Domus

les cases romanes

Era l’habitatge urbà de les famílies benestants. Era de planta rectangular i acostumava a estar formada per tres parts: vestíbul, atri envoltat d’habitacions i a la part posterior un jardí envoltat de columnes. L’atri és un espai rectangular amb columnes de la casa romana. Disposava d’una obertura central (compluvium) que il·luminava, airejava i recollia l’aigua de la pluja a l’estany central (impluvium). Al voltant de l’atri es distribuïen de forma simètrica les diverses dependències: culina (cuina), cubicula (dormitoris), latrina (bany), tablinium (habitació dels senyors de la casa situada a la part oposada a l’entrada), triclinum (menjador). Les façanes eren sòbries, sense decoració i tenien poques obertures cap a l’exterior, ja que els constructors donaven més importància a l’espai interior. Les domus solien disposar de planta baixa i primer pis.

Dibuix d'una casa romana

parts de la domus:

Aquestes paraules es una ampliacio de bocavulari de parts de la domus.

Compluvium:

Obertura al sostre, per tal de recollir l'aigua de la pluja, i donar llum a l'atri.

Murus:part exterior de la casa que feia de paret.

Tectum:Eren teulades en forma de pendent.

Ala:Es una entrada a una habitaci

Tablinium:Estava situat al darrera de l'atri, separat per una cortina o un reixat de fusta. Era el el despatx del pater familias, on rebia les visites i guardava l'arxiu familiar.

Atrium:Era un gran espai cobert per un sostre llevat d'una gran obertura ('compluuium') que donava claror i ventilació i deixava caure l'aigua de la pluja en el impluvium.

Hortus:Era el jardí inferior de la casa,també feia d'hort.

Peristylium:Jardí envoltat de columnes i de porxos.

Solarium:Lloc on els romans i prenien el sol.

Porticus:Porta principal.

Exedra:Amplia sala d'estar i de recepció.

Cubicum:Dormitoris estaven situats als costats de l'atri.

Posticum:Porta secundaria que dona a un carrer lateral,normalment la feien servir els esclaus.

Triclinium:El menjador, es va introduir amb el costum grec de menjar ajagut.

Culina:Era la cuina.

Implovium:Al mig de l'atrium, recollia l'aigua que entrava pel compluvium.

Taberna:Eren habitacions que comunicaven tant l'interior i l'exterior de la casa i que el propietari alquilava com c votiga.

fauces:Corredor que donava al vestibulum.

Vestibulum:Petit espai arrecerat anterior a la porta o (fores), la qual donava a un corredor.

Lararium:Capelleta consagrada als lars i l'arca de cabals.

Jonathan Güibas Castillo

El Dorífor i el seu escultor Policlet!!!

HoLa sóC Jo uNa aLTrE VeGaDa
lA TaTiAnA I AvuI EsTiC aQuI PeR pArLaR dE:


DoRÍfOr...
El Dorífor és una escultura grega de estil classicisme (440-450 ac). La original era fosa (perquè era de bronze) però s'ha perdut, per tant, les cópies són de marbre , per tant utilitzaren la técnica esculpida. La seva alçada és de 2'12 m i és una escultura classificada dempeus. La escultura Dorífor representa un jove caminant amb una llança sobre l'espatlla, un jove llancer, potser Anquiles.La seva mirada és ferma i serena, la seva expressió tranquil.la mostra autodomini.


La figura original va ser de Policlet, un escultor grec, anomenat el vell.

El Dorífor és un exemple de la proporció de les parts i es basa en Pitàgores qui va dir que tot fenòmen té una base numérica que es pot conéixer, els números significaquen la presència divina en l'àmbit humà, aixi aquesta escultura es converteix en un exemple de la Perfecció, la Bellesa i I'ideal.



pOlIcLeT!!!
Policlet en grec Πολύκλειτος, va ser un dels grans mestres de l'escultura grega de l'época coneguda com a "clàssica",que comprèn els segles V i IV.Entre les seves obres més famoses hi ha el Dorífor i el Diadumenos.






El Diadumenus una obra més de Policlet.











dEuUuuUuUuuUuU, FiNs uN AlTrE DiA!!!

TrOyA uNa CiUdAd iNoLvIdAbLe!!!

Diumenge,14 de oCtubRe.

--JeniFer--

La guerra de Troya fue una guerra contra la ciudad de Troya por los ejércitos griegos, tras la fuga de Helena de Esparta por Paris.Esta guerra es una figura central y fue narrada en un ciclo de poemas épicos de los que solo dos nos han llegado intactos.Otras partes de la historia y versiones diferentes fueron elaboradas por poetas griegos y romanos posteriores.

Los troyanos y Atenea construyeron un muro que debía servir como refugio a Heracles.Cuando el monstruo alcanzó la obra defensiva, abrió sus enormes mandíbulas, y Heracles se arrojó armado en las fauces del monstruo. Después de tres días en su vientre causando destrozos, salió victorioso y completamente calvo.

Ulises tuvo una idea i decide construir un caballo gigantesco de madera y lo hace pasar por un presente de los griegos hacia la ciudad de Troya. Los troyanos creen que en el engaño del caballo y celebran su victoria. Meten el caballo en la ciudad y festejan sin mesura. Pero el caballo no es un regalo. El caballo lleva en su interior a toda la tropa griega esperando el momento adecuado. Cuando los ecos de la celebración se extinguen, los griegos salen de su escondite y atacan a los desprevenidos troyanos.

Troya fue una guerra muy importante en su época,como la es ahora tambien.Su historia llegan a parecer en libros.

Si quereis ver más fotos de la ciudad de Troya.Haz clic en esta página.

http://personal.telefonica.terra.es/web/cepmotril/arqueotroya.htm

Espero que os guste!!

Plotí (Licópolis 205 - Roma 270)

PlOtí:

Plotí en grec Πλωτίνος era un filòsof d'origen Egipci, nascut en Licòpolis.

És considerat el fundador del Neoplatonisme.Es va enrolar en l'exèrcit de l'imperador Gordià III per
participar en les campanyes contra Pèrsia, encara que la seva vertadera motivació era la de conèixer el
Mazdeisme i la cultuira persa.
Després de ser derrotat, Plotino es va refugiar a Antiòquia abans de passar a Roma per a crear una escola a l'any 244 on va aprofundir en els ensenyaments de Plató.Possiblement fins els 49 anys no va començar a escriure iniciant la sèrie de 54 tractats anomenats"Enèades".

Tatiana Lopes 12/11/2007

Troya-Passat i present.

La guerra de Troya
La guerra entre deus,herois i soldats.

La mitologia grega culmina en la Guerra de Troya, la lluita entre els grecs i els troyans, incloent les seves causes i conseqüències. En les obres d'Homer les principals històries ja han pres forma i substància, i els temes individuals van ser elaborats més tard, especialment en els drames grecs. La Guerra de Troia va adquirir també un gran interès per a la cultura romana a causa de la història de l'heroi troya Enees, el viatge del qual des de Troya va dur a la fundació de la ciutat que un dia es convertiria a Roma, recollida per Virgili en L' Eneida (el Llibre II del qual conté el relat més conegut del saqueig de Troia).Finalment hi ha dos pseudo-cròniques escrites en llatí que van passar sota els nom de Dictis Cretense i Dares Frigio.
El cicle de la Guerra de Troya, una col·lecció de poemes épicos, comença amb els successos que van desencadenar la guerra: Eris i la poma daurada ‘per a la més bella', el judici de Paris, el rapte d'Helena i el sacrifici d'Ifigenia a Áulide.
Per a rescatar a Helena, els grecs van organitzar una gran expedició sota el comandament del germà de Menelao, Agamèmnon, rei de Micenas, però els troyans es van negar a alliberar-la. La Ilíada, que es desenvolupa en el desè any de la guerra, conta la disputa d'Agamèmnon amb Aquil·les, que era el millor guerrer grec, i les consegüents morts en batalla de l'amic d'Aquil·les, Pàtrocle, i del fill major de Príam, Hèctor. Després de la mort d'aquest es van unir als troyans dos exòtics aliats: Pentesilea, reina de les Amazonas, i Memnón, rei dels etíops i fill de la deessa de l'aurora Eos.
Aquil·les va matar a ambdós, però Paris va assolir llavors matar-li amb una fletxa. Abans que poguessin prendre Troya, els grecs van haver de robar de la ciutadella la imatge de fusta de Pal·las Atenea (el Pal·ladi). Finalment, amb l'ajuda d'Atenea van construir el cavall de Troya. A pesar dels advertiments de la filla de Príam, Casandra, els troyans van ser convençuts per Sinón, un grec que havia fingit la seva deserció, per a dur el cavall dintre de les muralles de Troya com ofrena per a Atenea. El sacerdot Laoconte, que va intentar destruir el cavall, va ser mort per serps marines. AL fosquejar la flota grega va regressar i els guerrers del cavall van obrir les portes de la ciutat. En el complet saqueig que va seguir, Príam i els seus restants fills van ser assassinats, passant les dones troyanas a ser esclaves en diverses ciutats de Grècia. Els aventurats viatges de retorn dels líders grecs (incloent els viatjes d'Odiseo i Enees, i l'assassinat d'Agamèmnon) van ser narrats en dues èpiques histories, Els retorns (Nostoi, avui perduda) i L'Odissea d'Homer.
El cicle troyà també inclou les aventures dels fills de la generació troyana (per exemple Orestes i Telémaco).

La troya del segle XX
Les excavacions de Heinrich Schliemann

Al 1870 l'arqueòleg alemany Heinrich Schliemann va excavar el pujol de Hisarlik, on creia que estava la ciutat de Troia, trobant les restes de l'antiga ciutat de Nova Ilión, que va existir fins al segle I adC i sota la qual va trobar altres ruïnes, i sota aquestes, altres més. Semblava una immensa ceba les capes de la qual caldria anar desfen una després d'una altra i cadascuna d'aquestes capes semblava haver estat habitada en èpoques diferents. Schliemann havia anat per a trobar la Troia homèrica; però en el curs dels anys, ell i els seus col·laboradors van trobar set ciutats sepultades, i més tard altres dues. Però, quin d'aquestes deu ciutats era la Troia d'Homer? Estava clar que la capa més profunda, Troia I, era la prehistòrica, la més antiga, tan antiga que els seus habitants encara no coneixien l'ocupació del metall, i que la capa més a flor de terra, Troia IX, havia de ser la més recent, guardant les restes de la Nova Ilión, on Jerjes i Alejandro Magne havien sacrificat als déus. Alguns historiadors creuen que la Troia VI o la VII van ser la ciutat homèrica, perquè les anteriors són petites i les posteriors són assentaments grecs.

Iván Sierra.11/10/07
Treball de la primera quinzena

Apol·lo

Apol·lo Lici, segle IV

(Museu Louvre, París)

Apol·lo

Apol·lo era fill de Zeus i Leto i germà bessó de la caçadora Artemisa, que va prendre el lloc de Selene com a deessa de la Lluna. En l'època helenística va ser identificat amb el Sol i anomenat Apollo Helios. Va ser pare d'Asclepi o Esculapi, déu de la medicina.

Reflectia l'ideal del kouros grec (jove sense barba), i era déu de la llum, la veritat, la poesia, la música, el tir amb arc, la curació i atreia plagues mortals. També era el déu profètic de l'oracle de Delfos.

El seu naixement va ser accidental perquè quan Hera va descobrir que Leto estaba embarassa, va prohibir que donés a llum a terra ferma, o al continent, o qualsevol illa del mar. Leto va trobar la illa flotant de Delos, que no era un continent ni una illa real, i va donar llum allà. Després Zeus va assegurar Delos al fons de l'oceà. Més tard aquesta illa va ser consagrada a Apol·lo. També s'afirma que Hera va segrestar a Ilitia, la deesa dels parts, per evitar que Leto donés a llum. Els altres déus van enganyar a Hera perquè la deixés anar oferint-li un collar d'àmbar de vuit metres de llarg. Els mitògrafs coincideixen en que primer va néixer Artemisa i que aquesta la va ajudar a donar llum, o que Artemisa va néixer un dia abans que Apol·lo, a la illa de Ortigia, i que va ajudar a Leto a creuar el mar fins a Delos el dia següent per donar a llum Apol·lo.

En la seva joventut, Apol·lo va matar al drac Pitó, que vivia a Delfos a la font de Castalia, perquè Pitó va intentar violar a Leto quan estava embarassada d'Apol·lo i Artemisa. Aquesta font era la que emetia els vapors causants de que l'oràcle de Delfos fes les profecies. Apol·lo va ser castigat per matar a Pitó perquè aquest era fill de Gea.

En l'art se'l representa com un home jove, sense barba i bell amb un arc o un lira a la mà. L'Apol·lo de Belvedere és una escultura de marbre datada entre 350 i 325 a.C. L'Adonis de Centocelle, actualment al museu Ashmolean (Oxford) és una escultura del s. IV a.C. Trobem mosaics d'Apol·lo Helios a El Djem (s.II d.C). Altres representacions antigues són l'Apol·lo de Piombino (Itàlia) i el gran Apol·lo daurat de Lillebonne, tots dos al museu del Louvre.

Apol·lo tenia molts santuraris oraculars. Alguns dels més importants, del més antic al més recent són: Dídima (Anatòlia), Hieràpolis Bambyce (Àsia Menor), Delos, Corint, Basas (Peloponès), Abas(a prop de Delfos), Patara (Licia), Claros ( Àsia menor), Segesta (Sicília).

Altres temples no oraculars es troben a Roma, Acarnania, Ternon, Magalopolis, Apolònia, Ortigia (Silícia), Figalia (Arcadia), Corint i Delos.

Judit Vidal