dimecres, 14 de novembre del 2007

Los mosaicos romanos

MOSAICO

Los mosaicos eran para los romanos un elemento decorativo para los espacios arquitectónicos.Los romanos construían los mosaicos con pequeñas piezas llamadas teselas, de ahí que se refiriesen a ellos también como opus tessellatum. Las teselas son piezas de forma cúbica, hechas de rocas calcáreas o material de vidrio o cerámica, muy cuidadas y elaboradas y de distintos tamaños. El artista las disponía sobre la superficie, como un puzzle, distribuyendo el color y la forma y aglomerándolas con una masa de cemento.


Al principio, cuando el arte del mosaico empezó a desarrollarse en Roma, se hacía sobre todo para decorar los techos o las paredes y pocas veces los suelos porque se tenía miedo de que no ofreciera suficiente resistencia a las pisadas. Pero más tarde, cuando este arte llegó a la perfección, descubrieron que se podía pisar sin riesgo y comenzó la moda de hacer pavimentos de lujo. Los mosaicos como pavimento eran para los romanos como puede ser una alfombra persa y de alta calidad en los tiempos modernos.

Dependiendo del tamaño de las teselas, de los dibujos y del lugar de destino del mosaico, los romanos daban un nombre diferente a este trabajo:

* Opus vermiculatum era de origen egipcio y se hacía con unas piedras muy pequeñitas. Con ellas el artista podía dibujar con bastante facilidad las curvas, las siluetas y toda clase de objetos que pudieran requerir más precisión.El nombre viene del diminutivo latino vermiculus (de vermis -is, gusano). Lo llamaban así porque las líneas del dibujo recordaban las sinuosidades del gusano.

* Opus musivum, que se hacía para los muros. Este término empezó a emplearse a finales del siglo III.

* Opus sectile, cuyos dibujos estaban hechos con piedras más grandes y de diferentes tamaños. La técnica era recortar placas de mármol de diversos colores para componer las figuras geométricas, de animales o humanas. Era un trabajo muy parecido a la taracea. Los mejores ejemplos de este trabajo se conservan en el Palatino de Roma y proceden del Palacio Flavio.

* Opus signinum, de Signia (en la región del Lacio, en la Italia central junto al mar Tirreno). En este lugar había fábricas de tejas y en ellas se obtenía con los desechos un polvo coloreado que al mezclarlo con la cal daba un cemento rojizo muy duro e impermeable. Este producto se empleó bastante en toda Italia y en Occidente para crear los suelos y como revestimiento de piscinas (estanques para peces), cubas de salazón, aljibes, etc. A veces, para darle más consistencia se añadían a la masa guijarros y piedras machacadas.


Distinguían además entre la obra de musivum (mosaico) y la de lithostrotum (λιθoστρωτoν), literalmente "pavimento de piedra" en sentido general. Se llamaba así al pavimento de una vía o camino, de una plaza abierta o de un foro, o al del suelo de algún edificio (como el del Partenón de Roma, hecho en porfirio).

Se daba a la obra este nombre de lithostrotum cuando el material consistía en piedras naturales de formación volcánica (sílex) y mármoles de diferentes colores. Los bloques para la construcción eran poligonales.


mosaico romano con figura de Medusa


Mercè Terrats

diumenge, 11 de novembre del 2007

La civilitzacio romana





L'Antiga Roma fou la civilització que va sorgir de la ciutat-estat de Roma, a partir del segle IX aC. Inicialment una monarquia, va esdevenir una república, i finalment un imperi que va acabar controlant la major part del Mediterrani i de l'Europa Occidental. L'Imperi Romà va decaure, i la part occidental es va disgregar en un seguit de regnes independents durant el segle V. L'Edat Mitjana és el període que segueix la caiguda de l'Imperi Romà, que es considera tradicionalment el 476. La part oriental, l'Imperi Bizantí, va sobreviure fins a desaparèixer definitivament el 1453.
La civilització romana, juntament amb la grega conformen l'Antiguitat clàssica europea, la qual ha tingut una influència cabdal en la civilització occidental, en art, literatura, llei, lingüística, etc.
Història
Monarquia
La ciutat de Roma va créixer dels assentaments a la vora del riu Tíber, un encreuament de tràfic i comerç. D'acord a l'evidència arqueològica la vila de Roma va ser fundada probablement durant el segle IX aC per dos membres de les tribus centrals italianes: els llatins i els sabins. Durant aquest període, Roma va ser governada per una successió de set reis que exercien un poder gairebé absolut malgrat l'existència de les assemblees romanes i el Senat. L'últim rei, Tarquí el Superb, va ser deposat i exiliat el 510 aC, després d'haver comès seriosos abusos. El Senat va determinar que cap altre rei governaria Roma i es va establir el sistema republicà.
República
La República Romana va ser establerta el 509 aC, establint un sistema de magistrats electes anualment. Els més importants eren els dos consols, que exercien l'autoritat executiva anomenada imperium i el comandament militar. No obstant, els cònsols havien de contendre amb el Senat, originalment un consell de la noblesa (els patricis), que creixeria en grandària i poder amb el temps. Originalment només els patricis podien ser magistrats però, després es va permetre l'entrada del poble comú, o els plebeus.
Els romans van sotmetre gradualment els altres pobles de la península italiana, incloent-hi els etruscs. Els romans van assegurar les seves conquestes fundant colònies en àrees estratègiques i establint un control estable de les regions. Durant la segona meitat del segle III aC, Roma es va enfrontar amb Cartago en la primera de les Guerres Púniques. Aquestes guerres van permetre la conquesta dels primers territoris fora de la península italiana, Sicília i Ibèria, consolidant Roma com a potència imperial. Després de la derrota del Regne de Macedònia i de l'Imperi Selèucida al segle II aC, els romans es van convertir en el poble dominant del mar Mediterrani.
No obstant, el poder a l'exterior va dur a les disputes interiors. Els senators es van enriquir a costa de les províncies, però, els soldats, majoritàriament pagesos, es trobaven lluny de llurs llars i no podien treballar la terra; va augmentar el nombre d'esclaus estrangers. Les despulles de la guerra, el mercantilisme amb les noves províncies, i els impostos sobre l'agricultura van produir una nova oportunitat de riquesa per a les classes baixes, formant una nova classe de comerciants: l'orde eqüestre. Encara que els eqüestres tenien molts recursos, encara eren considerats membres de la classe baixa, els plebeus, i per tant, no podien accedir al poder polític. El Senat renyia constantment, bloquejant les reformes agràries i no va donar als eqüestres una veu en el govern. Grups violents dels desocupats, controlats per senadors rivals, intimidaven als votants violentament. La situació va esclatar a finals del segle II aC amb els germans Graco, dos tribuns que assajaven d'aprovar una reforma agrària que redistribuïa les terres dels patricis entre els plebeus. Ambdós van ser morts, però, el Senat va aprovar algunes de llurs reformes per tal d'apaivagar als plebeus i a la classe eqüestre. En negar la ciutadania italiana a les ciutats aliades italianes va dur a la guerra social del 91 al 88 aC. Les reformes militars de Gai Màrius van augmentar la lleialtat dels soldats al comandant però no pas a la ciutat. Això culminaria amb la dictadura brutal de Lluci Corneli Cinna el 81 al 79 aC.
A mitjan del segle I aC, tres homes, Juli Cèsar, Pompeu i Crassus van fer un pacte secret, el primer triumvirat, per controlar la república. Després de la conquesta de la Gàl·lia de Cèsar, l'estancament de les relacions entre Cèsar i el Senat va produir una guerra civil en què Pompeu encapçalava les forces del Senat. Cèsar va ser victoriós i va ser declarat dictador vitalici. El 44 aC Cèsar va ser assassinat pels senadors que temien la restauració de la monarquia, i un segon triumvirat, integrat per l'hereu designat de Cèsar, August i els seus ajudants, Marc Antoni i Lèpid va prendre el poder. No obstant, aquesta aliança es va desintegrar amb una lluita pel poder. Lèpid va ser exiliat, i quan August va derrotar Marc Antoni i Cleopatra d'Egipte en la batalla d'Actium el 31 aC, es va convertir en el governador indisputat de Roma.

Imperi Romà
Màxima extensió de l'imperi sota Trajà
Amb la derrota dels seus enemics, August va prendre el poder absolut, conservant només una imatge de la forma republicana de govern. El seu successor designat, Tiberi, va prendre el poder sense guerra ni sang, establint una dinastia que acabaria amb la mort de Neró el 68 dC. L'expansió territorial de l'imperi va continuar, l'estat es va afermar, malgrat la perspectiva que el poble tenia dels emperadors com a corruptes. El govern de Neró va ser succeït per la dinastia de Flavi. Durant el regnat dels "Cinc bons emperadors" (del 96 al 108 dC), l'imperi va arribar al seu zenit territorial, econòmic i cultural. L'estat podia defensar-se de qualsevol amenaça interna i externa, i l'imperi va prosperar durant el període conegut com la Pax Romana ("Pau Romana"). Amb la conquesta de Dàcia durant el regnat de Trajà, l'imperi va assolir la seva màxima expansió territorial: el domini romà abastava 2,5 milions de kilòmetres quadrats.
El període del 180 al 235 va ser dominat per la dinastia de Sever va ser un període de governants incompetents. La creixent influència de l'exèrcit en la successió imperial va produir un col·lapse imperial conegut com la Crisi del segle III. Aquesta crisi va acabar amb el govern de Dioclecià que el 293 va dividir l'imperi en dos, governats per una tetrarquia integrada per dos co-emperadors i dos col·legues. El 330 l'emperador Constantí va establir la capital de l'imperi a Constantinoble, i el 364 l'imperi va ser formalment i permanentment dividit entre l'Imperi Romà d'Orient (conegut després com a Imperi Bizantí i el Imperi Romà d'Occident.
L'Imperi d'Orient va ser constantment atacat per les invasions barbàriques al llarg dels segles. El 410 Roma va ser saquejada i el 4 de setembre, 476, el cap germànic Odoacre va deposar Ròmul August, l'últim emperador romà. Així, després de 1200 anys, el govern de Roma va finalitzar. L'Imperi d'Orient, però, va sobreviure fins a la conquesta de Constantinoble el segle XV.

las derrotas militares romanes

Las mayores derrotas militares romanas
En su larga trayectoria guerrera, los romanos vivieron innumerables victorias, algunas de las cuales han pasado a la historia como ejemplos de la más grande habilidad militar. Vivieron también no pocas derrotas, algunas de las cuales supusieron una herida profunda e imborrable.Sin embargo, en un ejercicio de autocrítica inimitable, los romanos fueron capaces de recuperarse de todas ellas, extraer conclusiones y mejorar sus planteamientos militares hasta convertirse en prácticamente invencibles.En el post de hoy repaso brevemente 5 de las mayores derrotas sufridas por la República, período durante el cual se testeó y definió la maquinaria de guerra romana, y trato de extraer la lección que aprendieron en cada una de ellas.
Batalla de Allia (387 aC): Esta es una de las más dolorosas de toda la historia romana, y viene a justificar el odio irracional que los romanos de épocas posteriores deparaban a todo celta o galo. Los senones, comendados por Breno, derrotaron a tan sólo 11 km de Roma a un ejército formado por ciudadanos latinos. Estos no sólo tuvieron que soportar cuantiosas pérdidas humanas, sino que su ciudad, carente de defensas, fue posteriormente saqueada. Conclusión: Los celtas pasan a ser considerados como un peligro, y Roma se cerciora de que la frontera con el enemigo, cuanto más lejos, mejor.
Las Horcas Caudinas (321 aC): En este caso, la derrota tuvo consecuencias más simbólicas que no humanas. Los cónsules T. Veturio Calvino y Sulpicio Postumo condujeron erróneamente a sus tropas a través de un desfiladero donde les esperaban escondidos los samnitas. Derrota sin baño de sangre, pero que comportó la humillación de tener que pasar bajo el yugo. Roma tardaría tiempo en resarcirse anímicamente. Conclusión: En paralelo al proceso de tecnificación del ejército helenista del momento, del cual Filopemén será el máximo y último exponente, se evidencia la necesidad de tecnificar y formar a los mandos militares.
Cannae (216 aC): Los cónsules Terencio Varrón y Emilio Paulo son derrotados por Aníbal Barca, en otro ejercicio de maestría táctica, que aún hoy se estudia en las academias militares. Según Polibio, murieron 70.000 soldados y 10.000 fueron capturados; Livio, Apiano y Plutarco limitan la cifra a "tan sólo" 50.000 bajas. En todo caso, esta fue sin lugar a dudas la derrota con más consecuencias en la historia de Roma: Por el número de bajas y por que obligó a la República a repensar toda su organización, estrategia y táctica militares. Sin Cannas, las legiones del Imperio hubieran sido probablemente muy diferentes... Conclusión: Como diría una famosa marca de neumáticos hoy en día, "la potencia sin control no sirve de nada"... lo de la legión entendida como un único bloque de escudos y soldados, basada en empujar y arrollar al enemigo queda fulminantemente abandonado... a partir de ahora, la flexibilidad y reactividad de los planteamientos tácticos pasarán a ser clave.
Arausio (105 aC): Los Cimbrios y los Teutones resucitan el terror a una invasión gala (ver Batalla de Allia), al vencer al ejército de los cónsules CN. Malio Máximo y de Qu. Servilio Cepión en las cercanías del Ródano (la actual Provenza francesa). La principal consecuencia de esta derrota fue el auge de Cayo Mario como Primer Hombre de Roma, y que se constituyó en el auténtico reformador del ejército romano, introduciendo la profesionalización de la tropa. Conclusión: "Basta ya de amateurs!!", "ni un aristócrata inepto más metido a general de salón", "basta ya de soldados de fin de semana"... esto es lo que debía pensar Cayo Mario...
Carrhae (53 aC): Hay quien sostiene que el fin de la República no comienza con el cruce del Rubicón por parte de César, sino con la muerte de Craso en la batalla de Carrhae, a manos de los partos. ¿Algunas consecuencias de esta derrota? Se perdieron las águilas de las legiones vencidas, y no se recuperaron hasta bastante más tarde, y fueron capturadas tropas que tras muchas vicisitudes llegaron a China, donde aún hoy viven descendientes suyos. Conclusiones: ¿Dónde estaba el límite de la expansión territorial romana? ¿Qué coste y qué riesgos tiene ir un paso más allá de las fronteras? Como Varo le demostró a Octavio Augusto, esta lección Roma sólo la aprendió a medias...
soufian lalouh

dissabte, 10 de novembre del 2007

LA LLENGUA LLATINA













El llatí era inicialment la llengua parlada a Lacio, una petita comarca de la Itàlia central, al marge esquerre del riu Tíber. El llatí pertany a la família de llengües indoeuropees que es va estendre per Europa i Âsia. A aquesta mateixa família de llengües pertanyen el grec, el sànscrit, l'iranià, l'eslau, el bàltic, el germànic i el celta.

Com es va estendre el llatí? Doncs ho va fer gràcies al poder militar. La ciutat de Roma, que va començar sent un petit poble d'agricultors al segle VIII a.C., es va convertir aviat en la capital del Lacio i més tard va extendre la seva autoritat sobre tota la península itàlica. Les posteriors guerres amb Cartago li van donar el domini sobre el Mediterrani occidental i més tard arribarien a dominar les terres circumdants de tot el Mediterrani.

Al segle I a.C., Roma ja tenia les institucions adequades a la seva nova funció i el llatí era la llengua oficial d'aquest imperi, que va anar suplantant les velles llengües indígenes, excepte on dominava el grec, que va resistir.

El llatí va anar evolucionant lentament i adaptant-se a les particularitats lingüístiques de cada territori. Quan es va trencar la unitat de l'imperi romà per culpa de les incursions nòrdiques, va desaparèixer el puntal principal de la unitat lingüística. Llavors van aparèixer molts dialèctes que es van anar diferenciant fins a formar llengües independents, són les llengües romàniques modernes. Aquestes són onze: romanès, dalmàtic, italià, sard, retoromànic, francès, francoprovençal, occità, català, castellà i portuguès. Les llengües romàniques perdudes són el llatí de les illes britàniques, de Malta i del Nord d^'Àfrica, que s'han extingit.

El llatí tenia una llengua culta i literària i una altra llengua vulgar, parlada per la gent del poble baix i els soldats. va ser aquest llatí, anomenat sermo cottidianus, el que es va difondre i donà lloc a les llengües romàniques.
Judit Vidal Clos

dissabte, 3 de novembre del 2007

Los hoplitas

Un hoplita era el soldado de infantería pesada de la antigua Grecia.Su nombre proviene de la palabra hoplon (escudo).

Su armadura constaba de una coraza metálica de bronce, y más tarde de hierro, sobre una túnica corta, grebas, un escudo redondo (Clipeus u Hoplon) y un casco, como elementos defensivos; así como una lanza llamada dory y una espada (Xifos o Kopis), como armas de ataque.
Ser hoplita era además un honor, ya que implicaba un estatus social importante en la polis y suponía un cierto gasto para el ciudadano, que debía costear su equipo. Sólo los muy ricos podían permitirse un equipo defensivo completo de hierro, y posiblemente los de las últimas filas eran aquellos que no podían costearse equipos completos de calidad.

Formaba parte de los diez regimientos de que constaba el ejército, y luchaba formando bloques compactos llamados falanges.

Los hoplitas alcanzaron su cénit en las Guerras Médicas y las guerras del Peloponeso; su decadencia empezó con la aparición de la falange macedónica.


hoplita con su armadura


Mercè Terrats

Leónidas I


Leónidas(Λεωνίδας) fue el reiagíada de Esparta.Encontro la muerte en 480 adC, durante la segona guerra médica, en la eroica defensa de las Termópilas, bloqueando el avance del ejército persa de Jerjes I.

Fue uno de los hijos del rey agíada Anaxandridas II de Esparta.Secedió en el trono,
probablemente en 489 o 488 adC, a su hermanastro Cleómenes I y se casó con Gorgo, la hija de éste.Al tener dos hermanos mayores, Cleómenes y Dorio, no se esperaba que pudiera llegar a reinar, pero Cleómenes falleció sin descendencia masculina y Dorieo murió, probablemente poco antes que Cleómenes, en Sicilia luchando contra los cartagineses.
En 480 adC, los éforos de Esparta enviaron a Leónidas al frente de 300 hoplitas y 4.000
soldados aliados para bloquear al ejército persa de Jerjes I en el paso de las Termópilas.
Los 300 hoplitas constituían la guarsia real, a razon de un centenar por cada una de las tres tribus en que estaban divididos los espartanos.Este cuerpo estaba formado por ciudadanos de Esparta que contasen con algún descendiente masculino a fin de que, en el caso de fallecer en combate, no se extinguiera su familia.Cabe destacar que si bien siempre se sugirió que fueron 300 espartanos los que defendieron el paso de las Termópilas, contra aproximadamente 1.000.000 de efectivos persas, las investigaciones modernas demuestran que en realidad eran 6.000 griegos contra 250.000 persas, un
a fuerza impensable para la logística de la época.
Tatiana Gonçalves Lopes