los grandes templos y edificios públicos de Grecia, que parece que estaban policromados. La fuente sobre esto es Plinio, ya que no quedan restos.

Las épocas más esplendorosas parecen ser el siglo IV a.C. y la época helenística. En ellas parece haberse alcanzado el pleno dominio de los recursos pictóricos de luz y perspectiva. Surgen los géneros nuevos, como el retrato y el bodegón. El centro es Atenas, y Panfilio el pintor más conocido. Según él la pintura debe basarse en las matemáticas y en las reglas de la proporción. Pousías se hace célebre en la corte de Alejandro Magno. Esta pintura está prácticamente perdida, aunque puede que algunos mosaicos romanos sean copias de pinturas griegas, y puede que las pinturas murales encontradas en Pompeya.
Parece ser que la representación del paisaje también fue una conquista. Primero se introduciría como marco y luego como objeto mismo. Un paisaje humanizado en el que destacarían la presencia de elementos arquitectónicos. La perspectiva se conseguiría con el juego del claroscuro y la luz.

Tirèsies, l'endeví amb el passat més incert

Tirèsies segons els mites fou fill de Everes, (que al seu temps ho fou de Udeo, un espartà), i de la nimfa Cariclo, el qual va tenir dos fills: Manto i Dafne. Tirèsies va viure gran part de la seva prolongada vida a Terbes. A partir d' aquí, els diversos autors, donen diferents explicacions o causes per a la seva ceguesa, però també als seus poder: la visió del futur, el do d'entendre el llenguatge dels ocells i la seva vida, estranyament llarga. La versió més extensa, és la que diu que Tirèsies va veure a Atena banyant-se. Ella, que es considerava molt pura, el va castigar, prenent-li la vista. A canvi, la dea li va atorgà els dons anteriors. Tirèsies a participat en nombrosos llibres, però especialment en el cercle tebà: A les bacants d'Eurípides, Tirèsies es pronuncia afavor de la introducció del deu estranger Dionís. A l'Èdip Rei de Sòfocles, Èdip exigeix a l'endeví que digui el nom de l'assassí de l'antic rei de Tebes Laios, però si mostra en contra i només fa lleus insinuacions (una cosa pròpia del caràcter dels endevins, com el seu semblant de Delfos, anaven a mitges tintes per precaució).
La seva mort igual que la seva vida, també és molt incerta: Pseudo-Apol·lor va escriure que Tirèsies i Mantó van fugir de Tebes pel conflicte dels Epígons. Pare i filla, van arribar a Tilfussa, on el visionari va beure aigua d'una font i es va morir perquè era molt freda. Segons Pausànias, van ser presoners dels Argius. Aquests el volen portar a Delfos per a consagrar-lo a Apol·lo, però aquest, ja molt vell mor en el trajecte.
Tirèsies apareix a l'Hades algunes vagades. En una d'aquestes Odiseu el visita, per consell de Circe, per saber el motiu de les seves penúries. Aquest li comentà l'afer de Poliferm i Posidó. A més l'endeví va aconsellar que se'n guardes prou de tocar els ramats d' Hèlios; ell així ho va fer, a diferència dels seus companys.
L'endeví Tirèsies ha participat en un munt de llibres (tan clàssics, com medievals com modernes).
···CLÀSSIQUES:
· Odissea, d'Homer
·Set contra Tebes, d'Èsquil
·Èdip rei, de Sòfocles
·Les Bacants, d'Eurípides
·Metamorfosis, d'Ovidi
···MEDIEVALS:
·La Divina Comèdia, de Dante Alighieri
·Lo somni, de Bernat Metge
···MODERNES:
·Les mamalles de Tirèsies, de Guillaume Apollinaire
·La terra gastada, de T.S. Eliot

Prometeu i Pandora

Prometeu és el benefactor de la humanitat en la mitologia grega. Era fill del tità Jàpet i de l'oceànide Clímene. Segons una tradició fins i tot va ser ell qui va crear els homes, modelant-los amb fang a la imatge dels déus, mentre que el seu germà Epimeteu modelava les bèsties. Va instituir el primer sacrifici com un pacte entre els homes i els déus: Prometeu va matar un bou i va repartir les seves restes en dos munts: en un hi havia la carn i les entranyes, en l'altre els ossos i el greix coberts de la pell. Va donar a triar a Zeus quin dels dos munts preferia i Zeus va escollir el segon. Així va quedar establert per sempre més el ritual del sacrifici: els homes celebren un banquet amb la carn de les víctimes, mentre cremen els ossos i el greix per als déus.
Però Zeus, irat per l'engany de Prometeu, va llançar la seva ira contra els homes i els va privar del foc, tot condemnant-los a patir fred i fam. Empès per la compassió, Prometeu va robar el foc de la farga d'Hefest amagant-lo en una canya i el va donar als homes.
De nou la còlera de Zeus va caure sobre els homes. Va ordenar a Hefest que construís una bella figura a imitació de les deesses. Tot seguit va encomanar als altres déus que li donessin dons: Afrodita li va infondre l'encís, Atena el coneixement de les arts de la casa, Hermes li va proporcionar la paraula i la mentida. Així va néixer Pandora, la primera dona. El seu nom, compost dels mots grecs pan 'tot' i dóron 'regal', fa referència als dons que va rebre de tots els déus o al fet que ella mateixa va ser un regal de tots els déus.
Zeus va oferir-la en matrimoni a Epimeteu, que la va acceptar captivat pels seus encisos, malgrat l'avís del seu germà Prometeu que es malfiés de qualsevol regal de Zeus. A casa d'Epimeteu Pandora va trobar una capsa -o una gerra segons les versions. Incapaç de retenir la seva curiositat, la va obrir i immediatament en van eixir tots els mals que Prometeu hi havia tancat. Quan va córrer a tancar-la, només quedava dins l'esperança. Des d'aleshores les malalties, el dolor i les calamitats persegueixen la humanitat sense repòs i el seu únic consol és l'esperança.
A Prometeu també li va arribar el càstig de Zeus: va ser encadenat al mont Caucas, on cada dia una àguila li rosegava el fetge, que li tornava a créixer de nit. Així va restar sotmès a un sofriment perpetu. Al cap dels segles Prometeu va ser salvat per Hèracles, que va matar l'àguila amb les seves fletxes i el va alliberar de les seves cadenes. Orgullós de la gesta del seu fill, Zeus no ho va impedir. Més endavant va agrair-li haver-lo advertit del perill que li hauria suposat tenir un fill amb Tetis. El poder profètic de Prometeu ja es va demostrar quan va anunciar el diluvi al seu fill Deucalió.