L'ARQUITECTURA GREGA (TEMPLES)

El temple grec és l'obra arquitectònica per excel·lència de l'Antiga Grècia i forma part d'un espai sagrat. El temple s'estructura segons dos paràmetres: la relació amb el paisatge i l'organització interna.

EL PAISATGE
La geografia determina la relació de l'home amb la natura. Els grecs van atribuir propietats humanes al paisatge i varen atribuir a la presència divina aquesta sensació. Els temples dedicats a déus com Demèter o Hera s'ubiquen en llocs on domina la naturalesa, on l'home modificava la naturalesa s'erigien temples a Apol·lo, es consagraven a Zeus els temples on els paisatges conferien harmonia i a Atenea es dedicaven els temples on la polis hi era contigua.
El temple es construïa en un espai sagrat anomenat temenos i aquest s'ordena segons la topografia del paisatge natural.

ORGANITZACIÒ INTERNA
Com antecedent al temple grec cal esmentar el mègaron micènic, encara que els materials constructius van evolucionant fins esdevenir molt diferenciats; es passa de les parets de tova i les columnes de fusta a l'ús de la pedra. Difereix del seu equivalent romà en què la columnata forma un peristil al voltant de tota l'estructura i no només un porxo davant, i també en què el grec no s'eleva respecte al nivell del sòl sobre un alt podi, disposant només d'unes escalinates a cada extrem. Els pilars hi resulten cabdals perquè subjecten el pesat sostre de pedra. A mesura que els grecs es van fer més adeptes als edificis monumentals, els estils arquitectònics regionals van quallar en el que avui coneixem com ordres clàssics: dòric, jònic i corinti.

MARC QUIÑONERO

La mort de César

En la seva obra "Els dotze Césares", Suetonio ens narra un dels episodis més cèlebres de la història universal, el de la mort de Cèsar a les mans dels conspiradores. Si havíem de fer una llista de les frases més famoses, segurament la molt discutida "Tu també, fill meu" estaria en ella... Un entusiasta lector xilè, Artur Herrera, m’ha transcrit el text que aquí us trasllado...
Quan es va asseure, li van envoltar els conspiradores amb pretext de saludar-li; en l’acte Cimber Telio, que s’havia encarregat de començar, acercósele com per a dirigir-li un prego; mes negant-se a escoltar-li i indicant amb el gest que deixés la seva petició per a un altre moment, li va agafar de la toga per ambdós muscles, i mentre exclamava Cèsar: "Això és violència", un dels Esquerda, que es trobava a la seva esquena, ho va ferir alguna cosa més baix de la gola. Cogióle Cèsar el braç, l’hi va travessar amb el punxo i va voler aixecar-se, però un nou cop li va detenir. Veient llavors punyals aixecats per totes parts, emboliqués el cap en la toga i bajóse amb la mà esquerra els draps sobre les cames, a fi de caure més noblement, mantenint oculta la part inferior del cos. Va rebre vint-i-tres ferides, i només a la primera va llançar un gemit, sense pronunciar ni una paraula. No obstant això, alguns escriptors refereixen que veient avançar contra ell a M. Brut, li va dir en llengua grega: Tu també, fill meu!. Quan li van veure mort, van fugir tots, quedant per algun temps tendit en el sòl, fins que a la fi tres esclaus li van dur a la seva casa en una llitera, de la qual penjava un dels seus braços. Segons testimoniatge del metge Antiscio, entre totes les seves ferides només era mortal la segona que havia rebut en el pit. Els conjurats volien arrossegar el seu cadàver al Tíber, adjudicar els seus béns a l’estat i anul•lar les seves disposicions; però el temor que els enfondiren el cònsol M. Antonio i Lépido, cap de la cavalleria, els va fer renunciar al seu designi.
Soufian Lalouh

VERCINGÉTORIX

va neixer 72adc roma 46ddc era el jefe de la tribu gala avernos vercingetorix vol dir el rey del grans guerrers pero que en conugem la seva viad on va neixer en aquets text u veurem la data del seu neixemnt es desconeguda pero sabem

que va neixer la població gals de nemossos fill de celtics reys dels Avernos .

En aquesta època els pobles gals estavan sotmessos la otoritat romana i això va ser un punt de inflexió per que els guerrers principals dels céltics sinposesin a roma

AQUESTA GUERRA ES VA DIVIDIR TRES PARTS

las guerres galies

el sitio alisia

i la mot de vercingètorix

la seva mort va ser un gran un impuls per a lliberrar la galia

fet per marc comas

TEATRO

La palabra teatro viene del griego theatron, que significa lugar donde se mira, y de la palabra drama, que también viene del griego, y quiere decir acción.

Normalmente, espectadores y actores se juntaban en las orillas de los cerros.
Los primeros se instalaban en las faldas, con el fin de escuchar y ver la obra sin problemas.

De todas formas, los actores usaban unos zapatos altos -una especie de zancos-, para poder verse desde lejos, y hablaban utilizando unos conos, cuyo uso estaba destinado a aumentar el volumen de sus voces.

Los teatros griegos tienen una serie de partes fijas:

* Orkhestra: zona circular en la parte baja donde se colocaba el coro

* Skene: lugar delante del cual van a actuar los actores. Tiene columnatas y seguramente también tenían estancias en el interior

* Proskenion: a veces está delante de la escena, también en relación con los actores, donde esperan, donde actúan… Es posible que la parte baja fuera de piedra y la alta de otro material más endeble, por eso sólo conservamos las partes inferiores.

* Koilon: son las gradas, de forma semicircular. Las primeras filas estaban destinadas a los personajes más importantes y eran mucho más ricas, algunos asientos llegaban a ser verdaderos sillones, estaban realizados en mármol, solían llevar decoración y muy frecuentemente inscripciones.

* Parodo: pasillo y entrada para los espectadores, entre el proskenion y el koilon.


Muchas veces aparecen esculturas en la parte alta o en la parte de la entrada. Los teatros romanos van a ser muy similares, con sólo algunas notas diferenciadoras, como la forma de la orkhestra y de las gradas, que no se apoyan en una colina sino que todo es de fábrica, etc. Los teatros más importantes que conservamos son el de Delfos, Epidauro, Segesta y Priene, todos del s.IV.




Partes mas importantes de un teatro griego

El Doríforo

El Doríforo( en griego δορυφόρος, Doriphóros, "portador de lanza") es una destacada escultura de Policleto, de 2,12 metros de altura realizada entre los años 450 y 445 adC, identificable como uma representación idealizada del mítico héroe Aquiles.

El Doríforo es una máxima representación del canon de belleza de Policleto, la encarnación misma del ideal clàsico.

Es la representación de un joven desnudo que porta una lanza heroica en la mano izquierda, mientras el brazo derecho cae relajado junto a su cuerpo. El movimiento de la figura está perfectamente acompasado, con una pierna avanzada hacia delante y la otra um poco más retrasada.Es una obra hecha de mármol.Las texturas son pulidas consiguiendo unas calidades técnicamente muy correctas.Salvo en algunas zonas más musculadas, las formax no son muy rogosas produciéndose unas transiciones suaves entre las destintas partes de si anatomía.

Policleto afirmaba que la cabeza debía de ser la séptima parte de la altura total de la figura -dividida en tres partes iguales que corresponden a la frente, la nariz y la distancia de ésta al mentón-, el pie tres veces la anchura de la palma de la mano, mientras la pierna, desde el pie a la rodilla, debe medir seis palmos y la misma medida habrá también entre la rodilla y el centro del abdomen. Como se ve estamos ante una concepción matemática de la belleza humana.

http://http://images.google.es/images?hl=es&q=Dor%C3%ADforo&oe=UTF-8&um=1&ie=UTF-8&sa=N&tab=wi

Tatiana Lopes

La Democràcia Atenesa

Clístenes

(Grec: Κλεισθένης) va ser un noble atenenc de la família dels Alcmeònides. És reconegut com el reformador de la constitució de l'antiga Atenes i posant els fonaments de la seva democràcia entorn de l'any 508 aC
Era net de l'homònim tirà Clístenes de Sició, a través de la filla d'aquest Agàriste i el seu marit Megàcles dels Alcmeònides d'Atenes. Es va oposar al tirà Pisístrat, per la qual cosa hagué d'exiliar-se.
Amb l'ajuda de la seva família, va expulsar el tirà Hípies fill de Pisístrat i Clístenes va tornar a Atenes (510 aC) i va disputar el poder amb Isàgores però fou aquest qui va triomfar. Segons el relat tradicional Isàgores, va demanar ajut a Esparta, sota el rei Cleòmenes I. Aquest va enviar ambaixadors a Atenes que van demanar i obtenir el desterrament de Clístenes i els alcmeònides. Clístenes i els seus es van retirar i Isàgores fou nomenat arcont i va procedir, amb ajut espartà, a expulsar a 700 famílies, assenyalades per Isàgores; va abolir el consell, i va deixar el govern en mans de 300 oligarques. Però el consell es va resistir i el poble li va donar suport i va assetjar a Cleòmenes i Isàgores a l'Acròpoli, que finalment fou ocupada al cap de tres dies. Cleòmenes i Isàgores van haver de marxar cap a Esparta. Clístenes i les 700 famílies foren cridades de nou (507 aC)
Llavors Clístenes va començar a reformar el govern d'Atenes. Va eliminar les quatre famílies tradicionals, que estaven basades en les relacions familiars que havien conduït a la tirania, i va organitzar els ciutadans en deu tribus d'acord amb la seva àrea de residència (deme). Tot i que el nombre de demes és objecte de debat entre els historiadors, es sol establir en 139 demes organitzades en trenta grups anomenats trittyes (terços), dividits al seu temps en tres regions (asty, la ciutat; paralia, la costa; i misogeia, l'interior). També va organitzar cossos legislatius escollits per sorteig, acabant amb els càrrecs hereditaris. Va ampliar la Boule, passant dels 400 membres instituts per Soló a 500 (50 de cada tribu). El paper de la Boule era el de proposar lleis a de votants, que es reunia a Atenes al voltant de 40 vegades l'any. L'assemblea podia acceptar les propostes, rebutjar-les, o retornar-les per ser esmenades. Sembla que va remodelar també els refetes (ephetae) i va afegir una cinquena cort a les quatre ja existents alterant el numero de jutges de 80 a 51, cinc per cada tribu i un president. l'assemblea
Clístenes també hauria pogut ser d'introduir de l'ostracisme (aplicat per primera vegada el 487 aC), segons el qual els ciutadans podien votar l'exili d'un ciutadà per un període de deu anys. D'acord amb aquest sistema, qualsevol ciutadà que es considerés com un perill per la democràcia (per excès de poder o ambició) podia ser expulsat de la ciutat, però se li mantenien les propietats. D'aquesta manera s'impedia que es pogués originar una nova tirania.
Clístenes va anomenar aquestes reformes isonomia ("igualtat de drets polítics"), i no demokratia. Després d'aquests canvis la vida de Clístenes esdevé un misteri ja que no se'l menciona més en els textos antics. És possible que ell mateix patís l'ostracisme, per buscar el suport dels perses contra els espartans.

Jonathan Güibas Castillo