Perseu

PERSEU

Acrisi, rei d'Argos, tenia una filla molt formosa anomenada Dànae. Però un oracle el va avisar que el fill de la seva filla li causaria la mort. Així és que Acrisi va tancar Dànae en una soterrani protegit per portes de bronze. Només Zeus podia entrar, després de convertir-se en una pluja d'or, en una de les seves habituals transformacions amb les quals seduïa les seves amants.
Zeus i Dànae es van unir i Dànae va concebre Perseu. Llavors Acrisi va abandonar mare i fill en una barca a la deriva sense menjar ni aigua perquè morissin. Tanmateix van arribar a l'illa de Sérifos, on els va recollir Dictis, un pescador germà del rei Polidectes.
Amb el temps Perseu va fer-se un home i el rei va començar a molestar Dànae amb insistents proposicions de matrimoni. Dànae, amb el suport del seu fill, s'hi negava. Per desfer-se d'aquell obstacle, Polidectes va desafiar Perseu a matar la Medusa i portar-n'hi el cap com a prova. El noi, sense pensar-s'ho gaire, va acceptar el repte. La Medusa era una de les tres Gòrgones, monstres amb ales i unes urpes i uns ullals terrorífics i amb una cabellera de serps verinoses. Però la seva arma més terrible era la seva mirada, que convertia els homes en pedra. Zeus, sabent que tot sol el seu fill no se'n sortiria, va demanar als altres déus que l'ajudessin. Hades li dóna un casc per fer-lo invisible, Hermes
unes sandàlies alades i una falç, i Atena un escut tan brunyit que reflectia com un mirall, amb l'advertiment que mirés sempre la Medusa a través de l'escut i no directament.
Perseu arribà al mont Atlas, on vivien les Graies, germanes de les Gòrgones, que tenien només un ull i una dent per a totes tres. Perseu els els prengué i abans de tornar-los va exigir que li indiquessin el camí cap a la Medusa. Un cop se n'hagué assabentat, anà a la terra dels Hiperboris, a l'extrem nord del món, on vivien les Gòrgones en una cova entre les figures petrificades de les seves vítimes.
Perseu les va trobar dormint i es va anr acostant a la Medusa a poc a poc, d'esquena mirant enrera a través de l'escut. Quan tingué la Medusa a seu abast, el noi, sense girar-se, li tallà el cap. Del contacte de les gotes de sang de la Medusa amb la terra, va néixer Pegas, el cavall alat. Perseu va córrer a guardar, amb l'ajut de l'escut encara, el cap de la Medusa dins un sarró de roba gruixuda, ja que, morta i tot, la seva mirada no havia perdut el seu poder petrificador. Després, amb les sandàlies alades i el casc d'Hades, se'n va poder anar a gran velocitat i sense que el veiessin les altres Gòrgones.

Valoracion dê la optativa

El que més m'agradat d'aquesta signatura ha sigut les hores a l'ordinador tot hi que de vegades no m'anava i tenia que passarme tota l'hora sense fer res, i el que menys lo de les lletres...estva bé pels qui tenen mà amb això i ho saben fer bé. A mi em va sortir un churro.

Les classes amb l'ordinador se'm feien llargues tot hi que sortia amb alguna cosa aprèsa.

Em pensava que no m'agradaria al principi i em vaig queixar pero em va agradar bastant més del que creia, sobretot l'excursió que va ser lo millor del curs.
En general m'ha agradat aquesta optativa.

alejandro magno

Alejandro III de Macedonia, más conocido como Alejandro Magno; transliterado del griego Μέγας Αλέξανδρος, Megas Alexandros;^[1] (n. Pella, 20 de julio de 356 a. C.^{[2] [3]} – Babilonia, 13 de junio de 323 a. C.),^[4] fue el rey de Macedonia desde 336 a. C. hasta su muerte y está considerado como uno de los líderes militares más importantes de la Historia, por su conquista del Imperio persa.Tras consolidar la unificación de varias ciudades-estado de la antigua Grecia que estuvieron bajo el dominio de su padre, Filipo II de Macedonia, poniendo fin a la rebelión de los griegos del sur tras la muerte de éste, Alejandro conquistó el Imperio persa, incluyendo Anatolia, Siria, Fenicia, Judea, Gaza, Egipto, Bactriana y Mesopotamia, expandiendo las fronteras de Macedonia hasta la región del Punjab.Antes de su muerte, Alejandro había planeado volver hacia el oeste y conquistar Arabia, la península Itálica e Iberia, además de continuar la expansión hacia el Oriente y encontrar el fin del mundo, idea que Aristóteles, su tutor durante la adolescencia, le había inculcado contándole historias sobre un lugar donde la Tierra acababa y empezaba el Gran Mar Exterior.Alejandro promovió la incorporación de persas en el ejército y la administración a través de lo que ha sido definido por algunos académicos como una «política de fusión», y favoreció el matrimonio de miembros de su ejército con mujeres persas. Él mismo se casó con dos mujeres persas de noble cuna.Tras doce años de continuas campañas militares, Alejandro murió, posiblemente de malaria, fiebre tifoidea o encefalitis vírica. Su única descendencia,^[5] muerto a manos de Casandro a los 13 años, dejó el imperio a merced de sus generales, conocidos como los diádocos (sucesores), que lo fraccionaron y repartieron. Más de tres siglos después de dominio y colonización griega en áreas tan lejanas moría Cleopatra, la última descendiente de Ptolomeo I Sóter, uno de estos diádocos. Con este hecho acabó el período conocido como helenístico o alejandrino, que fusionó las culturas griega y mesoriental.Su legado ha quedado reflejado en la historia y la mitología de occidente y oriente, y sus conquistas inspiraron una tradición literaria en la que aparece como un héroe legendario similar a Aquiles, o como el «maldito Alejandro» del libro zoroastra de Arda Viraf por su conquista del Imperio persa y la destrucción de su capital, Persépolis.

Les Sirenes

Les sirenes són personatjes mitològics, que amb el seu cant embruixat, enamorava als pescadors i aquests desapareixien per sempre més.

En l'època grega, eren representades amb alas, amb cara humana i cos d'au. La transformació en criatura mitat dona, mitat peix, amb la part inferior recorberta d'escates, succeix a l'Edat Mitjana i a les llegendes celtes i germàniques. També són conegudes com a ondina en català poètic.

L'Origen de les sirenes no és clar. Eren filles de Forcis, segons uns mites la seva mare era la musa Melpòmene, segons altres Terpsìcore o Cal.líope . Les sierenes de la mitologia grega eren naiàdes (nimfes marines), meitat dones i meitat aus, no molt diferents de les Harpies.

Vivien a la illa Antemessa (florida) on la terra era blanca degut als ossos blanquejats dels navegants morts. Segons un oracle, quan un vaixell passava davant la seva illa, elles s'apropaven i comensaven a cantar, i els pescadors es tiraven a l'aigua per poder agafarles, tot i que mai ho aconseguien i morien afugats. Després les sirenes sels menjaven.

SIGNICAT DE LES SIRENES

La primera mensció de les sirenes és la historia assíria d'Atargatis, qui es va transformar per amor. Aquesta connotació amorosa i de seducció acompanyarà la majoria de representacions posteriors de la figura. Veure sirenes era signe de mala sort per als mariners, que podien naufragar o perdre's, per no tornar a casa. Per contra els finesos la veien com un auguri de surt, ja que la sirena era una mena de fada aquàtica que podia concedir un desig o guarir una malaltia.

La equació d'extrema bellesa i perill és una constant en alguns mites sobre la dona, dels quals la sirena en seria un exemple. El fet de tenir escates estava associat al pecat durant l'Edat Mitjana i per això apareixen en nombrosos capitell junt a serps i peixos.

Cultura Clàssica: Valoració Final

Aquest credit m´ha servir per coneixer aspectes més amplis de la mitologia Grega i Romana,també m´ha agradat anar a ordiandors i fer treballs a part que a mi la história i la mitologia m´agraden molt.

D`aquest credit jo personalment no canviaria res,ja m´està bé com ho hem fet, no crec que cap altre credit m´agradi tant com aquest.

En resum trobo que el credit ha estat molt interessant i que m´ha servit per apendre moltes més coses (Almenos hem fet història que aquest any només es fá geografia).

També em va agradar molt l´excursió a Empúries, totes aquelles restes Romanes i gregues em van semblar molt interessants, en especial saber que aquelles construccions tenen més de 1000 anys.

Les restes de Pompeia

La ciutat de Pompeia per nosaltres ha sigut com si el temps es parés en l’época romana.
Ha servit per saber moltes coses que es desconeixien, per aprofundir en la vida cuotidiana de la gent que hi vivia.
En realitat van ser dos les ciutats enterrades per les grans capes de cendra.
Herculano (1738) i Pompeia (1748), però la primera vegada que van descubrir la ciutat va ser al 1550, l’arquitecta Fontana, per accident en unes excavacions que duia a terme per le riu Sarno, tot i que per aquella época es creia que la ciutat estava perduda per sempre. Es creu que ho va deixar per perdut quan va descubrir les pintures erótiques.
Moltes coses sorprenenment es troben en perfecta estat com si el pas dels anys no els hagués afectat en absolut, com per exemple; encara es conserven gossos lligats a la paret, tapissos, escrits de benviguda al terra...
Tot i això les pintures no han sigut tan fàcils de conservar encara que amb la nova tecnología es fàcil saber el que s’hi representava.
L’any 2002 es va descubrir cases a la desembocadura del riu Sarno, semblants a Venècia.
Actualment es una atracció turístca partanyent al Patrimoni de la Humanitat.
Llocs importants de Pompeia:
-La Basílica
-Temple d’Apol·lo
-El foro
-Temple de Júpiter
-El mercat

I molts llocs més que es concentren en aquest petit forat del temps.