LES CLASSES SOCIALS

les classes socials a roma


La pertanyença a una classe social o a una altra jugava un paper d'altíssima importància en les vides dels habitants de l'antiga Roma. Aquells ciutadans nascuts lliures estaven dividits en diferents classes, tant per criteris d'origen familiar com per la seva possessió de propietats. Hi havia a més diverses classes de no ciutadans amb molt diversos drets legals, i una classe totalment a banda, la dels esclaus, que no en posseïen cap.

Patricis i plebeus
El primer tall divisori s'emmarcava en el criteri d'origen familiar, separant la societat en dos grans blocs: els patricis, aquells que podien traçar els seus avantpassats fins al primer Senat establert per ordres de Ròmul, i els plebeus, la resta. En un començament, els càrrecs públics restaven prohibits als plebeus, quedant tot el poder en mans dels patricis, i els matrimonis interclassistes eren il·legals. Els polítics i escriptors coetanis de la Monarquia i la primera República, com ara Coriolà, creien als plebeus fins i tot incapaços de pensar. Malgrat això, els plebeus tenien el poder de fer trontollar aquest ordre deixant de treballar, el qual va succeir durant la Guerra dels Ordes, durant la qual les plebs van assolir la secessió de la ciutat de Roma en tres ocasions, la darrera de les quals fou el 297 aC, fins que es van complir les seves demandes. Aquestes eren:
El dret a l'accès als càrrecs públics.
L'abolició de la llei que separava severament les dues classes prohibint els matrimonis mixtes.
La instauració d'un nou càrrec públic: el de tribú de la plebs.
Aquest nou càrrec, fundat el 494 aC, servia de protecció contra els poders encara molt superiors dels patricis. Els tribuns originalment tenien la funció de protegir qualsevol plebeu d'un magistrat patrici, però revoltes posteriors varen obligar el Senat a investir als tribuns amb poders adicionals, com ara el dret de vetar lleis.
Amb l'arribada d'aquests canvis la distinció entre ambdues classes va esdevenir menys important. Al cap d'un temps algunes famílies patrícies perderen el seu prestigi mentre que d'altres de la plebs esdevingueren superiors en estatus, amb el qual la composició de la classe dominant va canviar. Alguns patricis, com Publi Cludi Pulcher, demanaren que se'ls assignés l'estatus de plebeu no només per poder tenir accés al càrrec de tribú de la plebs, sinó també per gaudir d'imposts menys alts. La creixença econòmica de Roma promoguda pel comerç va retirar el protagonisme a moltes famílies patrícies: tots aquells que no es poguessin assimilar a la nova realitat comercial de la societat romana sovint es trobaven en la vergonyosa posició d'haver de casar les seves filles amb plebeus més rics, o fins i tot amb lliberts. Un plebeu, com ara Màrius o Ciceró, que fos el primer de la seva nissaga en esdevenir cònsul es coneixia amb el nom de novus homo, i tant ell com els seus descendents es convertien en nobiles: nobles. Amb tot, alguns sacerdocis o oficis religiosos es varen mantenir exclusius dels patricis, però en general la distinció es va anar esborronant per simplificar-se en una simple qüestió de prestigi.

Segons la propietat
Al mateix temps, el cens romà dividia els seus ciutadans en sis complexes classes basant-se en la seva propietat. Els més rics entre ells eren els que formaven la classe senatorial, amb possessions superiors a 1 milió de sestercis. Formar part d'aquesta classe no volia dir necessàriament que la membresia al Senat era automàticament garantida. La riquesa de la classe senatorial estava basada en la propietat de grans terres per a l'explotació agrícola, i als seus integrants se'ls prohibia ser partíceps de qualsevol activitat comercial. Amb poques excepcions, tots els càrrecs polítics anaven a parar a homes de la classe senatoria. Just sota aquesta alta categoria hi havien els equites o cavallers, amb 400.000 o més sestercis, que tenien el permís de participar del comerç i formaven la classe comerciant i del negoci, i a més podien tenir accés a certs càrrecs polítics i semi-polítics, com ara la recaudació d'impostos o (durant el Principat), el lideratge de la Guarda Pretoriana. Petroni satiritza la riquesa d'aquesta classe en el seu Satiricó, retratant-los en la sumptuosa vetllada organitzada pel menyspreable cavaller Trimalció. Sota seu hi havia tres classes més posseïdores de propietat, i en el nivell més baix, els proletarii o proletaris, que no en tenien cap.
En un principi el cens només servia per determinar el servei militar, amb els equites prenent el seu nom del seu permís de posseir un cavall (equus) de guerra. Els proletaris no van tenir accès al servei militar fins les reformes militars de Gai Mari, el 108 aC. Durant la República aquestes classes censatorials també servien de col·legi electoral romà. Els ciutadans de cada classe eren subdividits en centuriae ("centúries") i a les eleccions cadascuna d'aquestes podia emetre un sol vot. Com més alta era la classe, més centúries tenien, aquestes amb menys membres, i per tant més vots. L'ordre per votar també depenia segons la classe i el resultat final es sabia ben aviat. Els proletaris, a la totalitat dels quals s'assignava una sola centúria, i per tant, un sol vot, rarament arribaven a votar

Dones
Les dones nascudes lliures pertanyien a la classe social dels seus pares fins que es casaven, moment en que prenien la classe social del seu marit. Les dones llibertes (esclaves alliberades) es podien casar amb membres de totes les classes excepte les dues més altes, els senadors i els cavallers, i en qualsevol cas no podien assolir la classe social del marit. Els esclaus tenien prohibit el casament.

[edita] Estrangers
El Ius Latii, una forma de ciutadania amb un menor nombre de drets que la ciutadania normal romana, era la que es donava per naixement als habitants de la lliga de ciutats del Laci aliades de Roma, i gradualment es va anar estenent per tot l'imperi. Els ciutadans llatins tenien drets emparats per la llei romana, però no se'ls permetia votar. Els seus magistrats, però, sí que podien arribar a accedir a la veritable ciutadania romana. Aquestes distincions romangueren vigents fins a l'edicte de Caracal·la que va fer la ciutadania romana aplicable a tots els homes lliures de l'imperi l'any 212.

[edita] Lliberts
Els lliberts (liberti) eren esclaus alliberats, que tenia una forma del dret llatí a la seva disposició que garantia que els seus fills poguessin ser ciutadans comuns. El seu estatus va anar canviant de generació en generació durant la República.

[edita] Esclaus
Els esclaus (servi) eren en la seva major part descendents de deutors o de presoners de guerra, especialment dones i nens capturats durant setges i d'altres campanyes militars a Itàlia, Hispània i Cartago, i els seus fills també eren legalment esclaus. Cap al final de la República i durant l'Imperi varen anar arribant esclaus de les noves conquestes romanes de la Gàl·lia, Gran Bretanya, el Nord d'Àfrica, l'Orient Mitjà, i l'Àsia Menor, avui Turquia.
Els esclaus inicialment no tenien cap dret i havien d'obeir i consentir qualsevol ordre o caprici dels seus amos. Amb el pas del temps, si més no, el Senat i més endavant els emperadors dictaren lleis per tal de protegir llurs vides. Amb tot, però, fins l'abolició completa de l'esclavatge a Roma els amos empraven els seus esclaus amb propòsits sexuals, com relaten autors com Horaci.
carles guinea pomes

La ToGa

Toga

La toga fue una vestimenta distintiva de la Roma Antiga.
Consiste en una larga tela, d alrededor de 6 metros de longitud.Esta tela estaba enrollada alrededor del cuerpo de una manera especial y fue generalmente usada sobre una túnica.
La toga era hecha de algodón, y la túnica bajo esta era usualmente de lino.En la mayor parte de la historia de Roma, la toga fue usada exclusivamente por hombres, mientras que las mujeres usaban la stola.
Los ciudadanos no romanos tenían prohibido usar toga.



Actualmente, la toga es una vestimenta de color negro utilizada en ciertos países en los juzgados, por los jueces,
fiscales, abogados y procuradores.


Habían la toga pura, la toga candida, toga purpurea i la toga trabea.Pero tenian difrentes funciones y estatutus.

Tatiana

la galia

El conflicte Gal·loromà el qual va predominar des del 400 fins el 50 A.C., amb els Romans emergint victoriosos en la conquesta de les Galias sota el comandament de Juli Cèsar. Després del declivi de l’imperi Romà, una tribu Germànica coneguda com els Francs va prendre el control de les Galias destruint les tribus rivals.
Els Gals
La regió de les Galias consisteix avui dia pels estats de França, Bèlgica, la regió alemanya del Rhin i algunes regions occidentals de Suïssa. El conflicte Gal·loromà a la Gàl·lia Cisalpina havia succeït segles abans de la invasió de Juli Cèsar a la Gàl·lia Transalpina. [Al | En el] 390 o 387 A.C, un exèrcit Gal sota el comandament de Brennus va destruir les forces romanes en la Batalla d'Aliia, la qual va permetre el saqueig de Roma i la destrucció dels [enregistraments | escorcolls | registres] històrics previs a aquest període.
El creixent professionalisme de l’exèrcit romà eventualment permetria una sèrie de [triomfs | trumfos], notablement [a | en] la Batalla de Sentinum i la Batalla de Telamon, en les que els Gals van mantenir les seves tradicionals tàctiques i armes, tanmateix, per eliminar l’amenaça dels Gals es requeriria un esforç constant per part dels Romans, que finalment Juli Cèsar va proveir.
La campanya de Juli Cèsar en un començament principi no va trobar resistència inicialment. Les tribus de la Gàl·lia van ser ineficients [a | en] unir-se [a | en] un sol front per derrotar el *ejéricto Romano Romà, *agulnas vegades [César | Cèsar] va explotar el recurs de posar una tribu enfront de l'altra. [Al | En el] 58 A.C., [César | Cèsar] va derrotar la tribu dels Suebi sota el comandament d'Ariovisto. A l'any següent, aconsegueixo de conquerir als [Galo | Gal] Belgues, desprès que es denunciés que estaven conspirant contra Roma. Les victòries van continuar amb [el triomf | el trumfo] naval contra els Veneti [al | en el] 56 A.C. [Al | En el] 53 A.C., un gal de resistència emergeix sota el comandament de Vercingetorix. [César | Cèsar] va liderar [el lloc | la seu | el setge] contra la ciutat fortificada d'Avaricum i en 21 dies va aconseguir de trencar les seves defenses, sol 800 dels 40,000 habitants van aconseguir d'escapar. Després va decidir assetjar Gergòvia, que era el poble natal de Vercingetorix, on el líder gal [va sofrir | va patir] una de les pitjors [derrotes | fracassos | desfetes | senderes] [a | en] la seva [carrera | cursa | correguda] quan va haver de retirar-se per evitar una [revolta | giragonsa] [a | en] una altra banda de *galia; en [girar | tornar] va ser [rodejat | envoltat] per [César | Cèsar] [a | en] la *ciuda d'Alèsia l'any 52 A.C. La gent del poble [va sofrir | va patir] de fam fins perir i les muralles terrestres de [César | Cèsar] van mantenir lluny els reforços gals, *eventaulmente Vercingetorix va haver de renunciar, i això va marcar [el final | la fi] de la Guerra de les Galias.

la casa en Grecia y Roma

GRECIA

En principio, los griegos hacían sus casas con adobes. Se construían unas junto a otras desordenadamente, y el número y la distribución de las habitaciones dependía de los accidentes y extensión del terreno del que disponían. La luz se obtenía a través de las ventanas y claraboyas sin cristales, situadas a una altura que protegía la intimidad familiar de la vista de otras personas.

A menudo un patio interior proporcionaba luz y aireación a las habitaciones que daban a él. Las paredes exteriores eran tan vulnerables que los ladrones preferían agujerearlas antes que forzar la puerta de entrada.

No eran casas demasiado cómodas ni agradables, pero eran suficientes para satisfacer las necesidades de sus inquilinos que, generalmente, pasaban la mayor parte del día fuera de la casa, en los grandes espacios públicos al aire libre.

En el siglo IV a. C., los cambios políticos y económicos de las ciudades motivaron que los ciudadanos se desentendieran de los asuntos políticos y no participaran tanto de la vida de la calle. Por esto, cada vez hubo más demanda de comodidades y espacios en el interior de las viviendas.

Finalmente, en época helenística, las casas se hacen más lujosas. Las casas de los ricos están hechas a base de materiales nobles.

En la casa griega, las habitaciones se distribuyen alrededor de un patio interior. Las salas dedicadas a recibir visitas constan generalmente de una entrada y de un comedor, y suelen estar en la parte más accesible de la casa. El nombre de estas habitaciones, andron (ajndrwvn), significa ‘apartamento de los hombres’, puesto que las mujeres y los niños ocupaban las habitaciones (gineceo, gunaikwvn) más alejadas de la calle, o estaban en el piso superior.

Los muebles no eran simples. Había baúles y divanes para comer o dormir indistintamente. El qrovno" era un asiento honorífico, reservado al dueño de la casa o al huésped más distinguido. La mesa en que se servían las comidas era una especie de velador (travpeza).

En los barrios populares la mayoría de las casas eran muy pequeñas y tenían solamente una planta baja con dos o tres habitaciones pequeñas. Los alimentos se cocinaban al aire libre, sobre un brasero, pues parece que hasta el siglo IV a. de C. las casas no tenían cocina.

ROMA

Al principio la casa romana era una sencilla cabaña (casa, tugurium) de planta circular, con una techumbre cónica de césped. Esta vivienda fue sustituida por el modelo etrusco: cabañas de planta rectangular, con una abertura en el tejado para que saliera el humo y entrara la luz y el aire.

A partir del siglo II a. de C. los romanos pudientes, influidos por la cultura griega, enriquecieron y ampliaron sus casas, adosando por detrás del tablinum una segunda vivienda de características griegas. Se trata de la domus, o casa señorial.

En la domus, cada habitación, salvo el atrium, de uso común, estaba destinada a un uso concreto: cubiculum (dormitorio), cenaculum (comedor), tablinum (despacho del pater familias).

Ante la puerta de acceso al atrium había un pequeño vestibulum; el atrium, espacio al aire libre, era el patio central de la domus, y por su abertura superior entraba el agua de lluvia (compluvium), que caía en un pequeño estanque central (impluvium), comunicado con una cisterna subterránea. En un rincón del atrio estaba el larario, hornacina destinada al culto doméstico.

Alrededor de este patio había algunas pequeñas habitaciones y, alineada con la entrada, una amplia sala (tablinum) que el dueño utilizaba como sala de audiencias y reuniones con personas no pertenecientes a la familia. Esta habitación comunicaba con el peristilo, un segundo patio interior muy amplio. El peristilo estaba porticado y adornado con toda clase de plantas, flores, estatuas y surtidores. A su alrededor se estructuraban las habitaciones mejor iluminadas y más bellas de la casa (dormitorios, salones), de las que la más importante era el triclinio, sala en la que los romanos cenaban, tendidos en unos divanes ligeramente inclinados y apoyándose en almohadones.

Algunas casas tenían locales que daban a la calle, las tabernae, tiendas donde se vendían los productos cosechados en las tierras del dueño de la casa, o que eran alquiladas a terceras personas.

La casa era incómoda: el mobiliario era escaso,pocas ventanas y sin cristales, por lo que el interior era muy frío y oscuro. Generalmente no había letrinas, ni baños, ni agua corriente, salvo en algunas mansiones. En cambio, la decoración era lujosa y servía para tapar la mala calidad de los materiales: las paredes se pintaban con frescos y los suelos se cubrían de mosaicos.

Pero la mayoría de los habitantes de Roma no vivía en domus sino en apartamentos de alquiler (cenacula), dentro de manzanas de casas (insulae). Su aspecto exterior era magnífico, con ventanas y balcones, pero eran de mala calidad e incómodos. Su distribución interior era similar a la de los pisos actuales, pero sin cocina ni baño y estaban en constante amenaza de hundimiento o incendio.

Había también casas fuera de la ciudad. Eran las villae. Entre éstas se distinguen las que están en el extarradio de la ciudad, generalmente amplias (villae suburbanae); y las de campo (villae rusticae), dedicadas a la agricultura y la ganadería, que formaban auténticas aldeas.

Tipica domus romana

Mercè Terrats

Com que el crèdit ja s'acaba parlaré de l'acabada del domini Romà al Mediterrani,causada per el barbars i diversos problemes interiors.
S'anomena decadència de l'Imperi Romà al seguit de fets i accions que van provocar la decaiguda i extinció de l'imperi Romà.
L'inici de les crisis es va donar al segle III en la qual va haver una gran inflació i devaluació de la moneda i períodes on es va intentar restablir l'ordre com el Dominat. Va haver canvis polítics molt importants com la divisió de l'Imperi i la instauració de la tetrarquía, però el fet més rellevant en aquest període d'inestabilitat va ser la esglaonada conquesta dels pobles germànics. L'imperi finalment va desaparèixer com entitat política el 4 de setembre del 476, quan Ròmul Augusto, l'emperador de l'Imperi Romà d'Occident, va ser deposat per Odoacro(cap dels heruls). Roma ja havia estat saquejada i no quedava pràcticament gens de l'ordre romà original. Es posa l'any 476 com data que marca definitivament la Caiguda de l'Imperi, perquè en aquesta data ja ni tan sols hi ha algú que diu ser l'emperador d'Occident.

L'època daurada de l'Imperi Romà (període denominat Pax romana, segles I-II),va ser seguit d'una deterioració en les institucions de l'Imperi, particularment la del propi emperador. Va ser així com després de les dolentes administracions de la Dinastia dels Severs, en particular la de Heliogábalo, i després de la mort de l'últim d'ells, Alejandro Sever, l'Imperi va caure en un estat de ingobernabilidad que se li denomina Anarquía del segle III. Entre 238-285 van passar 19 emperadors, que van ser incapaços de prendre les regnes del govern i actuar de forma coordinada amb el Senat, pel que van acabar per deixar a Roma en una veritable crisi institucional. Durant aquest mateix període va començar l'anomenada "invasió pacífica", en la qual diverses tribus bàrbares es van situar, al principi, en els limits de l'imperi a causa de la falta de disciplina per part de l'exèrcit,causada per la codicia dels Generals que esperavan rebre el poder de l'Imperi,cosa que provocava l'ordre erroni a les seves tropes que van abandonar les tastques de defensa fronteriza,conquesta i vigilancia.A més de la ingobernabilidad emanada del poder central, incapaç d'actuar en contra d'aquesta situació. D'altra banda, les guerres civils van arruïnar a l'Imperi, el desordre intern no solament va acabar amb la indústria i el comerç, sinó que també va afeblir a tal punt les defenses de les fronteres imperials que, privades de la vigilància d'antany, es van convertir en portes franques per on van penetrar impunement les tribus bàrbares. Les més audaces van ser els pobles germànics, francs i godos, que van arremetre contra l'imperi, travessant la frontera dels rius Rin i Danubi.

Iván S.
14:20
23/11/07

EL VESTIT A GRECIA

Coneixem com vestien els homes i dones a l'antiga Grècia per les obres d'art que ens han deixat, sobretot la pintura i l'escultura. Les estàtues i les figures humanes representades en la ceràmica deixen veure amb molta claredat el vestit i el pentinat dels personatges representats. La literatura també en fa al·lusions, i en ocasions ens descriu clarament com era la indumentària grega antiga.

Homes i dones portaven túnica, que només es diferenciava per la llargada. Les túniques estaven formades per rectangles de roba de mida variable que envoltaven el cos o penjaven sobre d'ell. Aquesta peça se subjectava a l'espatlla amb agulles i generalment es cinyia a la cintura am un cinturó o cordó. Les túniques dels homes eren curtes si servien per treballar i s'anomenaven exòmida. La túnica de treball, amb una espatlla al descobert, era utilitzada pels esclaus, els obrers liures i els soldats. La quiton o túnica llarga es lligava a la cintura amb un cinturó i la portaven per mudar. La clàmide era un mantell curt utilitzat per joves i soldats. La indumentària dels homes no va variar al llarg del temps. Els grecs no portaven roba interior i no es treien la túnica per dormir.

Les dones, al principi, portaven una túnica cilíndrica que deixava una espatlla al descobert, anomenada peplo. Més endavant, el peplo va deixar de ser la peça comú de la indumentària femenina, tot i que la seguien utilitzant les pageses i les esclaves. Es passà a l'himàtion, túniques amb molts plecs cobertes amb un mantell. Les dones espartanes deixaven un dels costats de la túnica obert. Les dones gregues podien portar el cap cobert amb un plec del mantell aixecat a manera de caputxa.

Les fibres més utilitzades en els teixits eren el lli i la llana. els colors eren primaris, vermell, blau,... amb motius decoratius en contrast, excepte les classes baixes que solien tenyir els seus vestits d'un marró vermellós. Al segle V a. C. van començar a utilitzar-se brodats de qualitat.

Dins de casa no portaven sabates, però fora si. A l'hivern utilitzaven un calçat tapat fins a mitja cama i a l'estiu utilitzaven sandàlies. Les de les dones eren més fines i variades i tenien una mena de taló entre la sola i el peu per semblar més altes. Estaven fetes de cuir, fusta o corda.

La mida del cabell variava. A Esparta, els nens anaven rapats i els adults portaven els cabells llargs. A Atenes eren els esclaus els que anaven rapats i els homes lliures portaven els cabells llargs. Les dones portaven sempre els cabells llargs.

S'utilitzaven guants per el treball en la construcció i en l'agricultura i també existien guants de vestir.

Els grecs confeccionaven bosses de mà amb cercles o òvals de cuir, als quals passaven un cordó pel seu perímetre per formar la cavitat de la bossa en tibar el cordó. La paraula grega que vol dir cuir, "byrsa", ha donat origen a la paraula bossa.

Judit Vidal Clos