El perquè dels grecs a Empúries

El fenómen colonial grec és paral·lel a la formació de la polis arcaica, originada per la reunió dels aristòcrates en nous nuclis urbans al voltant de santuaris. Cal cercar les causes d'aquesta emigració massiva en els canvis socials i econòmics que es produeixen a les polis gregues en època arcaica: per evitar les revoltes i conservar el seu domini, els poderosos promouen l'enviament dels descontents enllà del mar. Fases de la colonització:

1. Les primeres fundacions arcaiques fins al segle VII a.C. són establiments grecs a la costa síria i fenícia. No es tractava de ciutats sinó tan sols de barris en nuclis urbans ja existents amb una finalitat comercial, com per exemple Al Mina.
2. Des de la fundació de Pitecusa el 775 al 675 a.C. es colonitza sobretot Sicília, el sud d'Itàlia, conegut pels grecs com la Magna Grècia, i el nord de l'Egeu.
3. A partir del 675 fins a la primera meitat del segle V a.C. la colonització es dirigeix des de Grècia fonamentalment en dos sentits: cap al nord-est (Tràcia, l'estret dels Dardanels, Bòsfor i tota la mar Negra) i cap al nord-oest (Còrsega, la Gàl·lia i la península Ibèrica).

els grecs pensaven que podien trobar terres mes fèrtils i efectivament les van trobar.

Tant l'àgora com el carrer principal allotjaven gran quantitat d'establiments de tota mena (botigues, petits tallers...), que donen fe de l'activa vida comercial d'Empòrion. En destaquen una factoria de salaons i el mercat veí a l'àgora, format per un seguit de locals comercials al voltant d'una cisterna pública. Les cases de la Neàpolis són majoritàriament modestes: són planta baixa, amb dues o tres habitacions i construïdes amb parets de tovots sobre un fonament de pedra. N'hi ha de més riques que tenen mosaics al terra de les cambres principals i algunes, com la gran casa al costat de l'àgora, disposen de peristil. També se'n troben del tipus itàlic (domus). Les diferents classes d'habitatge evidencien la barreja de tradicions culturals i aquitectòniques que van confluir en les darreres fases de la Neàpolis emporitana. Els habitants de la ciutat grega en el seu conjunt, al moment de més gran poblament, devia ser d'uns 1500.

Empuries

Al llarg del segle VII a.c els pobladors indigenes d'aquesta zona habitaven en diversos enclvaments situats en les elevacions que sobre sortien entre els aiguamolls.Un d'aquestes assentaments de l'edatt de ferro es trobavaen un petit istme on avui hi ha el poble de sant marti d'empuries

Aquest nucli de poblament, que es remunta fins a l'època del bronze final (segle IX aC), ja mantenia contactes comercials amb etruscos, fenicis i grecs durant el segle VII aC. A la primera meitat del segle VI aC, els comerciants grecs procedents de Focea fundaren, sobre aquest poblat indígena, un primer assentament (la Palaià Pólis), creant anys després un nou sector de la ciutat (la Néa Pólis), les restes de la qual formen part de l'actual visita al jaciment arqueològic (ciutat grega).

Empúries grega

El nom actual d'Empúries prové del terme grec "Emporion" que significa centre de compres o centre comercial i descriu correctament el propòsit del lloc perquè la ciutat estava a l'origen situada al delta antic del Fluvia, a l'encreuament de diverses rutes comercials i posseïa un port natural que oferia una bona protecció per a les naus comercials.

LA CIUTAT GREGA D'EMPÚRIES

La ciutat grega d' Empúries estava dividida en les dues parts: la Paleàpolis i la Neàpolis.
la Paleàpolis (Palaiá pólis): l'antic illot on els grecs van fundar el seu primer establiment. Avui el poble de Sant Martí d'Empúries, és l'únic indret d'Empúries que ha continuat sempre habitat i, com a conseqüència, es coneix molt poc de l'època grega.
la Neàpolis: amb aquest nom es coneix actualment la part que en l'antiguitat era en terra ferma, excavada avui dia en la seva major part fins a nivells que van des del segle II a.C. al I d.C. l'època en què ja es trobava en òrbita de Roma. Només alguns llocs s'han descobert restes d'èpoques anteriors, situades a nivells més profunds. N'és el principal exemple el santuari del sud-oest, construït al segle IV a.C. i fins ara considerat sota l'advocació d'Asclepi, déu de la medicina, a partir de la identificació d'una estàtua que s'hi va trobar. A la recent reconsideració del déu representat esdevé molt dubtosa aquesta adscripció a Asclepi. La ciutat es va anar estenent des del nord cap al sud en diverses fases amb un traçat urbanístic irregular adaptat al relleu del terreny. L'àgora, una gran plaça tota envoltada de porxos, era el centre de la vida política i comercial de la ciutat, i la travessava el carrer principal, que recorria la ciutat des de la plaça de la porta sud de la muralla fins al port, al nord. En el període de més prosperitat del segle II a.C. es van realitzar diverses reformes urbanístiques:
una nova muralla, monumental i defensada amb torres, que ara es pot veure al sud de la ciutat i que va permetre estendre l'àrea de la ciutat cap al sud.
un recinte porticat en la terrassa inferior rera aquesta muralla -potser una palestra en el seu origen-, on més endavant es va construir un temple, potser consagrat a serapis.
una reforma del santuari situat a la terrassa més elevada del sud-oest.
l'ampliació de l'àgora, soterrant els edificis de la banda est.
construcció a la mateixa àgora d'una stoá -un edifici porticat- de dues naus i, probablement, dos pisos. A l'interior s'hi arrecerava una sèrie locals comercials.
Tant l'àgora com el carrer principal allotjaven gran quantitat d'establiments de tota mena (botigues, petits tallers...), que donen fe de l'activa vida comercial d'Empòrion. En destaquen una factoria de salaons i el mercat veí a l'àgora, format per un seguit de locals comercials al voltant d'una cisterna pública. Les cases de la Neàpolis són majoritàriament modestes: són planta baixa, amb dues o tres habitacions i construïdes amb parets de tovots sobre un fonament de pedra. N'hi ha de més riques que tenen mosaics al terra de les cambres principals i algunes, com la gran casa al costat de l'àgora, disposen de peristil. També se'n troben del tipus itàlic (domus). Les diferents classes d'habitatge evidencien la barreja de tradicions culturals i aquitectòniques que van confluir en les darreres fases de la Neàpolis emporitana. Els habitants de la ciutat grega en el seu conjunt, al moment de més gran poblament, devia ser d'uns 1500.
La terrassa superior de l'àrea sagrada (S.G.).
La terrassa inferior de l'àrea sagrada amb un temple voltat d'un pòrtic (S.G.)
Muralla sud de la Neàpolis, s. II a.C. (S.G.).

COLONITZACIÓ GREGA

Moltes ciutats modernes tenen el seu origen en antigues colònies gregues fundades des del segle VIII al segle VI a.C. al llarg de gran part de la Mediterrània i de la Mar Negra.


FASES DE COLONITZACIÓ GREGA:

Dins del fenomen colonial grec es poden distingir tres moments en els quals els colons es dirigeixen a zones diferents:

1. Les primeres fundacions arcaiques fins al segle VII a.C. són establiments grecs a la costa síria i fenícia. No es tractava de ciutats sinó tan sols de barris en nuclis urbans ja existents amb una finalitat comercial, com per exemple Al Mina.

2. Des de la fundació de Pitecusa el 775 al 675 a.C. es colonitza sobretot Sicília, el sud d'Itàlia, conegut pels grecs com la Magna Grècia, i el nord de l'Egeu.

3. A partir del 675 fins a la primera meitat del segle V a.C. la colonització es dirigeix des de Grècia fonamentalment en dos sentits: cap al nord-est (Tràcia, l'estret dels Dardanels, Bòsfor i tota la mar Negra) i cap al nord-oest (Còrsega, la Gàl·lia i la península Ibèrica).



ANTIGA GRÈCIA:

L'Antiga Grècia, la Grècia Clàssica o la Civilització Hel·lènica són els noms amb què es coneix el període de la història grega, que abastaria gairebé un mil·lenni, fins a la mort d'Alexander Magne, esdeveniment que marcaria el començament del període hel·lenístic subsegüent. L'Antiga Grècia és considerada pels historiadors com el fonament de la cultura occidental. La cultura grega va tenir una poderosa influència en l'Imperi Romà, el qual en portaria la seva versió a diverses parts d'Europa. La cultura grega és la base de la cultura occidental, sobre la qual ha influït i continua influint, fins i tot en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del món modern, estimulant el Renaixement de l'Europa Occidental i durant els ressorgiments neoclàssics dels segles VXIII i XIX a Europa i a Amèrica.

L'Antiga Grècia és un terme utilitzat per referir-se al món de parla grega de l'antiguitat. Es refereix no només a la península geogràfica de la Grècia moderna, sinó també a totes les àrees de la cultura grega que foren colonitzades pels grecs:

Xipre i les illes de la mar Egea, la costa d'Anatolia, Síciliai i el sud d'Itàlia (regió coneguda com la Magna Grècia), a més de diversos assentaments i colònies dels actuals estats d'Àlbania, Búlgaria, Egipte, el sud de França, Líbia, la costa mediterrània de la Península Ibèrica i Ucraïna (la península de Crimea). També s'hi inclou l'Imperi Persa d'aleshores, després de les conquestes d'Alexandre el Gran.

Colonitazació grega

Moltes ciutats modernes tenen el seu origen en antigues colònies gregues fundades des del segle VIII al segle VI a.C. al llarg de gran part de la Mediterrània i de la Mar Negra.

Fases de la colonització grega

Dins del fenomen colonial grec es poden distingir tres moments en els quals els colons es dirigeixen a zones diferents:

1. Les primeres fundacions arcaiques fins al segle VII a.C. són establiments grecs a la costa síria i fenícia. No es tractava de ciutats sinó tan sols de barris en nuclis urbans ja existents amb una finalitat comercial, com per exemple Al Mina.
2. Des de la fundació de Pitecusa el 775 al 675 a.C. es colonitza sobretot Sicília, el sud d'Itàlia, conegut pels grecs com la Magna Grècia, i el nord de l'Egeu.
3. A partir del 675 fins a la primera meitat del segle V a.C. la colonització es dirigeix des de Grècia fonamentalment en dos sentits: cap al nord-est (Tràcia, l'estret dels Dardanels, Bòsfor i tota la mar Negra) i cap al nord-oest (Còrsega, la Gàl·lia i la península Ibèrica).

L'Antiga Grècia, la Grècia Clàssica o la Civilització Hel·lènica són els noms amb què es coneix el període de la història grega, que abastaria gairebé un mil·lenni, fins a la mort d'Alexandre Magne esdeveniment que marcaria el començament del període hel·lenístic subsegüent. L'Antiga Grècia és considerada pels historiadors com el fonament de la cultura occidental. La cultura grega va tenir una poderosa influència en l¡mperi Romà el qual en portaria la seva versió a diverses parts d'Europa. La cultura grega és la base de la cultura occidental, sobre la qual ha influït i continua influint, fins i tot en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del mon modern estimulant el Renaixement de l'Europa Occidental i durant els ressorgiments neòclassics dels segles XVIII i XIX a Europa i Amèrica.
L'Antiga Grècia és un terme utilitzat per referir-se al món de parla grega de l'antiguitat Es refereix no només a la península geogràfica de la Grècia moderna, sinó també a totes les àrees de la cultura grega que foren colonitzades pels grecs: Xipre i les illes de la mar Egea, la costa d'anatòlia, Sicília i el sud d'Itàlia, a més de diversos assentaments i colònies dels actuals estats d'Albània, Bulgària, Egipte, el sud de França, Líbia, la costa Mediterrània de la Península Ibèrica i Ucraïna.Tambe s'hi inclou l¡imperi Persa d'aleshores, despres de les conquestes d'Alexandre el Gran.

COLONITZACIÓ GREGA

Moltes ciutats modernes tenen el seu origen en antigues colònies gregues fundades des del segle VIII al segle VI a.C. al llarg de gran part de la Mediterrània i de la Mar Negra. Des del Caucas fins a la península Ibèrica, ocupant sempre tan sols la costa, van estendre el seu món conegut (oikouméne), de tal manera que el filòsof Plató va poder dir, en la primera meitat del segle IV a.C., que "des de Fasis fins a les columnes d'Hèracles, habitem a l'entorn de la mar com formigues o granotes a l'entorn d'un bassal" (Fedó, 109b). Odessa a Ucraïna; Istanbul, l'antiga Bizanci, a Turquia; Nàpols, Tarent, Palerm i Siracusa a Itàlia, i Niça i Marsella a França van néixer com a fundacions colonials que van expandir la cultura grega per tota la Mediterrània. Conseqüència d'aquesta colonització podrien ser les minories gregues que encara existeixen al sud d'Itàlia.

Nàpols, una ciutat que va néixer com una colònia grega. (S.G.)enllà del mar.


-Causes
El fenomen colonial grec és paral·lel a la formació de la polis arcaica, originada per la reunió dels aristòcrates en nous nuclis urbans al voltant de santuaris. Cal cercar les causes d'aquesta emigració massiva en els canvis socials i econòmics que es produeixen a les polis gregues en època arcaica: per evitar les revoltes i conservar el seu domini, els poderosos promouen l'enviament dels descontents

-Fases de la colonització grega
Les primeres fundacions arcaiques fins al segle VII a.C. són establiments grecs a la costa síria i fenícia. No es tractava de ciutats sinó tan sols de barris en nuclis urbans ja existents amb una finalitat comercial, com per exemple Al Mina.

Des de la fundació de Pitecusa el 775 al 675 a.C. es colonitza sobretot Sicília, el sud d'Itàlia, conegut pels grecs com la Magna Grècia, i el nord de l'Egeu.

A partir del 675 fins a la primera meitat del segle V a.C. la colonització es dirigeix des de Grècia fonamentalment en dos sentits: cap al nord-est (Tràcia, l'estret dels Dardanels, Bòsfor i tota la mar Negra) i cap al nord-oest (Còrsega, la Gàl·lia i la península Ibèrica).