dimarts, 13 de maig del 2008

LA ESCULTURA GRIEGA

La escultura griega alcanzó el ideal de la belleza artística hasta donde pudo llegar por si solo el ingenio humano. Aunque Grecia floreció en todas las Bellas Artes, ninguna le distingue tanto como la escultura.
Cultivó el arte griego todos los géneros de escultura, adoptando con predilección el mármol y el bronce como material escultórico y tomando como asuntos principales los mitológicos y los guerreros a los cuales añadió en su última época el retrato de personajes históricos.
Forman su característica en los mejores tiempos del Arte (los de Fidias) la expresión de la realidad idealizada, la regular proporción orgánica, el alejamiento de lo vago y monstruoso, la precisión en los contornos y detalles, la armonía y belleza en las formas y la finura en la ejecución.
Período de formación:
En el primer período después de los rudimentarios ídolos de madera llamados xoanon, planos por delante y por detrás y redondeados en los bordes, descubiertos en Delos (atribuidos al mítico Dédalo) y después de las primeras estatuas de mármol de tosco labrado y a modo de columnas, va recorriendo el arte un camino de progreso que empieza en las escuelas jónico-asiáticas de Samos y Quíos (islas de Asia Menor) y sigue en la dórica Sición (Peloponeso) a principios del siglo VI. Las jónicas se distinguen por cierta elegancia y simetría en el plegado de los paños como es de ver en las diferentes Ártemis (o Dianas primitivas) que son obras principales de dichas escuelas. La dórica, por la robustez y el aspecto varonil de sus figuras y unas y otras por los reflejos de la tradición asiática en que debieron inspirarse, imitando modelos de procedencia oriental, los cuales se hallaban en los productos industriales de Asia, traídos por el comercio. No obstante, en la escuela dórica se hace menos visible el influjo asiático y se revela ya por el espíritu de independencia sobre todo, en la talla de sus Apolos desnudos y de aspecto varonil. En los relieves de este periodo se advierte por lo general la misma técnica de los asirios arriba mencionada.
Periodo arcaico:
El segundo período se caracteriza por la independencia que el arte griego, ya formado, va realizando respecto de imitaciones orientales y por el tipo atlético dado a sus estatuas que en su gran parte representan a los vencedores en los juegos olímpicos aunque se llamen Apolos.
Esta última y quizás también la de Egina más bien deben llamarse escuelas áticas de influencia dórica pues seguían la tradición jónica en el plegado de los paños con bastante finura y exceso de simetría. Las escuelas propiamente dóricas se reducen a las tres primeras ciudades de la lista como situadas en el Peloponeso, las cuales forman la llamada escuela argivo-siciones, que labró las estatuas atléticas de bronce. En Asia Menor y las islas del mar Egeo continúan vivas en este periodo las imitaciones orientales y en todos los centros nombrados aun se observa alguna rigidez, uniformidad y falta de expresión en las figuras con cierta sonrisa amanerada e inexpresiva lo cual es distintivo del periodo arcaico.
Ejemplo de este tipo de escultura del período preclásico griego es el Kouros, procedente del Asclepeion de Paros, mármol pario, h. 540 aC, Museo del Louvre, con la típica sonrisa eginética o arcaica. Otra muestra de este periodo es la conocida como Dama de Auxerre, una koré.
Período clásico:
El tercer período señala el apogeo de la escultura, siendo Fidias el héroe que a mediados del siglo V aC la llevó a su esplendor. Pero antes forman una especie de transición los escultores Cálamis y Mirón los cuales vencen la rigidez del anterior periodo dando a las figuras delicadeza y gracia el primero y expresión de movimiento el segundo. Fidias, condiscípulo de Mirón en la escuela de Agéladas (de Argos), se celebra como escultor de los dioses pues nadie como él en el mundo antiguo supo dar a sus creaciones artísticas actitud noble y serena y sello de lo divino sin que le hiciera falta para ello el simbolismo. Obras suyas fueron entre otras:
Lucha entre lapitas y centauros. Friso del templo de Zeus en Olimpia
las estatuas criselefantinas (de oro y marfil) y la estatua de Zeus (Júpiter) para el templo de Olimpia.
las estatuas de Atenea o Minerva para el Partenón de Atenas. Esta estatua se dice que medía unos doce metros sobre su pedestal.
las esculturas que adornaban los tímpanos y frisos de este segundo templo.
Contemporáneo y condiscípulo de Fidias fue Policleto que en su tiempo alcanzó tanta fama como él, notable por la corrección en el dibujo, finura en los detalles y expresión noble de la fuerza y forma humanas, en contraposición al tipo sobrehumano de Fidias. Ambos artistas se consideran como genios superiores de la escultura. Policleto fijó el canon escultórico, modificado después por Eufranor y Lisipo y representa con Mirón el progreso de la escuela argivo-sicione o dórica de Canaco y Agéladas, siendo obras suyas varios atletas y la famosa Amazona presente en los Museos Vaticanos.


Periodo de difusión:
El cuarto período que es el de difusión se llama también alejandrino y helenístico por corresponder a la época de helenismo abierta por Alejandro.
En él, las escuelas salen de Grecia y figuran principalmente en Pérgamo, Rodas, Tralles, Antioquía y Alejandría, distinguiéndose por su realismo, alguna exageración en las actitudes, predilección por las escenas trágicas o dolorosas y cultivo por el retrato. Son muy celebrados
el grupo de Laoconte y sus hijos de la escuela de Rodas, que hoy se halla en el Museo del Vaticano
el Toro Farnesio de la escuela de Tralles
el Galo moribundo de la escuela de Pérgamo
La escuela griega de Alejandría se distinguió por los asuntos simbólicos o alegóricos y los rústicos o campestres que fueron objeto de sus relieves o estatuas.



dimarts, 6 de maig del 2008

MiToLoGiA GrEgA

La mitologia grega és radicalment complexa, farcida de déus, herois o semidéus i monstres que passen infinitat d'aventures de tota mena. Malgrat tot, hi ha una certa jerarquia en les divinitats gregues; així, per exemple, Zeus és el déu suprem (poques vegades qüestionat de forma directa), els dotze déus olímpics presidits per Zeus, les vuit divinitats selectes, les divinitats siderals i de la natura, i el gran nombre de divinitats al.legòriques; així com les divinitats primordials (que rarament eren objecte de culte). Així doncs, malgrat que "l'arbre diví" mai no fou definit plenament pels escriptors i poetes que assajaren de "donar-li forma", s'hi preveu un déu suprem, mantes divinitats rellevants, i un conjunt d'éssers divins menors que representen la natura i la humanitat en general.

Déus
Els déus del Panteó grec adoptaven figures humanes i personificaven les forces de l'Univers; igual que els homes, els déus hel·lènics eren impredictibles, per això unes vegades tenien un estricte sentit de la justícia i unes altres eren cruels i venjatius. S'arribava a obtenir llur favor per mitjà de sacrificis i de pietat, però aquests procediments no eren pas sempre efectius, ja que els déus eren molt volubles.
Heròdot afirma que Homer i Hesíode van donar nom als déus i van assignar a cada un la seua tasca o comesa, alhora que els donaven la forma i els atributs. Si bé reconeixent la importància de la font, no podem oblidar que Homer recull en els seus escrits una tradició oral que remunta a diverses generacions, que aquests autors es limiten a fixar entre els anys 850 a 750 aC.
Els citats autors van descriure als déus com a arquetips de la Humanitat. L'escultura grega i, en general el seu art, s'encarregarien de retratar els déus Olímpics amb una perfecció i bellesa que ha arribat als nostres dies com a models artístics; ara bé, aquells déus també eren arquetips de la realitat humana en totes les seves accepcions i, doncs, també la realitat religiosa del poble.

Déus de l'Olimp
Els déus olímpics eren els déus principals de la mitologia grega. A més de Zeus, que era el més important de tots, hi havia Afrodita (amb Eros), Apol·lo, Ares, Àrtemis, Atena, Demèter (i Persèfone), Dionís, Hades, Hefest, Hera, Hermes, Hestia i Posidó.
Però aquests déus no sempre havien dominat els altres, sinó que es van imposar per la força sobre uns déus més antics, els Titans, que eren sota el control de Cronos. Entre aquests déus hi havia: Ceo, Clímene, Crio, Euríbia, Febe, Hiperió, Jàpet, Mnemòsine, Oceà, Rea, Tetis i Tia.
Al seu torn, els Titans havien ocupat el poder desplaçant els primers déus, que encapçalava Urà. Aquests déus representaven les forces més fonamentals de la natura: el cel (Urà), la terra (Gea), la mort (Tànatos), etc.
Semidéus i mortals
En la mitologia grega es destaquen 3 fets successius presents en moltes de les històries dels semidéus i els mortals:
L'expedició de Jàson i els argonautes. Alguns dels nombrosos participants d'aquest viatge van ésser: Hèracles, Medea i Orfeu (casat amb Eurídice).
El cicle tebà. Els seus protagonistes van ésser: Antígona, Èdip, Tirèsias i altres.
La Guerra de Troia. Alguns dels personatges més importants són: Agamèmnon, Aquil·les, Euríale i Nisos, Hèctor, Helena, Leda, Menelau, Paris, Patrocle, Penèlope, Proteu, Telèmac i Ulisses.
De la resta de mites destaquen aquests:
-Les aventures de Perseu: Andròmeda, Dànae i les Hespèrides.
-A Creta: Ariadna, Dèdal, Europa, Ícar i Minos.
-A Atenes: Egeu, Teseu i Hipòlit.
-A Arcàdia: Atalant
-Ganimedes
-Io
-Mides
-Ancuros
-Les Plèiades
-Eonos
-Híam
-Ifimèdia
-Caune
Animals i monstres:

Algunes de les besties,animals, i monstres són auqestes:

-La cabra Amaltea
-Els centaures
-El ca Cèrber
-Els ciclops
-L'Esfinx
-L'au Fènix
-Les Gòrgones
-Els grifons
-Les Harpies
-L'Hidra de Lerna
-L'Hipocamp
-Les làmies
-La Medusa
-El Minotaure
-El cavall alat Pegàs
-La Quimera
-Els sàtirs
-Les sirenes
El món mitologic:
Aquests són alguns llocs mitològics:
*L'oracle de Delfos
*L'Hades
*El Mont Helicó
*La font Hipocrene
*Les fonts de l'Oceà
*L'Olimp
*La ciutat de Temiscira
Alguns objectes mitològics:
*L'Argos
*El Caduceu
*La copa d'Higia
*La vara d'Esculapi

Gladiadores*


Recibía el nombre de gladiador quién batallaba con otro, o con una bestia, en los juegos públicos de la Antigua Roma. La teoría más aceptada sobre el origen de este vocablo es que deriva de la palabra Gladius, la espada que utilizaban.

El origen de los combates de gladiadores hay que buscarlo en las costumbres funerarias de los etruscos, en cuyos monumentos aparecen representados y, remontándose algo más, es probable que se encontrase alguna relación con la costumbre de inmolar los prisioneros en la tumba del héroe muerto en la guerra, practicada por algunos pueblos primitivos.

Constituían una parte de los juegos fúnebres de los etruscos y parecen referirse al culto de Saturno, lo cual indica que en un principio se celebraban durante las Saturnales. Dichos combates se introdujeron en Roma hacia el siglo III adC. Como no siempre había prisioneros que combatieran mientras el cadáver se quemaba en la pira, pues tal era el momento en que se producía el duelo gladiatorio, en que la sangre que se vertía era como un holocausto ofrecido al difunto, no faltaban hombres temerarios que se prestaban libremente a combatir. Tales fueron los primeros gladiadores.

Como sucedió con otras muchas costumbres de la antigüedad, los combates de gladiadores, que habían comenzado por ser un rito de significación religiosa, acabaron por ser un espectáculo público que llegó a inspirar una pasión desenfrenada.

Como eran muchos los sistemas ideados para combatir y variados los lances y suertes de cada combatiente, se fijaron reglas al arte del gladiador, cuya enseñanza estaba encomendada a los lanistas o gladiadores viejos. A cargo de éstos, estaban los gladiadores fiscales, o dependientes del fisco, pues el Estado los mantenía bajo un régimen especial y les pagaba. Otros lanistas reclutaban y mantenían muchachos para combatir en la arena, que luego alquilaban para funerales, comidas y otras solemnidades. No faltaron tampoco particulares opulentos que tenían gladiadores y los césares, como es lógico, poseían los mejores.

Los gladiadores educados en las escuelas por los lanistas se alquilaban o vendían, de suerte que los lanistas eran al mismo tiempo sus maestros y sus empresarios. Estas escuelas, que la gente rica se daba el lujo de sostener en los últimos años de la República, estaban repartidas en diferentes puntos del territorio romano.

Las armas usadas por los gladiadores eran de formas muy distintas de las que usaban los soldados romanos. Se han descubierto muchos ejemplares de ellas, principalmente en Pompeya y, por otra parte los monumentos figurados referentes a los gladiadores son muy numerosos y ricos en detalles.

Las principales son:

-el casco. Es la pieza más característica entre las armas defensivas del gladiador que recuerda el usado en los últimos tiempos de la Edad Media porque lleva una visera con agujeros que cubría completamente el rostro permitiendo ver y respirar.
-el escudo.Era cuadrado, oval o circular, más ligero y elegante que el escudo militar.
-lanzas.Cuchillo-puñal recto o curvo.
-gladius, que algunas veces reemplazaban por un estoque puntiagudo.
Los gladiadores llevaban el pecho descubierto y la parte inferior del cuerpo cubierta con un vestido corto, un lienzo, que sujetaban con un cinturón, bajaba por delante hasta las rodillas e iba recogido por las caderas para no estorbar el movimiento de los muslos.

PERIODE HELENÍSTIC




Període hel·lenístic :



Fins l'any 146 aC (any d'inici de la conquesta de Grècia per els romans ).



Es tracta de un període caracteritzat per la expansió de la cultura grega i el seu contacte amb antigües i noves civilitzacions, el que donarà lloc al que coneixem com a hel·lenisme.



Durant els primers anys de aquesta fase es manté la influència del clàssic, el seu centre d'influència se situa a la ciutat d'Atenes. En la mitologia romana Venus era la deessa de l'amor. Els grecs li deien Afrodita.


És probable que el seu origen no sigui grec sinó oriental, de Xipre o de les costes fenícies.
Quan Cronos va tallar els genitals a Urà, gotes de sang caigueren al mar i de les ones fecundades en nasqué la deessa. El vent Cèfir la va portar fins a Xipre, on les Hores la van cuidar. Això la converteix en una divinitat molt antiga, però com que sempre apareix jove, versions posteriors la van fer filla de Zeus i de Dione.
Era la deessa més bella i pràcticament ningú es podia resistir als seus encants

DIONÍS

Dionís és el déu del vi , del teatre, del desenfrenament i també de les festes que, moltes vegades està representat pel raïm o una pantera negra.
Aquest és el fill e Zeus (fruit d'una de les moltes de les seves aventures), i de Sèmele. Diu el mite que Hera, va convèncer a Sèmele de que li demanés a Zeus que mostrés tot el seu poder i li concedís el seu desig, tot i que sabia que moriria cremada si ell hi accedia.
Zeus no s'hi va poder negar, ja que no volia trencar la seva promesa; Sèmele no era concient del perill que corria així que, en morir, ell va treure-li el fill que duia a dins, se'l va cosir a la ciuxa i el va tenir allà els pocs mesos de gestació que li quedaven per complir. És en aquell moment que es coneix a Dionís com "el nascut dues vegades".
Després del seu naixement, Zeus va confiar el nadó a Hermes per evitar que Hera pogués descobrir que seguia en vida des de que va morir Sèmele.
Hera va adonar-se de la seva existència sent ell un jove i, enfadada amb ell, el va fer embogir; d'aquesta manera va començar a vagar per Egipte, Síria i les costes d'Àsia fins que la deessa Cíbele el va purificar. D'aquí ve el seu nom en la mitologia romana: Bacus, que significa "privat de raó".
Ja a Grècia, es va dirigir a Beòcia on el rei de Tebes, Penteu, va negar la seva divinitat i es va oposar al seu culte; ell va aprofitar per venjar-se del rei i de la seva tia. D'allà va arribar a Naxos on , els marins del vaixell que el transportaven van decidir vendre'l per els beneficis que els aportaria. Dionís enn adonar-se'n va transformar els rems en serps, va fer que el vaixell embarranqués en una parra nascuda al mar, va fer sorgir unes feres que els ballaven als peus i va fer sonar unes flautes invisibles.
Quan per fi es va reconèixer el seu poder entre els homes, va baixar als inferna i demanà a Hades que li tornés a sa mare. Aquest concedí la seva petició a canvi d'alguna cosa que tingués en bona estima. Llavors va tornar a l'Olimp, ja com a déu, amb la seva mare, que va adoptar el nom de Tione, també reconeguda com a deessa.

Fotografia: Dionís i Ariadna

Zeus ( Ζεύς )

En la mitologia grega Zeus es el rei dels deus olimpics i para de tots els deus,governant del mont olimp i deu del cel i del tro. els seus atributs inclouen el llamp el tro,l'aguila i el roure. Zeus es frecuent men representat pels artistas grecsen ficat amb dos poses:de peu avansat amb el seu llamp i axecan la ma-dreta i sentat majestuosament.
Fill de crono i Rea, era el mes jova de la seba desendensia.En la majoria de tradisions apareix casat amb Hera encara que en el horaculo de Dodona la seba dona era Diona. Es considera que les sebes numerosas abenturas i amants van incloura una relacio pederasta amb Ganimades .Fruit d'aquestes relacions ban tenir
molts desendets sigen alguns dels mes conegutsAtenae,Apolo Artemisa,Hermes ,Persofone,Dioniso,Pereso,Heracles,Helena,Minos i las musas. Amb era es sol dir que ba ser para de Ares,Hebe,Hefesto.
El prinsipal sentre on els grecs es reunien per rendir honor als seus deus era l'olimp.
Zeus desempeyaba un paper dominant ,manan al panteo olimpicde la gresia antigua,ba creart molts derls herois i eroines.
En Creta s'adoraba a Zeus en una serie de cobas en consos.