Eco i Narcís

El mite:

Per les terres de Beòcia, cap nimfa hi podia passejar perquè el riu i Déu Cèfis corria per totes les contrades, i quan aquest les veia les agafava i les endinsava en el seu corrent.
Un dia, la nimfa Liriope, va passar-hi i aquest la va envoltar i se la va endur endins el torrent.
Liriope va quedar embarassada d'aquell segrest de Cèfis i aquesta estava trista i desconsolada per tenir un fill no desitjat fruit d'una violació.
Però mesos més tard, quan va néixer el fill, vae e tornar a l'alegria, ja qul seu fill, anomenat Narcís, era preciós.
Ent al seu qstimava taue li va demanar a Tiresies, un cec andiví (segons els grecs els cecs tenien el do d'anticipar el futur perquè els Déus els havien de recompensar la seva falta de visió amb un sisè sentit). Tiresies li va dir que el seu fill tindria una vida feliç, sense desgràcies sempre que no s'emmirallés.
Ni Liriope ni ningú va entendre el que les paraules de l'andiví significaven, només sabien que aquell nen tenia una bellesa sorprenent però mai es podien pensar que això seria el que feriria al noi.
Mentrestant a l'Olimp, Zeus estava impacient per anar amb altres dones, però la continua vigilància de la seva esposa Hera li ho impedia.
Així que va recorre a la nimfa Eco.
Aquesta era una gran especialista en l'art de parlar i donar conversa perquè distragués a la seva dona mentre ell s'entenia amb dones de la Terra.
Eco es va anar consumint del dolor de l'amor, primer es va desprendre de la pell, de la carn, fins que només en van quedar els ossos, i, finalment, només la veu.
Narcís no ho entenia i seguia rebutjant totes les nimfes que se li acostaven.
Un dia, caçant, va acostar-se a una font amb una aigua cristal·lina, va acostar-se a rentar-se la cara i a veure aigua i llavors... va veure una imatge, la imatge d'un noi, es va enamorar de la bellesa d'aquell noi. L'estimava i volia estar amb ell, cada vegada que s'acostava, que estenia els seus braços per abraçar-lo, la imatge li corresponia.
Cada cop que Hera sortia a vigilar a Zeus, Eco sortia i li donava conversa. En un principi, Hera no va sospitar res però quan se'n va adonar va castigar severament a Eco. Va castigar-la fent que únicament pogués parlar quan algú digués alguna cosa, repetint les seves últimes paraules, sense poguer iniciar cap conversa...
Un dia Eco, caminant pel bosc, va veure a Narcís, que estava caçant, aquest era un gran caçador, que rebutjava totes les noies i nois que l'estimaven.
Eco se'n va enamorar, no podia parlar amb ell perquè no podia encetar cap conversa.
Però un dia, va aconseguir de tenir una petita conversa i va aconseguir expressar-li els seus sentiments.
Narcís també la va rebutjar.
Ell no podia entendre perquè tant noies com nois, sentien aquells sentiments cap a ell.
Però arribava un moment en el que hi havia alguna cosa que els separava, i no arribaven mai a estar junts.
Al final, va entendre que el noi que veia a la font, era ell mateix i que la imatge era el seu reflexe. I en comprendre que mai podria estar amb la persona que estimava, es va anar consumint, com li havia passat a Eco, però a diferència de la nimfa, no li va quedar la veu si no que va néixer la flor del Narcís.

L' exèrcit romà.

Organització de l' exèrcit romà:

La legió era la base de l'exèrcit romà. Una legió estava formada per 5120 homes dividits en 10 cohorts formades per 480 homes. Les cohorts, a la vegada es dividien en centúries de 80 homes cadascuna. Encara que la primera cohort de la legió era la formada pels millors homes, i estaba formada per 5 centúries de 160 homes.
Les centúries estaven formades per 10 contubernia (grups de 8 homes que compartien una tenda de campanya).
Un centurió dirigia cadascuna de les centuries, però alhora estaba sota les ordres del tribú.
La unitat més petita capaç d'emprendre qualsevol acció estava formada per dues centuries i rebia el nom de manípul.
El comandant en cap era el legatus legionis (de ordre senatorial) que disposava de un estat major format per un prefecte i sis lloctinents (tribuni legionis), cinc d'aquest pertanyien a l'ordre dels cavallers i l'altre pertaneixia a la clase senatorial.
Les tropes auxiliars estaven organitzades en unitats d'infanteria , compostes entre 500 i 1000 homes per unitat, organitzats en cohorts mixtes de 6 a 10 centuries mes 3 o 6 turmes, d'aquestes també en surten esquadrons de cavalleria .
Dirigint les tropes auxiliars es trobaven oficials romans de l'ordre de cavalleria .

La vida del soldat a l' exèrcit:

Les principals diversions en els campaments eren les cambres de bany, on els soldats prenien vi i cervesa i aprofitaven per jugar als daus i fins i tot per assaborir alguns plats que no formaven part de la dieta diària del quarter.
El soldat no sol tenia que conèixer l'ofici de la guerra sinó havia de dominar també altres oficis com sembrar, criar cavalls i recol·lectar collites. També tenia que conèixer alguna cosa sobre l'ofici de l'artesà per poder reparar i fabricar armes, a més de dominar el pic i la pala per cavar fossats, construir campaments i aixecar murs.
Existien certs avantatges en l'ofici de soldat: paga fixa superior a la de qualsevol camperol, servei mèdic i després de derrotar l'enemic moltes vegades es presentaven ocasions per al saqueig.

Curiositats:

Els soldats rebien pagues extres a l'inici de cada mandat d'un nou emperador, costum establerta per l'emperador Claudi.
Després del compliment del servei els llicenciats rebien un tros de terra o una quantitat de diners equivalent a dotze anys de paga. Per als auxiliars, la seva principal recompensa era rebre la ciutadania romana.

cristian!

MItologia...(Pegas i Gòrgones)

Pègas
En la mitologia grega, Pègas era el cavall alat nascut del coll tallat de Medusa.
El significat del seu nom és desconegut però Hesíode el relaciona amb la paraula font.Allà on els cascs de Pègas colpejaven el terra en naixia una font.Per exemple la font de Hipocrene, en el mont Helicó.
Però les llegendes més conegudes on intervé Pègas són les relacionades amb l'heroi Bel·lerofontes.
La historia diu que l'heroi va domar amb l'ajuda d'una brida màgica que li había donat Atenea, va aconseguir muntar el cavall. Seguidament, Bel·lerofontes i Pegàs van anar a lluitar contra el monstre Quimera, matant-lo.
Gràcies a Pegàs, Bel·lofrontes va aconseguir triomfar en totes les aventures en què va participar. Això el va enorgullir tant que va creure's capaç d'arribar fins al mont, Olimp on vivien els déus, cavalcant al llom de Pegàs.
Zeus no va tolerar tanta sobèrbia i va enviar un tàvec que va picar al cavall, encabritant-lo i fent-li tirar al seu genet a terra. Lliure de Bel·lerofontes, Pegàs va continuar volant sol fins a l'Olimp. Des de llavors, Zeus el va fer servir per portar el llamp.

Gòrgones

En la mitologia grega, les Gòrgones (en grec antic, Γοργόνες) eren tres monstres marins: Esteno, Euríale i Medusa. Les Gòrgones, les seves germanes, les Grees, i possiblement les Hespèrides, eren filles de les divinitats marines Forcis i Ceto. Eren tres triplets dels aspectes de la mateixa deessa triple, provinent d'antigues deïtats terrestres. Sembla que el mite provenia d'Assíria, Egipte i Fenícia.
Les Gòrgones tenien cos de dona, unes llargues dents punxegudes, mans metàl·liques amb urpes, una massa onejant de serps verinoses vives per cabells i ales d'or, la qual cosa indicava la seva naturalesa ctònica. Esteno i Euríale eren immortals i Medusa era l'única que era mortal. Tenia una mirada tan penetrant que tot aquell que les mirava directament als ulls es convertia en pedra.
La seva mítica existència està estretament vinculada a la de l'heroi Perseu, fill de Zeus i Dànae, que va donar mort a Medusa. Per a Homer la Gòrgona és desconeguda com figura mitològica, és només un cap fantasmal que viu en l'Hades.
Segons el poeta grec Hesíode, habitaven al llunyà occident, a l'altre costat de l'Oceà, on es trobaven els límits de la Nit.

MITOLOGIA

EROS Y PSIQUE:

Hace mucho tiempo, mucho tiempo, hubo una vez un rei que tenía tres hijas. La más joven de ellas, Psique, era tan bella que los hambientes del país la preferían induso ante Afrodita, con lo que ofendiron gravemente a la diosa. Ya sabemos como se tomavan los dioses cualquier cosilla, así que es lógico que Afrodita, víctima de los celos, pensase en vengarse de Psique y de su pueblo, humillándola; para eso trazó un plan, que consistía en enviar a su hijo Eros para que lanzase una flecha de oro al corazón de la joven y le inspirase una poción desenfernada hacia el ser más monstruoso de la tierra. Sin embargo, apenas Eros vio a Psique, fue él quien se enamoró y trató de raptarla, intentandolo además que Afrodita, no se enterase y creyese cumplida la verguenza que había ordenado. Pidió ayda a Apolo, y Apolo envió un óraculo al rey para obligarle a vestir a Psique de novia y exponerla en una roca, para que el mosntruo pudiera raptarla. Todo el mundo en el reino lloró la amarga suerte de la princesa al verla pasar ricamente engalanada, conscientes de que era la última vez que podían contemplarla, exepto sus dos hermanas, que habiendo vivido siempre envidiando la belleza de Psique y a su sombra, estaban encantadas de que se la quitasen de la vista, anque fuese con rumbo a un destino tan desagradable. Psique, una vez sola en la roca, estaba desconsolada esperando la aparición del monstruo que había de llevársela para siempre y resignada a morir en breve, pero quien acudió fue el dios viento Céfiro para trasladarla suavemente a un palacio maravilloso en el que se encontró completamente sola, acompañada únicamente por una voz muy dulce que le explicaba todo cuanto encerraban las puertas de oro y piedras preciosas de cada estancia. Le advirtió la voz que el dueño del palacio acudiría esa noche a su lecho para tomarla como esposa, para lo cual tenía que esperarle dispuesta y a oscuras. Llegó la noche, y Psique se acostó en el lecho perfumado, preparada como le había dicho la voz, esperando que el monstruo acudiese a tomarla, y en la oscuridad sintió como se aproximaba alguien a ella… el temor le duró justo hasta ese momento, porque parece que disfrutó con la experiencia y a partir de entonces, pasaba los días en el palacio disfrutando y esperando que llegase la noche para que su amante se reuniese con ella.
Claro que llegó un punto en que sólo con las noches entretenidas los días comenzaron a resultar aburridos, no podía ver a su marido, ya que él le había explicado que si llegaba a contemplarle tendría que abandonarla, no tenía contacto con nadie… Psique suplicó y suplicó hasta que al fin accedió a dejar que sus hermanas acudiesen a visitarla. El dios Céfiro volvió a facilitar el transporte, y las llevó al palacio, que las deslumbró y acrecentó los celos que siempre habían tenido de Psique. Comenzaron a interrogarla y fueron felices cuando ella les confesó que jamás había contemplado a su marido, puesto que él se lo había prohibido; vieron entonces la posibilidad de envenenar la felicidad que contemplaban: si él no se mostraba, sería porque era tan feo que nadie podría soportar su visión, o porque después de hacer que confiase en él quería matarla, o porque querría al niño que pudiesen tener para fines inconfesables…Después de un tiempo, Psique terminó dudando y una noche decidió que vería a su amante cuando estuviese dormido aprovechando el bajón que todos (por lo visto hasta los dioses) tienen después; provista de una lámpara de aceite y de un puñal para asesinar al monstruo, se acercó a él, con cuidado, y al ver lo increiblemente bello que era, no tuvo duda alguna de estar ante el mismísimo Eros.
Absorta ante la belleza del dios, no se dio cuenta de que la lámpara goteaba aceite, y unas gotas cayeron en el pecho de Eros, despertándole; al abrir los ojos, más apenado que enfadado, le dijo «Psique, Psique, ¿qué has hecho? Teníamos una unión tan perfecta… pero ahora tu curiosidad y tu desconfianza han arruinado todo» Apenas hubo pronunciado estas palabras, desapareció al tiempo que se esfumaba el palacio, y Psique se vio en medio de un pedregal, abandonada.

Grecs a Empúries?

Durant els segles VIII i VII a.C els habitants de la saturada i superpoblada Focea(Asia Menor) van decidir crear una sèire de colònies a les costes de tot el meditarrani: Massàlia(actual Mercella), Niça, Palerm i siracusa entre d'altres. Tot cercan els foceus van anar a trobar-se amb un illot a 100m de la costa, que en un futur s'anomenarà Península Ibèrica. L illa fou anomenada Empòrion (literalment, mercat) la qual avui coneixem com Empúries o St. Martí D'Empúries. Posteriorment fundaren la segona ciutat, anomenada Rhode, l'actual Roses. Empòrion fou creada sobre el 580 i 530 a.C a la desenbocadura del riu Fluvià, anomenada Paleàpolis (ciutat vella), on hi perduraren poc temps hi anaren a la costa de la Península, on crearen un segon nucli anomenat Neoàpolis. A partir d'aquell moment va començar l'hel·lenització. Els nouvinguts foren acceptat fàcilment entre els indígenes, els quals, en poc temps ja es van establir amb els grecs i van millorar la seva qualitat de vida significativament. Empúries, en el seu lloc estratègic i a mans dels grecs fou un important focus de comerç per tota la Mediterrània(cosa que era d'esperar).Tenien moneda pròpia, com a qualsevol altre pòli on segons sembla el motiu es un Pegas(vegeu a la foto). Els indígenes i els grecs, al cap d'un temps van adoptar una identitat definida, és a dir, eren EMPORITAINS. L'influència d'aquesta nova pòli es va estèndre per al Llenguadoc i a la resta d'impediateses de la Península Ibèrica. Empúries fou a part d'una localització mercantil i econòmica, una gran zona de culta als Dèus, en especial a Apol·lo, Asclepi i Serapis (adaptació d'un dèu oriental, confós per Zeus), ja que es va trobar al 1909 les restes d'una estàtua(Seràpis o Asclepi) i les poques restes d'Apol·lo. Des del 1908, a les ruïnes d'Empúries s'han trobat inumeràbles peces; anfores, monedes, algún mosaic tardà i història, molta i molta història. Actualment, el 2008 s'ha efectuat el centenari del començament de les descobertes, s'ha retornat la estàtua de l'Asculapi, restaurada (per fi i ja era hora) del Museu de la Prehistòria i clàssica de Barcelona( un fet que no es pot deixar d'esmentar en aquest escrit).

El perquè dels grecs a Empúries

El fenómen colonial grec és paral·lel a la formació de la polis arcaica, originada per la reunió dels aristòcrates en nous nuclis urbans al voltant de santuaris. Cal cercar les causes d'aquesta emigració massiva en els canvis socials i econòmics que es produeixen a les polis gregues en època arcaica: per evitar les revoltes i conservar el seu domini, els poderosos promouen l'enviament dels descontents enllà del mar. Fases de la colonització:

1. Les primeres fundacions arcaiques fins al segle VII a.C. són establiments grecs a la costa síria i fenícia. No es tractava de ciutats sinó tan sols de barris en nuclis urbans ja existents amb una finalitat comercial, com per exemple Al Mina.
2. Des de la fundació de Pitecusa el 775 al 675 a.C. es colonitza sobretot Sicília, el sud d'Itàlia, conegut pels grecs com la Magna Grècia, i el nord de l'Egeu.
3. A partir del 675 fins a la primera meitat del segle V a.C. la colonització es dirigeix des de Grècia fonamentalment en dos sentits: cap al nord-est (Tràcia, l'estret dels Dardanels, Bòsfor i tota la mar Negra) i cap al nord-oest (Còrsega, la Gàl·lia i la península Ibèrica).

els grecs pensaven que podien trobar terres mes fèrtils i efectivament les van trobar.

Tant l'àgora com el carrer principal allotjaven gran quantitat d'establiments de tota mena (botigues, petits tallers...), que donen fe de l'activa vida comercial d'Empòrion. En destaquen una factoria de salaons i el mercat veí a l'àgora, format per un seguit de locals comercials al voltant d'una cisterna pública. Les cases de la Neàpolis són majoritàriament modestes: són planta baixa, amb dues o tres habitacions i construïdes amb parets de tovots sobre un fonament de pedra. N'hi ha de més riques que tenen mosaics al terra de les cambres principals i algunes, com la gran casa al costat de l'àgora, disposen de peristil. També se'n troben del tipus itàlic (domus). Les diferents classes d'habitatge evidencien la barreja de tradicions culturals i aquitectòniques que van confluir en les darreres fases de la Neàpolis emporitana. Els habitants de la ciutat grega en el seu conjunt, al moment de més gran poblament, devia ser d'uns 1500.